entrada 1084-2 (any 8)

Ahir convidar a dinar i la imatge de la tarda no tenia malbaratament, a la taula del costat hi havia vàries parelles amb els gremlins donant pel sac, la conversa era força tibant, es veu que els pares havien fet una hipoteca de la casa, hipoteca que no havien pogut pagar i que havien anat renegociant per tal de no acabar al carrer. Els fills que a la mort dels pares se l’havien repartit i cadascun vivia en una planta ara volien renegociar de nou amb el banc però amb unes noves condicions, entre d’altres volien una quita de part del deute... el banc havia dit que no, que prou paciència havia tingut amb ells, i que eren ells els qui havien de reduir les seves despeses per adir-se a la nova situació... després d’estar negociant força temps i que el banc els hi donés un ultimàtum en el termini els tipus s’havien presentat en el darrer moment per dir que ho parlarien en un dinar familiar el diumenge i que fins aleshores no decidirien res, quan l’ultimàtum vencia el dimecres anterior... i allí els tenia, amb els seus tres plats més postres, cafès i licors, entre converses d’on anirien de vacances i amb quin banc podien demanar un altre préstec... vaig somriure i la meva acompanyant va creure que era pel poc que es veia de la seva roba interior tot posant-se vermella el que encara ho va fer tot més divertit... suposo que en Groucho quan va dir allò de “aquests són els meu principis, però si no li agraden en tinc d’altres” es deuria fixar en una penya com aquella, jetes de tota la vida, d’aquells per qui l’important són ells, ells, ells, i si queda res, per ells. “I així què?” “De?” ella va posar morrets “No em veus millor?” vaig somriure “Si” “Mentider!” “Si, però tu sigues feliç....” de fet no deia tota una mentida, per saber si estava millor hauria de recordar com estava abans i m’era del tot impossible, memòria funcional en diuen, no recordem el que no ens interessa o allò del que no n’esperem res a canvi, suposo que es per això que oblidar la data de l’aniversari de la parella va lligat a la manca d’interès de voler follar amb ella. “Mira si no volies quedar ho podies dir...”, “No m’has convidat?”, “Ja però podies haver dit que no... perquè a veure! No esperaràs que a sobre pagui jo, no?, a sobre que m’he vestit i m’he posat una roba interior que no fa per mi, però que suposo que et deu agradar...”, aquí si que he somrigut, convidat per acabar aguantant les neures de la insegura de torn i pagant el dinar, res podia millorar un dinar com aquell, la tipa s’ha aixecat llençant el tovalló sobre la taula “Ja vec que no et pots prendre res seriosament...” fet que m’ha fet somriure i cabrejar-la més a ella, rere seu un dels de la taula del costat s’ha aixecat, tipus que suposo que deuria valorar més que no jo la roba interior, mirant a la seva parella vaig concloure que per poc que veiés ja tindria un infinit per valorar, la tipa em va somriure i jo només vaig poder pensar, que Deu a vegades deu beure i en les seves pitjors ressaques fa coses com aquella... de sobte algú m’estirava del sec de la cama, una gremlin minúscul amb una sola frase “Pipi...” mentre veia un toll formant-se als seus peus, com deia aquell “Esto no lo mejora ni Dios....”