La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell
dimecres, 9 de setembre del 2009
entrada 263 (any 2)
Més sobre l’educació, sembla que no la deixaran tranquil•la, ahir tornaven a parlar d’ella, sembla ser que després de forces proves i diners públics (i jo em pregunto si calien tantes proves per arribar a aquesta conclusió), es diu que Espanya té un cert problema d’educació (graciós el terme “cert”), amb un percentatge d’abandonament de l’educació obligatòria que deixa el país a l’alçada de les grans potències mundials (toc irònic), doncs bé, quina és la solució proposada, res, segons els grups de pares i mares d’alumnes, també coneguts com a grups de mares i pares d’alumnes, el que s’hauria de fer és atenció! , no pas regalar els títols però si ser un xic més flexibles.... manda güevos com deia aquell, i mira que és difícil el donar un títol perquè si, i després esperar que aquest mateix títol sigui valorat, ja que qui el rep és el nostre fill!!, i és clar tampoc val que li donin qualsevol cosa... suposo que a cap pare li deu agradar reconèixer que el seu fill és tontet, però és el que acostuma a passar, normalment hi ha més gent normal que anormal, d’aquí el concepte d’anormalitat, així doncs tenim una societat amb pocs genis o tontets (de debó), i amb forces personatges mitjos i grisos que necessitaran de força esforç i dedicació si volen sobresortir en quelcom, i el que obliden els pares és que un títol no deixa de ser un paper, ja fa força temps que la tinença d’un d’aquests papers no serveix de massa alhora de cercar una feina, ja que forces empreses han pagat dolorosament la seva bona fe de creure el que diuen alguns d’aquests paperots... Com en tot diuen que les coses venen de tres en tres, això ja ho saben els pescadors, no et mata la primera onada, la primera et tomba, la segona t’enfonsa i la tercera és la que t’ofega... aquesta setmana tres grans titulars per amagar un xic la incompetència del govern, per un costat les putes a Barcelona i forces altres llocs, posteriorment els aldarulls dels nous monstres i per acabar el tema de l’educació... no veieu el divertit que em teniu, i és que si el riure fa allargar la vida (i ja té delicte en el cas dels vampirs), us puc assegurar que tinc forces més anys per endavant; veient que com passa en el jocs de mans, polítics malabaristes us fan passar imatges per davant dels vostres ulls mentre dissimuladament us treuen el poc que us queda a les butxaques, butxaques ja buides gràcies a unes vacances que molts no haurien d’haver fet, això si creient a aquell que diu, “tot el dolent s’ha acabat, ara ja només queda el bo per venir”, doncs bé, aquest mateix ja diu sense taps a la boca que possiblement tot, tot, tot el dolent encara no ha passat... em recorda a la Sherezade explicant els comptes al Shahriar, amb tot si us he de ser sincers les seves històries eren força millors, però com en aquell cas i quasi sempre en aquesta vida la veritat acabarà per aflorar, i ja veurem la cara que se’ls hi quedarà a alguns...
dimarts, 8 de setembre del 2009
entrada 262 (any 2)
Educació.... ja hi tornem a ser, quan ningú vol acceptar la seva culpa tothom tira de la mateixa puta, puta que a més no se li paga, si hi ha algun problema tot és degut a la manca o la mala qualitat de l'educació, tot i que mai s'arriba a definir clarament qui nassos és l'educador... i tot això bé pel cabestro que han fet alguns joves per Madrid aquest cap de setmana, bé, jo educació, educació, el que es diu educació inicialment no creia que fos el motiu de l'animalada, i més quan un dels angelets deia que el que feien era com la revolució francesa (no entenc aquesta similitud, la veritat), més aviat hi trobava altres motius... joves malcriats per pares a qui els hi és més fàcil dir als nens sempre que si que no pas plantar-se, i els que a més creuen que els mestres tenen l'obligació de domar i civilitzar els seus fills, mestres que força fan intentant ensenyar uns temaris a una pandilla d'animalets que creuen que no els hi cal aprendre res perquè tot ho saben, i si no ho saben doncs escolta tu, que poc interessant i important deu ser, a més tots aquests joves veuen que un cop acabada la seva vida regalada del col·legi i de l'institut els hi toca la universitat, i els hi sembla una pèrdua de temps dedicar-se tan de temps a estudiar amb el ràpid que passa la vida davant ells... ara també es culpa al alcohol de la seva conducta, però no us enganyeu són una pandilla de filldeputets a qui l'alcohol els hi és una perfecta excusa per fer tot el que fan, personalment crec que l'alcohol en lloc de ser un atenuant hauria de ser un agreujant quan se'ls jutgi, fet que sigui dit de pas mai passarà (realment, que de circ si que n'hi haurà), i és que entre que reuneixen les proves i tal passarà tan de temps que la llàstima de poder arruïnar la vida a uns pobres joves podrà més que el fer justícia, i sabeu el més divertit del tema?, doncs que aquest joves no n'estan gens d'empenedits del que han fet i que ho tornaran a fer, i tot perquè veuen que aconseguir el que se'ls hi regalava feia uns dies ara els hi costa un esforç i a més amb la seguretat que tot el que volen no els hi serà donat, així doncs, si quan eren petits la pataleta els hi servia per aconseguir-ho, ara creuen que cridant un xic més l'atenció també se'ls hi donarà el que volen, i no va en broma... tenen tot el temps del mon per anar pujant el to dels seus crits per tal que se'ls hi faci cas, avui algú ha dit una frase força encertada “Des del moment en que els pares fan més costat als seus fills agressors que a la policia, tenim un greu problema”, doncs ja està, teniu un greu problema... algú va dir fa temps que només hi ha dos forces capaces de moure la humanitat (i no, l'amor no està entre elles), només l'odi i la por, bé pel que he vist aquest joves tenen força odi, i davant aquest només queda la por, la por que té la societat que com sempre espera que tot es solucioni amb el pas del temps... per ell mateix... i a vegades, hi ha problemes que requereixen d'una certa cirurgia...
dilluns, 7 de setembre del 2009
entrada 261 (any 2)
Decisions, al final tot es centra i resumeix en la presa de decisions, el resultat de les mateixes ja és farina a gust del consumidor, ahir llegia: en un país en guerra es segresten uns camions de combustible, davant aquest fet i la possibilitat que siguin utilitzats com a armes, la direcció militar pren una decisió (arribats a aquest punt crec necessari dir, que els rambos no existeixen, ni tots aquells comandos en plan gi-joe que podeu veure al cinema, en aquests casos les coses acostumen a ser força més fàcils, a llegir.... trucada al comandament aeri i demanar el suport d’un parell d’avions o helicòpters), doncs bé, no sé qui hi va anar, però el resultat va ser tot un èxit, els camions considerats com una amenaça latent van ser “neutralitzats”, atenció a la parauleta que serà de moda aviat, el concepte “neutralitzat” pot tenir forces accepcions, en el cas que ens toca implicava que els camions havien deixat aquest mon per anar al cel dels camions (si existeix), o a l’infern dels desballestadors de camions (que aquest si que existeix), amb tot hi va haver un petit problema (o gran, segons com es miri), la cosa se’n va anar de les mans, i és clar, les bombes poc entenen de bons, dolents o regulars, resulta que rere als camions hi havia forces persones interessades en fer-se amb un xic de gasolina gratuïta, i a part de la gasolina també es van fer gratuïtament amb un passatge al seu paradís o infern particular... crec que forces diaris n’han anat plens d’aquesta notícia, bé doncs sembla que ara hi ha gent qui discuteix la correcció o no de l’ordre, al que voldria dir: és força senzill parlar a posteriori dels fets, estic segur que aquests que ara parlen d’aquí un temps callaran, ja que poc menys poden dir que no pas queixar-se de les ordres i el resultat de les mateixes. Amb tot, mirat fredament no hi ha més que una possible felicitació a qui la va donar, ja que segurament aquests camions haguessin provocat forces més morts si s’haguessin utilitzat en atemptats indiscriminats (que alguns encara titllen d’accions pròpies d’un poble sotmès a la tirania d’occident, i precisament aquests alguns són dels que no tenen massa perill que qualsevol matí un atemptat suïcida els hi torri els collons)... si ho mirem fredament l’ordre va complir amb les famoses tres E’s, va ser econòmica, eficient i eficaç, amb tot i arribats a aquest punt crec interessant recordar la frase d’un general força savi: “Tenim els millors gossos per la guerra, però Deu em lliuri de deixar-los anar, perquè un cop deixats anar mai sabrem amb seguretat a qui acabaran mossegant”, les guerres no són maques ni tan sols plàstiques, les guerres són una merda i com a tal acaben per emmerdar-se, i més quan a damunt un intenta ser políticament correcte en un lloc on la política manca per la seva absència i la correcció fa anys que va passar a ser una puta a favor de qui més paga...
diumenge, 6 de setembre del 2009
entrada 260 (any 2)
Bé avui ha estat un dia per fer maletes, finalment la Púb... bé, l'Alícia ha decidit que li toca fer un vol, és recomanable almenys en un principi no anar massa lluny... així que teníem l'opció del sud de França o el nord de Catalunya, tot i la facilitat de la segona opció ella ha triat la primera, de fet havíem sortit per la nit vàries vegades i el perill de que algú l'arribés a reconèixer era massa gran i de pas massa difícil d'explicar si ens veien junts de nou, així que avui ha tocat fer la maleta, alguna carta de presentació... tinc alguns amics prop de Toulouse que em deuen alguns favors i ara és el moment de recordar-lis que tot s'ha de pagar en algun moment, no ha estat res emotiu, suposo que els sentiments es van perdre fa temps, sé el que és i el que era, i tinc clar que no és la mateixa persona, la que vaig conèixer va morir la nit que la vaig rescatar, ara ja no tinc ni clar que li caigui massa bé per tornar-la en el que és, l'he vigilat alguna nit i he vist que ha estat ben ensinistrada, almenys no s'ha trobat sola en aquest fotut mon com em va passar a mi, ara té clar el que és i tota la seva potencialitat el que li permet de moure's sense cometre cap mena d'error passant per una mortal més... com a darrer regal li he donat una de les meves bosses, fetes fa anys quan la gent deixava l'ànima en cada una de les seves feines, d'aquella pell que endurida pel pas dels anys encara accepta forces sacrificis, les inicials corresponen a una de les meves moltes identitats, una vida millor en un temps millor, un temps que m'agrada recordar i que ha salvat la integritat de la bossa, ella l'ha acceptat amb un somriure i amb un “Carai, no tenia previst deixar res a casa teva, ja vec que et preocupes que no em falti'n bosses...”, l'he deixada a l'estació d'autobusos, i el darrer regal ha estat un sobre amb una quantitat de diners suficients per tal que no tingui masses problemes per passar uns mesos com a turista, després que decideixi el que més li agradi, de moment aquest Nadal ja tinc una visita i no puc evitar deixar escapar un somriure... ahir per la nit em deia que se sentia com Filoctetes tot i que sense la mossegada de la serp, tenia la sensació que acabaria abandonada i que només la passaria a buscar passats els anys i quan la necessités, vaig somriure recordant-li que poc tenia jo d'Ulisses, i que segons molts l'abandó de Filoctetes tenia força a veure amb el seu comportament, va ser un comentari desgraciat, ja que ella em va mirar als ulls preguntant-me amb un somriure si el que li havia passat a ella era per algun acte seu o meu...
dissabte, 5 de setembre del 2009
entrada 259-2 (any 2)
A vegades em sorprenen les coses més comunes-increïbles, o trobo fets i paraules increïbles en les coses més tontes, bé he de reconèixer que “one piece” no és un manga usual i té forces girs que el fan entretingut i fins i tot un xic especial, però l'altre dia fent zapping el vaig enxampar al k3 (crec), no l'acostumo a veure sencer però si una estona el just per somriure un parell de cops i poder tenir aquella cara de gilipolles que amb poc es conforma, suposo que d'altres necessitaran veure l'Espartaco del Bolsoi, però que hi voleu fer, un és de gustos senzills... doncs bé, veient la sèrie es van dir dues frases que em van portar forces anys enrere, en un dels combats i just a l'acabar, un li deia a l'altre “Gràcies per fer-me més fort”, i just abans un recordava una vella dita japonesa: “Hi espases que no tallen res i d'altres que en canvi ho tallen tot...”, la primera frase l'he escoltada al llarg dels segles de moltes maneres i amb diferents matisos, però deixa clara una idea, un sempre serà jutjat pel nivell dels seus oponents i aquests ens faran sempre més forts i destres, així doncs tenir-los hauria de ser sempre pres com una benedicció, molt possiblement hi haurà gent que prefereix una vida plàcida i regalada, però com diuen, per a gustos els colors, jo de sempre he cregut que si es viu la vida, aquesta ha de ser viscuda sempre a l'extrem, just en aquell punt on cada segon que vivim ens retorna un cert orgull per haver fet sempre el millor que es pugui... la segona frase és una “perversió” d'una dita japonesa, jo l'he escoltada (ara menys), tot i que fa segles era una premissa diària en la pràctica, encara recordo quan em deien “Una espasa, no és ni bona ni dolenta, una espasa no talla per si sola, és qui la maneja qui la fa ser bona o dolenta, una espasa pot portar la justícia o la injustícia, el que has de tenir clar, és que quan la desenfundis la causa ho ha de justificar i no n'has de dubtar mai dels resultats, hi ha espases que no tallen res i en canvi d'altres que ho tallen tot, això és perquè se li ha sabut dir a l'espasa que és el que es vol tallar i ella ho ha entès, un cop passa això res es resistirà a ella, sinó es té clar el que es vol tallar el més segur és que l'espasa acabi per no tallar o tallar allò que no hauria de tallar, al final i com en tot, son els homes els que lliguen amb els seus actes el seu destí”, possiblement semblaran paraules buides de contingut o un xic exagerades, fa uns anys en un dels meus viatges al Japó vaig acompanyar a un conegut a visitar un artesà que feia les fulles de shinkens, crec que ja poques katanes es fan al Japó avui en dia... un cop allí el meu amic expert va intentar fer-me una demostració pràctica del seu coneixement sobre aquells objectes, l'artesà se'ns va acostar i ens va acompanyar per ensenyar-nos les seves darreres creacions, el meu amic estava com un nen amb sabates noves mirant i remirant, finalment em vaig quedar davant d'una fulla, felicitant-lo per la feina ben feta, em va mirar i amb un somriure trist em va dir que ell no l'havia feta, aquella fulla havia estat un regal, felicitant-me pel bon gust que tenia, el meu amic va insistir en que li expliqués que tenia aquella fulla d'especial, és tan obvi que mai li he dit, les fulles són com les persones, no acostumo a admirar a aquelles en les que només ens reflectim, prefereixo aquelles que agafen la nostra imatge i ens retornen al seva, sempre és més enriquidor i ens recordem que no només hi estem nosaltres...
entrada 259 (any 2)
Avui he escoltat una notícia que fins i tot en un dia grisós (metafòricament parlant), com aquest ha aconseguit fer-me somriure, després de la nit d'ahir que igual us explico en un altre post i del matí d'avui, un posa la televisió i escolta la següent notícia: “Setembre mes de canvis i de decisions....”, bé jo fins ara pensava que això quedava circumscrit al mes de gener amb el canvi d'any i tot el tema dels bons desitjos per l'any que ha de venir, però es veu que ara hi ha una segona oportunitat que es produeix durant el mes de setembre, suposo que a un il·luminat del màrqueting se li va ocórrer el tema dels col·leccionables, i a un altre el tema d'oferir la possibilitat de recuperar el que no s'ha fet en els primers nou mesos de l'any, en el darrer trimestre, a veure que per oportunitats no serà... amb tot crec, que tot i les bones voluntats del tipus del màrqueting i de qualsevol altre al final el que importa és la força de voluntat d'un mateix, de res serveix que ens posin el gimnàs o les lliçons de senegalès (tot i que ningú li faria un lleig a tenir-la com un d'aquesta contrada), tot lligat amb un curset de macramé, si al final no és un mateix qui posa els collons damunt la taula i decideix e canviar, perquè no us enganyeu normalment els humans tendeixen a agafar el camí fàcil, força fotut ja és el dia a dia com per a damunt complicar-lo un xic més, així que si una cosa pot venir rodada, millor que no pas arrossegar-la, i es clar de tan rodar i rodar un acaba força circular... i aleshores és quan un pensa, doncs res, un xic d'esport i d'aquí al desembre com el rambo, ummm, no el rambo no que no es políticament correcte, millor com el hobama (atenció l'hobama amb h és per evitar el control del gran germà sobre els blogs que s'escriuen sobre aquest gran president americà, bé suposo que només per l'alçada ja és un gran president...), i el que passa és que s'arriba al desembre i el físic es manté com el que ja era, i a més tenim unes lliçons de senegalès que no hem seguit (i qui collons anirà mai al Senegal...), i tot un laboratori de macramé modern a casa, i és clar, els humans sou massa importants i perfectes com per arribats a aquest punt mirar-vos al mirall i dir: però mira que sóc imbècil... total el que porto força temps dient, tot canvi comença per un mateix, no podem esperar que vingui sol i que no costi, és de estúpids creure que una vida regalada i de soffing es pot canviar per una vida d'esforços sense cap inconvenient, amb tot i si us ha de servir de confort dir-vos que justament com vosaltres hi ha tota la resta de la població mundi-mudial.
divendres, 4 de setembre del 2009
entrada 258 (any 2)
Avui estava fent feina tot i estar de vacances... sempre hi ha feines a les que un no es pot negar i m'han vingut al cap dues cites de la mateixa obra:
“Mi único enemigo es tu nombre.
Tú eres tú, aunque seas un Montesco.
¿Qué es «Montesco» ? Ni mano, ni pie,
ni brazo, ni cara, ni parte del cuerpo.
¡Ah, ponte otro nombre!
¿Qué tiene un nombre? Lo que llamamos rosa
sería tan fragante con cualquier otro nombre.
Si Romeo no se llamase Romeo,
conservaría su propia perfección
sin ese nombre. Romeo, quítate el nombre
y, a cambio de él, que es parte de ti,
¡tómame entera!”
I per un altre costat:
“¿A que más vale esto que gemir de amor? Ahora eres sociable, ahora eres Romeo, ahora eres quien eres, por arte y por naturaleza, pues ese amor babeante es como un tonto que va de un lado a otro con la lengua fuera para meter su bastón en un hoyo.”
Així doncs, com em van dir una vegada ja fa segles, un és el que és per molt que es disfressi o ens vulgui fer creure en el canvi, així doncs he aprés a jutjar pels actes passats i no pas a premiar pels possibles actes futurs, ja que em sembla força just ser jutjat pel que s'ha fet i no pas pel que es podria haver fet... tot això porta a que he escoltat moltes vegades en els moments decisius forces excuses barates sobre el que podria ser el futur d'un amb una nova oportunitat, i els anys m'han ensenyat que el futur d'un amb més anys per endavant no es diferencia massa del passat d'un mateix, on el temps s'ha acostumat a gastar alegrement com si aquest fos infinit, i fins i tot els vampirs que tenim l'eternitat per endavant som reacis a perdre el temps... I una de les preguntes que sempre em ve al cap, és la següent: Perquè perdre el temps en voler una vida sencera de felicitat quan aquesta idea us fa incapaços de viure la vida gaudint del dia a dia?, total per descobrir un dia que s'ha perdut la vida en una estúpida espera, i que ara només us espera la immensitat i el silenci de la mort, força complexes sou els humans, definitivament força complexos...
“Mi único enemigo es tu nombre.
Tú eres tú, aunque seas un Montesco.
¿Qué es «Montesco» ? Ni mano, ni pie,
ni brazo, ni cara, ni parte del cuerpo.
¡Ah, ponte otro nombre!
¿Qué tiene un nombre? Lo que llamamos rosa
sería tan fragante con cualquier otro nombre.
Si Romeo no se llamase Romeo,
conservaría su propia perfección
sin ese nombre. Romeo, quítate el nombre
y, a cambio de él, que es parte de ti,
¡tómame entera!”
I per un altre costat:
“¿A que más vale esto que gemir de amor? Ahora eres sociable, ahora eres Romeo, ahora eres quien eres, por arte y por naturaleza, pues ese amor babeante es como un tonto que va de un lado a otro con la lengua fuera para meter su bastón en un hoyo.”
Així doncs, com em van dir una vegada ja fa segles, un és el que és per molt que es disfressi o ens vulgui fer creure en el canvi, així doncs he aprés a jutjar pels actes passats i no pas a premiar pels possibles actes futurs, ja que em sembla força just ser jutjat pel que s'ha fet i no pas pel que es podria haver fet... tot això porta a que he escoltat moltes vegades en els moments decisius forces excuses barates sobre el que podria ser el futur d'un amb una nova oportunitat, i els anys m'han ensenyat que el futur d'un amb més anys per endavant no es diferencia massa del passat d'un mateix, on el temps s'ha acostumat a gastar alegrement com si aquest fos infinit, i fins i tot els vampirs que tenim l'eternitat per endavant som reacis a perdre el temps... I una de les preguntes que sempre em ve al cap, és la següent: Perquè perdre el temps en voler una vida sencera de felicitat quan aquesta idea us fa incapaços de viure la vida gaudint del dia a dia?, total per descobrir un dia que s'ha perdut la vida en una estúpida espera, i que ara només us espera la immensitat i el silenci de la mort, força complexes sou els humans, definitivament força complexos...
entrada 257 (any 2)
Ahir cafè, i avui ja m’ha tocat passar per l’aro.... aquest matí trucada i quedar al mig dia a fer un (altre) cafè, per acabar de rematar el tema de les vacances, i veure de pas qui pot posar les dents més llargues als altres, ja em direu quina costum més estúpida però porta entre nosaltres forces anys, el que no sabien és que encara em queden alguns dies de vacances, mentre ells ja els porten treballant, així que quan he arribat a la cafeteria que no bar, hi ha hagut un silenci sepulcral, que molt possiblement ja ha començat quan el grum de la porta de l’hotel s’ha preguntant mentalment si calia que m’obrís la porta o directament em donava tres euros pel tetra brick (o com nassos s’escrigui) de Don Simon, és el que té estar de vacances: que un va còmode (deixat segons els amics, tots és qüestió de matisos), i és clar entre la camiseta, texans i barba de setmana, no encaixava massa entre el grup d’estirats entrajats que eren els que m’esperaven, he pogut veure la desaprovació d’elles i les mirades d’enveja d’ells, de fet no és fins aquest moment quan un entén el que pot arribar a tocar els collons que un tingui vacances i d’altres no... i si us he de ser francs poc ha canviat la cafeteria dels nassos, les mateixes vedettes i fantasmons, les primeres fent-se les dures davant l’oferta d’ells, i ells corrent amb riscos financers que ja us podeu riure del crack financer dels darrers anys, ja que com tinguis la mala sort que la teva oferta sigui presa massa seriosament pots estar pagant el total del polvo forces anys, en el meu cas cap problema, la meva imatge era una vacuna que ja us podeu riure de les vacunes xineses contra la grip nova, poc èxit tindria en aquell lloc i molt possiblement la meva cartera m’ho agrairia, així que he aguantat escoltar vacances força millors que les meves, total les meves no han estat més que uns pocs dies en una ciutat europea, tot i que avorrits, el que es diuen avorrits no han estat... i el tema està en que hauré de fer un pensament amb la pú.... bé l’Alícia, ja que no està massa ben vist que dos vampirs sense cap mena de lligam comparteixin el seu espai vital, amb tot, encara em resisteixo a perdre la seva companyia rares vegades es dóna l’opció de poder compartir un temps amb algú de la teva pròpia espècie i menys quan aquest algú ha estat conseqüència més directa que indirecta dels teus actes...
dimecres, 2 de setembre del 2009
entrada 256 (any 2)
Ahir les notícies n'anaven plenes, i els blogs entre ahir i avui han anat traient el tema... sembla ser que un altre cop es dóna la màxima de: vicis públics i virtuts privades, aisssss, perdoneu!, perdoneu!, que és “Virtuts públiques i vicis privats”, i en el moment que els vicis es fan massa obvis esdevenen un atac contra les bones costums i el pensament ètic d'occident, bé com ja deureu haver suposat parlo del tema de la prostitució a Barcelona, i que voleu que us digui... atacar una de les primeres professions conegudes de la història em sembla tan estúpid com qualsevol altra acció destinada al bé comú, entre altres: evitar els robatoris, assassinats o qualsevol delicte, evitar les guerres, evitar qualsevol violència, els extremismes excloents... seria evitar que els humans fóssiu precisament això... humans. Avui estava fent un cafè (que ja s'han acabat les vacances per a tothom, i fer cerveses a primera hora del matí esdevé un “vici públic” segons com, i com a tal cal ser perseguit i eliminat), doncs bé fent el cafè parlàvem del tema, i el meu interlocutor em deia (idea que he plagiat i penjat en un blog com a opinió), que cada cop més tenia la sensació de viure en el mon de la peli de Demolition Man, això si sense l'Stallone o l'Snipes, només en el mon aquell on la gent se la jugava per veure qui era més gilipolles i on tot estava programat, normativitzat i on qualsevol actitud que es considerés contrària a l'interès comú era castigada... vaja un paradís per a molts dels que fan normes sense entendre ni acceptar que la humanitat és com és, i que per molt d'interès comú que es vulgui posar sempre acabeu pensant allò de “posi-la jo en calent i que se'n rigui la gent...”, ummmm, era així la frase??, bé suposo que ara i per demostrar l'eficients que són els serveis de seguretat es dedicaran a perseguir aquestes comerciants del seu cos una temporadeta per tal de fer contents al personal, tot i que si em permeteu, el concepte “eficient” crec que seria més adient aplicar-lo si tot això no hagués passat, o si passant algú hagués sortit dient “Doncs si... tenim prostitució al carrers, ja que hem prohibit els prostíbuls, i no us podeu imaginar l'encant turístic i l'economia que reporta això per la nostra ciutat, aviat ens donaran els tres condoms Michelen com a ciutat sexual!”, i mira ara que la Unesco cerca noves candidatures se m'està ocorrent la de plantejar la ciutat com a: Patrimoni Mundial del Polvo Ràpid (i econòmic), suposo que igual algun il·luminat sortirà dient que deixar el cul (i altres coses) a l'aire a altes hores pot ser una acció de risc per agafar la grip nova, i és clar el sexe anal no serveix com a vacuna; amb tot, crec que en el fons el tema és més inherent a la vostra pròpia condició, la pregunta real a fer-se seria: “Pot la humanitat viure sense prostitució?” i atenció que aquest concepte incorpora una varietat d'accions brutal, ja que parlem de la prostitució una o un a molts com la de una o un a un o una, altament coneguda en alguns casos com a matrimoni sexual... Jo em decanto a creure que la humanitat no esteu preparats per un mon sense prostitució.... no veieu com es fregarien les mans els fabricants de crema hidratant i els de tovalloletes de paper...
entrada 255(any 2)
Tot té el seu final menys la mort que acostuma ser el final de tot, bé en el cas dels vampirs questa afirmació té un doble sentit força maliciós, vaig entrar a l'hotel demanant la clau de la meva habitació, el fet de l'acceleració en el pols de la recepcionista i que un cop donada fes una trucada no donava masses bones sensacions, tenia l'habitació a la cinquena planta, al obrir-se la porta de l'ascensor el passadís estava buit, buit del tot, notava passes just en el passadís inferior, vaig acostar-me a les dos sortides, a les escales d'emergència, veient com estaven ocupades les del quart pis per membres de la policia, algú em va dir una vegada que quan quelcom és inevitable poc serveix intentar-ho evitar i més val la pena el pensar com un se'n pot sortir, vaig entrar a l'habitació, posant la cadena rere la porta, això no pararia a ningú però em donaria un xic de temps més i el temps sempre s'agraeix, l'habitació no era massa gran el que si es mirava positivament tampoc era un punt excessivament negatiu, vaig acostar-me a la finestra, definitivament l'única ruta d'escapada, la finestra tenia un tope fàcilment forçable i donava a un galeria que resseguia el sostre de l'hotel, la resta era només qüestió de trobar com baixar o com pujar segons com es mirés, amb tot, sempre es podia posar un xic més divertida la situació, vaig aixecar el telèfon trucant a la meva acompanyant, ella tenia l'habitació al quart pis, segurament tindria una sorpresa al veure el que hi havia al passadís, però molt em temia que la història no anava amb ella, va trucar a la porta, observant indirectament pel visor de la porta (mai, mai, i us ho torno a dir, mai, heu de mirar pel guaita directament), la vaig veure, i aleshores tot va començar, vaig obrir la porta, ella sense saber com es va veure volant pels aires, mentre l'alarma d'incendis es disparava, la vaig deixar a la galeria cridant, aleshores vaig sortir de l'habitació ràpidament, tenia clar que cap abaix no podia anar, i que algú havia vist saltar algú a la galeria, així doncs només em quedava una sortida, sempre m'han encantat les portes que s'obren amb tarja i un percussor electrònic (com la majoria de les portes amb porter automàtic), ja que una bona puntada les obre, vaig entrar just a l'habitació del davant de la meva, sabia que estava buida, perquè algú que m'apreciava m'havia fet el favor de llogar-la, el temps era vital, vaig obrir la finestra, aquesta donava a un pati interior, és aleshores quan un agraeix ser un vampir, un cop a la planta baixa no em va costar sortir per la cuina, buida i evacuada per l'alarma, i a més amb força roba per sortir de l'hotel com un treballador més del mateix, trigarien escassos minuts en descobrir la juguesca i començar identificar a tots els que sortien, així que el temps tornava a jugar en contra, un cop al carrer, treure'm la roba i caminar carrer avall aprofitant la foscor, el nostre entorn natural. Just a la cantonada un vehicle m'esperava, “Tu si que saps com divertir-te” va dir l'Ethan amb un somriure, “I ara?”, li vaig donar l'adreça, ell va fer una ganyota “Vols dir que és aquesta?, bé suposo que on millor que amagar un arbre que un bosc, i per cert, t'aviso que aquesta és una altra de les meves frases idiotes, així que no cal que la memoritzis”, passada una estona va parar el vehicle, “Bé company, no seria ètic que anés més lluny ja que aquesta no és la meva guerra, amb tot espero que ho tinguis clar”, vaig obrir la porta, abans de sortir li vaig preguntar “Per cert, i quan et dec de la carrera?”, “Ja, ja, ja, deixem-ho en un ale amb whisky si te'n surts d'aquesta”, vaig caminar cap al meu destí, he viscut segles, però molt possiblement mai havia fet una estupidesa com aquella, i a més considerant que segurament m'estaven esperant, vaja tota una fugida cap endavant un pla perfecte de collons, coneixia l'edifici, la inexistent seu de fenòmens paranormals coneguda també com la Guarida Van Helsing, i torno a dir per enèsima vegada que els vampirs tenim un sentit de l'humor un xic especial, si el que m'havien dit era cert hi havia tres entrades possibles, l'òbvia que tenia davant meu, la que tothom creuria que existia com a sortida d'emergència i la veritable sortida d'emergència, per experiència sé que les sortides d'emergència acostumen a estar força més vigilades que no pas les òbvies, vaig dirigir-me a la porta principal, no em va caldre trucar, la porta es va obrir davant la meva presència, sabia que un cop dins no seria tan fàcil sortir-ne, al entrar la porta es va tancar i he de reconèixer que vaig quedar del tot sorprès, una criada m'estava esperant, una humana com a única resistència davant la meva presència?, a vegades em molesta que em considerin tan poca cosa... ella va somriure “L'estant esperant, i de fet ha arribat just quan m'han dit...”, “Doncs no els fem esperar més” vaig dir forçant una ganyota, tot i la distància vaig poder olorar la por en ella, definitivament sabia qui era jo, ella em va acompanyar per diferents sales, exactament com m'havien dit, tres baixant i dos pujant de nou, una piràmide invertida, i després cap a l'esquerra al centre del vèrtex de la piràmide, es va excusar i em va deixar sol, vaig passejar per la sala, sabia el que hi havia sota els meus peus, el veritable centre de la piràmide “Crec, que avui no serà el dia per la visita guiada al centre de la piràmide...” em vaig girar, ni tan sols l'havia sentit o percebut, sabia qui era, aquell que ara es feia nomenar... “En James Selfwood suposo” va forçar un somriure, “Sento que no estiguem a Ujiji... i jo suposo que no deus saber que fas aquí...” “Bé, sembla que teniu força interès en fer-me venir, i és clar, qui sóc jo per rebutjar una invitació...” “Ben dit!, tot i que molt possiblement qualsevol altre tipus d'invitació hagués aconseguit precisament el contrari, el que t'haguessis cagat en tot i haguessis decidit que això no anava amb tu, amb els segles he aprés que no hi ha res tan previsible i malejable com un vampir curiós...” “Bé, i després de les presentacions i l'exposició de motius hauria de venir...” “El desenllaç?, ummmm, suposo que veient el teu historial i els darrers dies serà sagnant, una lluita a mort, o quelcom més espectacular, una lluita amb força sang i de la que només en quedarà un...” “Sembla una opció interessant” no era la millor frase ho reconec, però necessitava guanyar temps, el suficient per intentar trobar una fotuda avantatge, cosa inexistent en aquella habitació, si era qui em pensava no tenia cap opció i això sense considerar el fet que tenia clar que no estàvem sols, “Ahhh, els reforços” va dir ell amb un somriure al obrir-se una porta, possiblement no acabaria amb ell, però els reforços eren una altra cosa, em vaig llençar contra la porta “Hola”, sembla estrany com quatre putes lletres i una de muda poden canviar la vida a algú, vaig frenar quedant a escassos centímetres d'uns preciosos ulls violetes, hi havia quelcom en aquell fons que em marejava, l'olor m'era familiar, en el fons era la meva olor, ella va somriure una veritable germana de la foscor tot i això hi havia quelcom que no lligava, va acostar la seva mà i em va acariciar la galta, aleshores ho vaig entendre, la púber... “Exactament” van dir darrera meu, “Tu ens la vas deixar, i nosaltres l'hem cuidada i educada, però ara com a creació teva et toca decidir sobre ella”, coneixia exactament el significat de cada una d'aquelles paraules... de tornada a l'hotel no vaig encertar a dir cap paraula, ella va repenjar el seu cap, tot era igual i alhora diferent, ella ja no era la que havia conegut, i m'agradés o no, ara era en part (força important) responsabilitat meva, vam arribar a l'hotel i vaig anar directament a l'habitació e la meva acompanyant, aquesta va obrir la porta intentat dir quelcom, però va quedar callada al veure la púber “Bé, aquí tens el sopar i la teva sortida del país”, feia temps que sabia que me l'estava jugant que la meva acompanyant tenia uns interessos força foscos, però el destí me l'havia servit com una oportunitat única per sortir amb la púber del país, la púber va saltar damunt d'ella, ni tan sols es va poder defensar, vaig observar com els seus ulls brillaven de l'excitació un violeta amb tints de sang, possiblement púber havia deixat de tenir sentit com a nom, veient l'escena només Alícia em va semblar un nom adient...
She stays presseda against the wall so
She can see the door
In case the laughing strangers call and
Crush the petals on the floor
Alice in her party dress she
Thanks you kindly so serene she
Needs you like she needs her thanks to
Tell her that the world is clean to
Promise her a definition
Tell her where the rain will fall
Tell her where the sun shines brigth and
Tell her she can have it all
Today
Pass the crystal spread the tarot
In illusion comfort lies the
Safest way the straight and narrow
No confusion no surprise
Alice in her party dressed to kill she
Needs you like she needs the pills to
Tell her that the world's okay to
Promise her a definition
Tell her where the rain will fall
Tell her where the sun shines brigth and
Tell her she can have it all
Today
Today
Alice
Don't give it away
She stays presseda against the wall so
She can see the door
In case the laughing strangers call and
Crush the petals on the floor
Alice in her party dress she
Thanks you kindly so serene she
Needs you like she needs her thanks to
Tell her that the world is clean to
Promise her a definition
Tell her where the rain will fall
Tell her where the sun shines brigth and
Tell her she can have it all
Today
Pass the crystal spread the tarot
In illusion comfort lies the
Safest way the straight and narrow
No confusion no surprise
Alice in her party dressed to kill she
Needs you like she needs the pills to
Tell her that the world's okay to
Promise her a definition
Tell her where the rain will fall
Tell her where the sun shines brigth and
Tell her she can have it all
Today
Today
Alice
Don't give it away
dilluns, 31 d’agost del 2009
entrada 254-2 (any 2)
L'Ethan és un bon paio, de fet fa segles que el conec i mai m'ha fallat que ja és..., vaig entrar al bar on havíem quedat, com sempre ell a la barra amb la seva ale i un xarrup o large shot de whisky, ni tant sols es va girar per saludar-me reconec que té unes capacitats forces superiors a les meves, i una sensibilitat per detectar a germans de foscor que ja voldria per mi, “Bona nit, i com podràs comprendre la resposta a la pregunta serà: no, no sé res del que estàs buscant”, “Ja m'ho pensava així que he fet els deures tot sol” “Carai! si tenim tot un vampiret adult” va dir apurant el whisky i demanant-ne un altre, després de veure el dosificador i tal com quedava el seu got, va deixar anar un bufit demanant l'ampolla, “Saps que ho tens pelut oi?, aquest cop t'estàs fotent en aigües massa fondes per pescar-hi res de bo”, “No erets tu qui deies que calia anar als mars més exòtics i profunds per aconseguir els peixos extraordinaris?” “Ja, ja, ja, al llarg de la meva vida he dit molts imbecilitats, i que les recordis no et deixa en massa bon lloc...” va acariciar l'ampolla observant l'arquer de l'etiqueta, “On estaves el 25 d'octubre de 1415?” “ummm, deixa que ho pensi... ja ho saps que encara no havia nascut” “Carai!, quasi que havia oblidat que ets un vampir de nova generació”, va dir amb sorna al referir-se a les noves generacions, “I tu?”, “Jo?, prop d'Agincourt, saps ara estan discutint els fotuts historiadors que no van ser pas els arquers qui van donar el triomf a les forces de l'Enric V, si ho haguessin preguntat o almenys haguessin volgut escoltar els hi podria dir, que no va ser ni el fotut temps ni els cabrons d'arquers els que van aconseguir que un esquifit exèrcit de 5.800 homes...” “No eren 6.000 homes?” vaig interrompre coneixedor del que l'arribava a molestar aquest fet, “Diguem que eren un total de 6.000 amb 5.800 homes, i per cert, no t'han dit que és de mala educació interrompre”, va dir acabant amb l'ale i el whisky i demanant una nova ronda “Doncs bé, 6.000 contra 40.000 i vam sortir guanyadors, saps quina era la nostra recompensa?, acabar amb la guerra i obtenir el reconeixement per poder ser el que volguéssim, després de la batalla, i veient i alhora tement el que ara s'anomenaria: el nostre potencial, es va ordenar de perseguir-nos i eliminar-nos a qualsevol preu, i ara els que tu cerques són els que van sobreviure o els hereus directes d'aquells que van aconseguir fugir, pensa-ho bé busques uns fantasmes que porten prop de sis cents anys amagant-se, espero que tinguis sort” va dir acabant-se un altre whisky “I saps que és el més graciós?, que al llarg dels segles he descobert que els humans no fan les guerres per guanyar-les o perdre-les, simplement fan les guerres pel pur plaer de matar-se i deixar-se anar” va dir escopint al terra, de res va servir el crit del cambrer, amb una mirada del meu company va fer baixar-li la mirada demanant disculpes; “Som fantasmes company, tu, jo i molts altres som fantasmes, i el graciós és que ja estem morts i ho sabem, i aquells que ens dirigeixen només ens demanen que no destaquem massa, i no es preocupen massa si decidim deixar aquesta merda de lloc que ens han cedit per arrossegar-nos, a vegades crec que el pitjor enemic el tenim dins de casa”, el mòbil em va sonar, aquella que compartia el viatge amb mi estava força nerviosa i preguntava on era, vaig acomiadar-me tot i assegurar que ens veuríem abans que marxés “Vas dir el mateix al 1.889 i fins ara no t'havia tornat a veure” va dir picant-me l'ullet. Vaig trigar poc temps en arribar a l'hotel, al girar la cantonada del carrer els vaig veure... tres cotxes de la policia, un a l'entrada del carrer un a la sortida i un just davant de l'hotel, a l'altre costat del carrer una furgoneta policial, qui havia dit que la nit seria avorrida?...
entrada 254 (any 2)
Anava de camí a fer una copa, l'aire de la ciutat m'envoltava i de fet, tampoc hi havia masses preses... ara sabia on havia d'anar, i el més important; tenia clar quin era el meu objectiu, i després de tota la feina feta que millor que fer una copa amb algú a qui feia segles que no veia, va ser justa al passar per davant de l'Eros impertèrrit d'una de les places més famoses del mon que la vaig escoltar...
I've lied to you
The same way that I always do
This is the last smile
That I'll fake for the sake of being with you
Pre chorus:
(Everything falls apart,
even the people who never frown eventually break down)
The sacrifice of hiding in a lie
(Everything has to end, y
ou'll soon find we're out of time left
to watch it all unwind)
The sacrifice is never knowing
Why I never walked away
Why I played myself this way
Now I see your testing me pushes me away
I've tried like you
To do everything you wanted too
This is the last time
I'll take the blame for the sake of being with you
Pre chorus
Chorus (2x)
We’re all out of time,
this is how we find how it all unwinds
The sacrifice of hiding in a lie
We’re all out of time,
this is how we find how it all unwinds
The sacrifice is never knowing
Chorus (2x)
Pushes me away…(2x)
http://www.youtube.com/watch?v=FOyHPzKh9GAa
Aquesta cançó sempre ja tingut la capacitat de despertar un no sé que en mi, i aquest cop no va ser menys, era estrany escoltar-la allí on el bombardeig pels sentits donaven a la cançó un to d'irrealitat, suposo que el mateix to que tindria algú com jo en un mon com aquell si la gran majoria dels que m'envoltaven haguessin ni tan sols intuït la meva veritable naturalesa. Com deia la cançó “He intentat agradar-te, i fer tot el que volies, però aquesta ha estat la darrera vegada”... una noia se m'acosta i em lliura un flyer sobre una performance (i perdoneu els meus anglicismes), que fan a prop, diu que em puc arribar a morir de por, sempre segons ella hi ha una colla de vampiresses desitjoses de sang i homes, no és fins aquell moment que caic en les seves lentilles i les dents falses, somric i ella s'aparta sense entendre ben bé el que veu, possiblement entén que les meves dents semblen molt més de veritat que no pas les seves, uns carrers més enllà deixo caure el flier, de fet ja en començo a estar fart de tants vampirs i a sobre tinc una cita amb un....
I've lied to you
The same way that I always do
This is the last smile
That I'll fake for the sake of being with you
Pre chorus:
(Everything falls apart,
even the people who never frown eventually break down)
The sacrifice of hiding in a lie
(Everything has to end, y
ou'll soon find we're out of time left
to watch it all unwind)
The sacrifice is never knowing
Why I never walked away
Why I played myself this way
Now I see your testing me pushes me away
I've tried like you
To do everything you wanted too
This is the last time
I'll take the blame for the sake of being with you
Pre chorus
Chorus (2x)
We’re all out of time,
this is how we find how it all unwinds
The sacrifice of hiding in a lie
We’re all out of time,
this is how we find how it all unwinds
The sacrifice is never knowing
Chorus (2x)
Pushes me away…(2x)
http://www.youtube.com/watch?v=FOyHPzKh9GAa
Aquesta cançó sempre ja tingut la capacitat de despertar un no sé que en mi, i aquest cop no va ser menys, era estrany escoltar-la allí on el bombardeig pels sentits donaven a la cançó un to d'irrealitat, suposo que el mateix to que tindria algú com jo en un mon com aquell si la gran majoria dels que m'envoltaven haguessin ni tan sols intuït la meva veritable naturalesa. Com deia la cançó “He intentat agradar-te, i fer tot el que volies, però aquesta ha estat la darrera vegada”... una noia se m'acosta i em lliura un flyer sobre una performance (i perdoneu els meus anglicismes), que fan a prop, diu que em puc arribar a morir de por, sempre segons ella hi ha una colla de vampiresses desitjoses de sang i homes, no és fins aquell moment que caic en les seves lentilles i les dents falses, somric i ella s'aparta sense entendre ben bé el que veu, possiblement entén que les meves dents semblen molt més de veritat que no pas les seves, uns carrers més enllà deixo caure el flier, de fet ja en començo a estar fart de tants vampirs i a sobre tinc una cita amb un....
diumenge, 30 d’agost del 2009
entrada 253 (any 2)
Ja tenia el nom, James Selfwood, i no feia res que havia acabat una conversa per telèfon, tot anava agafant forma i encara tenia les darreres paraules del meu interlocutor “Recorda que només hi ha dos coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana. Tot i que no s'està tan segur de la primera”, un cop a l'habitació vaig desplegar el mapa que m'havien deixat esperant que fos només la meitat de bo del que deien, vaig escriure el nom de l'interessat en el vèrtex superior, i vaig esperar, els minuts van anar passant i quan ja començava a dubtar de les virtuts del mapa vaig veure un petit canvi en el mateix, vaig agafar el visor i no vaig poder evitar deixar escapar una exclamació... el mapa era un dels pocs que quedava, n'hi havia de diferents mesures, però el més normal era que fossin a nivell d'una ciutat, s'escrivia el nom d'una persona i el mapa indicava els moviments de les darreres vint i quatre hores per la ciutat indicant totes les parades que aquella persona havia fet, vaig anar memoritzant els trajectes i les parades, el mapa evitava qualsevol cortina màgica i d'aquesta manera no hi havia possibilitat d'escapatòria, amb tot un dels inconvenients era que qualsevol mínimanent paranoic podria saber que l'havien descobert, jo tenia clar que el bo del James hauria de considerar-se suficientment segur com per no perdre el temps en tonteries com aquelles, ara ja tenia la llista dels llocs on el meu adversari acostumava a passar les estones, i després d'un ràpid anàlisi vaig determinar quin seria el meu següent destí, no hi havia dubte el darrer sepulcre hauria d'estar allí, de fet el darrer sepulcre era el lloc on es guardava el cos del primer de la nostra espècie o almenys això es deia, al voltant hi havia tots aquells que determinaven i decidien sobre nosaltres, havia estat en algunes d'aquestes ubicacions i hi havia la costum de anar movent les ubicacions per evitar visites indesitjables, i ara tenia davant meu la seva actual posició, molt possiblement molts pagarien imperis d'or per aquella informació, en canvi jo només volia saber el perquè de l'interès per la meva atenció, tot el que havia anat passant els darrers mesos indicava que hi havia algú qui desitjava cridar-la i no tenia massa clar el motiu, sempre havia evitat tenir masses contactes amb els de la meva espècie, i en especial amb aquells qui creien que pel simple fet de ser el que érem, érem millors que qualsevol altres, aquest sentiment era precisament el que havia portat als humans al que eren, a creure's els millor per ser simplement humans i sense demostrar en molts casos la realitat d'aquesta afirmació; com sempre, viure tancants en la seva torre d'ivori havia fet que tornessin a perdre el mon de vista, i ara em tocava a mi entrar i explicar-lis com havia canviat i com anava el mon...
dissabte, 29 d’agost del 2009
entrada 252 (any 2)
Cercar els “salvadors negres de la corona” en aquest país pot portar a qualsevol turista a una famosa torre, tot i que jo tenia clar que la cita era menys zoològica i més enrevessada, en realitat els salvadors negres feien referència als “cavallers de l’ordre dels corbs”, aquests ocells tenen una importància vital en la mitologia nòrdica, i no cal oblidar que el país on estic va estar envaït per nòrdics forces anys, trobar-los no és una feina fàcil tot i que els anys, i l’experiència sempre són un grau; i després de tot el que m’havia mogut no esperava fallar ara, sabia que tenien la “insana” costum de fer un bon ale en una taverna anclada en el passat, i ubicada justament en la zona més moderna de la ciutat, hi havia estat feia forces anys però al traspassar la porta vaig observar perplex com molt poques coses havien canviat, des de la barra tres persones es van girar, i just a la taula de l’esquerra dues més van fer el mateix, sabia el que passaria, el fotut mirall que tenien just davant de l’entrada, darrera la barra i dominat per l figura d’un corb els hi havia ensenyat la meva veritable naturalesa, era graciós que aquells que lluitaven des de feia segles contra els que eren com jo o qualsevol altre forma de fetilleria, la fessin servir en canvi per tal de salvaguardar-se, suposo que quan el que hi ha en joc és la vida d’un mateix les coses tendeixen a canviar, tenia clar que la bonica decoració del lloc canviaria en qüestió de segons, “Vampir!”, possiblement en qualsevol altre moment hagués maleït aquestes paraules, però no en precís instant quan un somriure es va dibuixar en els meus llavis “Stathan!” vaig exclamar, el meu interlocutor em va mirar sorprès, després va deixar anar una rialla i vaig entendre el meu error “Maleït xuclasangs, l’Statham era el meu rebesavi, tot i que no ets el primer que es confon” em va dir picant-me l’ullet “Va nois, deixeu-nos tranquils, suposo que tots voldreu acabar-vos la copa...” va dir als que ja m’estaven envoltant “Suposo que aquest cavaller es sabrà comportar...” vaig agafar l’objecte que em llançava, un anell de Xuang-shi, mentre el portés tots els meus poders quedarien latents, i només aquell qui me l’havia donat el podria treure, me’l vaig ficar veient la cara de satisfacció dels que m’envoltaven, ara era quasi com un d’ells, més fàcil de neutralitzar el que suposadament els hauria de fer sentir-se més còmodes, “Força bé, si em vols acompanyar” em va portar a una taula allunyada dels altres, em va oferir una cadira, el seure’m vaig notar com quatre mans sortides del no res em retenien “Veuràs vampir, no m’agrades i si fos per mi et tallaria el coll aquí mateix, però suposo que tothom té dret a jugar a la loteria, va acostar un objecte al meu ull, aquest va fer una pampalluga i després d’uns segons li va canviar la cara, va ordenar que me deixessin anar, i agafant-me la mà, em va alliberar de l’anell “Ho sento...”, suposo que l’aparell li havia dit qui era, algú qui havia salvat a bona part de la seva família, l’hagués pogut fer desesperar-se un xic més però no tenia temps ni ganes per jocs, amb resignació em vaig aixecar traient-me la camiseta, tots el d’allí van fer un esglai, un tatuatge d’un corb negre en el costat amb la inscripció: “Dieu et mon droit”, alguns es van aixecar acostant-se “Ets el darrer, oi?”, vaig afirmar amb el cap, el darrer subnormal que havia lluitat la costat dels humans en una de les darreres grans guerres, tots els meus companys havien anat caient o bé enganyats pels humans o pels de la seva pròpia espècie, només jo que tenia com a màxima el fet que tothom menteix havia sobreviscut tot i quedar marcat per aquella broma de nit etílica, “Ara us toca complir la vostra part humans” els hi vaig dir, “Vull saber on és, o qui controla el darrer sepulcre”, només acabar la frase un neguit es va apoderar dels tots allí presents, tenia clar que la cosa no seria fàcil, “No ho sabem, saps que fa segles que no intervenim en aquests temes, quasi que som tan simbòlics com els fotuts corbs de la...” “Crec que aquest senyor no entendrà el teu gest”, em vaig girar una vella anava fent-se lloc per arribar a la meva posició, “I que en traiem nosaltres de tot això vampir?, tot i que suposo que si necessites aquesta informació és que no hi estàs convidat, així si te’n surts bona part dels nostres enemics desapareixeran, i sinó ho faràs tu, qui per cert tampoc en fas massa el pes tot i els teus serveis passats”, vaig agafar aire, almenys un xic de seny i ja era d’agrair “No sabem on és el darrer sepulcre, només et puc dir que aquell a qui cerques es fa dir James Selfwood, suposo que deus tenir mecanismes suficients per trobar-lo sense la nostra ajuda”, vaig somriure al dirigir-me cap a la porta la vella em va dir “Vampir, hi ha veritats que millor estarien restant ocultes, ni tan sols tu estàs preparat per a elles”, em pregunto que em va empènyer a ajuntar-me a aquesta groupe de subnormals, força ale hauria d’haver begut per tal de participar amb ells segles enrere....
divendres, 28 d’agost del 2009
entrada 251 (any 2)
Al final em preguntaré si tot el que faig val la pena, bé amb la visió que em dóna el present ho tinc clar, però costa mantenir aquesta qüestió escrivint sobre el passat. En principi la següent visita havia de ser força més senzilla, i en aquest cas si que vaig deixar-me acompanyar, així doncs un cop passat la llar del patró dels teixidors de Barcelona vam arribar a la biblioteca en qüestió, tenia encara les paraules que m'havien dit la nit anterior i només hi havia un lloc en aquella ciutat amb una columna de papers o llibres, vaig deixar la meva companya veient una exposició sobre la carta magna, mentre m'excusava per anar a fer la meva feina, sempre m'han agradat els morrets que posa quan s'enfada, i ja em veieu davant l'entrada a la biblioteca del rei, i veient el volum de llibres un es pregunta si els reis llegeixen poc o és que no els hi saben encertar els gustos, vaig arronsar l'espatlla i agafant aire vaig dir “Obre't Sesamo” “M'havien dit que teníeu un sentit de l'humor especial, però la secció de llibres infantils està en una altra planta...”, “Pregunta i et respondran...”, no vaig poder evitar un escalfred al recordar les paraules de la nit anterior, l'escalfred va passar a una veritable preocupació al pensar el perquè algú a qui volia tenir força lluny es presentava i a més per ajudar... “I així, ja sabeu el que voleu?”, vaig agafar aire “Voldria veure el llibre de Blake”, “Podria ser més concret, tenim forces Blakes i més llibres encara...” “Voldria veure el llibre de Blake”, les bromes havien acabat, ella va canviar la cara forçant una ganyota “També m'havien dit del seu humor peculiar...”, vaig somriure, la vaig seguir per una part de la biblioteca de la que n'estic segur que ni tant sols els treballadors de la mateixa en són conscients, després de passar diferents portes que anaven envellint donant la sensació d'anar enrere en el temps, al final una porta va deixar pas a una petita sala, una sala molt petita, una sala per la que molta gent mataria per poder veure, la veritable biblioteca del rei, la llegenda diu que el rei va demanar una col·lecció de tots aquells llibres que poguessin oferir-li avantatges i ajudes, i no va tancar la porta a cap temàtica, i entre aquests hi havia el llibre que no existeix, un llibre que només pocs coneixen, ella va parar davant una taula assenyalant un llibre, la pell envellida denotava l'edat del volum, a més estava escrit a mà tal com havia de ser, “Increïble, que el tingueu...” “Els recursos de la corona són inesgotables quan són necessaris”, “Ho suposo, tot i que aquesta no deixa de ser una còpia barata” “Com?”, no vaig notar cap sorpresa i si un lleuger somriure “Jo vaig veure el llibre, abans i tot que fos lliurat”, va somriure de nou “No tot és el que sembla, oi?”, va agafar el llibre obrint-lo per la darrera pàgina, amb un estilet sortit del no res, i amb una precisió quirúrgica va fer saltar la pell de la contraportada, ara si, el llibret que va caure era el que buscava, el llibre que no existia, el llibre sobre el que és i el que serà, el llibre escrit després d'una de les visions més llargues i esgarrifoses del bo del Blake, vaig anar directament a la pàgina que necessitava, com ella havia dit no tot és el que sembla, les paraules no eren importants els gravats de Blake eren esplèndids fins i tot es notava la coloració de la seva darrera companya la Catherine, el dibuix del centre del mal quedava just davant meu i la llegenda del peu em va portar a segles passats, quan em va dir “Quan necessitis ajuda per cercar l'incercable, les meves paraules t'ajudaran” i aquestes eren: “Cerca als salvadors negres de la corona, aquells que t'acompanyen, ells et donaran el camí”, vaig tancar el llibre deixant les sales, després d'acomiadar-me vaig anar a buscar la meva companya qui estava a la botiga de la biblioteca fullejant una reedició de la versió original d'Alícia, Alícia una altra vegada...
dijous, 27 d’agost del 2009
entrada 250 (any 2)
Ja està, el viatge ha arribat al seu final, i ha estat força més complicat del que em pensava, sabia que no seria fàcil i que em portaria alguns esforços extres, però ha estat del tot sorpressiu i ple d'emocions que si en tingués segurament haguessin alegrat el meu cor... ummm, a veure si puc recordar on ho havíem deixat... crec que la darrera pista era Sant John, no em va caldre massa per recordar el que es volia dir: “Al principi era el Verb, i el Verb era amb Deu, i el Verb era Deu... I aquell Verb fou fet carn, i habità entre nosaltres ( i vàrem veure la seva glòria, glòria com l'unigènit del Pare), ple de gràcia i de veritat”, només hi havia un lloc en aquella ciutat on aquelles paraules tinguessin un significat especial, vaig tornar a deixar la meva acompanyant passant la nit sola sota l'excusa més tonta que us vulgueu imaginar, vaig arribar d'hora, des de les alçades em vigilaven, el salvador, el vencedor en una de les batalles navals més importants de la història... vaig entrar i no em va costar trobar en els menjadors social a qui buscava, possiblement hauria pogut fet algun gest de sorpresa, però les tonteries no van amb ell, em va acompanyar a un racó i em va preguntar si havia sopat, vaig veure passar el plats de carn amb patates i instintivament vaig dir que estava servit; “Una veritable llàstima”, em va dir somrient, “Suposo que la teva visita té quelcom més que el fet de venir a veure a un antic company”, “Ja t'he dit que no vaig ser jo qui el va apartar en el darrer moment...” “És possible, però igual sense tu hagués perdut quelcom més que un braç...” va dir tornant a somriure “Suposo que ja deus haver fet part de la feina, i ara vens a preguntar-me a mi... així que el teu present no ha estat més que el preu que et penses que val la teva informació... lleig, molt lleig, fins i tot per a tu, saps encara recordo quan els vampirs éreu força més educats”, “Els temps canvien, i en cas de queixa, sempre et queda deixar-la en el llibre de queixes de vampirs que no satisfan les expectatives” “El temps ens canvia, fins i tot a vosaltres, i qualsevol dia (o nit) això us serà fatal, saps quina és la nostra feina aquí?” “Donar de menjar a bon preu?” vaig dir amb un somriure, “Sempre has tingut un sentit de l'humor peculiar vampir, aquí comprem i venem amb la moneda més antiga que es coneix, l'alè de Deu, aquí rebem ànimes que després revenem a un molt bon preu, i crec que entendràs que qualsevol servei nostre té un preu un xic més elevat que no pas una nena...”, vaig agafar aire, no volia arribar a aquest punt però ja n'estava fart de tonteries i d'humans amb la creença de poder compartir poders que no havien estat creats per ells, la meva ma va sortir disparada contra el meu interlocutor, ni la sorpresa es va dibuixar en la seva cara, tot i que si en la meva, la meva ma no va arribar al seu objectiu... “Ens hauries de perdonar vampir, però a vegades som un xic, un xic mal educats per dir-ho d'alguna manera” vaig escoltar la veu i aleshores la sorpresa del meu interlocutor va convertir-se en pànic, es va excusar apartant-se, vaig sentir la meva ma lliure, es va seure davant meu amb un dels plats del sopar “No trobava taula, i m'he dit, segur que aquells dos necessiten companyia...”, sabia qui era i em costava no demostrar cap sorpresa “Anem fora, que l'aire de la nit m'ajudarà amb la digestió... els anys no passen en va, bé encara que això ja ho saps prou bé, tu”, fora de nou mirant a aquell rodejat de lleons sota la nit de la ciutat “Saps, aquí veient els companys que han tocat al del pedestal no puc més que recordar unes paraules... mira els estels, els grans reis del passat ens miren des de les mateixes, i encara que et sentis sol recorda que aquells reis sempre hi seran per guiar-te... saps vampir jo hi he volat per aquells cels, i n'he vist pocs de reis, possiblement el voler incrementar l'oferta em va portar on sóc, i a tenir com a servents a humans com el que has tractat abans, jo no estaré allí dalt per a guiar-te, però em fan gràcia les teves aventures i et puc dir que no tan sols a mi, així que et donaré un xic d'ajuda, el que cerques es troba en part on el rei va deixar els llibres que no eren de la seva predilecció, a la torre de paper, entra i demana, seràs escoltat i servit”, “Així?, sense res a canvi?” “Bé, al contrari del meu lacai, jo he trobat el teu regal del tot deliciós, jo i tots aquells que han gaudit del sopar comunitari d'aquesta nit”, el lacai ens observava a certa distància “Veus, el que et deia, ells poden ser curiosos, fet inherent a la seva naturalesa, en canvi en nosaltres la curiositat és una falta causa de guerres i càstigs”, el seus ulls van agafar una lleu brillantor i el lacai va quedar envoltat de flames, sense ni tan sols poder cridar va quedar reduït a un munt de cendres, “Bé suposo que aquesta nit, directa o indirectament has contribuït a incrementar el meu saldo d'ànimes, i et puc assegurar que això et portarà conseqüències”....
dilluns, 24 d’agost del 2009
entrada 249 (any 2)
Ja sé que està lleig el deixar les coses a mitges però porto uns dies uns xic embolicats, un altre canvi d'hotel ja que el darrer no era tot el discret que un pogués esperar, però tot això, i així com el saber l'aprop que estic del final ho aniré explicant en funció es vagin desfent els nusos del cabdell, però on estava? perquè les coses han canviat i s'han mogut fins a un punt on tot el que digui bé podria seria una gran mentida del final, però com en tot anirem a passos.... estava a punt de fer una visita inesperada, prop però lluny, tenia clar que no es podria entrar en la casa sense un petit miracle, amb un somriure vaig treure un mòbil en el que qualsevol bon observador hi hagués apreciat unes gotes de sang, i una gravadora, vaig marcar un número i vaig esperar per si tot el que havia pagat no havia estat en va, una veu va contestar a l'altre costat, vaig pitjar el play de la gravadora i una veu dolça i sensual va començar a parlar, si mai teniu un cos de seguretat personal cuideu-vos de que siguin puteros, o de que aquells de qui us han de protegir tinguin bons amics entre les senyores d'aquest gremi, com un gos olorant una gossa en zel vaig escoltar com després de la sorpresa inicial indicava una porta, no el volia esperar allí li hagués donat temps que l'aire de la nit li hagués pogut refredar les idees i la sang li tornés a circular, només va obrir la porta per sortir tot se li va acabar, el calenton, l'erecció i el desig... ara ja només li quedava el malson de l'infern si se'l mereixia, un cop ascendent amb un ganivet, entre les costelles, directe al cor, ràpid i sense deixar masses marques, a més d'estalviar-me una hemorràgia innecessària. El preu pagat també portava com a bonus el mapa de la casa, en segons quins treballs la memòria és bàsica, però res iguala a una darrera ullada al circuit a fer, possiblement qualsevol mortal hagués necessitat més temps i sort, jo en canvi tenia destresa i experiència suficient per suplir aquestes necessitats humanes, arribar a la porta del meu amfitrió no va ser difícil. Ell es va despertar, va acaronar el cabell de la seva dona i quelcom li va dir que alguna cosa no anava bé, va xiuxiuejar el seu nom mentre deixava anar petons als cabells d'ella, finalment un cúmul de sensacions i olors li van fer encendre el llum, davant d'ell la seva dona el mirava, amb els ulls oberts, va intentar dir quelcom però les paraules se li van escapar mentre el cap de la seva dona queia a terra “Mira que n'ets de desconsiderat, la teva dona perd el cap per tu i tu el deixes caure...” el va mirar coneixedor que tot té un final inclús la seva vida, “Saps el que vull, ho podem fer fàcilment o complicar-ho un xic més...”, va intentar pitjar el polsador per avisar als que dormien al pis superior, possiblement a ell no el salvarien però... “No és bona idea intentar pitjar això...” va veure com el polsador queia damunt del seu llit, va apostar a un sol número obrint el calaix de la tauleta de nit, vaig ser ràpid una puntada i el calaix es va tancar fracturant els seus dits, li vaig tapar la boca mentre enfonsava un dit entre el seus deltoides, els ulls van intentar sortir de les conques, vaig furgar un xic amb el dit, vaig notar quelcom calent a la ma, el molt cabró havia vomitat “Com veus, podem jugar força estona, tot depèn de tu, al final et mataré tu decideixes el que trigaré, i saps el graciós és que els dos coneixem que el teu silenci ja no depèn ni tan sols de tu...” la seva mirada va fixar-se en la porta “Podem fer un tracte si em promets que...” un cop sec va fer saltar el seu canell, li vaig tapar de nou la boca “Et penses que estem en un mercat persa?, aquí no hi ha tractes, i faries bé en no fer-me perdre el temps o el bon humor” una pressió, i el seu genoll es va trencar, va perdre el coneixement, tot i que no va trigar a recuperar-lo, li costava respirar, tenia el cor accelerat, l'adrenalina corria per les seves venes en un intent de mitigar i controlar el seu dolor, em va mirar i va assentir amb el cap “Sant John” va dir amb un fil de veu “Si us plau no la...” no va acabar la frase, un cop sec i el seu coll es va trencar, no era qüestió de perdre el temps, vaig sortir de la casa, al pitjar un botó una explosió va anunciar l'inici dels focs artificials, la casa es va convertir en una bola de foc, l'endemà les notícies no en dirien res, el veïnat té una certa tendència a una discreció malaltissa, entre el soroll de la festa i el moviment, es va despertar començant a plorar, vaig mirar-la, la filla del que tan bé m'havia servit, no malpenseu, no mato criatures si no és estrictament necessari o divertit, i per la següent part de la informació una nena em podria servir per pagar bona part del preu de la informació....
divendres, 21 d’agost del 2009
entrada 248 (any 2)
Ja està, complicat però no massa difícil, una nit certament productiva i ja queda menys pel final, després d'una bona dutxa i un petit refrigeri m'ha tocat contestar la pregunta del segle... quan m'han preguntat on he passat la nit òbviament la resposta ha estat clara “A l'habitació”, “Doncs t'he trucat i fins hi tot he passat i no m'has obert la porta” “I?” ja sé que avui tindré morros tot el dia, i més quan canviem d'hotel, però les normes són les normes, i ja hi ha un altre lloc on ens esperen, de fet aquesta nit no serà tan fàcil. Ahir vaig sortir de l'hotel, tenia clar el destí no vaig trigar més de quaranta minuts en arribar, lloc de seus diplomàtiques, encara que hagués volgut segur que alguna de les múltiples càmeres de la zona m'hagués gravat i de poc serveix intentar no sortir quan de bon segur que ja fa estona que et tenen traçat, del que es tracta és de ser tan vulgar com per fer perdre l'interès en un, possiblement si m'haguessin considerat una amenaça haurien vist com passava per un punt de control i no arribava al següent... la casa era gran, les cases grans tenen els seus pros i els contras, jo les prefereixo a les petites, són més difícils de vigilar i deixen més temps en cas de sorpreses, des de la tanca no vaig poder més que somriure, “els vells costums mai es perden” les velles escoles van dir i encara avui en dia es fa, una estructura de vigilància i seguretat en tres anelles, gespa, graveta i mes gesta fins la casa, l'he vista forces vegades no és de les més segures però un mai s'hi pot fiar, trec un petit mecanisme i el deixo caure a la gespa, de moment res, un sord click i la llum verda de l'aparell es torna vermella, si no m'han enganyat (i espero que no) tinc un pas franc, és una de les petites avantatges dels pulsar o espasmes electromagnètics, pocs sistemes no actualitzats els aguanten, el primer cercle trencat, al trepitjar la graveta somric, no cal córrer, de fet on es vol anar?, són ràpids i silenciosos, i sobretot força ben entrenats, però no deixen de ser gossos, i a vegades són força més intel·ligents que els propis homes, han estat entrenats per no deixar passar cap entitat viva i menys a homes, però jo fa segles que vaig deixar d'estar viu i més encara que vaig deixar de ser home, venen m'oloren, em miren amb curiositat inclús crec veure com mouen la cua, fa temps que no tenen visita, no vull problemes i deixo que que el mascle alfa em revisi i em doni el seu vist i plau, jo no em pixaré al seu jardí i ell no dirà res, sembla un bon tracte, el tercer cercle és impossible de creuar, sistemes detectors de moviment, calor i pressió, totes les finestres de la primera planta tenen un entremat en els vidres, qualsevol contacte i els que vindrien no serien tan intel·ligents com els gossos, la casa té tres plantes i àtic, tinc clar que els cos de seguretat estarà en part a la primera planta i en la tercera, en la primera els de guàrdia, aquests han de ser desarmats, els de la tercera segons com vagi la cosa o m'avorreixi, si el meu contacte encara és de fiar m'ha donat la clau per entrar de l'única forma possible... un cop dins tot haurà d'anar força ràpid..
dijous, 20 d’agost del 2009
entrada 247 (any 2)
“Si monumemtum requiris circumspice obiit” jo he dit aquest matí si vols veure un (o el meu) monument no cal més que aixequis la vista, ha estat un dia intens; de la ciutat dels canals (i no precisament Venècia) a una altra ciutat, arribar i desempaquetar i a més, tot a una velocitat accelerada per no fer tard, i després de donar una excusa tonta sortir a trobar el que m'esperava, sé per experiència que la gent que es mou per amistat però sota una por inaguantable per altres, tenen la tendència natural de complir però no donar cap facilitat, i esperar més enllà de l'hora pactada allibera de qualsevol obligació, aquesta és una regla bàsica i n'estava segur que si podia l'aplicaria, arribar a la zona no ha estat difícil, un cop llegint la famosa frase un petit punt vermell m'ha indicat la següent zona, el meu contacte sempre ha tingut un gust per les alçades i la reunió ha estat una reunió de força altura, després d'un petit intercanvi (malauradament, ja no hi ha res gratis) m'ha donat la informació, algú em va dir que per deslligar qualsevol nus només hi ha una opció: paciència i començar pel primer, esperant que el regal valgui la pena, en el meu cas n'estic segur, la seva resposta ha donat el primer nus a desfer o almenys per on començar, aquesta nit tindré una altra visita a la que aquest cop no n'estic convidat la zona KPG una zona on n'és fàcil d'entrar però un xic més difícil de sortir-ne, així doncs d'aquí una estoneta aprofitaré la foscor per fer la meva feina esperant (de fet aquesta observació és anecdòtica), perquè tinc clar que almenys aquesta primera acció no tindrà masses dificultats, encara no tinc massa clar el motiu de tota aquesta bogeria, tot i saber quan va començar i quins han estat tots els paranys que han anat posant-se per d'una forma discreta i fosca anar-me portant cap aquest destí, per sort no totes les cartes m'han anat venint repartides i un sempre té un as sota la màniga, i en aquest punt un cert regal rebut fa poc em servirà d'extraordinària manera, l'única cosa que tinc clara és que res ni ningú és el que sembla o el que hauria de ser, fins i tot la meva acompanyant podria no ser la ignorant total que representa, he descobert masses vegades com la realitat sempre té la capacitat de sorprendre i fer-nos veure que les coses sempre són el que són i no precisament allò que desitgem o volem, bé sembla que la meva acompanyant tot i rondinar s'ha quedat en la seva habitació, possiblement esperava habitacions conjuntes, però encara no n'és el moment i no ha costat massa que la recepcionista ens comuniqués que lamentava l'error, però que la nostra reserva d'una habitació doble s'havia convertit en dues habitacions, de fet poc m'importa tot això ara només tinc una idea al cap, i el cap força lluny de l'habitació, un xic al nord d'on estic ara, si tot va bé demà us explicaré com ha acabat aquesta nit que no fa més que començar per mi....
entrada 246 (any 2)
Bé ja hi tornem a ser, ahir em va ser del tot impossible escriure una sola línia (acostuma a passar quan un està de viatge o arriba a destí), ahir va tocar fer les primeres visites recollir el que havíem encarregat i fer un xic de circuit turístic, no em puc queixar l'hotel és força tranquil i anònim, i per passar-hi un parell de nit funcionarà, potser em titllareu de paranoic però tampoc acostumo a passar massa temps en un mateix hotel, al final la gent té la insana costum de començar a recordar les cares... des de l'habitació tinc una preciosa vista del meu objectiu, seran dies de forces objectiu però com tot sempre hi ha un ordre, he mirat i remirat el mapa que el John em va deixar i tinc una idea clara de com serà l'aproximació, avui tocarà fer de turista per llocs que fa segles que ja hi he estat i posar aquella cara de badoc que acostumeu a ficar quan quelcom us sobrepassa, la sort ha estat que encara no han detectat la meva presència i espero que quan ho facin els hi sigui del tot impossible actuar a temps, algú fa segles em deia que de totes les estratègies militar la més divertida era la de colpejar i marxar, força semblant a actuar com una mosca, i resumint-se en no deixar de tocar els collons, això si, de forma ràpida, precisa i evitant les manotades, segles posteriors algú la va renombrar com a “search and destroy”, no tinc clar com anirà avui tot i que em suposo que un altre dia de turista “accidental” en una gran capital, avui crec que em faré el tontent mentre algú em traduirà del llatí “Si voleu veure un monument aixequeu la mirada...” i com sempre de bon segur que alguna noia hi rondarà per allà...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)