entrada 1078-2 (any 8)

El món és cíclic el que em porta a creure que els actes dels homes són limitats i acaben per repetir-se, això o que davant un estímul la reacció sempre és la mateixa, només cal tenir la perspectiva del temps i allunyar-se dels llibres d’història escrits per aquells que van voler que tot quedés escrit segons una determinada manera... fa anys algú em va dir que les guerres són un laxant, fan que els excessos humans trobin una via de sortida accelerada provocant una nova situació d’equilibri, una espècie de mà invisible que no per invisible deixa de ser menys real, amb els segles s’ha arribat a una optimització de les guerres, s’han escurçat amb el temps i s’ha incrementat el nombre de baixes, i avui en dia s’ha aconseguit fins i tot localitzar-les en aquells punts on cal incidir... una veritable demostració que sou tot un exemple de bondat i humanitat, i a més s’ha aconseguit una vacuna per la consciència de la gent, de forma que tothom es queixa d’aquests fets però ningú intervé, perquè tothom considera que intervenir és feina d’algú altre, que no pas d’ells, i mentre tot això passa n’hi ha que es fan palles rient del bé que els hi ha quedat tot el sistema. Fa poc algú em deia que si es preguntava a algú que era la felicitat la resposta que donaria estava ja escrita, que s’havia aconseguit fer que la gent cregués que la felicitat era quelcom que res tenia a veure amb aquesta, “Els hem portat a l’extrem... es pregunten el que volem que es preguntin, i es donen com a respostes el que els hi hem dit que són les respostes... i saps?, si nosaltres desapareguéssim si per un cataclisme demà ja no hi fóssim aquests animals farien el mateix sense que ningú els hi hagués de recordar... si fins i tot els hi hem donat els somnis i les esperances!, suposo que ens deurien estar agraïts i tot”, va somriure mentre demanava una nova copa i deixava el diari sobre la taula “I si mai quelcom grinyola ja hi ets tu i els que són com tu... saps el teu cap em va dir un cop que a vegades i per certs problemes no es necessiten herois, senzillament es necessiten professionals... i de fet si demanem monstruositats que menys que utilitzar monstres... i em diverteix que ja ni tan sols et molesti que et diguin així...”, anava a fer un comentari o deixar anar alguna frase quan el telèfon m’ha salvat, he aixecat la mà veient el missatge d’entrada, aquest si que m’ha provocat un somriure, a vegades em costa entendre als humans, quan dic que no vull ser pesat i que deixo la iniciativa a l’altra part al final sempre es considera com una mena de no interès per la meva part, si en canvi incideixes i prens la iniciativa et poden titllar de que satures... suposo que al final el tema està en que no hem de ser el que esperem o volem ser, hem d’acabar per ser allò que els altres esperen que siguem... he llegit el missatge contestant, al poc el telèfon ha tornat a la vida “Pensava que passaves de mi...” he somrigut mentre escrivia “Ja et vaig dir...”