entrada 1143 (any 9)

Algú em va dir fa temps que sabem que perdem la humanitat quan estaríem disposat a matar un humà per defensar qualsevol gos, i en canvi mai mataríem un gos per defensar un humà, i qui diu gos diu qualsevol animaló. Li estava donant voltes quan l’he vist, no en conec el nom, i tampoc és quelcom que em tregui la son, els tipus la va liar en certes inversions comprometent (m’encanta aquest mot i lo fashion que s’està posant, la gent ja no la caga, la gent compromet... la secretària no la caga obrint un arxiu infectat, la secretària compromet la seguretat de la xara, i jo m’hi cago en sa puta mare). Doncs res, que el tipus l’havia cagat i havia acabat també amb la paciència de certs inversors, el quals oblidant que aquell mateix tipus els havia fet d’or ara en demanaven el cap, molt segurament algun d’aquests esperarà un temps per anar-lo a veure i fer-li una oferta per tal de poder-lo tenir privadament (i pagant-li una misèria ja que a sobre li estarà fent un favor), i l’empresa... bé l’empresa aplica la màxima que ja ve dels romans, quan aquests deien “Roma no envia els generals experimentats als conflictes més compromesos, hi envia els generals més novells, d’aquesta manera poden demostrar la seva vàlua, i si moren Roma no perd a ningú important”. El tipus mirava nerviosament al de seguretat mentre remenava el calaix, no he pogut reprimir el somriure i acostar-m’hi “Ja em quedo jo amb...” he vist un cartellet amb un Joan “Això, ja em quedo jo amb el Joan”, els dos tipus han quedat sorpresos, el de seguretat ha obert la boca amb el que ha invertit el cinquanta per cent de la seva intel·ligència, el seu instint li ha dit que callés i l’altra cinquanta per cent l’ha fet marxar, un tipus bàsic, però bé que la seva feina també ho és, Peter n’estaria orgullós. “Vols un cafè?” el tipus seguia entre el calaix i la caixa, m’ha mirat i anava a contestar un... “La resposta hauria de ser si, així tindries un xic d’intimitat” m’ha mirat sorprès i jo m’he anat a buscar un cafè, quan he tornat estava força més tranquil, suposo que ja deu haver tret del calaix el pot de pastilles, m’encanta la vostra farmacocietat on teniu pastilles per a tot, píndoles per la felicitat i l’autoestima, no hi ha gent trista, només gent que no sap lo xaxiguai que es medicar-se.... el tipus ha acabat amb la caixa i amb gest li he aixecat de la taula “Anem?”, passar per un passadís on tothom et mira és una experiència i més quan saps que et planyen, i que matarien per no ser com tu i haver-hi de passar, no hi ha força que cohesioni més un grup que la por... ascensor i unes passes més fins la llibertat, a la porta un taxi, he deixat la caixa al seient de darrera “Bé no et diré que ha estat un plaer, perquè ni tan sols puc recordar el teu nom... Ton?, amb tot et desitjo el millor i bla, bla, bla...” el tipus a la porta, parat i en aquell moment he vist el que sou, m’hi he acostat “Costa viure quan un només ha treballat oi?, després d’una vida esclavatge desitjant la llibertat un descobreix que l’únic que desitja és la seguretat de la servitud i poder somiar...”, m’ha mirat mentre intentava ordenar al seu cos que fes la passa, la gent passava pel carrer sense mirar absorts en les seves coses, no era més que algú a la porta d’una corporació... només un dels pidolaires que em donen el bon dia a canvi d’unes monedes (més barat que algunes parelles) el mirava dibuixant un somriure, “un més” deurien pensar, “un més” que deixa matrix per entrar a Sion.