“Joana, no?”, “Si”, “Crec
que hi ha hagut un error, perquè m’han dit que estàs fent pràctiques... i que t’havien
assignat a aquesta unitat”, ella no ha dit res, amb tot l’infinit es podria
resumir en la seva mirada, “Saps a què ens dediquem aquí?”, “No”... bona
resposta...”, “Coneixes a algú qui treballi aquí?”, “No”.... millor resposta, la
cosa prometia, “Què estàs estudiant?” “Un mòdul de gestió empresarial...” amb
el to i el posat la idea que donava era que no tenia ni puta idea del que
estudiava “Tens experiència laboral?” ella va somriure, vaig estar a punt de
dir-li que sexe a canvi d’un sopar o una nit no entrava en el cànons de la
laboralitat, o almenys tal i com els entén la gent, ella seguia amb el seu
somriure “No, no en tinc tal i com la deu entendre...”, aquí vaig somriure jo
tot i que no em va deixar parlar “I no, no tinc cap problema en dir-li de tu,
sempre i que això no porti a que et creguis amb cap dret sobre meu...”, vaig
tornar a somriure, semblava que ens anàvem entenen, va entrar la meva
secretària qui deuria estar esperant una escena apocalíptica, la Joana li va
etzibar amb un somriure “Encara no hem acabat, oi?”, la secre va agafar aire “He
intentat ser educada, i no pateixi que no me’l follaré li deixaré tot per
vostè... tot i que no sé que li dirà aleshores al seu marit” li vaig fer un
gest a la secretària qui va marxar tota indignada “Saps fer-te amigues...” “I
sé despertar curiositats... en els fons tots els homes sou iguals, només cal
que us donin un enigma i aleshores una es pot partir la caixa veient com balleu
al so del mateix...”, li vaig oferir una cadira, “Vols un cafè?” “Ok” va
contestar ella, vaig dibuixar quatre trangles equilàters en la pissarra de
forma que cada vèrtex de la base tocava al del següent triangle, finalment un
cercle que els envoltava “Em pots dir quan rectangles hi veus...” ella no va
perdre el somriure “Més dels que pugui comptar” “Bona resposta, tot i que poc
precisa” “Poc precisa, però certa... un seria la pròpia pissarra, tenim també
el marc de la porta, les finestres, els quadres. I per cert, com és que no té
cap foto de la família, se n’avergonyeix del que fa, perdona... et fa por que
vegin la merda que gestiones, es diu així, no?”, li vaig donar una tassa amb el
cafè, ella el va assaborir, i li va canviar la cara, “Està bo...”, possiblement
hi podria haver milers d’adjectiu, però aquell era el precís, era un bon cafè “Si,
només per a ocasions com aquesta...” ella va tornar a somriure “Alguna pregunta
més?, encara vols que surti per la porta i no doni més pel cul?” “Pots donar-ne
més?” “Molt més del que un vell com tu podria aguantar...” aquí si que em va
fer despertar una rialla, vaig seure al seu costat “I no saps ni el que fem...”
“No, però ningú vol venir aquí, i el que hi ha no volen marxar... com a mínim
sona misteriós...”, “Possiblement, però aquí només tenim una norma...” “Ja t’he
dit que no follo amb vells, i encara menys amb tu...” “Ummm, podria ser la
segona norma, però n’hi ha per davant” “I és?” “Pots preguntar el que vulguis
però cap pregunta ha de fer perdre el temps, ni fer perdre valor a la resposta”,
“Començo demà?” “No”, “I si al final follem?”, aquí he tornat a riure “No pots
començar demà perquè ho has fet tan aviat com has assaborit el cafè... i ni jo
soc un conillet blanc ni tu ets l’Alícia” “Tot i que tingui un conillet
blanc...” va contestar ella acabant amb el cafè i allargant-me la tassa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada