entrada 917 (any 3)

Avui parlava amb uns tipus que han arribat a la conclusió que la fórmula química d’un dels presents era: 3HO (i no, no té res a veure amb l’aigua pesada ) +1CO, tot i discutir sobre si l’acudit de l’aigua pesada era del tot encertat, de fet el tipus de qui parlàvem es podria definir com un terç del holmes, un altre del House, un altre del homer, tot amanit amb un polsim del cooper… al tipus no li ha fet cap gràcia que haguem reduït la seva “immensa” personalitat una fórmula tan senzilla i ha començat dient que segurament ens havíem deixat forces d’altres elements, el que ens ha portat a reafirmar-nos que l’havíem encertat de totes, totes, ara bé un joc d’aquests acaba per què tothom passa per l’anella i un descobreix la visió que en tenen d’un, i més quan hi ha una certa sinceritat que a vegades un es pregunta si és sana per l’autoestima d’un mateix… i clar, no hi ha com definir als altres un cop aquests ens han definit a nosaltres, així que hem estat bona part del matí en fórmules químiques (força senzilles tot sigui dit, el que implica la senzilla molecular dels que allí érem…), estàvem en plena juguesca quan he vist entrar a un tipus que em sonava, ell m’ha mirat i després d’un somriure que no feia presagiar res de bo se m’ha acostat, el vaig tenir d’alumne en un d’aquells intents que em paguen per tal d’ensenyar als joves del país, i que falla o bé perquè soc incapaç d’ensenyar o perquè ells són incapaços d’aprendre, el tipus se m’ha acostat i després de la salutació de cortesia s’ha quedat allí de peu esperant no sé que, suposo que no ha entès que tota l’educació i aguante que un té quan és professor es deu en bona part gràcies al sou que et paguen i que un cop s’han acabat les classes i els doblons hi ha tan de dret d’oblidar l’assignatura i cagar-se en el professor com la d’obviar als alumnes sense necessitat de recordar-los, doncs res, que allí el tenia i aleshores ha aparegut aquell silenci que tothom reconeix que sobra i que ningú sap com acabar, sort d’un dels presents que li ha preguntat si era gay, això si i remarcant-ho, “sense voler faltar al respecte”, el noi se l’ha quedat mirant sense saber massa bé que dir i un altre ha replicat “No era un dels teus millots alumnes, no?”, el riure ha estat generalitzat, normalment m’hagués ajuntat en aquest acte de la degradació del tipus i més quan aquest s’ho havia buscat, però no he pogut més que aixecar el braç i preguntar-li com li anava la vida i si ja treballava, el que ha fet petar de riure als del meu costat, realment poc m’importa la vida del tipus fins i tot no recordava ni el nom, el que implicava que formava part dels “prescindibles” o d’aquells que no cal que ocupin cap clúster en la memòria d’un, el tipus m’ha comentat en l’empresa que estava i la feina un xic per damunt, després d’un intercanvi de mirades no he pogut més que dir-li “I ara que socialment hem complert, que et sembla si ens deixem en pau una temporadeta?...” el noi ha deixat anar aire tot alleugerit i s’ha acomiadat, els presents no han pogut més que rematar tot preguntant-me què em passava, i el motiu d’aquesta tendresa pels jovenets, fet que ha fet disparar més d’un somriure i els comentaris típics de les costums gregues entre mestres i alumnes…

entrada 916 (any 3)

Avui faré un remember post, primer perquè si no vaig errat s’ha estrenat una peli que ja vaig recomanar i que si teniu una estoneta podeu anar a veure, tot i que el director per ser qui és, hauria de fer sospitar del producte final, amb tot us torno a deixar un altre dels avançaments que hi ha… avui també veia per la caixa tonta com entrevistaven a aquests angelets que s’han dedicat a “fer venir els nadals a l’agost” com deien sense tenir cap mena de remordiments, i un tipus em deia “Diuen que ho fan perquè els hi han tret part dels subsidis, es veu que si te’ls treuen tens dret a robar, doncs bé, ara que ells han robat suposo que es tindrà el dret de treure-lis del tot la sopa boba amb la que estant vivint… i de pas que espavilin un xic…”, i aquí m’ha vingut al cap una història que ja vaig escriure (crec) i que li he explicat al tipus “Mira, fa temps passejant per un parc vaig veure com una mare comprava una bossa de xuxes a cada un dels seus fills, el gran aprofitant-se de la ingenuïtat del petit va aconseguir que aquest el convidés de les seves i mentre el petit anava menjant el gran se les anava guardant, al final el petit se les havia acabat i el germà gran encara en tenia unes quantes a la bossa, aleshores el petit n’hi va demanar i el gran li va dir que no, o que igual si, si a canvi li feia algunes de les tasques de casa i que quan n’hi compressin una nova bossa n’hi hauria de donar el doble de les que ell li anava donar, aquí va ser on la mare ja no va poder més i li va arriar un castanyot al germà gran, li va agafar la bossa i li va donar al fill petit…” qui estava amb mi ha somrigut “El nostre problema és que Deu ja no hi és per donar una hòstia al germà gran, i mira molt possiblement en el nostre cas el germà gran s’inventaria la figura dels pares per tenir sota control al germà petit, sota l’amenaça d’un poder superior i que no s’està per contemplacions…”, doncs també, que voleu que us digui també podria ser un excel·lent corol·lari per la història, el fet és que en aquest món on estem el pares han marxat de vacances i porten tan de temps fora que el germà gran ja ha perdut la por al possible càstig, de fet ha fet tants canvis a casa que costarà fins i tot als pares reconèixer-la quan tornin, igual per això encara no han tornat, perquè l’estan cercant tot creient impossible que el seu fill l’hagi canviada tant… avui llegia en un espai de sweethearts com dirien per allà com les hordes dels que volen salvar al pròxim, sense preguntar-se si primer no caldria que es salvessin a ells mateixos, doncs res, que aquests estaven força preocupats pel desastre de la banya d’Àfrica, i demanaven accions coordinades per salvar al pobres desgraciats que allà hi viuen, i no he pogut més que recordar el que em van dir fa anys “No n’hi ha per tots, i n’hem de ser conscients, tot i que la gran majoria preferix enganyar-se dient que n’hi pot haver per tothom, això si, sense renunciar a res, perquè no ens enganyem renunciar al que és renunciable no deixa de ser un acte que no ens hauria d’enorgullir, hauríem d’estar orgullosos de renunciar al que considerem irrenunciable, és molt diferent donar la camisa vella després de comprar-ne una de nova que no pas donar la camisa nova que acabem de comprar i quedar-nos amb la vella… i no cal oblidar que bona part dels que ajuden a part de fer-ho per les seves idees, ho fan perquè en cas contrari no tindrien res a fer i serien com aquells a qui volen ajudar…”

entrada 915 (any 3)

Observo per la caixa tonta els resums dels darrers “gotcha&run” de la capital londinenca i no puc més que concloure que si enlloc de tipus hi posessin micos tindria una escena de la darrera peli dels simis que han fet, i després encara n’hi ha que dubten que els humans no siguin una derivació dels simis... i més veient com alguns fan seva la dita de “mono veu, mono fa...”, ara vindran els salvadors d’aquests “angelets” tot dient que ells no en tenen cap culpa, que s’hi han vist abocats, que els sistema no els entén ni respecta i que és la seva forma de “rebel•lia” per cridar l’atenció del “pare estat o mare nació”, que en els fons no són tan dolents, i mireu possiblement a nivell individual encara se’n pot salvar algun ara bé, en grupets i només pel fet de seguir al més animal poc hi ha per salvar, igual l’interessant no seria salvar-los a ells, sinó salvar a la resta d’ells precisament... un jutge em deia fa temps “Quan veuen que poden trigar mesos en aixecar de nou una casa que han cremat en pocs minuts entenen quelcom bàsic, que crear és força més dur que destruir i que tot acte porta conseqüències... ara bé, si el que se’ls hi dóna són unes vacances pagades i res més, el que tenim és un increment en la seva ràbia...”, fa poc parlava amb algú que se’n carrega de vigilar-los i em deia “Mira, si algun cop se’ns n’anés la mà i ens en carreguéssim uns quants, possiblement hi hauria protestes, protestes d’aquells que veurien que podrien ser els següents, però la gran majoria respiraria tranquil•la, el problema un cop es comença fent això és que no queda clar on parar, possiblement no sigui quelcom que algú com jo hauria de dir, però ells poden fer el que vulguin i de fet qualsevol acte que facin sempre serà culpa nostra, dels nostre sistema, i sota aquest paraigües viuen el millor dels dos móns, de fet prop del 40% d’aquests angelets viuen en famílies on cap dels membres ha treballat en tres generacions, i el somni de tota mare menor és que la seva filla ho sigui i així multiplicar el subsidi que reben... no hi cabem tots, i hem volgut purgar les nostres culpes mantenint-los ocults i callats, i ara que les coses no van bé ells no estan disposats a cedir, i saps?, si li preguntes a algú que faries si ja no pots alimentar al teu gos i aquest es torna perillós la resposta que et donarà és força senzilla, i no vull menysprear als gossos...”, vaig somriure, de fet hi havia molta ràbia en les seves paraules, la ràbia dels que han cregut (que ja ningú ho creu) que el món pot ser millor, que tot allò es pot canviar, i tot incrementat perquè aquells fan allò que un mai faria o que un no pot arribar a entendre; l’estat solidari passa a estat subvencionador i finalment a estat subsidiari... i n’hi ha que veient a la resta i sota les creences d’una “igualtat” demanen el que tenen els altres sense voler pagar el preu per aconseguir-ho, de fet és molt més ràpid i fàcil trencar un aparador que no pas estudiar i currar per poder pagar-se l’objecte... com em van dir fa segles “Sempre hi haurà rics i pobres, els rics són rics i els pobres són pobres, el problema no és ser ric o pobre, el problema neix quan un no accepta que és ric o pobre, i no actua com a tal”

entrada 914-2 (any 3)

Avui he vist lo darrer del darrer per tenir un gym ktkgs, damunt les cintes per córrer i de les màquines d’escales i bicicletes hi ha un petit dispositiu on la gent pot posar els seus aparells de la casa dels mossegats per l’Eva, la prova del pecat original, i no tan sols pot escoltar el que hi tenen sinó que per les pantalles s’hi poden veure els vídeos o imatges que se’n tinguin enregistrades, a més de també poder llegir, navegar i quasi que fer el dinar, i cal sumar-hi que els que entrenin amb un, poden compartir tant l’àudio com les imatges a les seves màquines respectives, vaja que a la sala un silenci quasi sepulcral mentre la gent ensordeix amb els auriculars…,tinc un conegut que regenta un gimnàs i quan li diuen “Entrenaré tres dies a la setmana”, sempre contesta “I penses menjar-ne set?”…. mentre esperava a la persona que m’havia trucat estava observant la màquina de begudes, i no he pogut més que dir-li a l’encarregat “No entenc el perquè veneu les begudes força més cares que en qualsevol altre lloc…” el tipus ha replicat “Mira, és un servei més que oferim, i com a tal s’ha de pagar…”, “Ja, però si calculessis l’efecte de rebaixar el preu força i l’increment de vendes igual et trobaries les butxaques més plenes i els clients més contents…” “O, la gent que no valoraria el que vol dir poder gastar-se’ls en una llauna d’aquesta màquina, que no deixa de ser una forma de reflectir l’estatus d’un, més civilitzat i educat que pixar-s’hi…” en això no he pogut més que donar-li la raó a la persona que ho havia dit, m’he girat i tot i estar previngut no he pogut més que admirar les seves corbes i ella ha somrigut “No cal que dissimulis, sé que estic bona… vols una llauna?” m’ha preguntat mentre en treia un parell “Imagina si una es cara el que representen dos…” ha dit divertida mentre començava a caminar, l’he seguida no sense ser el centre d’atenció del lloc, suposo que força envejat i fins i tot compadit pels que havien passat pel seus braços, un cop al garatge hem pujat al seu cotxe, tot preguntant-me qui tenia millors línies si el cotxe o ella un cop a dins ha sonat…, ella m’ha mirat amb un somriure, “Perdona que a vegades no recordo amb qui estic…” ha pitjat un botó i ha sonat això…. “Recordes la lletra no vampir?” i no he pogut estar-me de que em vingués al cap un cop més…

Recitar! Mentre preso dal delirio
non so più quel che dico e quel che faccio!
Eppure... è d'uopo... sforzati!
Bah, seti tu forse un uom?

Tu sei Pagliaccio!

Vesti la giubba e la faccia infarina.
La gente paga e rider vuole qua.

E se Arelcchin t'invola Colombina
ridi, Pagliaccio e ognun applaudirà!
Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto;
in una smorfia il singhiozzo e 'l dolor...

Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto,
ridi del duol che t'avvelena il cor!

“Vaja, no em diguis que també tens el teu cor…” ella ha somrigut “Ja ho veus, en el fons també soc una romàntica, follo amb qui vull, això si de forma romàntica…” “Segur que aquesta perspectiva se’ls hi escapava als romàntics anglesos…” “Vols dir?, tu ho hauries de saber, no?, de fet vas estar amb ells…”, sempre m’ha agradat la seva naturalitat per tractar temes que per molts serien com a mínim un xic “delicats”, “Tu hi vas ser, no?” l’he mirada sorprès tot i que sabia que es referia “Va, ja saps a que em refereixo…” “Si, hi vaig ser, maig del 92, del 1892…”, “I és certa la llegenda?”, aquí si que no he pogut aguantar la rialla, realment m’ha deixat sorprès aquell interès per quelcom que pocs saben i que encara a menys interessa… l’he mirada i ella com una nena trapella tenia la seva clavada en els meus ulls, el que si no fos perquè anàvem llençats per la carretera no deixaria de tenir el seu punt de tendresa, “Si, si, que és certa, en la primera actuació quan va sonar es va fer el silenci, i no un silenci per educació sinó un silenci emocional… hi va haver casos de gent que ni tan sols respirava… suposo que en els fons forces s'hi van sentir identificats” “Força fotut per un vampir no, vull dir per algú que renega del sentimentalisme humà…”, zas en toda la boca, com diria algú, però en el fons tenia raó, tot i així no vaig poder més que reconèixer que molt possiblement em trobava davant una de les millors peces que havia escoltat… i per cert, ara que és època d’anuncis, si en voleu veure un d’interessant no teniu més que pitjar aquí…

entrada 914 (any 3)

Ahir feien una peli d’aquelles en la que al final una frase no la salva però et fa treure un somriure, i penses que per molt que es vulgui negar el senyor Wayne ha fet força més pel cinema que allò que se li reconeix, hi havia un diàleg on es deia “L’Església diu que s’ha de perdonar” “El perdó és entre ells i Deu, jo només els hi facilito l’entrevista”, cada cop que l’escolto no puc evitar que se m’escapi un somriure, de fet escupir-la com ho fa el protagonista i acabar per fer un volar un cotxe denota que un està de tornada de forces coses, que un pot, o no, entendre els actes d’aquest personatge però que s’han de respectar, perquè tot allò (agradi o no) que algú fa posant-hi el màxim cal ser respectat... parlava amb un tipus amb qui comentava la darrera moda esportiva londinenca la del “catch&run”, que com es descuidin pot arribar al vostre país que ja se sap que teniu una certa predilecció per les modes anglosaxones, o eren les anglotetones o anglosexones (si, si, xist dels dolents), doncs el tipus em deia que no cal buscar cap fons moral o ètic a aquells moviments, que tampoc cal cercar cap rerefons social o racial o ètnic o com li vulgueu dir o cercar, això és pur i senzill pillatge i sentit de la subsistència/autoconservació, el tipus em deia que havia parlat amb coneixedors del tema i aquests li havien dit que no havien arrestat encara a ningú per defensar cap idea, els arrestats ho havien estat per robar, curt i ras, i clar la idea generalitzada és “Si aprofito aquest show i em puc fer amb una dotzena de telèfons de darrera generació, unes pantalles planes, un xic de roba i alguna joia a part de drogues de la farmàcia” podré viure una temporada més com estic acostumat a viure, és més, fins i tot un xic millor, només em caldrà vendre-ho i consumir les drogues; aquests i els que han acabat el cole i com que no se’ls han endut de vacances han decidit organitzar les seves activitats no lectives en ple centre de la city, el tipus em comentava “Mira, tampoc sé perquè la gent es molesta, de fet de lladres sempre n’hi ha hagut, i sinó, no cal més que miris aquells que ens han portat on estem, el que passa és que aquests són masses i massa descarats (tot i que no sé si aquest és el mot....), de fet un lladre és acceptable mentre sigui com una compresa... agafi tot el que pugui, no es mogui massa ni molesti i més encara no sigui aparent...”, que voleu que us digui, no crec que hi hagi masses ideals ni principis ens aquests moviments, només un sentiment de “N’estem fins els collons”, nens malcriats que al veure com ningú els hi fa cas han decidit de cridar l’atenció i reclamar tot allò que creuen que es mereixen (i que òbviament no s’han guanyat, sorry però el país de les oportunitats i xaxilàndia ja queda un xic lluny i ha tancat per vacances i defunció de qui pagava)... perquè només hi ha quelcom pitjor que menysprear i és senzillament ignorar, i mentrestant la resta a mirar-ho, a passar del somriure, a la cara de pomes agres quan comencin a tocar els collons, per acabar reclamant que treguin aquests “energúmens” del carrer, com em deia el meu conegut “Això no és una revolució, no hi ha ball i si masses pardals, en anglès of course....”

entrada 913 (any 3)

Hi ha coses dels humans que no per menys conegudes deixen de sorprendre’m, com per exemple el fet que uns animalons es banyin allí on no poden (o més exactament, on poden però no exempts de certs riscos), i que quan passa el que ha de passar reclamen que tot Deu mogui el seu cul per salvar-los, el mateix que aquell qui entra a robar i es queixa de que l’amo del lloc li foti un tret, o aquells que es dediquen a cremar edificis i que molt curosament diran que a casa seva no la toqui ningú, o el que se’n va d’excursió i després demana que el retorni via aèria per veure el paisatge, perquè en el fons els humans sou uns ents que després d’un procés d’individualització que ha servit per fer rics a uns quants us heu convertit en animalons socialment inadaptats, de fet la societat us va bé mentre us serveixi i us en pugueu servir de la mateixa, i us comença a molestar quan us toca ser vosaltres qui ha de fer quelcom per aquesta mateixa entelèquia que heu creat, i ja no us dic quan a més un no espera rebre res a canvi, perquè no us enganyeu, el temps que la feina ben feta o el servei ben ofert servia per inflar l’orgull ha passat, ara es tracta de fer o servir i cobrar, i que als altres els hi vagin donant si no els hi agrada el resultat final, perquè vosaltres no en teniu cap culpa de ser uns ineptes deficients... parlava amb un tipus que es dedica als cossos d’ordre (desordre veient com va el tema) i em deia “El problema és tenir de tractar civilitzadament amb gent incivilitzada, o quan la forma eficient d’actuar no és aquella que la gent està disposada a tolerar, aleshores esdevenim del tot ineficients, i el problema de fons és que la gent no té clar el que vol, perquè tothom va de xupiguai sempre que les coses no acabin per girar-se-lis en la seva contra, aleshores no pateixis que ens cridaran i ens demanaran que els hi solucionem el problema sense estar-nos d’hòsties...” he coincidit forces vegades amb un tipus que fa seminaris força més interessants que els meus, el tipus sempre deia als “alumnes avantatjats” de la primera fila “Copiar i repetir el que altres han dit no deixa de convertir-vos en simis amb memòria, i renuncieu a la veritable naturalesa humana que no és altre que la creativitat...”, el tipus en un dinar on em va convidar amb el seu fill, com ell deia “El dia que el vaig engendrar els bons espermatozous s’havien perdut en la palla prèvia o gola avall de sa mare, i clar a la tercera només quedaven els mandrosos...”, el fill va somriure, mai he vist un gest de deferència o d’ajuda cap a ell, el món és dur, i el pare per sobre de ser pare és un preparador de “supervivents” en aquest món, un dia de menut i entre els plor del seu fill li va dir “L’amor no et portarà res de bo, no esperis un pare a qui estimar, espera un pare a qui odiar, el dia que m’odiïs haurem aconseguit una fita important... perquè l’amor destrueix personalment i construeix col•lectivament, en canvi l’odi construeix personalment i destrueix col•lectivament...”, en aquest dinar (i encara no entenc com va tenir els collons de fer-ho), el nen ens presentava a la seva núvia, de fet la primera que li coneixia, la noia era força espavilada i va saber capejar les preguntes del pare, però un cop acabat el dinar i entre els cafès i els cigars el pare li va preguntar “Series capaç de matar a una persona?”, ella el va mirar sorpresa, el fill va sospirar mentre jo no podia evitar el somriure, ella va respondre “No, clar que no...”, “No?, i si aquesta persones t’estigués amenaçant, i si per exemple hagués mort a la teva parella, i després de violar a la teva filla també l’hagués morta?, és més, si coneixedora d’això tinguessis l’opció d’evitar-ho matant-lo no ho faries?”, ella va replicar “La mort d’algú no està mai justificada ara bé... segons com, no deixem de ser humans...” el vell va somriure “Vaja, com ho compliquem per justificar una mort, perquè per molt que li vulguis trobar no deixa de ser això, una mort, la resta és accessori...i saps aquests dubtes i la necessitat de tenir arguments per justificar l’acte et fan perdre temps i perdre temps et converteix en algú com la resta, i la resta no deixa de ser un ningú, deixem de ser especials per esdevenir vulgars, la necessitat de justificació denota la curtesa dels ideals que un té...”, ella va saltar “No fer-ho ens converteix en monstres...” “Potser, però els monstres si són quelcom és que són especials...”

entrada 912 (any 3)

Truquen a la porta, el tipus l’obra i l’hòstia és instantània, “Això per ensenyar-li la polla a la meva dona…”, i és que ja ho diuen que un ha de ser discret en segons que, i el tipus se n’alegrarà de saber que avui en dia forces de les fotos que es fan porten molta més informació de la que un voldria donar, com per exemple la posició d’un… en una empresa un tipus es penja la medalla d’un bon treball quan el criden al despatx del cap i l’acomiaden, el tipus ha obviat que els arxius contenen força informació, com qui els ha creat, qui els ha modificat i quan de temps i quins canvis ha fet cada un que hi ha anat passant, això sense comptar els que aniran cagats cada cop que passin per un aeroport, amb la maquineta de “posi el ditet i suerte…”, on suposo que algú es traurà la minga sota la frase “La puta, si m’han d’identificar que sigui pels meus collons….”, i la darrera dels xinesos (que un els menciona en aquest espai i els tipus no triguen res en tornar a sortir, això si que és eficiència oriental), doncs res, que els tipus volen saber exactament on són cada un dels dinou milionets de xinets que hi ha a la capital, ole, ole, ole, que això si que amb un, dos, tres i tots els parells del món mundial, i tot per poder controlar el tràfic i el moviment de persones en ares d’una millor convivència (això són collons, ovaris i tot el que hi vulgueu posar), perquè en el fons tots sabeu que això ho fan per la vostra seguretat i que heu de corbar l’esquena (de forma poc natural) i donar les gràcies i agrair que us tinguin en tanta consideració i que es preocupin tan per vosaltres… aquest cap de setmana vaig aprofitar per anar de rebaixes que com diuen per allà abaix “Vengaaaa, que lo petamossss”, doncs res, vaig anar una de les botigues a mirar una d’aquelles sabatilles de nom impronunciable i anunci trempagays i xorreagirls quan vaig veure o em va semblar veure a un conegut, el tipus em va mirar i va somriure, i jo el vaig qualificar de metrosexuà, però metrosexuà de catàleg, vaja l’estereotip del metrosexualisme en persona, el tipus se’m va acostar mentre l’intentava sense poder, identificar atrapat hipnòticament per unes celles diabòlicament perfilades, els meus ulls cercaven quelcom familiar que no sabia on trobar “Com estàs?” em va dir el tipus, vaig somriure “Bé, bé, i tu… ja vec que…” mirava i remirava quan algú va dir darrera meu “Fotodepilació” aleshores la vaig veure, la puta ferran adrià parellil, allò que havia fet havia estat una deconstrucció amb posterior construcció, si senyor, la força natural d’un cony en tot el seu esplendor, vaig mirar al tipus i per Tutais, ni rastre dels rinxols lobeznils que el caracteritzaven, allí el tenia tot peladet a tall de pollastre escaldat, això si amb un somriure i un to uvil xaxipirulin, el vaig mirar reconeixent que llàstima que si li donava pel cul perdria tota aquella perspectiva “Et vec canviat…” no vaig poder més que dir-li sense faltar a la realitat, tan que difícilment ja semblava qui jo recordava ell va somriure amb la cara de badoc d’habitant de la vil·la del pingüí “Si?, mira al començament em va costar, però com ella deia, només cal llençar-s’hi, i de fet ara em trobo força millor….” vaig somriure mentre em preguntava on deuria portar el segell de propietat que la tipa segurament li havia marcat a foc rogent… em vaig acomiadar perquè el meu metge per a vampirs em va recomanar que m’allunyés dels nyonyoespais que em fan pujar el sucre i la mala llet… i no hi ha res més trist que un vampir amb càries

entrada 911-3 (any 3)

I'm naked
I'm numb
I'm stupid
I'm staying
And if cupid's
Got a gun, then
He's shootin'

Lights black
Heads bang
You're my drug
We live it
You're drung, you
Need it
Real love, i'll give it

So we're bound to
Linger on,
We drink the fatal
Drop,
The love until we
Bleed,
The fall apart in
parts,

You wasted your times
On my heart
You've burned
And if bridges gotta fall,
then you'll fall too

Door salm
Lights black
You're gone
Come back
Stay gone
Stay clean
I need you, too need
Me

So we're bound to
Linger on,
We drink the fatal
Drop,
The love until we
Bleed,
The fall apart in
parts,

So we're bound to
Linger on,
We drink the fatal
Drop,
The love until we
Bleed,
The fall apart in
parts,

entrada 911-2 (any 3)

Sento el nivell de l’entrada anterior, però és el que passa quan un pateix un procés de simbiosi en un entorn com el que estava, des de fa temps aquest és un país on les xonis i els xosuás, del país del costat venen de visita, ja que només el hi cal un cotxe que aguanti els 150 km i escaig que ens separen (més els 150 de la tornada) i au, que ja hi són, a més ells poden dir allò de “Con el castellano a todas partes!” i elles queden sorpreses que el francès d’aquí s’allunya del que els hi van ensenyar, perquè aquí fins i tot es parla i elles sempre han tingut la boca plena quan prenien les lliçons, així que tenim tota la puta família del luisma pel país, tan natural com política, i tots contents ells i els comerciants d’aquí, tot i que no es pot deixar de veure una lleugera ombra en els propietaris dels cotxes que han de reconèixer que els seus xaxituningbugas aquí no deixen de ser un trasto dels que vasitestrelles, però bé, aquests són dels que diuen “Allí todo es mas mas, mira que el coche gasta menos de bajar que de subir, hasta la gasofa es mejor…”; i clar un se’ls mira i es pregunta, “Fillet meu… què no vas entendre el dia que a classe de física et van explicar la diferència entre el treball en ascens o descens?”, però clar, suposo que deu ser molt esperar que ments tan brillants caiguessin en quelcom tan banal… fa poc un tipus em deia “Mira, que ells es queixen que el turisme que reben és un turisme de low cost i procliu a les borratxeres i als excessos, bé, si ens haguéssim de guiar pels que ens venen, nosaltres podríem dir que tenim un turisme low-minded (curtet de gambals pels d’allà…), tots un precaris intel·lectuals, que sota el perill d’equivocar-me ja que no soc psicòleg diria que fins i tot mentalment precaris….”, estava a punt de dir-li que s’havia passat quan un dels “angelets” del local cridava, “Joer, mira el trasto ese (gps per més indicacions) dice que estamos aquí!, que pasote” amb una frase tan complexa no vaig entendre si volia dir que estaven dins l’aparell o en el lloc que estaven, això si, una passada que un aparell de posició et posicioni, vaja quelcom que ens ha de deixar sorpresos perquè és tot menys el que es pot esperar d’un aparell com aquell… els temes de conversació han anat desvariant sota els efectes de l’entorn intel·lectualment intoxicat i finalment un ha dit que estem en una societat on tothom està mentalment malalt, o que almenys així ho diuen els darrers estudis, m’ha fet gràcia, perquè normalment es pregunta a professionals sobre el tema, i que espereu que us diguin?, si pregunteu a mecànics us diran que la majoria dels cotxes no estan ben ajustats, si parleu amb comptables que la majoria de les empreses no estan ben estructurades… doncs si pregunteu a tipus que treballen amb les ments dels altres us diran que la gran majoria està tarat “o mentalment inestable”, i és que no deixa de ser la resposta lògica d’aquell qui no vol perdre la feina… (i qui ha de justificar el que fa i demostrar tot el que ha aprés), i per cert, la baixa qualitat dels escrits, no ve per factors externs, senzillament ve de que aquest vampir no en sap més….

entrada 911 (any 3)

Fa temps es deia “Roma locuta, causa finita”, doncs res que aviat la mala traducció serà “都沉默时，中国会谈”, escolto com els “nostres amics” d’orient (aquells que sempre riuen i que preníeu per tontos i que ells sense deixar de somriure pensaven “Només un tonto pren als altres per tontos”) ja posen en dubte al gran verd, i demanen que es valori la possibilitat d’establir una moneda global a nivell planetari, i clar està tots els de la cort que els segueixen els hi riuen les gràcies, així que sempre i en una visió de futur us proposo que comenceu a pensar un nom per aquesta moneda global que ens ha de regir i caldrà saltar-se els nom regionalistes com “euro” i tal; jo per si un cas, començaré a patentar noms com: “gaià” o “crèdit” o “pangeïc”... tot i que suposadament aquest classisme quedarà ennuegat per un orientalisme que haurem d’aprendre a empassar a ulls clucs, l’altre dia parlava amb un tipus que es veu que n’entén un xic de tot el que passa i em deia: “De fet, és un joc on ells tenen les cartes marcades, països que tracten als seus habitants de dos formes clares, a una minoria tal com seria d’esperar i a la gran majoria com a simples elements productius orientats a una major glòria del país i dels que el dirigeixen, i quan els hi dius que no està bé et diuen senzillament que et fotis en els teus temes, i clar, evitant-se les despeses que tots tenim en aquests suposat estat del benestar els tipus en tenen més i de sobres per anar comprant el nostre deute, de fet tot viatge dels nostres dirigents no és més que un intent de prostituir el nostre país millor que el veí, i saps?, també ens va bé que maltractin a bona part dels seus nacionals, perquè si no ho fessin i se’ls gastessin en el seu propi país no en tindrien per gastar-se’ls en el nostre, i ara hem descobert (sense gaire sorpresa) que senzillament som seus, ens han venut tot i que no duem marques, ni grillons, ni cadenes, i a més sense perill que ens revoltem, perquè per davant de tot som una passada de civilitzats i educats, així que pararem el cul amb un somriure de saber que per allà no la tenen massa grossa, però el tema no és si et fa mal o no, el tema és si et donen o no pel cul, tot i que com sempre i com a bons occidentals, direm que no ha estat del tot malament, tot sigui per mantenir la nostra forma de vida...”, no vaig poder més que somriure, suposo que per això la meva certa debilitat per aquells i sobretot aquelles, com em deia fa un temps la Niu “Als homes se’ls ha de fer creure que manen mentre nosaltres fem el que considerem, i en el fons ells ens ho agraeixen perquè saben que no estan fets per manar, sinó senzillament per demostrar que manen, i nosaltres ens deixem estar de perquè estem fetes i fem el que toca...”, i clar lo nostre no podia funcionar perquè com ella també deia “La meva àvia em va dir un cop que només hi ha una cosa pitjor a un home xinés, un home occidental... i que una bona polla no té perquè justificar tot el que hi porta darrera...”, com veieu la vella dita de “Per un tros de cua ens cal quedar amb tot el porc” (sense voler molestar al porquet...), sapiència brutal, femenina, sigui oriental o occidental, i per tal de que us mireu el que vindrà us deixo un link...

entrada 910 (any 3)

Avui per la ràdio m’han sorprès amb això, i jo que em pensava que ja no hi posaven música, he intentat calcular mentalment la pèrdua d’audiència que pot implicar ser tan culturalment implicat i no he pogut evitar deixar escapar un somriure, avui parlava amb un tipus qui dissenya els cotxes que portareu d’ací uns anys, de fet, i com ell diu quan un dels cotxes que ell ha dissenyat surt al carrer per ell no deixa de ser un vell, força vell conegut… el tipus ara treballa en el concepte de “cotxe interactiu”, de fet el tipus em comentava que s’estan començant a posar pantalles tàctils (de certes polsades i no pas el que porten avui en dia), el tipus m’explicava que els cotxes estaran connectats sempre i en tot moment es podrà saber la posició i l’estat del cotxe, és a dir en cas d’avaria o accident el conductor només haurà de pitjar un botó i automàticament s’avisarà a l’asseguradora i al taller més proper tot indicant la posició i que li pot estar passant al vehicle, en cas d’accident a més s’avisarà als cossos de seguretat i fins i tot a emergències, a més em comentava que es podrà configurar per tal que si anem a veure a algú el nostre cotxe pugui anar enviant periòdicament mails indicant la posició i així qui ens esperi ens pot avisar si ens desviem i està informat d’on som i quan arribarem, també em comentava que es podran rebre avisos de tràfic i tenir degudament actualitzat l’estat de les carreteres, a més de tenir accés a tots els serveis que es necessiten, amb un dispositiu de descàrrega per tal que un es pugui endur la informació o portar-ne, com ell em deia, ja no hi haurà dvd’s de cotxe, senzillament hi haurà centres d’entreteniment com qualsevol ordinador, on fins i tot a cada pantalla es podrà posar un programa diferent, el tipus també està col·laborant amb una empresa que per tal d’evitar els forns en que es converteixen els cotxes sota el sol, està jugant amb uns vidres que s’enfosqueixen quan es para el cotxe, i que també serviria per tenir certa “privacitat” si volem, i així s’estalvia que es fregeixi el cotxe o que ens vegin fer el que no cal que es vegi, a més d’estar treballant en un sistema “latent” d’aire condicionat que funcionaria amb uns panels solars al sostre del vehicle o bé amb una bateria que es podria recarregar elèctricament a casa, aire que es podria programar per tal que funcionés un xic abans que els ocupants arribin al cotxe… no he pogut més que mirar-lo pensant en que forces cridarien “brujeria!!!” en plan el formiguer davant totes aquestes explicacions, però el divertit era que el tipus em deia que això és el que podia explicar perquè ja quasi estava fet, que el que no podia explicar perquè estava en fase d’investigació era fins i tot encara més sorprenent, com ell em deia “No treballem per fer realitat els somnis, treballem per obtenir quelcom que faci que davant allò el somni d’algú quedi en realitat… ja no es tracta de superar la realitat, es tracta de superar els somnis…”

entrada 909 (any 3)

Un cop un dirigent em va dir “Quan pitjors notícies arribin de l’exterior i més dolenta sigui la imatge que el poble en tingui, més capaços seran d’aguantar i més obeiran, perquè els hi serà més fàcil autoenganyar-se i no voler acabar com aquells que veuen o dels que escolten...”, han passat segles des de que m’ho van dir però la premissa segueix sent del tot vàlida, avui en dia es veu en primera persona i línia com s’està cascant a tot un poble, i aquí arronseu les espatlles mentre canvieu de canal (que tampoc cal abusar de la realitat, ja sé sap que aquesta a petites dosis força millor que no pas en tot el seu volum i grandària..), doncs res, que canvieu de canal i penseu “Kllons, tan malament tampoc estem... i a més, estic a dos dies de marxar de vacances/estic a dos dies de tornar a la feina, i no sigui que ho acabem per fotre tot enlaire...”, un tipus va dir que a nivell professional, tothom té tendència a arribar un pas per sobre de la seva natural incompetència, és a dir, tothom va ascendint per mèrits fins a un punt on s’arriba al sostre de la capacitat del tipus i on el nou ascens el que fa és posar de manifest la incompetència del tipus... i aleshores ningú vol reconèixer l’error i es deixa al tipus en aquesta nova posició fent això si, la feina que realitzava anteriorment, doncs res, sento dir-vos que com a societat heu arribat al vostre sostre de competència, somric al veure que frases com “Les hòsties són el recurs de qui no té recursos...” es canvien per “Un programa de tele es millor quan més operacions d’estètica dels presentadors i major volum de crits, i als qui no els hi agradin aquests programes senzillament són uns outsiders (segurament el tipus diria un senzill “fillsdeputa”)”, i si cal mesurar el nivell de la societat pels programes que fa i s’empassa, senzillament dir-vos que no sé el punt on l’evolució es va tornar involució... amb tot, sé que tots els lectors d’aquest blog no us els mireu i que sou una panda de cultis de collons que feu que les Xenis i Xosuas estiguin més aprop d’alguns primats que no pas de vosaltres, i aleshores em ve la pregunta... perquè cap de vosaltres ni tan sols per fotre un reset al maginet i relaxar-se una mica no els mira aquells programes... i la pregunta seria “O molts pocs seguiu aquest blog o sou uns mentiders veient el share d’aquells programes...”, però que voleu fer-hi, avui li he demanat a la secre un “guixador” que tenia a les seves mans tot assenyalant-lo , i ella m’ha mirat “El boli?” no he pogut més que somriure mentre li deia “Si, el guixador” i ella ha seguit “Serà el boli, no?”, “Funcionalment guixador, nominalment boli, tu mateixa...”, la tipa m’ha mirat deixant anar un buf... suposo que és el que passa quan una està més propera a les pàgines del cor que no pas a les de ciència, (i si, ja sé que ja no hi ha pàgines de ciència en cap publicació...), ahhh, però estem a l’estiu, així que us deixo en aquesta època on es valora més el continent que el contingut i on un és allò que es veu i no pas allò que amaga...

entrada 908 (any 3)

Fa un temps al aixecar-me pel matí per donar continuïtat a la meva presumpta vida humana em vaig sorprendre mirant per la finestra, i quelcom em va fer fixar la mirada, a l’altre costat del carrer la veïna m’estava observant dissimuladament mentre passejava per l’habitació en panyus menores, vaig somriure i tot i la distància vaig veure com el seu ego s’inflava, de fet no la conec massa, ens hem saludat un parell de cops, sé que té parella a qui li importa gastar menys en una habitació d’hotel que no pas en el pàrquing del seu “buga megatunning”, i ja sé sap que l’amor compartit al final és un problema, perquè compartir l’amor amb dos acaba per comportar el tenir dos “amargats” i que sempre voldran la part de l’altre, doncs res, des d’aquell dia que quan m’aixeco observo com al poc s’encén la llum i ella comença amb la seva desfilada, fins i tot a vegades m’he aixecat a les fosques i aleshores no hi ha “performance”, el que fa que el tema no deixi de ser divertit, fa pocs dies vaig donar un tomb més fent-li una fotografia de forma simuladament dissimulada, ella no podia fer cap moviment sinó hagués descobert el joc i que tenia clar que la mirava, es va aturar un moment i aleshores vaig observar la seva cara de triomf i desig, em vaig qüestionar quan de temps deuria fer que ella no es sentia desitjada, desitjada fins aquell extrem on un veí la fotografiés i després fes l’ús que considerés de la fotografia... vaig somriure acabant-me de vestir i preguntant-me que en pensaria la seva parella de tot allò, bé suposo que qui vigila més pel mecànic del seu cotxe que no pas pel ginecòleg de la seva parella acabarà dient “El meu buga no m’ho faria això...”, tot i que en aquest punt proposaria la feminització del mot “buga” per treure totes les connotacions que pot comportar en aquells casos on un ha de demostrar la seva heterosexualitat... fas temps algú em va dir que els humans no poden acceptar la idea del “rebuig” de fet hi ha una corrent masoquista a voler-se preguntar el perquè del mateix, i cercar una explicació del tot lògica, fa poc estava de nit amb un tipus qui apurava copa rere copa tot comentant que la noia que li agradava li havia donat (per enèsima vegada) carbasses, vaja que si les suméssim el tipus podria muntar el seu propi halloween per una població tipus mitjana, vaig somriure, ell em deia que la tipa l’anava trucant i que quan el tema es posava interessant ella li deia “Ho sento...” i el deixava allí, vaig aixecar la copa valorant si pagava la pena ser sincer... “Mira, el problema és que senzillament no ets suficient... no arribes al llistó, ras i curt...”, el tipus em va mirar sorprès fent una llista de les seves virtuts, i no vaig poder evitar el somriure “Ja, però no arribes...” aleshores ell va començar a criticar a la noia deixant-la a l’alçada del betum i aquí si que la rialla va ser descarada “Doncs, no entenc com et vols embolicar amb una merda com ella... mira el problema és que desitges quelcom que senzillament t’ignora, i els humans no esteu programats per acceptar el rebuig, perquè en els fons tots us creieu perfectes i xaxiguais... i mira, millor t’aniria si pensessis que molt segurament hi ha poca gent pitjor que tu i molts millors, que pensar com creus que n’hi pocs millor que tu i forces de pitjors...”, el tipus va marxar sense pagar les copes, i suposo que sense valorar la meva sinceritat, però com deia fa dies, la gent no vol que siguis sincer, la gent vol que li diguis allò que vol escoltar, i després encara et foten per cara que els hi diguis mentides... de fet la realitat cada dia està força més lluny de poder ser entesa per la majoria dels humans...

entrada 907 (any 3)

Fa poc vaig conèixer una persona qui en plena nit va dir la frase de la setmana: “Sent feliç com soc, perquè m’hauria de conèixer més?”, senzillament brutal, brutal i força humana que voleu que us digui, quan un es creu quelcom sigui veritat o no l’important és seguir-ho creient si això us fa feliços... estic llegint (acostuma a passar a l’estiu quan la gent té força temps per perdre, he dit perdre?, vull dir invertir en el perfeccionament personal, no sigui que algú se’m molesti), doncs això, estic llegint com ara hi ha una proliferació de missatges zenítics per tots aquests blogs de Deu... amb diferents persones que agafen amb més o menys encert les paradoxes que deriven d’aquesta forma de pensar i els van deixant perquè la gent hi pensi, fa temps un mestre em deia “Un koan no hauria de ser recordat i repetit fins la sacietat, de fet, un cop resolt ja no té cap utilitat, un cop ens ha obligat a pensar-hi una estona esdevé buit i cal que ens desfem d’ell...”, vaig somriure, un cop passejant amb ell va descobrir a alguns dels seus deixebles rient de la gent del poble, el mestre va sospirar “Ja veus la feina que tenim, fins que no entenguin que no tothom pot ser un estudiós de la mateixa manera que no tothom potser un camperol no començaran a veure que ells en tots els seus anys d’estudis a vegades no podran superar a un senzill camperol qui fa la seva feina de forma eficient, ordenada i correcta, quan costa! Poder pensar d’aquesta manera, i encara se’n riuen d’ells, i el camperols els miren sense contestar perquè coneixen aquesta veritat, i més encara, si no fos per ells no hi hauria que menjar, i per pensar un ha de menjar, així doncs som el que som no gràcies a nosaltres, sinó gràcies a ells, de fet gràcies a tothom qui ens envolta... no som més que allò que els altres veuen de nosaltres i pensen que som”, un cop de tornada al temple un dels deixebles se li va acostar per comentar-li que un altre dels alumnes no havia ajudat en les tasques que se li havien demanat, el mestre li va preguntar “I que et molesta més?, que no les hagi fet o que les hagueu tingut de fer vosaltres?, o encara més, el fet que tu no les haguessis fet si haguessis pogut i en canvi no has estat tan valent com ell i les has fet?, ja veus, quan responguis et coneixeràs força millor i tot això gràcies al teu company, li hauries d’estar agraït i no desitjar que el castiguin per tal de satisfer la teva necessitat de no semblar un estúpid al seu costat...”, li estava donant voltes al tema, quan m’ha vingut al cap una pregunta “On estan els dels 15...” (ja no recordo la lletra, ains...), semblaria ser que ja no fan tanta gràcia (bé si mai n’han fet), i que ja no cal tractar-los amb tanta cura, de fet en una societat 4.0 com la vostra ja són passat, i com a tal se’ls tracta, ja no val el seu moviment en cal un de nou que serveixi per vendre, i per captar la vostra atenció i omplir de minutatge els noticiaris, sou així d’estúpids (i au, ja em podeu tornar a criticar), no valen les idees o els valors del passat, només valen els del present i els que vosaltres creeu, tot i que un instant després de que ho feu formen també part del passat, com em deia un conegut “El difícil és viure el present, perquè després de la “p”aquest present ja esdevé un passat i la “t” final es troba en el futur, ja ho veus, al final un hauria de senzillament viure, deixant-se estar de si ho fa en el passat en el present o en el futur... viure ens hauria d’agafar tota la nostra atenció, si ens podem permetre el luxe de fer-nos preguntes com aquestes, senzillament no vivim, malvivim...”, au, i us deixo una col•lecció de koans (per no ser menys) i podeu anar barrinant mentre gaudiu de les vostres vacances...


El maestro, blandiendo su bastón en el aire dice:
-No lo llaméis bastón; si lo hacéis, afirmáis. NO neguéis que es un bastón; si lo hacéis, negáis. Sin afirmar ni negar, ¡hablad hablad!
..........
Se dirige el discípulo a maestro para decirle:
-Maestro, ya no tengo nada en mi mente, ¿qué debo hacer?
-Tíralo fuera-contesta el maestro-
Y el discípulo, sorprendido insiste:
-Pero si no tengo nada en la mente.
-Tíralo fuera –concluye el maestro-.
..........
Un discípulo de Hunag Po al observar que éste estaba rezando ante una imagen de Buda, le dijo:
-Si no debemos buscar el Zen por medio del Buda ni del Dharma ni de la Shanga ¿Por qué te postras delante del Buda como si deseases conseguir algo por medio de ese acto de devoción?
-No busco nada por medio del Buda, ni del dharma, ni de la shanga-repuso el maestro-. Tan solo estoy haciendo un acto de devoción al Buda.
-Pero ¿para qué sirve ponerse tan santurrón?
Ante la nueva pregunta del discípulo, el maestro le propinó una fuerte bofetada.
-¡Que bruto eres- se lamentó el discípulo!
¿Sabes donde estás-preguntó el maestro?-. En este lugar no tengo tiempo para considerar por ti lo que significa la cortesía o la grosería. Y dicho esto le dio otra bofetada no menos fuerte que la anterior.
..........
El discípulo viene de muy lejos para ver al maestro, al verlo llegar le pregunta:
¿Vienes de muy lejos?
-Desde luego. ¿Qué norma me entregas?
-Sólo una: si yendo por el camino te tropiezas con Buda, mátalo.
..........
En cierta ocasión Hyakujo caminaba junto a su maestro Baso y de súbito descubrieron en el cielo una bandada de gansos salvajes. Baso preguntó:
-¿Qué son?
Hiakujo respondió:
-Gansos salvajes.
-¿Hacia donde vuelan?
-Han desaparecido.
El maestro Baso entonces retorció violentamente la nariz de Hiakujo y le dijo:
-Dices que han desaparecido y, sin embargo, estuvieron aquí desde el comienzo.
..........

“Con las manos vacías voy y, ¡mirad!, la pala está en mis manos”.
..........
“Cuando paso sobre un puente, no fluyen las aguas, pero el puente corre.”
..........
“Avanzo a pié y, sin embargo, cabalgo a lomos de un buey.”
..........
Pregunta el discípulo:
-Maestro, dime, ¿Cuál es la verdad esencial? ¿Cuál es la verdad última?
Contesta el maestro:
-Hijo mío, no tengo ni la más remota idea.
..........
“Todas las cosas pueden reducirse a la unidad, pero, ¿Adónde puede reducirse la unidad?”
..........
Dice el discípulo:
-Os ruego me mostréis el camino de la liberación.
Responde el maestro:
-¿Quién te tiene prisionero?
-Nadie.
-¿Por qué buscas, pues, la liberación?
..........

Bodhidharma preguntó a Hui-k´o:
-¿Qué quieres?
Y Hui-k´o dijo:
-Mi espíritu no está en paz. Te ruego que lo serenes.
-Coge tu espíritu y colócalo ante mí para que pueda serenártelo.
Pero es que cuando lo busco no lo encuentro- explicó Hui-k´o.
-Ya ves-concluyó Bodhidharma-. Ya he serenado tu espíritu.

Copiades de....

entrada 906 (any 3)

Sabia que no hagués tingut d’agafar el telèfon, sempre m’han fet gràcia aquelles persones que et truquen per “veure com estàs”, aquelles que sempre aprofiten per deixar clar que la dependència és quelcom en una sola direcció i que elles són les receptores de totes les atencions, i en canvi, a la mínima que els deixes de costat et truquen, suposo que pel senzill fet que aquell que demana molt dels altres necessita precisament això, molta atenció dels altres, i en el fons la dependència agafa un sentit força més recargolat, al descobrir que aquell que la desperta i la reclama és precisament força més depenent de la mateixa que no pas aquell que senzillament la pateix... avui he viscut una situació amb forces similituds a una que vaig viure fa forces anys, m’han cridat a un despatx i després de les presentacions m’han comentat que un dels nostres projectes havia tingut una “fuita” d’informació que l’havia posat en evidència, i que la sortida no autoritzada d’informació l’havia provocat un d’aquells tres tipus que tenia davant, els he mirat un rere l’altre tot presentant-me de nou, no els conec el que en aquests casos sempre és un avantatge, diuen que hi ha mil formes d’atrapar un mentider, i suposo que n’hi haurà mil una de mentir... he recordat com ja fa forces anys em van citar en una edifici, em van comentar que hi havia els refugiats d’un poblet on algú s’havia dedicat a matar a tots els altres, i que per eliminació l’assassí havia de ser un d’ells, com em van dir “Tu resols problemes, no?, doncs aquí tenim un problema, i per demostrar la teva vàlua que et sembla si ho fas sense parlar amb ells...”, vaig entrar a la sala, hi havia un total de cinc persones, el mossèn del poble, una dona amb una nena de curta edat, un tipus que fotia tota la pinta de ser el ferrer del poble i un camperol, els vaig observar, ells tenien la mirada desconfiada de qui ho ha passat malament, el mossèn era força jove pel càrrec, i la roba li anava gran, la creu que portava al pit estava un xic bruta i ell tenia la mirada perduda, en l’estona que vaig estar-hi no va deixar anar cap pregària, la nena em mirava somrient, de fet la pregunta hauria de ser “Qui pot somriure en una situació com aquesta...” la mare l’havia deixada i semblava més atenta als meus moviments i al poc menjar que quedava damunt la taula que a la seva filla, vaig observar com en la taula com algú havia estat jugant amb un ganivet i n’hi havia deixat marques, la mà de la nena delatava qui ho havia fet, el camperol estava en un racó, esquena contra l’angle de dos parets la mirada desconfiada, tenia força ben cuidades les mans, i gens de brutícia ni a les mànigues ni als genolls, finalment qui vaig suposar que era el ferrer va dibuixar un somriure al veure’m, li faltaven forces dents, per sota la camisa vaig observar el pel enrinxolat del seu pit i els seus braços, un veritable teddy bear, el tipus tot i la relativa fresca de l’habitació estava suant... vaig somriure, sabia qui era, un d’ells va forçar el gest però abans que poguessin adonar-se’n el mossèn va sortir disparat contra una de les parets, va picar escoltant-se el so dels ossos al trencar-se, vaig obrir la mà deixant caure el tros de ganyot sagnant que hi tenia, el camperol es va moure però no el suficient per evitar el cop al pit, l’estèrnum va cedir i una part es va clavar en el seu cor, es va sacsejar intentant conservar el poc de vida que li quedava però va caure, sabia qui venia, vaig patejar la cadira que tenia darrera desequilibrant a la dona aquesta va renegar, vaig saltar per sobre la cadira voltant sobre ella i agafant-li el coll, aquest va cedir i vaig caure al terra mentre llençava el cap de la dona cap al ferrer i l’habitació quedava regada per la pluja vermella, el ferrer va evitar el cap i va anar cap a la xemeneia a cercar un dels ferros que hi havia per atiar el foc, just quan l’agafava vaig picar en la seva esquena posant el seu cap dins del foc, el dolor va ser instantani, quasi que em fa deixar-lo, però els vampirs ens regenerem els humans no... em vaig girar mirant la nena, aquesta em mirava amb sorpresa, entre les seves petites mans tenia el ganivet, el va aixecar cap a mi, el ganivet va agafar un moviment estrany clavant en el seu ull, travessant el globus ocular i acabant en el seu cervell, va tenir espasmes mentre li aguantava el cap clavant un xic més el ganivet, un cop quieta la vaig deixar caure, mirant l’espectacle, coses com aquelles feien pujar la fama d’un... va entrar el senyor del castell qui ho va mirar tot horroritzat “Era necessari?”, vaig somriure “Tot depèn de si només vol espantar als assassins o a tothom... tot depèn del missatge que vulgui donar...”, ell va forçar el gest, “Almenys sap qui era el veritable assassí...” vaig somriure, “Si, si que ho sé....”, i vosaltres? Ho sabeu?, qui diríeu que era? I com defenseu la vostra decisió?... doncs res, he tornat al present al veure els tipus davant meu, me’ls he mirat un rere l’altre, i al final li he dit al seu cap “Jo els despatxaria als tres...”, el tipus ha sortit amb mi del seu despatx tot dient-me: “Vols dir?”, i no he pogut més que dir-li “Tot depèn del missatge que vulguis donar... a més suposo que cap dels tres et fa el pes, pots triar arriscar-te a despatxar un traïdor i quedar-te’n dos de qui no confies, o despatxar a tres sospitosos i quedar-te més tranquil, i recorda que no hi ha res personal, senzillament són negocis i confiança...”, el tipus ha tornat cap al seu despatx però abans d’entrar s’ha girat “Almenys saps qui és el traïdor?”, he somrigut “Per això em pagueu no?, dubtes de les meves habilitats?, que hi guanyaràs sabent-ho?”, el tipus ha deixat anar aire mentre entrava al despatx...

entrada 905 (any 3)

Si hi ha quelcom que em sorprèn dels humans és la capacitat per mentir que teniu, i la gràcia per fer-vos-ho venir tot al vostre costat, un tipus em comentava com de contenta estava la seva parella amb les seves aficions quan van començar a sortir i en canvi com es queixava ara, no he pogut més que mirar-lo tot preguntant-li si ell va ser força més sincer, i després d’un silenci ha deixat anar un buf i ha marxat amb l’eterna frase de “Amb tu no es pot parlar..., jo ho vaig fer per ser educat i ella en canvi em va enganyar...”, és el divertit del tema, el fet de voler algú al costat sigui com sigui i l’acceptació de tot el que fa el tiu/a sota la premissa de “Ara que en tinc un/a no la caguem...”, i clar, passats els dies un valora que molt possiblement aquestes acceptacions “tàcites” ja no justifiquen els polvos, perquè no hi ha res que perdi valor més ràpidament que els polvos repetitius amb la mateixa persona, vaja tal com un IBEX qualsevol i a més de forma exponencial, quan més us allunyeu del polvo inicial estaríeu disposats a canviar cada cop més polvos “repetitius” per polvos que aportessin quelcom nou (i obviament amb algú nou, que el que teniu al llit ja us el coneixeu massa...), tot això venia perquè aquest cap de setmana parlava amb un tipus qui va portar el cotxe a un mecànic que un conegut li havia dit que era força bo, doncs res que poc després de treure el cotxe aquest va començar a petar malament i va acabar al taller de sempre, al taller d’aquell tipus que no traga però que resulta ser dels pocs capaços de parlar el llenguatge dels cotxes, del tipus aquell que “ronronejava amb el cotxes” com diu el meu conegut, doncs res, que el que li va molestar no va ser que li prenguessin el pel, sinó que el seu conegut li digués que ell mai li havia dit que el trinxaire de cotxes inicial fos un bon mecànic, i que si se l’havia cregut no era problema del tipus, que el que ell li havia dit havia estat un senzill comentari i encara que ho havia fet per solucionar-li un problema, i que ja li valia al meu conegut de fotre-li ara la cavalleria pel damunt... com deia l’amo del cotxe “A vegades la gent parla un xic massa, no saben valorar la distància que hi ha entre el que és correcte i el que és senzillament excessiu...”, doncs res, que li estava donant voltes a aquest fet, al fet que mentiu senzillament per mentir, com una eina natural per cobrir les vostres vergonyes, perquè el problema no és que sigueu vergonyosos, el problema és que els altres se n’adonin de com ho arribeu a ser, fa temps un general em deia “Nomes vull al meu costat aquells que reconeixen més derrotes que victòries, bé sigui perquè els que no ho fan menteixen o per una senzilla regla de probabilitat, qui sempre perd algun dia li tocarà guanyar i el que sempre guanya algun dia li tocarà perdre...”, doncs això, que la sinceritat no és precisament del que aneu sobrats i davant la demanda de més sinceritat vosaltres aporteu un plus de camuflatge sota mentides que en el fons no deixen de ser més que la veritat que vosaltres voleu, i encara us cabregeu quan algú us la qüestiona...

entrada 904 (any 3)

Sembla que ni tan sols els mitjans “seriosos” es poden estar ja d’interpretar les dades numèriques “al seu gust”, escoltava com en una ciutat del vostre país havien detingut a forces presumptes (i no tan presumptes) delinqüents, i el tipus que comentava la notícia deia: “Es verifica l’errada del senyor XX, ja que només dos dels divuit detinguts eren YYYY”, ara caldria explicar-li a aquest difusor de la “veritat imparcial” que per fer una comentari com aquest caldria avaluar quan representen a nivell poblacional aquests “dos”, perquè si aquesta minoria és només el 5% de la població, aquests “dos” serien en proporció forces més, i això sense considerar altres elements, però com deia aquell: “Els números no estan més que per demostrar allò que es vulgui demostrar, tal com les paraules serveixen per dir allò que vulguem dir, tan sigui la veritat tan sigui qualsevol altre cosa…”, ahir va ser el darrer dia del seminari i aquest cop no van venir un ni dos, sinó que van venir forces tipus de l’empresa després dels comentaris dels primers dies, ahir un dels mestres estava explicant els moviments d’una tècnica i comentava que hi havia una certa tendència a amagar el braç, el mestre somreia tot dient que era força normal no exposar el braç, i aleshores feia la pregunta “Però que hi ha rere el braç?”, tot els miraven i ell seguia “Rere, hi ha el cap, i un ha de saber valorar que és més important, perdre un braç o perdre el cap…”, el que ha despertat alguns dels somriures, poc després ha fet un dels exercicis de forma que ha despertat el somriure dels presents per la forma en que s’executava, ell els hi ha preguntat si hi podien trobar cap error, de fet, no hi ha havia cap error, la tècnica estava desenvolupada perfectament, ara bé, com ell deia “No tenia ànima… les coses es poden fer bé tot i que es facin sense ànima, ara bé, tot i lo bé que es puguin fer no serà allò que s’espera i que tothom vol veure… la senzilla execució sense implicació comporta a un automatisme, i nosaltres no hem d’esperar a ser autòmats, hem de voler ser el que som…” i el mestre seguia “Fa poc vaig veure una exposició d’un tipus qui havia fet fotografies d’una de les rutes més famoses d’Europa, d’aquesta manera es podia fer el camí virtualment en poques hores, quan realment un pot trigar alguns mesos, i això demostra la ignorància de les persones, perquè en aquests “camins” l’important no és el camí, l’important és un mateix, de fet com en tot viatge iniciàtic a vegades pocs passos ens poden portar molt lluny o a vegades molts passos ens poden no portar enlloc, perquè aquests viatges són més interiors que no pas exteriors, i un quan es vol conèixer no hauria d’escamotejar el temps per arribar-se a conèixer, sota el risc de creure’s allò que un no és…”, i per cert, si voleu veure allò que un president no hauria de fer mai, no teniu més que veure la darrera roda de premsa del pezident del vostre club de furrbo, perquè realment em costava creure que el tipus estigués dient el que jo estava escoltant (i suposo que diran que tot és producte del famós jet lag, que ara es veu que en diuen aixina)…

entrada 903-2 (any 3)

Avui he assistit a una escena que no ha pogut més que treure’m el somriure, en plena operació orgiàstica de tancament d’un projecte el cap del mateix s’ha posat amb la secre per anar imprimint i relligant informes, estaven en plena tasca quan un parell de les tipes masmas i muimui de l’empresa han passat pel voltant i una d’elles no ha pogut més que dir-li: “Vaja, i com se sent que un tipus tot i amb quatre carreres acabi relligant informes?”, el tipus ni tan sols les ha mirades tot dient-lis: “No massa malament, perquè veient on han arribat i les capacitats de les que tenen “alguna” carrera no em sento gens defraudat...”, doncs res, que les tipes han muntat en còlera tot dient que ell els hi havia faltat al respecte i ell sense parar de relligar que els hi ha dit “Veieu com segons davant de qui em sento bé...”, en el fons tothom sap que no molesta qui vol sinó senzillament qui pot, res que les tipes han seguit amb la seva queixa, perquè elles havien fet un “senzill” comentari no exempt de certa i fina ironia i el tipus havia estat càustic i amb una clara intenció d’atacar-les; com podeu veure les coses sempre són segons de la riba des de la que es miren..., ahir vaig tornar a estar al seminari del que us vaig parlar fa uns dies, anava acompanyat d’una persona a qui li havien recomanat d’assistir-hi per tal de que pogués aplicar el que allí s’explica al seu departament de recerca i desenvolupament, docns res que hi érem i vam veure com varen ajuntar a la gent al centre de l’estadi i els hi van dir que es tapessin els ulls amb els obis (cinturons de tela), un cop tots cecs els mestres van agafar a cinc persones i les van portar en forma de pentàgon al fons de la sala, i van dir a la resta que es moguessin per instint cap allí on es sentissin més atrets, al cap d’una estona els tipus estaven tots al voltant del cinc formant grups però sempre al voltant d’un dels cinc, després se’ls va tornar a portar al centre a cegues i aquest cop es van deixar els cinc rodejant-los, se’ls hi va ordenar que fessin el mateix i la sorpresa va ser com en aquest cas la gent va anar al fons de la sala allunyant-se dels cinc, un cop tots amb la vista recuperada el mestre ho va explicar, en el primer cas els hi havia demanat al cinc que cadascú pensés en un valor “positiu” que ells havien seleccionat, i després se’ls hi va dir que pensessin en un valor “negatiu” que també els hi havia estat dit, aleshores es demostrava com les sensacions positives atreuen i les negatives rebutgen, encara que no siguin dites, encara que no siguin manifestes, la gent té la capacitat per trobar-les i la reacció natural és la fugida davant les mateixes, després van estar practicant i a un dels pobres tipus en un exercici on s’entrena l’estocada al coll, doncs res que el tipus aconseguia que en lloc de tocar-lo el shinai dels adversaris, aquest es desviés i acabes per roçar-li sempre el coll enlloc d’acabar en la protecció que hi ha just davant de la gola, el mestre se li va acostar i li va dir “No pensis en negatiu, no tinguis por, senzillament relaxa’t i digues que no prendràs mal en aquest exercici, no pensis en el que pot passar (del que tu tens por), pensa en el que vols que passi, i que no és més que et toquin bé...”, el tipus s’ho va repensar una estona (com a bon occidental) però al final va decidir provar-ho el resultat va ser màgic, les estocades de l’adversari van anar totes on havien d’anar, com deia el mestre “Hi ha coses que es veuen i no es poden explicar, i això no fa que no siguin certes, senzillament fa que estiguin fora del nostre abast de coneixement...”

entrada 903 (any 3)

L’altre dia em comentaven que el blog està a punt d’arribar a les 1000 entrades que no pas als mil posts, tot això ordinalment parlant... amb tot i veient com s’han anat succeint els lectors del blog crec que ja fa estona que he superat la LD50 de bona part dels mateixos, aprofito per dir-vos que encara hi seguiré un xic més a veure si al final aconsegueixo arribar a la categoria de DBBR (death by blog reading)... bromes a part, parlava amb un tipus no fa massa qui em comentava un teoria força interessant, segons aquesta hi ha una tendència a creure que per molt que s’estudiïn els eventuals desastres que puguin venir i per molt que es teoritzi sobre els mateixos, sempre hi haurà una component casuística sobre la que no es podrà actuar i una component humana que és molt difícil de contextualitzar, perquè tot i que és conegut que els humans us moveu com ovelles, tothom també sap que el pastor sense gos poques ovelles podria moure, així que aquesta teoria diu que de tan en tan s’han de provocar veritables desastres “reals” per tal de veure el comportament de les teories que s’han anat desenvolupant, perquè com tothom sap una desviació en origen de pocs centímetres pot arribar a ser de kilòmetres al final, i per molt que “molesti” cal periòdicament veure si els estudis es compleixen, i davant l’estúpida però moral de pregunta de: “I què collons passa amb els pringats que l’espitxen?” la resposta té un gran valor ètic “Són persones que es sacrifiquen pel bé de la resta, i sempre es mira que el seu número sigui contingut, de fet també forma part de l’estudi....”, valents collons, suposo que com ells no corren el perill de ser “escollits” per aquests experiments es vesteixen la bata blanca i es dediquen a veure com els altres es comporten... de fet i saltant les distàncies, vaig recordar aquesta idea llegint alguns blogs on sembla que hi hagi gent tocada per la vareta de la sapiència absoluta, sense recordar les paraules d’aquell qui deia “Senyor lliuri’m dels ignorants que no m’entenen i dels savis que no em volen entendre...”, perquè tan perillós és un ignorant com algú que es creu massa “coneixedor”, fa temps parlava amb un bibliotecari qui em deia que no podia més que somriure cada cop que un d’aquests “savis” li demanava un dels seus incunables, la mirada de menyspreu que li llençaven cada cop que els hi portava els llibres no podien més que fer-lo riure, tot pensant que aquells pensaven que ell no en tenia ni idea del que tenia entre mans, un dia em deia “Mira, la majoria senzillament llegeixen i es creuen el que han llegit i en fan una veritat absoluta, perquè senzillament no hi ha res o ningú que ens pugui garantir que allò que tenim escrit és el que realment va passar, tot i saber que la història la viuen molts però només l’escriu un...”, fa anys que els conec i sé que ell sol ha llegit força més que els que van a fer les seves tesis o tesines, i aquests estirats si senzillament preguntessin “Ep mestre, quin llibre em recomana per aquest o aquell tema...” acabarien força abans, perquè recordeu que les aparences enganyen, i no tothom vestit de certa manera és allò que representa... la vida és un vodevil i tothom un senzill i pur actor...

entrada 902 (any 3)

Els setges són llargs i avorrits i acostumen a acabar malament ja que un hi agafa força mala llet, amb el pas dels segles i la natural tendència dels humans de perfeccionar, fiabilitzar i eficienciar l’art de matar al del costat vaig creure que anirien caient en l’oblit, però no, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi hauran, ara ja no hi ha grans castells, víctimes de l’artilleria o del foc de sapador, ni grans línies defensives, víctimes del cost que suposa mantenir-les i de l’estupidesa de les mateixes, i no cal més que recordeu la famosa línea Maginot, a la què els gavatxos deien “Té les corbes d’una dona maca i totalment inexpugnable a les mans alemanyes...” i els alemanys amb un poc característic sentit de l’humor varen respondre “Com totes les dones si saps donar el tomb correctament sempre l’agafes per l’esquena i desprevinguda...”, sigui com sigui, ahir recordava un dels darrers setges en els que em vaig trobar, on un mariscal de camp caigut en desgràcia o massa fidel als seus homes es va trobar ancorat en una fortificació, amb ell hi havia un jove oficial qui en teoria hauria d’aprendre d’aquell, i qui suposo que començava a dubtar després de la sèrie de jugades estratègiques que ens havien dut a aquella situació; en un setge l’important és mantenir l’atenció, evitar la mandra de la situació, de fet el tempo es fa cada cop més lent, només hi ha un punt d’inflexió, els atacs i la defensa, res més, la resta del temps podria passar de cop, i és precisament en aquests lapses de temps que cal mantenir els cossos i les ments ocupades, vaig sorprendre al mariscal passejant per la fortificació amb el jove oficial tot dient-li “Veieu, ens atacaran per aquest punt, que és el més feble, aquí és on llençaran el seu darrer atac...” el jove el va mirar sorprès i li va contestar “I perquè no el fortifiquem més?”, el mariscal va somriure “Perquè tot atacant ha de tenir un punt on poder atacar i tot defensor un punt a defensar, així senzillament es demostra aquell qui té millor estratègia i entrenament, tot i que no espero que ho entenguis...”, el jove se’l mirava sorprès, aquella tarda van arribar uns emissaris de l’enemic qui ens va demanar per enèsima vegada que lliuréssim la posició (massa valuosa perquè la deixessin feta una munt de pedres i la tinguessin de reconstruir), davant la nostra negativa l’emissari es va acostar al mariscal lliurant-li una carta del general de l’altre bàndol, un xic més tard i quan ja estàvem sols em va lliurar la carta, on li deia que tot coneixedor que no rendirien la posició li oferia al mariscal l’opció d’una sortida digna garantint-li un passadís de seguretat abans que comencessin els atacs, tot esperant que no s’ofengués per aquella oferta però que la considerava necessària entre cavallers, el mariscal va riure: “Ja ho veus, “necessària entre cavallers”, m’hi cago en la seva cavallerositat... saps, si la fa és perquè espera que en cas de trobar-se en una situació com la nostra algú li faci i li estalvií que la propera negociació que faci sigui per evitar l’infern i guanyar-se el cel... i això demostra una cosa vampir...” “Que ens donen per morts abans d’haver-nos matat...” ell va somriure “Doncs els hi demostrarem com de vius estan aquests morts...”, el vaig deixar en la seva tenda preparant les defenses, aquella nit vaig desaparèixer entre la foscor, les notícies posteriors van dir-me que la fortalesa havia caigut, i com era costum sense presoners, el millor per estalviar-se mantenir a captius i que es queixin quan els hi robes, a part de que un tipus a qui toques els collons es pot cabrejar força i la propera vegada no es deixarà agafar tan fàcilment...

entrada 901 (any 3)

Ahir em van convidar a un seminari de kendo, em va fer gràcia veure com el professor originari del país del sol ixent es fotia les mans al cap al veure com saludaven aquella panda de “micos blancs” (tal com ells ens titllen, això si, afectuosament), el tipus va dir que molt possiblement es podria passar la setmana que dura el seminari intentant (que no aconseguint) que els tipus saludessin decentment, va explicar el cas d’un mestre que ensenyava o actuava en funció de com saludaven els alumnes, de fet ell venia a dir que no hi havia forma major de molestar a algú que saludar-lo incorrectament, el tipus els hi va explicar que tot atac prové d’una inspiració, sempre s’ataca en expiració mai inspirant, de fet em va fer gràcia quan fa anys vaig parlar amb un pintor qui em deia “No et deixis enganyar, tot i que n’hi diguin inspiració, nosaltres pintem en expiració, inspirem per precisament això, captar l’entorn, un cop el fem nostre expirem i el reflectim tal com el veiem i l’hem interioritzat”, el mestre els explicava com la salutació força l’ordre natural de les coses, al fer la reverència la gent té tendència a expirar en un clar gest de desconfiança vers l’adversari, ell deia que al fer la reverència sempre cal inspirar, de fet un vell mestre deia “Si els dos inspirem i aconseguim crear un buit entre nosaltres s’acabarà la confrontació, perquè no hi haurà res entre nosaltres, ni bo ni dolent, serà un punt d’equilibri...” (el concepte de “mu”, i que no és el que fan les vaques), i és precisament al aixecar-nos que es va expirant, a poc a poc, de fet la relació és ú a tres, per cada segon inspirant en calen tres d’expiració, després va explicar que mai s’ha de respirar al pit, l’aire ha d’arribar al hara, al centre de gravetat, de fet l’aire el reforça i el fa encara més potent, després va explicar com les mans van arrossegant-se mai fan moviments bruscos o descendeixen, surten dels genolls (posició de seiza) i es van desplaçant mentre ens acotxem, un gest brusc podria ser entès com un intent d’agressió i provocaríem una reacció en l’adversari que en el pitjor dels casos li faria carregar amb la nostra mort... va fer saludar als tipus vàries vegades i al final ho va deixar per impossible tot dient “La vostra naturalesa occidental fa que entengueu el que us he explicat, i alhora fa que sigui impossible que ho feu... perquè la gent no pot fer allò que no creu ni sent...”, no vaig poder evitar un somriure el recordar les paraules d’un vell mestre un cop que me’l vaig trobar per occident el tipus em deia “Si, ja sé que sempre em preguntes perquè intento ensenyar als occidentals si sempre m’estic queixant d’ells, però que vols que hi faci, tampoc he perdut l’esperança en que el meu gos em porti les sabatilles i el diari i no per això el deixo d’ensinistrar...”, aquest mateix mestre el vaig conèixer fa forces anys, el tipus era molt dolent fent kendo (que és ser força indulgent), i li va demanar al seu pare que li cerqués un mestre per tal de millorar, el pare que gestionava un important keiretsu i només el tenia a ell tot coneixedor de les limitacions del seu fill va cercar-li un mestre, qui coneixent la família li va recomanar un altre, un que tenia la fama de ser força dur i que feia molts anys que no ensenyava, el pare el va anar a veure i el mestre li va dir que portés al seu fill, després de veure com es movia el mestre va somriure “Hi ha vells que ensinistren a aquells joves excepcionals el que encara els hi fa créixer més la seva fama, en canvi hi ha vells estúpids que només entrenen a aquells joves que ho necessiten...”, el tipus tenia una espina clavada i eren els campionats regionals on el seu pare sempre l’apuntava i on acabava cada any apallissat de forma que era el competidor que tothom desitjava per exhibir-se i guanyar fàcilment, el tipus m’explicava com el despertava cada dia a trenc d’alba i ell li demanava que el deixés dormir un xic més al que el mestre li responia “Cap problema, així també podré dormir jo, tot i que recorda que aquells a qui vols guanyar ara ja fa estona que estan entrenant...”, això el feia aixecar-se i el mestre li deia “Està bé que et moguis pels altres, però l’important és moure’s per un mateix... no hem de voler ser en funció els altres, sinó en funció d’un mateix...”, el tipus va entrenar amb el mestre, quan va arribar el campionat el mestre li va demanar si el podia acompanyar en un viatge i el tipus va haver de decidir, acabant anant amb el mestre i descobrint com el desig del combat i de la revenja encara hi eren però havien perdut força, passat un any en el segon torneig des de que entrenava amb el mestre aquest li va dir que si volia es podia apuntar al concurs tot dient-li “Pensa que no guanyaràs res, no aprendràs res d’ells, no t’aportaran res de bo, només servirà perquè que et creguis millor del que ets, els samurais no morien per lluitar contra combatents molt forts, els samurais morien després de lluitar contra molts combatents febles i creure’s immortals...”, el tipus es va apuntar per honorar al seu pare, i òbviament va fotre a caldo a la resta del personal, quan li van donar el torneig el tipus el va recollir per no fer un lleig però més tard em deia “No hi havia cap altre possibilitat, l’ordre natural era així, jo era el millor, no hi havia honor en la meva victòria, m’havia convertit en precisament allò que havia odiat tota la meva vida...”, el tipus va deixar la competició i només l’afany d’ensenyar el portava a donar seminaris... encara recordo quan deia “Els occidentals davant un accident intenteu salvar-vos a vosaltres mateixos, en canvi nosaltres intentem salvar a la resta, perquè si un salva a tres persones, té clar que després hi haurà tres persones disposades a salvar-lo, i tres són sempre més que un...”

entrada 900 (any 3)

Fa temps vaig llegir a un tipus qui deia que el mite del bon salvatge era del tot fals, que el tipus havia trobat el mateix nombre d’imbècils a les selves de l’Amazònia que els que trobava a una ciutat com Nova Iork (de fet un dia haurem de parlar d’aquesta “traducció” del nom de les ciutats i de com algunes són del tot intocables mentre d’altres les tracten a puntades), doncs res, suposo que el tipus deu estar en lo cert, personalment i al llarg dels segles he viscut en grans ciutats i en pobles que quasi bé eren masos, i us puc dir que no hi ha una relació entre la grandària del nucli poblacional i la calidesa de la seva gent, com sempre ens trobem de nou davant el caràcter de les persones, perquè una verdulera o portera ho és tan en un lloc de pocs habitants com en un lloc altament poblat, li estava donant voltes al tema quan vaig recordar la meva estància en un d’aquests quasi masos, de fet en el nucli no hi vivien més d’una vintena de persones, i molt poques famílies, el que feia que dels pobles del voltant hi hagués una certa llegenda negra sobre els matrimonis i les relacions “irregulars” entre membres d’una mateixa família, així que relacions endogàmiques a part el lloc era força tranquil, els hi vaig dir que em dedicava a estudiar els ocells, i això en aquella època era força normal, de fet era el boom de les ciències naturals, i que un bon vivant de ciutat es deixés caure pels poblets amb un intent d’explicar la naturalesa (estàvem en ple segle XIX) no era gens estrany, doncs res, que una nit em van despertar uns cops a la porta de la casa que m’havien “llogat”, al obrir la porta vaig trobar-me a la filla del “cap” del poble qui em va demanar que la seguís, vaig veure com bona part de la gent anava cap a l’església del poble i després d’entrar-hi van tancar i bloquejar les portes, em van explicar que havien detectat la presència d’un vampir i jo els vaig mirar sorpresos per dir-lis que els vampirs no existien, però les proves eren aclaparadores, havien desaparegut algunes persones en els pobles del voltat i en el que jo estava encara no, el que feia que el vampir estigués en aquell nucli (bona lògica vaig pensar, a vegades la forma de pensar rupestre és la més encertada), i a més i com em deien el podien notar... així que fetes les corresponents investigacions havien conclòs que el vampir no era ningú més que el Pepet de cal Palangana (cosí germà segon de qui em parlava), així que s’havien tancat tots a l’Església i havien anat a buscar ajuda als pobles del costat mentre havien deixat al pobre Pepet fora, la tipa m’ho estava explicant quan van començar a picar a la porta, era el nostre particular vampir qui ens demanava que el deixéssim entrar, aquí no vaig poder més que preguntar que passaria si el vampir no era el Pepet dels nassos, i la tipa em va dir seriosament “Doncs que aleshores es trobarà amb ell i ens deixarà a nosaltres tranquils, de fet ell tampoc ens cau massa bé” (va dir del pobre Pepet), vaig somriure, mentre agafava distància, vaig mirar al personal de l’Església i em vaig preguntar perquè Deu amb els seus tripijocs crea situacions com aquelles, van caure quan ja era massa tard que les espelmes s’anaven apagant de forma “poc natural” i un cop a les fosques vaig descobrir la meva veritable naturalesa, un vampir mai ha de matar per plaer, mai per sobre de les necessitats, però aquella ocasió en valia la pena, va ser una gran nit, tots van passar per les meves mans, un cop va despertar el dia i quan van arribar dels pobles del voltant l’únic que quedava era el Pepet, qui va ser capturat torturat i cremat per vampir o si més no assassí, i a l’Església li va faltar temps per culpar de tot allò a les relacions poc decoroses que tenien en aquell poble, obligar a marxar als pocs supervivents que s’havien salvat al anar a cercar ajuda (òbviament gràcies a la mà divina que els havia salvat pel seu gest), i declarar aquella terra maleïda i tocada per la mà del diable, així que van decidir quedar-se-la i maleïda o no, no van tenir cap inconvenient en fer-la treballar pels seus interessos... si com deia aquell... no hi ha mal que per bé no vingui o bé que no vingui de cap desgràcia...

entrada 899 (any 3)

Fa segles algú em va dir “El baixet diu que només la por i l’interès són les palanques que fan moure als homes, que vols que et digui... personalment crec que només la por i l’odi fan moure als humans..., i en certs casos valors com l’amor i la justícia són del tot qüestionables, com ens van dir ahir: conquista aquell poble, i després ja parlarem de com ho has fet...”, avui llegia i escoltava els comentaris de forces tipus sobre alguns actes d’aquest cap de setmana, i no em deixa de sobtar la interpretació que teniu els humans del concepte de “realitat”, de fet la vostra canviant mesura d’aquesta “realitat” que viviu, força lligada al concepte de “normalitat”, al llarg dels segles he conegut a forces tipus que avui en dia serien del tot menys normals, i per a qui vosaltres seríeu alhora de tot menys normals, i no trigareu vosaltres a dir que òbviament tothom del passat estava força equivocat i que vosaltres sou els que teniu la veritat absoluta, fet que porta a la conclusió que d’ací a uns anys vosaltres també semblareu una panda de subnopolles a la vista de qui hi hagi, però clar, això poc us importa perquè ja no hi sereu, i no correreu el risc que us pitin les orelles..., ahir parlava amb un conegut qui em va convidar a fer una copa, el tipus em va treure una ampolla de la nevera de la famosa “Vestal’s blood” que segons diuen és idèntica a la sang virginal de les vestals de no sé quin coi de temple, i per la noia que venia li va servir amb un somriure una ampolla de “Bloodiator...” que hauria de ser com la sang dels gladiadors amb un contingut d’hormones que només el paladar femení sap identificar i gaudir, després de mirar l’ampolla i fotre el primer glop quasi que retorno la primera sang que vaig beure... on ens hem de veure els vampirs, víctimes també de la publicitat enganyosa!, i a més sense xaxianunci de l’estiu que ens ho faci empassar, el tipus va somriure mentre ens recollia les ampolles “Ja ho veieu, i després es queixen que ens servim nosaltres mateixos la sang...”, vam somriure, com em van dir fa temps “Si vols sang afila els ullals...”, un cop al carrer la noia va dibuixar un somriure al veure la gent i em va dir “Només de veure tanta sang em foto molla, de fet és del tot indecent que n’hi hagi tanta i tan malbaratada... i ni ells arriben a saber el valor que té...”, el tipus que venia amb nosaltres va dir amb una rialla “Humà l’últim que s’alimenti!” mentre desapareixia entre la gent, la tipa em va somriure “Els vampirs primer, que nosaltres tenim certa facilitat per tal que els humans ens ofereixin la seva sang, i a més ens és fàcil d’obtenir quan la tenen concentrada en un sol lloc...”, vaig somriure mentre la veia desaparèixer, suposo que si les dones necessiten tardes de dones, i els homes dies d’homes, els vampirs també necessitem de tan en tan la nostra pròpia nit de vampirs...

entrada 898-3 (any 3)

"Esta cancion va para ti... para los que estais aqui, para los ausentes,por tantos años, por acercarme a la certeza de que otro mundo es posible.
Porque vosotros sabeis como yo, que los que antes de ayer morian en Vietnam, ayer lo hacian en Bosnia, y hoy lo hacen en Bagdad.
Canta conmigo... Papá Cuéntame Otra Vez"


Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.

Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.

Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.

Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.

L´únic cert és que sempre hi ha un lloc i un motiu per morir...

entrada 898-2 (any 3)

Són kllons que calguin 1500 pàgines per justificar-se, convèncer-se i autoenganyar-se, un psico conegut em deia que en aquests casos (i parlant de psicos, brutal que en surti un a la tele i necessiti d’ordinador i muntanyeta de llibres de psicologia en anglès per demostrar els seus estudis i professió) el nombre de pàgines necessàries impliquen la necessitat d’explicar-se i alhora de convèncer-se dels actes, a més pàgines més dubtes sobre el propi acte, menys en els casos dels tipus amb una patologia malaltissa a escriure (ummm, segurament jo hi entro en aquests darrers), en un cas semblant el tipus li va dir al causant d’un acte amb forces similituds: “Mira, ni tan sols en farem publicitat, ningú ho sabrà, i qui pregunti se li dirà que no ha passat, i en el teu judici estaràs sol, perquè el farem allí on ningú hi voldrà anar…”, com ell em deia el tipus va acabar per suïcidar-se (tampoc es va valorar cap altre hipòtesi) davant el fet que l’obra de la seva vida senzillament passaria sense pena ni glòria (i especialment sense això darrer), i mentre expliquen això, el cas d’una veu que va sobrepassar a la persona, fa anys vaig parlar amb un artista qui em deia que el problema era el fet que els idealitzaven com ell em deia: “Jo canto, com algú fa una paret, o algú altre neteja la nostra merda, no faig res d’especial, de fet només faig allò que sé fer, res més, i no entenc que per fer això hagi de tragar amb la resta, a cap metge se’l persegueix cada dia, ni se’l fotografia a tot moment ni se li nega la seva vida privada pel senzill fet de fer la seva feina de la millor forma possible, i és més, jo amb totes les meves cançons no he salvat ni curat a la meitat dels que ha fet qualsevol metge… jo no he demanat ser un ídol, no he demanat ni vull ser allò que els altres desitgen, senzillament vull que em deixin ser com soc…”, òbviament el tipus va seguir el camí de la Amy… aquest matí m’han comentat que ahir van fer la peli de l’habitació de Fermat, val, sé que no és una obra mestra, però entreté (de fet és un de molts tests per classificar el personal), el divertit però són els enigmes de la cinta, i cercant, cercant els he trobat penjat a la xarxa, com no… us els deixo i us proposo un joc “estival”, ja que si esteu a la platja a part de quedar cremats de kllons i ovaris al veure el personal del costat us dono l’opció que també cremeu algunes neurones, intenteu resoldre’ls i ja me direu com us va, us deixo el link amb les solucions per tal que no em digueu que no sabeu com us ha anat…



Acertijo 1: ¿Qué patrón sigue la siguiente secuencia de números: 5 – 4 – 2 – 9 – 8 – 6 – 7 – 3 – 1?

Acertijo 2: Aparecen un montón de unos y ceros:
000000000000000011111110000 111111111110010001110001001 001111100100111101011110011 100100111000111111111000001 000001000000100000100000011 111110000000111110000000000 0000000
¿Qué representan?

Acertijo 3: “Tres cajas de caramelos”
Tenemos tres cajas de caramelos: una tiene caramelos de naranja, otra de limón, y la tercera los contiene mezclados. Las cajas vienen etiquetadas como "Naranja", "Limón" y "Mezcla", pero se sabe que las tres etiquetas son incorrectas.
La pregunta es: ¿cuántos caramelos será necesario probar para conocer el contenido de cada caja?

Acertijo 4: “Las tres llaves de luz”
En el sótano hay tres llaves de luz y en el tercer piso están las bombillas que se encienden con cada una de esas llaves. El problema es que no se sabe cual llave corresponde a cada foco y la única manera de averiguarlo sería usando la llave y subir al tercer piso para comprobar. ¿Cuál es el procedimiento para subir la menor cantidad de veces al tercer piso y conocer que llave le corresponde a cada bombilla?

Acertijo 5: “Las dos puertas”
Dos puertas, dos guardianes (uno que siempre miente, y otro que siempre dice la verdad), una puerta lleva a la salida del laberinto y la otra solo te mantiene en el laberinto. Solo es lícito hacer una pregunta a un solo guardián.
Las dos puertas se perciben iguales, los dos guardianes también. ¿Qué pregunta hacer para escoger la puerta correcta?

Acertijo 6: “Las hijas del Profesor Otto”
Un colega le pregunta al Profesor Otto las edades de sus tres hijas y este responde que el producto de sus edades es igual a 36 y que la suma es igual al número del portal de enfrente. El colega mira el portal en cuestión y, tras pensar un momento, dice que le falta un dato. Entonces el profesor Otto asiente y dice: "La mayor toca el piano". ¿Qué edades tienen las tres hijas del Profesor Otto?

N.blocaire: el nombre del portal és 13 (tot i que segons diuen és una dada que no cal per resoldre’l)

Acertijo 7: “Relojes de Arena”
¿Cómo medir exactamente 9 minutos con dos relojes de arena de 4 y 7 minutos?

Acertijo 8: “Una cuestión de edades“
Una madre es 21 años mayor que su hijo. Al cabo de 6 años la edad de la madre será cinco veces la que tenga el hijo. ¿Qué está haciendo el padre?

Pàgina amb les solucions

Fa uns dies, algú em va dir que li agradaria que li paguessin per escriure el seu blog (suposo que davant l’opció l a gent diria “I qui no!”), ara bé, la pregunta és: si escrivim el blog i agrada tan que ens paguen per fer-ho on ens deixa el tema, de fet voldria dir que allò que escrivim és “digerible” per la mainstream així doncs, tindríem la prova que nosaltres, per molt que vulguem no deixem de ser més que part d’aquesta corrent (au, ja us podeu anar suïcidant, sento dir-vos-ho no deixeu de ser com aquell veí que no pareu de criticar o aquell altre que es tira pets quan pugeu a l’ascensor, com em van dir fa segles “Segurament hi ha gent especial i aquesta és la bona notícia, la dolenta és que no som nosaltres”, fins i tot jo no deixo de ser un senzill i curtet vampir, ja veieu res al costat del Pullem), l’altra és que no agradis, però aleshores sempre hi haurà una panda de gafapastis intel·lectualoides diarreics qui et valoraran per la “transgressió” que representes, quan el que haurien de valorar son els “trans” sense “gressió” que els hi descobreixin nous camianals… (xist dolent, dolent i dolent…), i després com em deia un tipus qui llegia força “No sé que és millor, si escriure cosses interessants tot i escriure-les amb el cul o escriure veritables merdes tot i que escrites amb una delicadesa exquisida que les torna almenys a nivell formal obres mestres, l’eterna discussió sobre si val la pena la forma o el fons…”

entrada 898 (any 3)

Avui mentre feia el cafè aquest matí m’he vist immers en una situació força semblant a un dels anuncis que ara fan per la caixa tonta, teníem una taula amb un grupet de noies a qui una li ha sonat el mòbil i després de mirar qui trucava ha dibuixat un somriure i s’ha allunyat un xic de la taula, a prop hi havia una altra taula amb un grupet de nois, i un que se la mirava sense dissimular-ho massa, quasi que el podia escoltar dient “Jo et portaré l’esmorzà al llit, i no només un dies, tota la vida, i tu en canvi només has d’estar amb mi…”, els vampirs tenim l’orella fina i encara més aguditzada per la natural curiositat que tenim, la tipa estava parlant amb un paio i ella li deia que tenia problemes per seure després que ahir per la nit li rebentés el cul, tot això sense poder evitar un somriure morbós que encara ha encès més al tipus de la taula, mentre ella li explicava que tot i rentar-se aquest matí s’ha llevat amb les calces tacades i que no era seu… (suposo que aquesta noia ha bescanviat la poma per una bona escorreguda i ha redescobert la llei de la gravetat, que redescobrirà a partir dels quaranta quan ni cremes, ni sostenidors ni hòsties li salvin de tenir els pits caiguts), suposo que l’angelet del telèfon no li demanarà ni que estigui al seu costat, ni tan sols que es preocupi per ell, senzillament li dirà que espera que tingui el cul a la seva disposició i que vigili el seu cos, sota el perill que es decideixi per un altre cul, bé, fet i fotut, segurament es decidirà per un altre cul igualment, com diuen els francesos “La gentilesa estarà en si li diu o no, perquè ja se sap que tot engany no conegut no deixa de ser més que un presumpte engany…”, la tia ha penjat i ha mirat al de la taula, veient la cara de badoc del tipus ella ha forçat un somriure i allí he vist que com per art de màgia la nena passava a ser dona, just en el moment que ha avaluat que no cal tenir només un home, de fet un pot mantenir-te i encarregar-se dels que has cagat/parit i un altre et pot partir el cul, perquè total en aquest món una ha vingut a passar-s’ho bé…, avui també escoltava per la caixa tonta com els nòrdics estaven del tot preocupats perquè com ells deien el tipus que havia fet de ikeaterrista era “Dels seus…”, suposo que aquesta decència alhora de reconèixer el fet que el tipus era un dels seus bons veïns, d’aquells que surten d’un model d’educació de kllons, que recicla, que està socialment integrat i que paga els seus impostos, i que tot i així va invertir dos anys de la seva vida (que ja és estar avorrit) per perpetrar dos atemptats per llogar-hi cadires, suposo que en el cas de que fos d’aquí es cercarien forces noms per tal d’evitar precisament aquesta identificació entre el monstre i vosaltres, i de fet, en el fons ells no s’estranyen, perquè com em va dir un oficial alemany fa uns anys “A ells no els hi podem ensenyar res, de fet molt possiblement ells ens podrien ensenyar a nosaltres sobre com tractar als que no són com nosaltres…”, un sociòleg em va dir fa temps “Tota societat té els seus monstres i les seves morts “no naturals”, si mai una societat et diu que ella no, el que pots tenir clar, és que tenen una gran capacitat per amagar-les, perquè de tenir-les les tenen…”

entrada 897-2 (any 3)

Avui estava convidat a dinar mentre esperàvem, qui m’havia convidat va venir amb un somriure i em va allargar una fotografia com si fos un tresor, i possiblement ho era “Érem joves… eh?”, he mirat la foto, m’ha fet gràcia una foto de fa anys, en aquesta em vec tal com era fa molts anys, una foto en blanc i negre, una foto que no hauria d’existir, de fet tota prova de la nostra longevitat ha de ser destruïda, aquella foto la guardava el bo del Jaume perquè li vaig deixar fer-ho, li he retornat quan ell m’ha dit “Te la pots quedar, ja no sé el temps que em queda i crec que ningú com tu per guardar-la… a tu el temps et conserva millor, tu sembla que hagis caigut en aquest món, cap mosquit et picarà i el sol no et cremarà, no era així la frase?”, he somrigut guardant-la, aleshores ha vingut el seu nét qui sense saludar li ha preguntat “Avi, ja m’has comprat la camiseta?” el vell l’ha mirat sorprès “No te la vaig comprar l’any passat?” el monstre l’ha mirat desaprovadorament “Ja, però avi no saps que aquest any és nova?, mira que no t’enteres eh!”, he quedat sorprès si el Jaume li hagués dit això en aquest to al seu avi la castanya que s’hagués endut hagués estat per flipar, però allí estava el monstre qui mesura l’estimació que li tenen en funció dels regals que li van caient, l’avi ha deixat anar aire “Mira, la propera setmana l’anirem a buscar..” el nen ha marxat, tot descontent, perquè ja sé sap que ara ho volen tot i ara mateix, l’he mirat i el Jaume ha somrigut “Et recordes com era abans?, no teníem camisetes, de fet crec que la mare quasi que em mata quan vam pintar-ne una amb els colors del nostre equip, i tu m’hi vas posar el nom a l’esquena… i recordes la pilota de drap?, tu sempre te’n sorties perquè en tinguéssim alguna, en aquella època tu erets més vell ja i jo més jove, i ara tot i ser encara més jove semblo força més vell, sempre m’he preguntat quina crema estètica deus gastar….”, m’ha fet treure un nou somriure, en el dinar també s’ha parlat del boig que ha fet la darrera trastada en el bressol de la societat del benestar, que sembla que ja no sigui tan benestant, però davant la denominació de “boig” el bo del Jaume ha saltat “No hauríeu de faltar als veritables bojos…”, no he pogut més que somriure al recordar quelcom que vaig viure no fa massa, estava en una cafeteria i un grupet de noies tenien problemes per connectar-se al wifi del local, un noi se’ls hi va acostar i es va oferir a ajudar-les en poca estona l’aparell estava connectat, li estaven donant les gràcies al noi quan un senyor va aparèixer i li va dir al noi que era hora de marxar, tot preguntat a les noies si hi havia cap problema, una de les noies qui va reconèixer al senyor va preguntar “Està boig?”, el noi va dibuixar un somriure trist… “Que estigui boig no vol dir que sigui tonto…”, em va fer despertar el somriure, i sobretot el veure en la mirada de les noies com tot l’agraïment que hi havia hagut es va canviar per la sospita i el temor… com em van dir fa temps “Lo desconegut fa por, no per desconegut, sinó davant el perill que ens hi puguem identificar…”, i per cert, avui ens ha deixat una gran veu, una veu que va sobrepassar a la persona, fa temps em van dir que hi ha un club que sempre vol els millors cantants, i de fet no els vol compartir amb ningú, aquest club ha anat agafant en el seu decaure o en el cim del seu èxit a diferents cantants, i es veu que ara anaven mancats d’una veu femenina…