entrada 1063 (any 8)

La vaig notar abans d’escoltar-la, vaig obrir la porta contemplant la seva figura “Sembla que m’oloris...” em va dir amb un to triomfant, vaig somriure, un cavaller sempre ho ha de fer, somriure, escoltar i ser comès amb les paraules... “Vols passar?” vaig contestar apartant-me, ella va entrar amb aquella agilitat que dóna la joventut i amb les poques manies de qui encara els anys no li han ensenyat res, i qui encara se’n pot riure d’ella. Va anar directament a la nevera, ampolla de lambrusco i va anar a buscar dos copes “Em faràs els honors?” em va dir amb un somriure allargant l’ampolla... la vaig conèixer l’estiu passat, la conversa d’ascensor asèptica i banal va acabar sobre les nit i les sortides, ella em va reconèixer que sortia menys del que li agradaria, la crisi colpeja i més als joves nouvinguts, i heus ací que es va complir un dels principis bàsics de tot intercanvi econòmic, una necessitat per un costat i un capacitat per cobrir-la de l’altre. La nostra relació va esdevenir del tot mercantil, ella m’ofereix la seva companyia i el seu cos, jo a canvi li pago per aquesta pèrdua de temps, una relació civilitzada, instrumentalitzada, quantificada i acceptada per ambdues parts... amb tot, i com totes les coses bones aquest negoci ha anat degenerant cap a situacions com la d’aquest dia, on ella arriba i amb la copa de lambrusco a la mà es deixa anar “Em consideres maca?” vaig somriure i ella va arrufar el gest “No vull dir en aquest sentit... vull dir...” m’agraden les persones que són incapaces de trobar les paraules per plantejar les qüestions, i tot i això insisteixen intentant que per art de màgia hores perdudes en tonteries es converteixin en paraules que primer s’han de llegir, després s’han d’entendre i finalment s’han d’aplicar, “Ja m’entens” va acabar dient, vaig assaborir el vi, segurament ella no en tindria ni idea del que estava bevent no dels seus orígens, possiblement allí residia el seu encant... “Tenim una relació comercial tu i jo, i no em queixo del que ofereixes el que porta implícitament una resposta”, ella va fer un gest mentre s’acostava “No em podries contestar amb un si o un no?”, em perdo en certs ulls, o més aviat m’agrada deixar-me perdre tenir aquesta sensació, pensar que hi ha quelcom de possible en l’impossible, vaig somriure “Si, ets maca, en tots els sentits en els que li vulguis donar lloc a aquesta paraula”, “Però tot i així acabaràs per deixar-.me?”, touche vaig pensar, vaig assaborir de nou el vi dibuixant un somriure “Exactament, la gent pot estar molt contenta amb el seu cotxe, però sempre acaben per canviar-lo” “No tots!” “Els que no ho fan et diran mentides de com de bé els hi va o que no els hi cal, però no poden deixar de mirar amb enveja a aquells que tenen cotxes nous...” “Però jo no soc un cotxe!” vaig somriure, suposo que deuria estar en alguna conversa xonil mentre li explicaven que era una metàfora o una paràbola... “No però has d’entendre el que ofereixes, i el que ofereixes té una duració limitada en el temps, t’has convertit en una fruita de temporada...” i les temporades passen, vaig pensar