Avui estava escoltant una
notícia i quasi bé provoca un accident de tràfic motivat per l’atac de riure
que m’ha vingut... sembla que aviat tindreu governants a nivell local, i que hi
ha una llei que estipula el màxim dels emoluments que poden cobrar els que s’hi
dediquen, no entrant en aquest punt escoltava com els més progres i propers als
ciutadans havien decidit fer un pas més enllà i sense estar-se’n, ni encomanar-se
a Déu ni a saputamare han decidit que en un atac de decència (no sé jo en quin
punt la decència i la política van en un mateix pack), doncs res, han decidit
que com a molt cobraran com el treballador que més cobri dels consistori, m’ha
costat un xic entendre-ho, perquè si tan pijoprogres o gilipoflautes són
entenia que haurien de cobrar com el que MENYS cobri del consistori, no pas com
el que MÉS... així que parant l’orella i heus que ho han tornat a repetir, i
si, si, han decidit ser magnànims i només cobraran com aquell qui més cobri a l’ajuntament
de torn, ole, ole, manolete, això si que és ser solidari, responsable i
conscienciat amb la resta... vaja que de tan bons ciutadans que són, algú els
podria titllar directament de filldeputa acobronats i tot en una sola frase,
sense comes ni punts. Doncs res li estava donant voltes al tema quan he decidit
com sempre mantenir-me al marge, perquè en el fons us va la marxa, i aquests no
són més que aquells que heu elegit lliurement, el que em porta a pensar que
poder elegir i tenir un mínim d’intel·ligència (o de memòria), no té perquè anar
de la mà. No fa massa i mentre feia el cafè a l’empresa una persona va treure
el tema del perquè hi havia entitats que feien la mateixa feina, amb lo senzill
que seria que només es fes un cop, vaig intervenir per dir que mentre una de
les entitats a les que feia referència estava vinculada orgànicament al poder
executiu, l’altre ho estava al poder legislatiu, i prou... pozno, res de prou,
perquè veient la cara de la tipa no vaig poder més que preguntar si sabia què
era el poder legislatiu i què era l’executiu, ja no vaig entrar en el judicial,
no va obrir la boca, aleshores li vaig preguntar si per un cas (no fos que per
qualsevol atzar, o fruit del més fortuït fet) coneixia a Hobbes (cara de
sorpresa), Montesquieu (cara de: aquest es vol qeudar amb mi), Locke (cara de
xulejaràs a taputamre), Rousseau (mande?), Sade... aquest, si, aquest si que em
sona, ara que no se’n ben bé perquè... vaig somriure, entenent com poden sortir
segons quins polítics, i allí els vaig deixar, en aquell paradís d’ignorància i
xonisme que s’ha convertit la cafetera, que segurament davant certes converses
acabarà per suïcidar-se o reconvertir-se en una exitosa teapot... i entrant al
despatx la notícia del dia, un tipus que em ve i em diu “Vaja, ja he vist que
has estat parlant amb la Joana, no sabia com dir-t’ho, és la nova becària i han
decidit destinar-la al teu departament, bé, al teu despatx...”, ha marxat abans
que pogués obrir la boca i dir-li el que en pensava d’aquests nomenament
nobelians com a becaris... amb tot i veient el que havia vist, pitjor no podia
anar el tema, i segurament portaria tanga de fil, d’aquells que es posen
divendres i no es treuen fins dilluns, això si no follen, que aleshores venen
sense res...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada