entrada 1078 (any 8)

Vaig somriure “Moriràs, no veuràs el sol mai més...” el tipus va intentar deslligar-se el que encara em va fer somriure més, “Arribats a aquest punt no pensaràs que he comès l’error de no lligar-te bé... si fos un xic sensible et diria que m’estàs insultant en aquest intent d’alliberar-te...” el tipus ha incrementat els esforços per deixar-se caure vençut, no he pogut més i li he tret la mordassa, tapant-li la boca “Una tonteria i te la torno a posar... queda clar?” el tipus ha fet que si amb el cap, he deixat la mà un moment per tornar-li a posar just quan ha intentat cridar, un cop al coll i ha vist que significa no poder respirar, he tret la mà per tal que intentés agafar aire “Teníem un tracte?, jo allibero i tu no crides... cal que t’ho recordi de nou?” el tipus m’ha fixat la mirada deixant anar un ronc “No”, “Molt bé, i ara et preguntaràs perquè ho faig, perquè et deixo una estona més si he vingut a matar-te, i mira tinc un dubte, hi ha quelcom que em crida l’atenció.... vas pensar en cap moment que te’n sortiries?, vas pensar que seria com una pel·lícula d’aquelles on el bo se’n surt?.... realment ets tan idiota?, podies haver viscut una bona vida senzillament mirant cap una altra banda, o una millor acceptant el que t’oferien, però no... vas decidir que allò no estava bé, i com no ho estava vas concloure que calia denunciar-ho, i segurament encara esperaves un premi...”, “Era el que tocava!, no ho podia permetre!” vaig somriure de nou “Saps, em fas llàstima, em fa llàstima el que l’educació t’ha fet, “el que no tocava”, tens clar el toca?, algun cop t’has parat a pensar en el que vol dir bé i mal?, amb tot has de saber que m’has fet feliç i això només t’ho puc agrair a tu... ens van contractar perquè algú se n’havia anat de la llengua... i ens van donar carta de llibertat per actuar com creguéssim, un exemple, diuen que has de ser, ja ho veus, et recordaran pel que vas fer i pel que va comportar. Igual si que ets un home bo, seràs el fotut tipus més bo d’on vagis a parar... amb tot la pregunta és si la teva filla i la teva dona en tenien cap culpa... la teva filla esbudellada en la seva habitació, vols dir que calia a una noia de vuit anys ensenyar-li que és el dolor d’aquella manera?, ho demanava el teu sentit de la justícia que s’hagués de sacrificar pels teus valors?, ha estat conscient en el seu darrer alè que el culpable de tot és precisament aquell pare que idolatrava?, i saps, ha mort sola, sense ningú, sense esperança..., i després la teva dona, qui suposo que no et va dir que estava embarassada, si mires un xic al fons podràs veure el que queda del teu futur fill... l’he morta al teu costat perquè et pogués veure, per tal que veiés com a darrera imatge el tipus que l’ha portat a aquest camí... el seu perfecte marit que de tants principis que té va convertir aquesta vida en un infern... i tot gràcies a tu...” m’he poat damunt seu acostant els dits als seus ulls “Pots cridar, no m’importa, sé que no ets un valent així que no cal que mantinguis cap pose... per un cop deixat anar, perquè tots aquells que teniu tantes regles en el fons sou una colla de covards, uns covards que ho voleu tenir tot controlat per no passar por, i et puc assegurar que ara en passaràs de por i molta...” he acostat els dit i fins i tot abans del contacte el tipus ha cridat, he tornat a somriure “No hi ha pitjor covard que aquell que es creu valent...”