entrada 1028 (any 5)

Fa temps em van dir que els homes no tenen més ànima de la que pot tenir un roc o una mosquit dels que aixafeu sempre que podeu, semblar ser que Deu va fer una bona pensada amb el tema de l’ànima, primer perquè us va fer sentir especials, i després perquè us té a tots agafats pels kllons en l’intent de que no la lieu massa per tal de no condemnar-la a una eternitat de turments… i el diable que es parteix fent-vos vendre allò que no teniu, i és que com ell em va dir una vegada “No té pèrdua la sobrietat i lo transcendent de l’acte quan et venen quelcom que no tenen clar ni que tinguin, i al que li donen un valor que supera amb molt el que té, perquè no ens enganyem qualsevol humà normal condemna la seva ànima en una existència els cops suficients per condemnar-la tota la seva roda de reencarnació… i no vegis quan al final te la venen i obtenen allò que t’han demanat sense veure que generalment poc hi fem nosaltres, ho fan tot ells solets, al perdre la por i els valors morals actuen com volen i aleshores obtenen el que desitgen per si mateixos, sense necessitat de cap intervenció diabòlica, són així d’estúpids els humans, necessiten que els hi diguin el que poden i no poden fer, enlloc de senzillament fer-ho…”, vaig somriure aixecant la copa “Amen” “Eis, que m’he cagat jo en els teus?” em va dir al diable aixecant la copa amb una rialla, em va treure un somriure, el mateix que em treu el veure com aquest any heu decidit fer barbacoes naturals (que us heu pres seriosament això de ser sostenibles i ecològics, i només fer servir fusta de pi i de la terra per cremar), això o que necessiteu carbó per repartir aquests reis de lo malament que us heu portat… doncs res, el bo és que quan enxampem qui ha fotut el foc et trobes que si són nens res de res, que si és algú qui treballant ho ha fet o en qualsevol acte tot queda en un no res, perquè segurament ha estat un acte “sense voluntarietat”, una “desgràcia” i res, tal qual la tipa que ha destrossat un quadre que ningú o quasi ningú anava a veure, i després de fotre un nyap que l’ha convertit en un trend tòpic del circuits d’art contemporanis i ara tenen el poble ple de personal que no perd l’oportunitat veure la nova obra d’art… i és que els humans sou així de subnopolles… i si preguntes a la majoria perquè hi van senzillament et diuen que hi van perquè hi va tothom… amb una clara demostració de la vostra individualitat i capacitat de discernir el que voleu fer… però clar, suposo que és força més còmode ser del ramat que no pas dels que van pel seu compte…

entrada 1027 (any 5)

Avui em preguntava que kllons havia vist el meu predecessor en aquesta merda de lloc per voler-s’hi quedar, i per haver cabrejat fins un punt inimaginable per les limitacions humanes a qui va fer cabrejar, darrerament em pregunto que em matarà abans, si l’avorriment o el tedi d’estar en un lloc com aquest, i em costa d’imaginar un càstig pitjor que haver-hi d’estar massa temps, estava per la feina escoltant al Soulsavers (valent indirecta, sinó directa de cop) i el seu treball “The light the dead see” (una altra indirecta sense massa miraments), i més encara si un es fixa en qui dóna veu a les cançons… doncs res, per allí estava quan no he pogut més que veure a un dels eterns pretendents a la  xona d’or de l’empresa personificada en una de les secretàries, el tipus fins i tot per algú altament especialitzat com ella en obtenir dels homes allò que vol estava ja arribant al límit de qualsevol decència, començant ja a bordejar el ridícul aliè, aleshores l’he escoltat explicar una història que m’ha tret un somriure, el tipus li deia a la interessada “A veure quina resposta em dones… hi ha un enterrament on s’enterra la mare de dues germanes, en aquest lloc, una de les germanes veu l’home de la seva vida, al cap de pocs dies, aquesta germana mata a l’altra… em pots dir sense pensar perquè ho va fer?”, la tipa tenia clar que hi havia pregunta trampa, però qualsevol ho pot veure, de fet aquesta és la típica pregunta que tothom fa per veure si un es troba davant un eventual psicòpata, i òbviament la tipa ha donat la resposta correcta a la seva condició i que venia a ser el que tothom esperava d’ella, he sortit del despatx sense poder-m’hi estar… “Bé, ja que estem fent jocs per a imbècils amb problemes de retard mental… us en proposo un de nou… si poguessis acabar amb un tipus a qui preferiries a un rei o a un príncep… considerant la diferència d’edat i de físic obvi entre aquestes dos figures al ser pare i fill….”, ella ha somrigut i no ha trigat en contestar “El rei sense dubtar-ho, un cop ja no hi fos sempre hi hauria lloc pel príncep, ara nou rei…”, no he pogut evitar un somriure, heus que allí teníem tota una supervivent, algú que et vendria pel seu interès o senzillament per veure la cara de tonto que se’t pot quedar tot pensant que ella no ho faria o almenys no amb tu… he tornat a entrar al despatx, possiblement persones com aquelles són les que donen el toc de color a un món gris com aquest, i he recordat el que em van dir fa temps “Que no t’enredin, l’anormal no ets tu, que molts anormals et diguin que ets tu no vol dir que ho siguis, senzillament vol dir que molts estan equivocats…”, m’he assegut escoltant de nou als Soulsavers, i preguntant-me quan em queda per purgar abans no deixi aquest lloc…