entrada 1065 (any 8)

Ahir conferència, d’un tipus que fent creure que ajuda als altres s’ajuda a si mateix… no em negareu que tontet no serà, el tipus amb el seu posat de colegui xaxipirulin anava dient veritats  davant l’auditori, de com de difícil és pujar a un gremlin i deixant anar entre altres, floretes com: “Caldria fer un curs abans de ser pares...” (suposo que les mares venen amb el pack de sèrie), i comparant-ho a que si es fan cursets de ball, de cuina i qualsevulla altra merda doncs que també tocarien els de ser pares, i òbviament passant per caixa, ergo ell de professor, tot un negoci... entre això i que les parturientes han de poder decidir com parir, qui hi ha d’estar-hi, quina medicació se’ls hi pot o no donar, la posició, si a casa, si a la banyera o directament a la piscina... i com em deia aquell “No cagues com vols?, doncs escolta que menys”, gran veritat, així que a callar i acceptar-ho, no sigui que les erices cabrejades facin una creuada contra els vampirs..., amb i en el tema dels gremlins la cosa està força senzilla, només haurien de tenir nens aquells que els poguessin tenir, així de fàcil i us estalviaríeu forces problemes, que no pas jo, perquè no entenc aquesta malaltissa decisió de fer que nosaltres siguem els tutors de les vostres descendències, fa uns anys ho parlava amb la mare qui m’havia contractat, dient que no era el millor exemple deixar que un monstre eduqués al seu fill, ella amb un somriure m’ho va negar, em va dir que era la millor decisió que mai havia aprés i em va posar un exemple “Saps quan era més petit que li deies que si no es portava bé entraries qualsevol nit a la seva habitació i el mataries, ho recordes?, recordes com s’ho prenia a broma fins que una nit hi vas anar?, he de reconèixer que no em va agradar, va passar moltes nits sense dormir o amb malsons, però vaig descobrir que amb el temps era capaç de dormir i despertar-se tot just quan algú entrava en la seva habitació. És per això que em cal un monstre, perquè aquest món n’està ple i cal que els conegui, els vegi i els pugui entendre, i si fos necessari... que actuï com un d’ells”, vaig somriure assaborint el cafè, tota una Sir Integra allí davant, amb la normalitat de la conversa i maleint al fill de per vida... amb els segles he descobert que són precisament els que més tenen els que menys donen als seus fills, no tenen la necessitat de guanyar-se’ls o demostrar-lis com se’ls estimen, aquestes persones senzillament els preparen i aquest és el millor regal que se’ls hi pot donar. El tipus seguia amb la conferència, ara tocava el punt on s’ha de parlar en plan colegui amb el fill i explicar-li que no ho pot tenir tot, fer-li entendre que hi ha limitacions... vaig somriure, qualsevol dels que he educat davant una explicació com aquesta mirarien al seu pare i senzillament contestarien “No pateixis, si tu no  pots, ja ho faré jo”, sense rancúnia sense cap daltabaix, senzillament deixarien palesa la situació de que un ja no és un nen i ha de començar a espavilar-se per si mateix... possiblement sigui veritat, possiblement eduqui a monstres, però qui no és un monstre en aquest infern