“No és el normal...” va
dir el personatge que teníem davant, vaig somriure “Si vol, pot tornar a
demanar-ho, i li asseguro que la resposta serà la mateixa...” el meu acompanyant
es movia nerviós, i finalment el nostre interlocutor renegant en llatí va var
que el seguíssim, rere una de les escultures que el públic admirava hi havia
una petita porta per on vàrem passar, pocs ens van veure ,i d’això es
tractava... un petit passadís, una nova porta i de sobte una sala que va
arrancar una exclamació al meu acompanyant qui com un nen en la casa de
xocolatines va arrancar a córrer per tota la sala, el nostre interlocutor em va
mirar sorprès “Si em fan el favor els hi explicaré...” vaig tornar a somriure “No
ens calen les explicacions que ens pugui donar l’església... i no cal que li
expliqui el respecte que em mereixen aquells que tenen totes aquestes obres
amagades de la visió del món... com era la justificació? Ahhh, si, que el poble
no entendria, que no podria arribar a entendre el que signifiquen i que podria
ser perillós si la interpretació no era la correcte. En tot cas, la correcta i
la seva suposo que haurien de ser sinònims...” vaig fer un gest i el tipus va
retrocedir per quedar a l’ombra d’una de les obres, sabia que no es mouria, ens
deixaria fer, però no ens deixaria de vigilar, el meu acompanyant estava
estorat davant una de les escultures “Aquesta ho és, oi?, és una de les
obres...” vaig tornar a somriure “Perquè ho hauria de ser?” “Perquè com
diuen... et roba l’atenció, hi veus quelcom que no saps... no es només pedra” “Para,
para, que aquí l’expert ets tu... i si és una de les obres del Francesco
Berbungiano” qui ens vigilava va saltar al escoltar el nom, sabia que allò
només un segles enrere era motiu més que justificat per acabar a la foguera, el
meu acompanyant s’hi va acostar, em va mirar trapella allargant la mà... la va
treure de cop espantat “Batega!” vaig somriure, no era el primer qui ho deia...
va ser uns instant, una picada d’ulls i tot va venir a la meva memòria, en
Francesco era un escultor, un dels molts que hi havia, ara bé, a partir d’un
dia, d’una certa nit, les seves obres van evolucionar, van esdevenir quelcom úniques,
el Papa del moment al veure-les, les va voler comprar totes i el va nomenar
escultor personal, no content amb això i en un intent de ser només ell qui
pogués gaudir d’aquestes obres, el va acusar de heretge i d’haver pactat amb el
Diable, amb tot i amb un moviment magistral va ser la seva dona i els fills qui
van anar a la foguera, al Francesco li van donar l’honor de posar foc a les
fogueres per tal de netejar la seva ànima... i li van tallar les mans així com
els genitals, el Papa el va anar a veure i li va dir que mai més faria cap
altra obra, ni tindria descendència que mantingués el seu estil o genialitat...
les obres van ser considerades sacrílegues i l’església les va anar requisant
una rere l’altre, el Francesco es va treure la vida, fet que es va aprofitar
per condemnar-lo de nou i esborrar el seu nom de qualsevol registre sota pena
de foguera per qui decidís investigar... el meu acompanyant es va aturar davant
una obra que representava a la verge maria amb el seu mort a la falda “No sé...
hi veig quelcom d’estrany, no em quadra i és l’única que no després harmonia o
pau... tot el contrari” vaig somriure obertament “Diu la llegenda que el Papa
al morir no volia una estàtua com sobre la seva tomba, i que encisat en una va
fer treure la figura de Jesús per tal que després d’un procediment que mai més
s’ha repetit fos ell petrificat qui fos col·locat a la falda...” “Au va.... l’església
té mitjans per saber si aquí hi ha algú o no...” “Possiblement, però a l’església
no li agraden les sorpreses, ni que es conegui que fins i tot un Papa pot
acabar boig... tot i que no m’has deixat acabar, la llegenda també diu que la
Verge indignada va acotar i girar el cap per no veure aquell que usurpava el
lloc del seu fill, i heus ací el bo del tema, la base sobre la que van
col·locar l’estàtua modificada, aquesta mateixa que mira la Verge es va fer amb
el cos de Jesús...”, el meu acompanyant va deixar anar una llàgrima mentre
tocava a la verge i després saltant-se al personatge a la falda tocava la base “És
perquè som humans oi?, només servim per això, per pervertir a gust el poc bo
que fem”, vaig somriure condescendentment, “Possiblement, i igual per això l’església
té raó i segons quines obres no es poden enseyar...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada