entrada 1074-2 (any 8)

Ahir ho recordava entre glop i glop del tiet Jack, 1860 , març per ser més exactes, el país estava revoltat, no es pot esperar obrir un país tancat mil·lenàriament amb pocs anys... i de fet es veia que era tot un esforç pel pobre Arimura arribar a parlar amb algú qui segons ell no el podria arribar a entendre, érem com criatures que teníem el do de la paraula però que no sabíem el que dèiem, molts cops m’explicava “No és que parlem poc, és que mesurem totes i cada una de les paraules, no les diem fins conèixer l’abast i les conseqüències de les mateixes i si quan les tenim escollides ja no cal dir res, aleshores veiem que segurament no era tan important allò” vaig somriure aixecant el got mentre acotava el cap, un humà és un humà, i no hi ha res més divertit que aquells dels humans que es creuen superiors a la resta només pel senzill fet de creure-s’ho, amb tot no el volia contradir, entre altres coses perquè no es pot contradir a qui creu que no hi tens cap dret, possibilitat o senzillament no ho pots fer... era una societat cega, cega i centrada en uns ideals que s’havien venut com les putes de Kyoto, ja no hi havia geisha, ningú paga per versos o cançons, la gent paga per sexe, la resta com a molt és quelcom a suportar abans no et facin córrer de gust... vaig agafar l’ampolla i ell em va mirar desaprovadorament “Ho sento, però no deixo de ser un geijin mal educat.... ens dieu així, no? Un estúpid mico blanc sortit del pitjor malson d’un dels teus Déus perfectes...” em va mirar i vaig veure com la seva mà anava cap al mànec d’una de les espases, vaig somriure mentre servia dos gots més “No teniu sentit de l’humor... i això acabarà amb vosaltres, no hi ha cap societat eterna amic meu, tot societat només sap una cosa quan neix, i és que algun dia morirà, i les complexes tenen els pantalons baixats davant les simples, perquè mentre es pregunten i cerquen respostes les altres els hi ha donat tan pel cul que al final tot es resol en que ja no cal que facin força per cagar...” li vaig allargar el got, “I en el fons t’envejo, i ho dic de debò, perquè tota la teva vida està orientada a un acte, el que faràs demà, el que comporta el súmmum de la teva educació i la realització com a persona, demà compliràs amb el desig d’algú i aquest desig és pel que t’has estat preparant, pel que vas néixer i pel que moriràs, i el millor del tot és que ho faràs convençut, ole els teus collons amic meu...” possiblement el que li va molestar més fos que el titllés de “amic meu” va agafar el got i va beure d’un glop i donant les gràcies, com no podia ser d’altra manera, em va tornar a allargar el got. L’endemà moriria, primera assoliria l’èxit en el seu encàrrec a les portes del castell d’Edo, el que passaria a dir-se l’incident Sakuradamon, mataria a qui tocava i posteriorment es suïcidaria per haver comés aquell mateix acte, vaig somriure servint dos gots més, a vegades un voldria ser tan senzill i considerar-se tan complex, un voldria creure’s que obeir fins aquest extrem és el que s’espera i el que toca, però segurament això tan humà resta lluny ja de les capacitats d’un vampir