Vaig entrar a la sala, un
tipus em va mirar aixecant la mà, només una mirada i va quedar clar que no era
una bona pensada allò de sobar-me per plaer, va fer un gest i amb un soroll sec
la porta es va obrir, un passadís, cada certs metres notava com la cèl·lula de
torna avisava del meu pas i feia saltar les mesures de seguretat, al final una
porta, es va tancar la de rere meu i aquella es va obrir, havia passat per una
sala de contenció, vaig somriure a l’entrar en una gran sala amb llum natural,
una de les presents al veure’m es va aixecar i se’m va llançar a sobre, del no
res van sortir dos tipus, un sol gest meu i es van apartar no sense maleir-me, “Pensava
que no vindries!” “Avui és 28 de maig... on vols que vagi sinó...” ella va
somriure agafant-me del braç i portant-me a una taula “Recordes aquella nit,
oi?” vaig somriure, sembla estrany com el que per alguns és quelcom especial
per altres no deixa de ser una nit més... odio el pàrquings, si quelcom dolent
pot passar allí hi ha forces números perquè passi, la seva família ens havia
contractat per protegir-la, del que o qui poc importava, en aquests negocis no
es pregunta més enllà de l’estrictament necessari... el vaig veure abans que
ells ni tan sols ens intuís, va sortir del no res, de la part més fosca, un
veritable novell, vaig veure aparèixer l’arma “Pensa-t’ho bé...” aquesta senzilla
pregunta va fer que el cervell interrompis la línia de comandament, la resposta
va provocar un reacció a les pupil·les, prèvia a l’ordre al dit, massa tard, el
tret es va perdre al sostre, vaig agafar el canell amb la mà dreta, l’esquerra
va colpejar el colze amb un moviment ascendent trencant-lo, vaig pivotar sobre
el peu esquerra movent el dret cap a l’esquerra, aprofitant la inèrcia, tres
cops, plexe trencant l’esternó, i a diferents òrgans vitals, el resultat
costelles estellades i una hemorràgia interna, vaig quedar a la seva esquena
vaig agafar el seu cap recolzant-lo en la meva espatlla un cop sec i el coll es
va partir, final de la partida... vaig agafar la mà de la Núria i me la vaig
endur, tot havia estat ràpid dins del cotxe ella va agafar aire de nou “Calia?”,
em va sorprendre la pregunta “Era necessari?” em va preguntar... vaig parar el
cotxe “Si, calia, i era necessari, ara qui ho hagi ordenat sap que estàs sota
la nostra...” “La nostra?, no la teva?” “Jo només formo part d’un grup... i si
tinc nom és pel senzill fet de que estigueu més tranquils... ara qui et vulgui
mal ja sap amb qui estàs, i demà pel matí estarà mort, i aleshores qualsevol
altre que ni tan sols ho pensi canviarà d’idea... perquè tindrà clar com
acabarà”, “I jo? Valc tants morts?” “Això ja no ho sé, només sé que el teu pare
els pot pagar...”. “Hola?, hi ets?” vaig somriure “La culpa és teva per fer-me
recordar...” la història de la Núria va seguir, es va fer gran i es va casar i
aleshores va començar a descobrir com converses que tenia amb el seu marit eren
negades per aquest, com records que tenia dels pares no ho eren segons
aquestos, com coses que feia amb les amigues no les havia fetes segons elles...
després de proves i més proves es va determinar que el millor era aïllar-la,
pel seu bé... sempre m’han agradat aquests eufemismes i forma de veure les
coses... pel seu bé. La vaig mirar “A més no saps si ni tan sols soc real o soc
un somni...” ella va somriure “Tan se’m fot...” va dir amb una ganyota per
posar-se seriosa “Et puc demanar una cosa?” “Recorda que em pots contractar
però no comprar...” “I aquesta merdafrase és teva” “No, del Geralt” ella va
somriure “Poc pel blanc tens tu...”, va mirar al voltant i va treure un objecte
del no res “Doncs et contracto, segur que voldràs recuperar això..." no em
va caldre una segona ullada, sabia el que tenia, no sabia com havia arribat a
les seves mans però ho tenia, una moneda de Sirghut, me la va allargar “Es
teva... a canvi d’un servei”, la vaig mirar “Vull despertar... com sempre dius
no sé si estic somiant o no, vull despertar”, “Despertar allà, vol dir dormir
aquí...” “Ho sé, ja porto massa somiant...” la vaig mirar notant l’escalfor de
la moneda... fa segles els humans van agafar el nostre prigènit, i mitjançant
un sortilegi el van empresonar en una gàbia de metall que tenia la seva forma,
amb els segles i amb encanteris van aconseguir que ell es convertís en metall,
un cop fet, el van fondre i van fer monedes que van repartir per tot el món en
un intent que mai més fos unit i que ningú les pogués tenir totes, aquella n’era
una, el meu ordre les cerca i mata per elles, i sempre és molt més senzill
obtenir-les a canvi d’un servei. “Acceptes?” vaig mirar-la “Ja fa estona que ho
he fet, només d’agafar-la”, “Em faràs despertar”, “Si, avui dormiràs aquí, demà
ja no despertaràs aquí ho faràs en un altre lloc”, ella se’m va llençar als
braços, “Saps?, espero allí on desperti veure’t en persona i sinó sempre em
quedarà somiar-te...” “Sigui com sigui et seguiré venint a veure tots els 28 de
maig petitona”, vaig apartar-me, ara ja era un negoci, un encàrrec. Vaig marxar
de l’edifici, a vegades l’existència en porta regals en forma de moneda i
putades en forma d’actes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada