entrada 507-2 (any 2)

Ahir la nit va morir jove, de fet tan jove que algú va dubtar si ni tan sols havia existit, ahir em va tocar acompanyar a un dels darrers divorciats de l’empresa a un dels últims invents per forrar-se, el vaig acompanyar a un speed-dating que per tots aquells que no siguin afins a les costums jueves ve a ser una tortura propera a la circumcisió, on tens la possibilitat de parlar amb un grup de dones (entre 7-10) no més de (10-12 minuts), al final de la ronda les interessades trien els mascles que les hi ha fet el pes (com no, sempre trien elles, els mascles no fan més que el paperot en tot aquest tema), doncs bé, ja ens teniu allí als dos escoltant les darreres instruccions de la celestina de torn qui va acabar amb un: “Sigueu naturals, sigueu vosaltres mateixos...”, em va costar aguantar-me el somriure, però jo anava d’acompanyant així que... apurar la copa i al ruedo... les primeres van ser unes estúpides de mena de les que només recordo la pregunta que una em va fer: “Tens relacions esporàdiques?”, pregunta trampa, però que collons per un cop que un és sincer, doncs clar que es tenen relacions esporàdiques, si un no té parella que es pot esperar?, però meeeeeec resposta incorrecta, és clar, davant la necessitat natural de les fèmines a la parella estable aquella no era la millor resposta, tot i que les relacions esporàdiques sempre han estat les que els hi ha ofert més plaer... però totes recorden la veu de la societat i la mama... “No juguis amb el que no podràs tenir...” tot i que crec que els haurien d’haver dit... “No juguis amb el que no et menjaràs...”, i així una rere l’altre fins arribar a la vuitena, a la tipa no li anaven malament els negocis, bona roba, bon rellotge, bon perfum i a més un excel•lent gust, que per si sol podia justificar la manca de tota la resta, em va mirar, va agafar aire tot recordant la primera pregunta que havia mentalitzat... “Com et dius?”, vaig somriure... “Realment és això el que vols saber? i pensa que el temps resta...”, ella em va mirar contrariada, “Està bé, a què et dediques?”, no vaig respondre “Sento haver-te fet perdre el temps...” vaig dir mentre m’aixecava... “Una cançó, almenys diga’m una cançó que t’agradi...”, i no sé encara el motiu però se’m va escapar “Glycerine dels Bush”, ella em va mirar sorpresa “I perquè no little things”, vaig somriure “O everything zen”, “O swallowed” va concloure ella, va ser aleshores quan va sonar la campana que indicava la fi del round, em vaig aixecar amb els seus ulls clavats en els meu... ella es va aixecar acostant al llavis als meus “Besa’m o mata’m d’avorriment però no em deixis aquí...”, la vaig besar tot i l’escàndol que es va muntar, òbviament ens van expulsar i van demanar disculpes a la resta però ja ho tenen això aquestes coses, així mentre els altres intentaven vendre el peix que ja feia ferum de passat, vam obrir la primera ampolla de vodka, no acabarem en res, però almenys donarem raó a la nit de ser-ho, perquè la nit no deixa de ser dels bojos que s’accepten per gustos musicals més que per afinitats professionals o projectes de futur que en el millor dels casos mai serà...

entrada 507 (any 2)

Al llarg dels segles he assistits a tantes guerres com a finals de les mateixes, totes amb grans motius que el pas dels anys s’han encarregat de demostrar que només eren això, motius, motius que moltes vegades tenien de gran la gran mentida en que s’instrumentaven i poc més... ara bé, el que sempre he observat i encara avui em sorprèn és el final dels conflictes, si la guerra té alguna cosa bona és que tot i no ser democratitzant a nivell global crea grups que ho són força, de fet quan un es juga el tipus i amb els únics que pot confiar són amb els del costat i així un rere l’altre forces complexos i idees preestablertes perden bona part de la seva força sota el desig de tornar a casa i si pot ser, d’una sola peça, ara bé, el que mai m’ha deixat de sorprendre és el veure com després de tornar del front i després de passar-ho en gran amb les festes (pels guanyadors), i el conformisme (dels perdedors), bé si voleu que us sigui sincers tan es sigui un guanyador o un perdedor qualsevol humà que he conegut ho canviaria tot pel senzill fet de tornar viu a casa, doncs bé: després d’arribar, les festes de benvinguda i tot el percal, observo com bona part d’aquells tipus que feia unes setmanes es jugaven la vida veuen com la gent s’allunya, alguns ni tan sols s’acomiaden dels seus companys d’armes i ells queden allí, a vegades fins i tot perdent la consciència de la gent que els envolta, i aleshores la realitat se’ls hi torna present, tu et pots haver jugat la vida pel teu país, tu et pots haver sentit important veient com es preocupaven de que no et faltés de res per fer la teva feina de la millor forma, de la forma més eficient, un cop t’han ensenyat a matar no menys que matis esperen de tu, i és en aquella solitud acompanyada que un descobreix que tot allò va ser mentre un era útil, mentre un era una màquina biològica per satisfer les necessitats dels que manaven, un cop satisfetes les necessitats tot i no deixar de ser un “gos de la guerra” com no li havien cansat de dir mentre es matava pel seu país, per un país a qui mai li havien presentat oficialment, i del que ell només en coneixia una petita part d’aquell país i forces coses del mateix no acabaven de fer-li el pes, però obviant-les havia estat disposat a morir per ell, i ara ell, el gos de la guerra possiblement encara ho era, però un gos deixat a la cuneta a l’espera que un cotxe o camió se l’endugués per endavant, o bé per acabar en un centre per veterans de guerra, una gossera amb un nom rimbombant on a manca de la capacitat de posar un xip que segueixi el seus passos el tenen força controlat, el tipus mira la gent i descobreix només veient-los que les diferències que la guerra havia eliminat tornaven a fer-se paleses, que els seus companys ja no ho eren, ara eren civils i com a bons civils i cabrons començaven a pensar més en ells que en els seus companys, de fet un s’arriba a preguntar si en veritat mai van ser companys i si en tindran mai més d’altres com aquells, i la pregunta que fa aparèixer les primeres gotes de suor és: “Com tenen collons de deixar perdre una amistat com aquella tan fàcilment?”, i aleshores un descobreix que per moltes guerres i victòries o derrotes res canvia, i res canvia perquè les guerres ja han passat a formar part d’aquesta normalitat que algú amb ganes de caxondeig i jolglòrio va nomenar realitat...

entrada 506 (any 2)

Ahir a l’hora dels cafès (i com no podia ser d’una altra manera), va sortir el tema de moda en l’empresa, un dels gerents ha deixat la seva dona de tota la vida per una joveneta full equip, i entre els somriures còmplices dels homes presents les tipes no paraven de deixar-la de volta i mitja (perquè s’ha de ser tonto de deixar una tipa amb molt de mon i experiència per una altra que acaba d’aterrar i que porta les darreres novetats sexologíques de sèrie)... i tot escoltant-les vaig recordar un post que havia llegit, on una blocaire demanava una coalició de les DLLPI (dones lletges però interessants), en contra de les DMPF (dones maques però floreros), tot i que sento dir que hi ha dones maques i intel•ligents, de la mateixa manera que n’hi ha de lletges i tontes del cul, la cara i qualsevol altra part de la seva denostada anatomia; doncs bé, aquesta tipa demanava no acceptar més cites dels tipus que van amb noies maques i curtetes, i que per tal de suplir les mancances d’aquestes de tan en tan volen quedar amb dones lletges però interessants per cobrir els punts que les maques no assoleixen, suposo que la iniciativa té el signe del fracàs abans de començar-la, ja que per la curta mentalitat dels homes passarà la idea que si la tipa amb qui et sents com entre els teus companys passa de tu doncs res, quedes més amb els teus companys i llest, total tampoc te la follaves i ull al que tens a casa per follar... ara bé, el tema no tindria gràcia sinó fos per la inversa... és a dir el cas en que tipes intel•ligents acaben per anar amb tios florero... i veieu, jo ho trobo perfecte això, perquè d’aquesta manera i sense els guaperes en el mercat un té més opció per trobar una noia i a més, si les intel•ligents (lletges), tenen als guaperes només queda que consolar les maques (tontes), que com a tals, tenen forces limitades les seves capacitats i aptituds, tot i que la mare naturalesa coneixedora de la seva limitació mental els hi ha donat altres atributs que fan que qualsevol home amb elles perdoni aquestes mancances tot valorant-ne d’altres... i també em fot gràcia els atacs femenins vers les dones maques, de fet la frase de “totes les maques són gilipolles”, deu tenir el copyright de les EC (erices cabrejades), ja que pels homes una dona maca senzillament és maca... possiblement els homes siguin més bàsics i portin al extrem allò de: preferir tenir el millor per a cada moment a tenir l’òptim per a tots els moments tot i que no sigui mai el millor per cap moment en concret, i les dones en canvi prefereixen tenir la seguretat de tenir un multiusos enlloc de tenir-ne molts d’usos concrets i determinats, suposo que per això els que fabriquen productes que ho fan tot es forren, i per això els homes sempre pensen en plural i les dones en singular, les dones es passen la vida esperant el seu príncep blau, i els homes?, doncs els homes es passen la vida esperant la seva princesa blava, blanca, negra, groga, vermella... i mentre l’esperen no perden ocasió de conèixer a fons a totes les damisel•les que se’ls hi posen a tret... com deia aquell, la felicitat en el futur podrà ser molt gran, però això no m’impedeix de gaudir-ne dia a dia d’una menor...

entrada 505 (any 2)

Avui toca dinar, bé, dinar i acte de comiat, un dels gerents que ja porta un cert temps ha decidit plegar, un tipus interessant i bon jan des del moment que ha passat pel despatx a regalar-me la seva estilogràfica (ja no li farà cap servei segons ell), l’he convidat a asseure i he demanat un parell de cafès, el tipus encara no aixeca la cinquantena i ja ha decidit retirar-se, segons ell ho hagués fet un xic abans, però ha volgut deixar-ho tot lligat, un cop amb el cafè entre les mans m’ha dit: “Saps, quan era jove reia de moltes de les coses que vaig estudiar, ara bé, amb el temps les he anat valorant i veient que si bé possiblement no són del tot certes si que tenen la seva part d’utilitat, ja fa anys que algú em va deixar veure per primera vegada la Piràmide de Maslow, i si, ja sé que se la pot criticar tan com vulguis i que el tipus la va fer condicionat al entorn i lloc on era, però mira, amb el temps he anat veient com he anat superant i mantenint els diferents nivells, ja de jove vaig aprendre a contentar les necessitats fisiològiques, després les de seguretat, i afiliació (tot i que com tu, no les he acabat d’entendre massa bé), amb els anys he obtingut el reconeixement que tothom cerca i finalment crec que estic a prop de l’autorealització, de poder viure la vida segons com cregui i gaudint cada segon del que faig, i no et pensis que no m’ho passo bé entre tots vosaltres, però a vegades penso que ja n’hi ha prou, que si no em dedico a viure ara molt possiblement ja no ho faci...”, no he pogut evitar el somriure mentre notava el flaire del cafè que s’escapava i alhora envaïa tot el despatx... “Saps, em recordes una història que em van explicar fa temps, em van dir que en un poblet va néixer una persona com qualsevol altre, amb els anys va aprendre a sobreviure no necessitant l’ajuda dels altres ni per caminar, menjar, vestir-se, etc... aquest noi es va emancipar de casa seva i va començar a treballar, va esdevenir un personatge dins la societat on era, i cada cop l’anaven a veure més persones per demanar consells, un dia va veure que era molt possiblement una de les persones més consultades de la regió, aleshores va decidir marxar del poble ja que va creure que havia arribat al sostre del que podia fer allí i va iniciar un camí que ell esperava que el tornés millor del que era...”, el meu interlocutor després d’assaborir el cafè m’ha preguntat “I com acaba la història?”, “Doncs que el nostre personatge va sortir del poble, i anava tan fixat en com esdevenir millor que no va veure una rama al mig del camí, va ensopegar i va caure per un precipici...” “Vaja, quina mala sort, suposo que com tot el que expliques hi deu tenir una moralina darrera la història... “Doncs, mira ara que ho dius... suposo que forces, però en el teu cas et podria dir que voler viure a partir d’avui i no haver-ho fet abans d’avui és tota una temeritat, perquè el que tens segur és el temps que has viscut i no pas el que et queda per viure... Saps, fa temps vaig conèixer un tipus que es dedicava a saltar des de trampolins el paio no s’hi esforçava al cent per cent, ja que deia que poc a poc anava millor i que sempre hi hauria temps pel salt perfecte, al final i per un accident no el va fer... diuen que un cop escoltada aquesta història la gent es divideix entre els que es lamenten de no haber-lo fet abans i els que es lamenten de que ja mai el podran fer...”, “I tu? Amb quins t’identifiques?”, “Jo?, com a tontet que sóc, amb aquells que ja no es preocupen de salts i pensen en el que es podrà fer a partir d’ara.... un cop perduda una cosa és estúpid lamentar-se i obviar tot el que es pot fer amb les noves condicions...”, “Saps, trobaré a faltar les teves tonteries...”, m’ha dit mentre s’aixecava, un cop a la porta s’ha girat “I saps fins avui també he tingut una vida...” “Si? que vas fer ahir que mereixés la pena?”, “I tu?” “Ahhh, jo donar valor als que diuen que totes putes, o bé, quasi totes putes”, ell ha sortit del despatx suposo que lamentant la seva visita i el haver-me regalat l’estilogràfica, però ja ho saben, no acostumo a dir el que volen sentir, acostumo a dir el que esperen sentir, perquè per dir les veritats no cal ser massa intel•ligent, només cal ser un tontet que es quedarà sense amics...

entrada 504-2 (any 2)

Aquest matí quan m’he despertat tot anava bé fins que al girar-me he notat un alè directament a la meva cara, definitivament la regla no va ser cap problema, vaja almenys per a mi... barra lliure de sang i sense necessitat de trucar posteriorment al equip de neteja, i si, ja sé que no té el glamour de la mossegada vampírica però segurament ella ho va gaudir més, o no... bé, ja li ho preguntaré un altre dia, despertar al costat d’un/a desconegut/da sempre em porta a dos idees, la primera és que has confiat la teva vida a algú del que no saps quasi ben bé res, i la segona que tot el divertit té un final, i el mateix passa si et despertes a casa d’ella o en la teva, despertar en la d’ella sempre té un regust de triomf, de terra conquistada, en canvi despertar en la pròpia casa tot i la tranquil•litat aporta la sensació d’haver deixat profanar quelcom personal, ella ha obert els ulls tot fent com si es despertés intentant amagar el fet que ja portava una estona en el mon real, ha somrigut amb un “bon dia” i se m’ha costat, no he pogut evitar una rialla mentre li netejava el llavi, ella m’ha agafat la mà veient un polsim vermell en el meu dit “Però com?”, no he volgut recordar-li que per molta regla va decidir acabar amb una bona mamada sense deixar-me passar pel bany, però bé, crec que s’hauria de molestar més per un esperma aliè que no pas per una sang pròpia, tot i d’on hagi pogut sortir... suposo que hagués pogut repetir el d’ahir per la nit però ja no em venia massa de gust, diuen que hi ha plats que sorprenen per cansar posteriorment, jo sempre prefereixo quedar-me amb la sensació de la sorpresa més que no pas amb la de cansament, m’he aixecat del llit l’he vista com s’acariciava un dels dits “Sap el teu marit que et dediques a follar amb el primer que et riu les gràcies?”, “Saps qui sóc? Ens coneixem?”, no he pogut evitar tornar a somriure “El conec a ell...”, “Saps” ha començat a dir ella “No crec que ho entenguis, però necessito follar per sentir-me bé, viva...”, “Necessites follar per sentir-te desitjada i això és el que et fa sentir bé i viva...”, he sortit de l’habitació tot dient-li “Me’n vaig a la dutxa, crec que ara seria un bon moment perquè marxis...”, suposo que s’haurà sentit com el que és, però poc m’importa, quan un juga amb aquests jocs ha de tenir clares les normes, possiblement un gilipolles parlarà de mercenaris de l’amor o de vaixells perduts en la turmenta de la passió, paraules i lletres invertides per tal de donar explicació al senzill fet que ella necessitava que algú li demostrés que encara tenia opcions en el mercat de la vida i jo que tenia un xic de set, la necessària per voler donar un glop però no la suficient com per malbaratar una vida sencera.... no m’ha calgut entrar a la dutxa per escoltar com la porta es tancava...

entrada 504 (any 2)

Ahir em tocava estrena de local, i en aquests temps de crisi obrir un local on apagar les penes no és del tot un mal negoci, normalment no ens acostumen a convidar als negocis que els nostres clients estrenen, bé i si ens conviden no hi acostumem a anar per mantenir allò de la distància assessor-client, de fet només anem a bars, restaurants i clubs (tot i que de moment encara no hem tingut cap client que n’obri cap de club (i si us plau malpenseu un xic), doncs si, Deu apreta i a vegades fins i tot ofega...), doncs res, estava al local veient als mongos que s’hi anaven reunint i observant la fauna present, sempre m’ha fet gràcia, que els homes tenen una tendència natural a mostrar les seves parelles amb aquell posat de: “Si la mires massa et pixaré als peus, però peaso polvo que té la meva xurri, ein?”, i elles en canvi coneixedores del que desperten intenten fugir sempre a una distància raonable de l’acompanyant amb aquella pose de: “Sóc hipermega divine de la death, i només si tens els collons grans i la cartera encara més grossa (i òbviament ets maco) et faré un xic de cas...”, doncs bé, ja em teníeu entre tot aquell personal, quan es va encetar una conversa que em va recordar l’entrada d’un blog que havia llegit, el tema anava sobre els referèndums i si el dret a votar havia de ser universal, hi havia un tipus que defensava força coherentment el fet que en temes tècnics demanar el parer a tot fill de bon veí (no he sabut mai perquè no es fa als fill de mal veí...), era un error, ja que aquests temes i ressaltant les especificitats tècniques no podien anar a l’opinió pública, aleshores un dels hàbils oradors allí presents va pervertir el discurs tot dient, que si s’aplicava tampoc hauria de poder votar aquell qui no conegués a fons el programa electoral del partit que vol votar (i ull!!, que gràcies a que la gent no se’ls llegeix obtenen vots, perquè qualsevol que se’l llegeixi i vegi el que acaben fent finalment, acaba per engegar-los a la merda (com a mínim) en una nova elecció, i si no ho fa si que no hauria de poder votar, per cretí)... doncs bé estaven en aquestes quan el hàbil em va mirar: “No penses així?, o creus que la democràcia justifica que tothom pugui dir la seva quan fins i tot no saben el que volen dir...”, el tipus aquell va somriure, mentre la gent del seu voltant anava incrementant la seva excitació, de fet la situació era divertida... ells no sabien qui era jo, jo tenia clar qui eren ells, aquell tipus havia entrat en un terreny que no coneixia tot esperant que el fet d’estar arropat d’uns quants newpijos li servís de quelcom, aquell tipus no sabia que algunes batalles es lluiten en solitari i molt possiblement pel fet que mai n’havia lluitat cap... és el que té poder pagar mercenaris, però aquella tarda havia comés l’error de creure que moltes batalles guanyades gràcies a altres et preparen per guanyar-ne una tu solet, el més assenyat hagués estat somriure un xic bavejant (per semblar-me als altres) i marxar, però començava a estar-ne fins els collons del tema així que... vaig somriure com aquell riquipolles tot dient: “Molt possiblement tens raó, ara bé, caldria saber qui determina qui pot votar i qui no, i després determinar aquells que determinen els que determinen qui poden votar.... i així fins l’infinit... Quis custodiet ipsos custodes?, i al final que ens quedaria?, un lloc on només votarien uns pocs trencant lo d’una persona un vot, però mira, la sort que tindríeu vosaltres és que podríeu estar-vos d’anar a votar amb un motiu... i és que molt possiblement mai us cridarien a fer-ho...”, tot dit amb un posat de neometrosensuamatxoman, els vaig deixar mentre intentaven entendre el que els hi havia dit, tot i que veient-los no era tan mala idea allò de que no votés tothom qui vol sinó només aquells que poden, i que aquest “poder” anés vinculat a un mínim d’intel•ligència... estava a la barra gaudint de la meva soledat quan vaig notar l’aroma, em vaig girar i allí la vaig veure, no hi ha res com fotre una patada a un arbre perquè en caigui una fruita, i si casques a l’arbre més daurat del jardí no amb menys que allò que tenia davant t’has de conformar, després de les presentacions i de les frases estúpides destinades a justificar el que acabaríem fent i per no anar-hi directament, i de pas deixar clar que ella no era una puta ni jo un cremat i que només cercàvem a algú per follar i marxar d’allí (quan en veritat l’únic que ens interessava era això darrer), la vaig convidar a fer una copa en un lloc més tranquil, ella em va mirar amb un somriure que amagava un cert aire de fracàs dient que li era impossible, que tenia feina l’endemà però que podíem quedar... “La propera setmana?” ella va deixar escapar un sospir “Si!, perfecte!”, “Doncs quedem la propera setmana quan ja no tindràs la regla...” vaig veure com se li canviava la cara... “Perdona, he dit alguna cosa que no devia?”, “Com ho saps?”... hagués pogut comentar-li l’augment dels seus pits, el fàcilment que agafaven color les seves galtes, com responia de forma exagerada als estímuls, i com no... l’olor a sang que deixava anar, de fet tota dona amb la regla no deixa de ser un envàs defectuós, un envàs que perd part d’allò que el fa valuós, com em va dir un vampir fa temps “Un veritable malbaratament d’aliment...”, ni ella sabia que precisament aquell fet era el que m’havia impulsat a parlar amb ella, a diferenciar-la de la resta de subnormals, de totes les fruites molt possiblement ella era la fruita madura del jardí on m’havien convidat, i ja ho sabeu, és recomanable no menjar menys de tres peces de fruita al dia...

entrada 503 (any 2)

Ahir vaig tornar a assistir a un procés de catarsi popular, un procés on el poble passa de l’admiració al rebuig acabant per l’enuig i ganes de penjar pels collons a aquell qui els estava parlant i obrint els ulls a la seva trista realitat, ahir mentre feia el cafè els temes (com no podia ser) eren tres: el triomf d’un equip de futbol el nom del qual no vull recordar (ara, genial el gag del Crackovia i les mirades del Piqué i del Ibra mentre es passen el micro...), el referèndum de Barcelona sobre la Diagonal i les mesures anti crisi; estaven tots en aquest darrer tema quan va aparèixer un dels analistes de l’empresa, es va fer el longuis de la conversa, de fet ell només volia un cafè, tot passant entre les secretàries i altre fauna de l’empresa fins arribar a la cafetera, va somriure davant el seu èxit, estava ja posant el sucre a la tassa i marxar quan el van enxampar de ple “Ei, i tu que en penses de lo de la crisi?, també et sembla bé que la facin pagar a tots?”, els tipus va renegar en veu baixa intentant trobar un ruta de fugida ell només volia prendre el seu cafè amb tranquil•litat, aleshores em va veure i amb un somriure es va dirigir cap a mi, dues passes, estava a només dues passes quan una secretàriae carnivalensis li va tallar el pas amb els ulls fixats en ell:“Què passa no tens opinió?, o només parles quan et paguen?”, vaig somriure, en aquella darrera frase hi tenia força raó, al final ell em va allargar la tassa de café i va agafar aire, jo ja tenia clar que el pa havia apujat el preu... els tipus va mirar al seu auditori tot valorant si cap dels presents entendria un esborrall del que anava a dir, i intentant modular el seu discurs per a ments, per a ments, per a ments... bé, per a aquelles ments, va mirar el seu entorn i va tornar a somriure “A veure, tu, tu, tu, i tu... us podeu acostar aquí?, molt bé, un xic més al centre, val, doncs mireu bona part dels culpables de la crisi els teniu justament al vostre davant...”, aleshores van caure que havia fet dos grups que s’estaven mirant els uns als altres... “Vosaltres sou en el fons els culpables de la crisi, vosaltres que heu cregut les mentides de qui us deia que éreu millors i podíeu gastar més del que teníeu, els vostres: canvis de cotxe, vacances, roba, cases i altres objectes que heu comprat no amb el vostre esforç, sinó amb els diners d’altres que heu anat a demanar en forma de crèdits, i quan tothom ha arribat al sostre del que podia demanar era força normal que algú, només algú no pogués pagar, i aleshores?, doncs res aleshores el que en el seu moment va deixar, ha de retornar els diners tot i que no els rebi, possiblement si només passa una vegada no hi ha problema, però els diners són covards, així que tenen tendència a arreplegar-se i la roda del crèdit se’n ressent, i aleshores vosaltres que pagueu el que deveu amb nous crèdits us trobeu que ja no us en donen més, i aleshores ni seguiu comprant ni pagant... i això multiplicat pel nombre de subnormals que hi ha en aquest fotut mon, dóna el que esteu veient, així que finalment haureu de retornar tot allò que heu aconseguit per sobre les vostres possibilitats, i ara tornar-ho no és una opció, és senzillament una obligació...”, un cop va acabar no vaig poder més que allargar-li la tassa i començar a aplaudir “Ara millor que marxis o pots acabar linxat...”, “La gent no vol saber la veritat, la gent vol mentides que els facin sentir millor..., i com sempre, ells mai tenen la culpa de res...” va dir sortint de la sala.... i sobre lo de la Diagonal que voleu que us digui, tot i el que pugueu pensar ha estat una jugada mestra, si sortia cap de les opcions A o B l’ajuntament estava autoritzat moralment a fer unes obres faraòniques, sortint la C, senzillament diuen que no s’han explicat bé i al final acabaran fent el que els hi surti dels collons, algú m’ha dit que en una altra cafeteria es va escoltar “Als nens se’ls fa creure que participen en les decisions perquè s’ho creguin i no toquin els collons, però en el fons tothom sap que qui les pren són els adults...”, pels tontets del cul la frase seria... “Als ciutadans se’ls fa creure que participen en les decisions perquè s’ho creguin i no toquin els collons, però en el fons tothom sap que qui les pren són els governants”, apa, ja ho teniu clar i català...
Ho sento però no m'hi he pogut estar.... "Y tu me preguntas que es la crisis... la crisis eres tu..."

entrada 502 (any 2)

Avui llegint un dels diaris he vist com reprenien una història que em van explicar ja fa un temps enrere, el tema va de que a una remota regió arriba un polític jove qui troba tres sobres numerats damunt la taula del despatx com a únic present del seu predecessor, aquests sobre van numerats de l’1 al 3, i una nota annexa li diu: “Només obrir-los si sents el teu lloc amenaçat i segons l’ordre dels sobres...”, el nouvingut coneixedor de la seva bona sintonia amb el poder existent va deixar els sobres en un calaix tot oblidant la seva existència i rient del pobre il•lús que havia estat aquell vell que ell havia vingut a substituir, però vet aquí que passat un temps li van arribar rumors de que el poder anava canviant i que la seva absència el feia cada cop més oblidadís i d’oblidadís a desconegut hi ha un curt camí, i de desconegut a prescindible encara menys troç... així que va rebre una carta d’un conegut qui li comunicava que estava caient en desgràcia i que veia el seu lloc en perill, el nostre conegut va començar a posar-se neguitós i aleshores va recordar lo dels sobres, va passar força estona buscant-los fins recordar on els havia deixat, i allí hi eren, se’ls podia imaginar somriure enfotent-se d’aquell que els havia obviat i que ara els necessitava, va estar a punt de llençar-los tots tres al foc però agafant aire va obrir el primer sobre, dins hi havia un paper on senzillament deia: “Si et critiquen i veus el teu lloc en perill, senzillament digues que tot t’ha vingut donat i que els errors són culpa del teu predecessor, és a dir jo”, així ho va fer, va fer un llarg escrit culpant al seu predecessor dels seus propis errors i de tot allò que se li va ocórrer, al no rebre cap més notícia va entendre que havia aturat el primer cop, passats uns anys un altre conegut li va dir que estaven fent una revisió de les actuacions preses pels diferents encarregats i que la seva avaluació era força negativa no poden garantir com acabaria... aleshores va fer el mateix trajecte fins arribar al calaix on hi havia els sobres, en va obrir el segon, i dins una nota on deia: “Reestructuració”, va ser aleshores quan va fer una sèrie de plans per tal de desfer tot el que hi havia i tornar-ho a muntar, va demanar recursos i temps, i va oferir els objectius que esperava aconseguir, no tan sols va sortir amb bona nota de l’avaluació sinó que el van prendre com a model a seguir per a altres, però vet aquí que el temps és tossut i acaba per posar a tothom en el seu lloc, passats uns any li van comunicar que a la vista dels pocs èxits de la seva reforma i l’efecte sobre les altres regions veien difícil que no fos cessat, ell va anar al calaix agafant el tercer sobre, al obrir-lo va llegir la nota que hi havia... “Si obres aquest tercer sobre, ja només et queda escriure tres sobres més per aquell qui et substituirà”... avui l’he tornada a llegir la història, i recordo quan tots els polítics la tenien com a història de capçalera, com a estratègia bàsica a seguir: primer culpar al que els havia precedit, després intentar vendre la idea de la reestructuració i finalment deixar un legat al que ens vindrà a substituir en forma de tres sobres...

entrada 501 (any 2)

Ahir sopar, de fet un cop cada cert temps surten dels seus refugis per fer-ne un, entre ells sóc del més idiota i ho saben el que els obliga a baixar el pistó i a parlar “per subnormals” com ells diuen... el primer cop que em van mirar i em van preguntar: “Et molesta ser subnormal, en aquest context clar?” no m’ho vaig prendre massa bé, sobretot pel tema del “context”, però després d’una estona vaig concloure que veritablement si allí hi havia cap subnormal era jo, amb tot, m’han anat convidant el que semblaria ser que la meva limitació intel•lectual es veu coberta per les tonteries que els hi puc dir, com em van dir en una ocasió... “Les espurnes encenen el foc, i les espurnes en si no són massa importants, no deixen de ser una cosa primigènia, poc evolucionada, i amb una escassa probabilitat d’èxit...”, ahir en la conversa vaig comentar com havia llegit en un dels blogs un atac directe i furibund envers a la base “neandertal” dels humans, en un intent de limitar-la al màxim i en una exageració de la supremacia racional sobre la base animal, després d’uns segons de silenci un dels presents sense dir-me res va llençar-me un tros de pa que vaig esquivar “Veus, és gràcies al animal que ets que ho has pogut fer, una entitat racional molt possiblement hagués pensat primer en el motius de perquè li llençaven l’objecte, inclús quina era la millor opció, però en canvi el animals senzillament actuen, fa temps vaig fer una tesi sobre els homes primitius, possiblement fossin limitats, ara bé, puc assegurar que limitats i tot van tenir la capacitat de sobreviure en un entorn on molt possiblement ningú de nosaltres... bé, ningú dels presents a l’excepció dels... menys evolucionats ho aconseguiria; criticar la nostra base animal es tan estúpid com criticar la nostra base racional, són dues capacitats que es compensen, però la nostra natural limitació fa que per tal de fer-ne evolucionar una tinguem de renunciar a l’altre...”, després la conversa va anar a petar en un dels darrers anuncis on un avi gall va a cercar el seu net gall per cridar a la sortida del sol, una de les noies presents (si, si, hi havia noies), va dir que senzillament aquell anunci els hi donava mal rotllo, un avi disfressat, un net al llit, una casa abandonada, tot i ser una recreació de la peli “On viuen el monstres”, provocava més rebuig que simpaties... va ser en els postres que una de les noies em va dirigir dues preguntes seguides, possiblement fos el més tonto dels presents, però ser el tonto allí poc tenia d’insult, vaig somriure responent educadament, un xic més tard i mentre fèiem els cafès un dels presents se’m va acostar “Saps, a vegades envejo a la gent com tu” “I, això?”, “Tots hem escoltat les seves preguntes però tu en canvi has vist més enllà...”, vaig agafar aire “He vist algú que dóna consells, sense esperar que li siguin demanats, i consells que en el fons l’únic objectiu que tenen és que un compleixi els seus desitjos tot creient que ho fa pel seu propi bé...”, “Veus, tots veiem la bondat en els seus actes perquè racionalment és un acte correcte, nosaltres veiem l’ajuda i tu veus la coacció i la conducció on ella et vol... és en aquestes ocasions que lamento haver perdut l’animal que era per convertir-me en l’ésser social que sóc...”

entrada 500 (any 2)

Ahir va tocar sortir (com no...), sembla que si no ho fas deixes de pertànyer al grup del xaxipirulis i passes al dels carrosses de partit de futbito setmanal, al entrar al local els Shy Child van envair l'atmosfera amb la seva música del tot intranscendent, vaig mirar la barra, les cares de sempre amb les de quasi sempre, juntament amb les de casi mai i alguna que mai hi havia estat, per com sempre, tot i com es mogui i vagi vestida, la gent un no triga a descobrir el que amaguen les capes de roba i altres eines e camuflatge, allò que més es vol camuflar és allò que desagrada i allò que es llueix del que més orgullosós s'està, i veient els que hi havia allí, un pot preguntar-se de que parlar amb algú que està molt orgullosa d'unes glàndules mamàries que qualsevol càncer pot convertir en un veritable infern, els humans són febles, suposo que les festetes i les nits com la d'ahir tenen la sana intenció de poder justificar la seva vida, i de poder dir en veu alta:“Eissss som una merda però ens ho passem quetecagas...”, ara era el torn de Tachenko, em vaig acostar a la barra, uns ulls clavats en mi notant la insistència de la mirada no vaig poder més que preguntar “Ens coneixem?”, la cara va canviar, la rialla d'una de les amigues em va fer que em centrés un xic més en aquella composició d'ulls, llavis, nas i cabell, res... vaig baixar un xic la mirada, una bona balconada... i aleshores me'n vaig recordar, però ja era tard, després d'una sèrie d'insults que no venien al cas la tipa se'n va anar intentant demostrar l'ofesa que estava, tot i que cada porus de la seva pell transpirava impotència... “No crec que sigui problema meu que no et recordi... més aviat t'hauries de preguntar que no vas fer per fer-te inoblidable....” en Harper Simon va ser l'encarregat de dissimular les rialles dels que m'acompanyaven, les amigues de la noia van marxar intentant desaprovar els nostres actes, si, som els nens mimats de la nit, som els eterns Peter Pan, som allò que tothom vol en mesura per ningú a granel, som vents de sinceritat i realitat, diem el que els altres veuen i callen, i veiem el que els altres volen no veure, compartim espais però no som el mateix que vosaltres, va semblar com si el DJ volgués calmar la nit amb els Gorillaz, va ser aleshores quan vaig veure que una de les amigues encara hi era “I tu?”, “I jo?, teniu la barra en propietat?”, ara els somriures dels que anaven amb mi indicaven que el repte havia estat llançat, “Vols fer la prova de si et recordo passats un dies?”, “I qui t'ha dit que vull que em recordis, possiblement l'important seria que fos jo qui et recordes, tan em fa si tu ho fas o no... jo no em lamento del futur perdut, prefereixo gaudir del passat guanyat”, la vaig mirar, ulls grisos, bé aquell blau grisós del mar cabrejat, amb unes espurnes que anaven rodejant el seu iris... vaig somriure tapant-li l'ull dret “Què veus?” li vaig dir a un dels que venien amb mi, vaig fer el mateix amb l'ull esquerra “I ara?”, el que m'acompanyava va somriure “Leo amb àries...”, ella es va fer enrere sense entendre el que li estàvem dient... “Hi ha una llegenda que diu que algunes persones tenen espurnes en els seus ulls, com és el teu cas, i que expliquen la veritable naturalesa d'elles mateixes, en el teu cas tens pràcticament la constel·lació de Leo al ull dret i àries a l'esquerra, i saps, diuen que l'ull esquerra indica l'emotivitat i l'ull dret la racionalitat... així doncs una lleona racional i una àries emotiva, segur que a tu si que t'hagués recordat...”, i com no, aleshores va sonar...

entrada 499 (any 2)

Ahir tot passejant vaig assistir a una escena que no va poder més que arrancar-me un somriure, prop d’un parc on “faig veure” que treballo, hi havia uns brivalls tots asseguts a terra, quan m’hi vaig acostar em van mirar desconfiats però veient que no era més que un altre “vell” van seguir, de tots els asseguts es veu que n’hi havia quatre que estaven jugant a un d’aquests jocs de cartes, i el tema tot i ser surrealista tenia la seva gràcia, si no recordo malament la partida anava (a cada “,” canvi de jugador): ataco amb la meva espasa de bronze deixant caure la primera carta, rebutjo l’atac amb l’espasa d’acer de Cimmeria deixant caure una altra carta (a cada explicació carta damunt l’herba), defenso l’atac amb el meu escut de Grifo, contraataco amb un sortilegi d’enverinament, defenso amb una herba curatot i reboto el sortilegi, l’amplio amb una ombra del mal i el torno un sortilegi de foc, doncs jo crido al drac igni qui bloqueja l’atac de foc i fa una atac esbudellador, defenso l’atac amb la cuirassa d’Heracles i contra ataco amb l’arc de Sliman, bloquejo amb la cota de malla de Tarkish i utilitzo el sortilegi de nit atacant amb la destral definitiva... ais, després d’aquesta explicació els allí presents van quedar blancs, i qui havia dit les darreres paraules va somriure: “No teniu cap carta que ho pugui defensar d’això... i no vulgueu allargar l’inevitable...”, el tipus va recollir les cartes, de fet no havia guanyat res, senzillament havia demostrat que era millor estratega que els altres, i que voleu que us digui... veient aquells vailets jugant em va vindre al cap el Sr. Sabater (tots dempeus), qui oblidant la dita de “Sabater a les teves sabates” es va posar a fer no tan sols sabates sinó vestits, cases, i tot allò que ell creia que la gent necessitava i ara... “Zassss en toda la boca”, doncs bé, me’l vec en aquelles reunions europees jugant a cartes amb els altres.... el primer traient la carta de la crisis i els altres dient: jo abaixo el salaris dels treballadors, jo rebaixo les pensions, jo apujo les putes, jo trec ajuts socials, i el pobre Sabater sense cartes que jugar al que els companys li diuen: “No pateixis Xoselluis, que com que som bons et donem totes les cartes i ja pots tornar cap a casa a explicar-ho..., i els brots verds que vas dir que veies ja els podeu cuinar amb patates...”, i auuu, aquell que va dir que anàveu bé i que éreu el que no éreu però volíeu ser dient: “Todo lo hago por nuestro bien”, ole, ole, amb un parell de collons, i que voleu que us digui, molt possiblement el brivall d’ahir ho faria millor, almenys ell segur que no perdria la partida de cartes, ahhhhh i no puc deixar de comentar el que vaig veure ahir per la caixa tonta, brutal, senzillament brutal, amb la crisi que teniu i uns tipus ensenyant les seves cases (que eren de tot menys modestes en la majoria dels casos), i després un nou programa nomenat fillaputíssimes... o era “millonàries”... ostres no ho recordo, bé pel cas el mateix... on unes persones modestes i treballadores com poques ens ensenyàvem quan de dur és la seva vida, que voleu que us digui si després de les declaracions del Sabatero i de com va el tema, la gent s’empassa aquests programes sense dir ni “mu”, és que esteu més morts del que mai us podríeu imaginar... això, o que preferiu veure els vostre reflex en la vida dels altres a acceptar la vostra, que portaria a concloure que esteu morts i a més sou gilipolles...

entrada 498 (any 2)

Avui llegint un dels blogs se m’ha escapat un somriure al donar tombs a una idea... definitivament en Dexter és un malalt, ara bé, forces dels que fan com ell són assassins o senzillament monstres, la utilització d’aquest mot és més que suficient per deixar clar que la persona a qui el dirigim ha perdut totes les qualitats que el fan dels vostres, i si ja no és dels vostres en podeu fer el que creieu amb ell... al llarg dels segles he conegut a forces d’aquests monstres, molt possiblement més monstres que no pas santons, i el tema és que la majoria dels monstres ho han estat creient el que els hi deien els altres, també suposo que la simpatia pel Dexter recau en el fet que només mata a aquells considerats “dolents” i si mai s’equivoca, doncs res, que la seva feina té aquestes putades... avui algú m’explicava la importància de saber fer les preguntes, de saber plantejar-les i confeccionar-les, aquest tipus anava errat d’un bon principi, l’important són les respostes, qualsevol bona pregunta amb una resposta inintel•ligible no deixa de ser una putada més, i una pregunta mal feta però amb una resposta que ens serveixi sempre soluciona algun problema, i aquest és un dels errors dels humans, la gent s’esforça en poder fer la pregunta, hi posa tot l’esforç i les ganes i un cop feta, la resposta supera en moltes ocasions la seva capacitat, perquè com deia un conegut: “Qualsevol subnormal pot fer una pregunta, i qualsevol idiota pot donar una resposta, ara bé, pocs són els que poden donar una resposta a la pregunta, i encara menys aquells que poden entendre aquesta resposta...”, i pensant en això m’ha vingut al cap una història que em van explicar o vaig viure, vosaltres mateixos... fa segles vaig anar a un poble, era de matinada, vaig passejar pels carrers, de fet era un poble de collons, en una vall fèrtil, rodejada de muntanyes que encara tenien els cim postorgasmils sense netejar tot i que sense perdre el to, amb rius que corrien resseguint la forma de la ciutat, el sol al sortir va començar a reflexar-se en els sostres de les cases deixant veure els colors de les façanes, la gent va començar a sortir al carrer i vaig anar preguntant-me i donant resposta als oficis que deurien tenir cada un dels que em creuava, passejant passejant vaig arribar a un edifici on les mares deixaven els seus fills, l’escola del lloc vaig suposar, era un plaça gran, amb el típic campanar, en un dels costat hi havia una casa massa carregada per no desentonar que vaig suposar que era la casa del governador, les mares van anar deixant als nens, i com sempre hi havia els valents que entraven corrents cap a l’escola i els més porucs que s’hi resistien, i la pregunta seria: qui era en realitat més valent, el que entrava o el que s’hi resistia?, vaig obligar-me a no pensar-hi més mentre mirava l’escena de la plaça, vaig veure com les botigues anaven obrint, i com la gent començava a envair literalment els carrers, qualsevol hagués volgut agafar aire i esperar que una part d’aquell lloc quedés impregnat en el fons d’un, passada una estona vaig veure moviment en la casa del governador i em vaig aixecar... el tipus va sortir de casa seva com feia cada dia, va anar saludant a tots els súbdits, i tot caminant va arribar a la porta de l’escola, allí l’esperava la directora, ell hi va entrar i va conversar amb els nens, fins i tot els hi va explicar un conte, com diria en John:“Un no pot esperar tenir una vellesa feliç si abans no explica a la canalla que espera en la seva vellesa... i és més, els hi fa creure que el que explica és l’únic que es pot i han de fer, sempre és més fàcil enganyar a un nen que algú que ha viscut el temps suficient com per veure’ns el llautó...”, després de jugar-hi una estona es va perdre dins de l’escola, el vaig anar seguint fins que va entrar en una sala, allí tenia la taula parada ell va mirar tot el menjar de la taula felicitant pels aliments que allí hi havia, es va asseure en la seva cadira mentre algunes persones ho feien al seu voltant, van picar una mica dels plats de la taula mentre ell deia que ho hauria de repetir més sovint allò, es va fer el silenci quan van obrir la porta i va entrar el servei, van deixar unes plàteres damunt la taula, amb un gest la directora del centre va fer marxar al servei, i ella mateixa va fer els honors, l’excitació es respirava en l’ambient, ella va aixecar la tapa que tapava la plàtera i deixant a la vista de tothom el cos d’un nen degudament cuinat, tots els presents van deixar escapar un somriure, “Carn fresca... i a més directa de la granja al forn”, vaig pensar, no podent evitar deixar escapar un somriure, es van llençar com a voltors damunt la plàtera no deixant cap part de la criatura, així doncs el que es deia era cert, i la llegenda també, els Deus havien maleït aquella ciutat... “Tindreu tanta prosperitat i riquesa a la vista de tothom com maldat feu a esquenes de tothom...” (els oracles tenen aquesta tendència a donar respostes que moltes vegades no haguessin tingut d’estar preguntades....), vaig sortir de l’escola, ja marxava quan algú em va interrompre... “I la teva feina?”, “La meva feina?, ja està feta...”, “Feta?, jo encara els escolto riure mentre assaboreixen els postres...”, “Si, ja està feta, no ho saben però ja estan morts, el nen que han menjat no el pairan massa bé...”, el meu interlocutor va deixar anar una rialla tot quedant-se callat “I com sabies al nen que agafarien?”, “No ho sabia...” un crit ens va interrompre, molt possiblement l’efecte del verí començava a fer-se palès i algú havia vist començar a caure morts a tots els nens d’aquell col•legi... és un error demanar a un monstre que acabi amb un altre monstre ja que d’això només en pot sortir una monstruositat, i tot i això mai m’ha faltat la feina...

entrada 497 (any 2)

Viena té aquella decadència de les dones que han estat maques i s'han deixat utilitzar per tal de mantenir el seu estatus, de fet una de les ciutats més sobrevalorades del vell continent, i com no, una vella ciutat pel vell continent... n'hi ha que diuen que no deixa de ser un París en petit, i aquests són els que viuen del París de segles passats sense entendre que com tot en aquest mon un evoluciona o acaba per desaparèixer, Viena té la capacitat de descentrar-me, de fet si hi passejo unes hores de nit i tanco els ulls una estona, al obrir-los no tinc clar en quina època estic, hi he passat tantes vegades i en tants anys diferents i a més la ciutat té la tendència natural a negar l'evolució que perdo la noció del temps, amb tot i com tots els llocs té quelcom d'admirable: els cafès i la pastisseria, de fet d'una ciutat que va tenir la idea d'inventar els croissants (les úniques banyes acceptades pels marits, sinó mireu la cara de babaus quan la parenta els hi dóna un croissant tot dient “Té les teves banyes...”), doncs bé una ciutat amb aquesta inventiva alguna cosa bona tenia que tenir i és la seva màxima alhora de fer els cafès, per a ells un cafè compleix les 4c's, és a dir: cafè, conversa, companyia i cultura... no cal dir que aquesta ciutat com vella que és, també és classista de collons, és dels pocs llocs on una no balla un vals a no ser que en tingui nocions, i salvant les distàncies si aquesta és la vella dama d'Europa, la vella puta de Sudamèrica, la pàtria dels porteños comparteix amb ella que allí tampoc ningú hi balla un tango a no ser que també en tingui nocions, ciutats separades per kilòmetres i cultures, però que han esdevingut un reflex del que van ser un reflex que a més amb el temps es va apagant deixant mes obscurs que clars i donant fe d'allò que per molt que s'hagi estat un ha d'estar més que preparat per deixar de ser... avui ha estat dia de cafès, de cafès i 4c's, un bon cafè, una bona conversa, força cultura i companyia, si, ja sé que podria haver estat millor, però moltes vegades sense companyia manquen les altres c's, ara bé, si manca qualsevol de les altres c's la companyia és del tot prescindible, un cop a Viena en Frank em va dir: “Molt possiblement tots els homes tinguin el seu destí i el seu lloc, però personalment crec que hi ha forces destins i llocs que m'estalviaré de visitar...”, frase que em recorda a la que em deia l'Antonio mentre passejàvem per San Telmo: “Possiblemente no podemos escoger a las personas que se nos cruzan en nuestro camino y conocemos, ahora bien, seguro que uno puede escoger con quienes se queda y a quienes decide olvidar...”, dos frases que només es poden dir en ciutats com aquelles, ciutats en les que ser-hi ciutadà sembla donar dret a ningunejar a la resta dels mortals....

entrada 496 (any 2)

Fa anys passejant per una platja vaig veure una imatge que poc menys que era xocant, hi havia un vell assegut damunt una roca i un grupet de gent al seu voltant, al acostar-me vaig perfilar la imatge del Guru de torn rodejat dels acòlits, ara bé el divertit era que el tipus no deia res, estava allí escoltant i de tant en tant deixava anar un buf més d’avorriment que per cap altre motiu, i els que el rodejaven s’anaven aixecant i en venien de nous que començaven a explicar la seva vida... vaig estar una estona allí assegut, quan va començar a caure el sol em vaig aixecar amb la intenció d’abandonar aquell despropòsit quan el vell em va preguntar:“Tu no m’expliques res?, no tens cap problema?”, vaig somriure sense saber per quin començar, però els meus problemes tal com per mi havien estat generats per mi havien de ser solucionats, m’hi vaig acostar i em va allargar una cigarreta, “Saps, ja no sé el temps que porto aquí, sé que tenia un neguit que em va fer venir fins aquí i seure tot mirant al mar, però hi porto tan de temps escoltant els problemes dels altres que ja no recordo quin era el meu...”, “A vegades oblidar el problema fa que aquest senzillament desaparegui, i sinó, no pateixi que tornarà, no he conegut a ningú amb un desig de sobresortir els problemes, sempre han d’acabar per dir-hi la seva....”, el vell va somriure assaborint el tabac, “Molt possiblement, però saps, un dia vaig fer una prova, a un dels que em va venir explicant els seus problemes li vaig dir que pugés al cim de l’espadat i s’hi deixés caure, òbviament no ho va fer, aleshores vaig concloure que aquell tipus no tenia cap problema, senzillament tenia por, des de les hores no he donat cap consell més, i en canvi han anat venint cada cop més persones a explicar-me els seus problemes, suposo que prefereixen explicar sense rèplica ni consell...”, vaig llençar la burilla mentre m’aixecava i m’acomiadava del vell, no havia estat un dia perdut, a vegades és molt més important compartir silencis que problemes, i moltes vegades un senzill silenci és la millor resposta a un problema... al cap d’un mesos hi vaig tornar i el vell ja no hi era, la gent del poble em van dir que un dia es va aixecar va pujar a l’espadat i s’hi va deixar caure, només havia dit “Ja recordo perquè vaig venir...”, segons tothom el temps l’havia afectat d’alguna manera fent-lo enfollir, jo personalment crec que escoltar els problemes dels altres li va demostrar la importància que s’arriba a donar a les coses més nímies, això i que finalment el vell ja no tenia por a seguir el que li dictava la seva consciència... i s’ha de ser força valent per assumir els actes que creiem que s’han de fer i fer-los fins a les darreres conseqüències sense valorar el resultat dels mateixos, i no actuar fent-los un cop s’han avaluat precisament les conseqüències del mateixos...

entrada 495 (any 2)

El sistema pot estar content o almenys tenir la certesa que de moment no cal que pateixi, ahir estava revisant alguns dels blogs que vaig llegint i vaig arribar a un on l’escriptora despotricava contra el sistema actual, no vaig poder més que deixar-hi un comentari tot preguntant-li que indiqués almenys cinc mesures per tal d’arreglar encara que fos un xic aquest mon, la resposta va trigar tot dient que l’important no eren les grans mesures sinó que tothom fes alguna cosa, en resum... que la tipa no en tenia ni puta idea de com arreglar el mon, ara bé, de queixar-se si que en sabia una estona, i de fet no està gens malament allò de deixar el mon en mans de tercers i només queixar-se, i quan es demana el parer dir: “Eisss, que a mi no em paguen per aquesta tasca...”, ser un vampir permet d’haver estat en forces llocs, i força separats en el temps i l’espai, així que un ha pogut veure forces revolucions i contrarevolucions, i ha pogut parlar i analitzar en primera persona bona part de les icones que els humans teniu, i si voleu que us sigui sincer des del dia que algú va dir: “Nosaltres, el poble dels estats Units, amb la fi de formar una unió més perfecta, establir la justícia, assegurar la tranquil•litat interior, proporcionar la defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la posteritat, promulguem i establim aquesta Constitució pels Estats Units d’Amèrica”, no hi ha hagut cap acte que m’hagi despertat ni un xic d’interès ver la vostra espècia, i d’això ja en fa forces anys exactament el temps que va del 1787 a l’actualitat, un cop signada li vaig preguntar a un dels presents “Força clara no?, potser un xic massa...”, al que em va mirar de forma reprovadora dient-me: “Les normes han de ser clares, perquè només les normes clares i que tothom entengui es pot esperar que arribin a tothom, dictar normes per a tothom que només entengui una minoria és un engany a la majoria....”, encara avui ric cada cop que el recordo, quantes bones intencions pervertides amb el temps i pels interessos de precisament aquella minoria que entén les normes i que ha fet el possible i l’impossible perquè així es mantingui... avui en dia les normes es dicten de la forma més obscura possible, i amb el llenguatge més tècnic de forma que qualsevol neòfit necessita d’un traductor en forma d’advocat o jurista que li tradueixi les normés més bàsiques de comportament... i suposo que això té força a veure amb el fet que la majoria dels mortals hagin desistit en exigir i demanar un sistema que consideren correcte, de fet prou feines teniu en gestionar la vostra existència com per plantejar-se el fet de gestionar la dels altres, i com ja he dit, el millor es creure que es tenen uns valor a prova de bombes i cridar quan veiem que no els apliquen, i el graciós del tema, és que molt possiblement la noia va pensar en cinc mesures per solucionar els problemes, però va pecar de sincera i veient el que repercutiria en ella mateixa va decidir allò de: “Què em quedi tal com estic!, amb bons desitjos i dret a pataleta que així em sento més que satisfeta...”

entrada 494-3 (any 2)

“Audentes fortuna iuvat....” i després d’aquesta picada d’ullet, recordar la nit passada, de fet ja ho he dit altres vegades que els carrers de la ciutat no deixen de ser les venes i artèries del monstre, i els edificis l’esquelet del mateix, els fils de llum els nervis que ensenyen i deixen sentir el que hi passa i els núvols de contaminació la falsa pell que delimita l’abast de la fera, i com en tot cos hi ha virus, bactèries i fins i tot glòbuls blancs, de fet aquesta assimilació no és meva, forces vegades he escoltat allò de les artèries principals de les ciutats, tot i que si bé, totes tenen les seves artèries no he escoltat mai res sobre les seves venes, suposo que serà per temes alfabètics i no pas per la idea que tothom vol parlar de carrers rics (com artèries carregades d’oxigen), i no pas de les zones deixades (venes pobres en nutrients i carregades de deixalla), però com en tot cos l’una sense l’altre no serveixen per a res, dos cares de la mateixa realitat l’opulència dels que tenen i la decadència dels que ho han perdut tot, i seguint el símil les artèries tenen el millor de la ciutat, i és per on es mouen els personatges que ho són o volen ser, les venes tenen a aquells que contribueixen des del costat fosc de la realitat, aquells que són senzills instruments d’objectius superiors, aquells que tenen nom perquè bé que se’ls ha d’identificar d’alguna manera, i en aquesta ciutat força sang real corrent, persones plenes de sang que no deixen de ser la mateixa sang de la ciutat i alhora corpuscles amb emmagetzadores del preuat líquid, en un nombre tan elevat que ningú es pregunta com potser que no tots tornin a casa seva, de fet aquest seria el més natural, entre tants que més normal que algun se’n perdi... ahir vaig sortir, de fet podia escoltar com els batecs de la ciutat tot i que es vulguin separar sempre són pròxims, de fet no hi ha dues ciutats, senzillament n’hi ha una artificialment separada... la vaig veure sortir d’un taxi, es va dirigir cap al portal del seu bloc tot mirant a l’esquerra i a la dreta, la vaig veure entrar notant com es relaxava un xic, va pitjar el botó de l’ascensor, va esperar pacientment a que arribés i que s’obrissin les portes, va dibuixar un gest de sorpresa i de neguit al veure que la llum del passadís feia pampallugues, així que es va llençar cap a la llum fixa i segura de l’ascensor, un cop dins va ser quan va descobrir que no estava sola, les portes es van començar a tancar, va trigar un segons a que la seva regalada existència li advertís que quelcom no anava bé, això en el mon natural és una eternitat, la vaig agafar llençant-la contra el fons de l’ascensor, del cop un xic de la seva sang va tacar el mirall, m’hauria d’haver castigat per malbaratar així el menjar... va intentar cridar però només va poder dir “Perquè jo...” seguit d’un “Si us plau...”, res més, la seva sang plena de felicitat i falses promeses obtingudes em va alimentar, vaig poder gaudir de tot el que havia viscut i de que com a bona Siddhartha que havia estat, poc o cap sofriment i desgràcia hi havia en aquella vida que arribava a la seva fi, mentre ella intentava plorar ja que allò era suposadament el que havia de fer, estava perdent tot el que tenia i quan precisament no havia gaudit ni un xic de l’estona que esperava, no val la pensar, no val la pena posar-se en el seu lloc, de fet cap humà val la pena, i nosaltres no dubtem, un cop vaig apaivagar la meva set la vaig deixar caure, i allí va quedar ella i les bosses amb les seves darreres compres, no vaig poder més que somriure al pensar que si hagués sabut que aquelles eren les seves darreres compres s’ho hagués mirat força més alhora de fer-les...

entrada 494-2 (any 2)

Aquest matí quan he arribat a casa després d’estar tota la nit fora m’he creuat amb un dels meus molt respectables veïns, el tipus m’ha mirat de dalt a baix tot desaprovant de forma més que ostensible el que veia, he estat a punt de dir-li: “Miri, hauria d’estar content, gràcies a mi vostè és com és i ben orgullós que s’hi sent...”, l’he mirat i he vist la bossa d’on sobresortia una barra de pa i el diari, “He anat a buscar el diari i l’esmorzar” m’ha dit tot educadament al que no he pogut estar de vomitar “Panem et circenses”, el tipus no és ruc i òbviament s’ha sentit poc menys que menyspreat (tinc uns veïns força espavilats), “No home, tampoc és això...” i aleshores no sé que m’ha molestat més, si el seu insult al considerar-me un home o el seu intent d’enganyar-me (i per la seva cara), enganyar-se a ell mateix... encara recordo la cara ahir quan li vaig dir a un tipus “Ja veuràs, això acabarà 3-1 i 3-3”, després que el tipus hagués tingut varis orgasmes al veure al seu equip campió bona part de la nit, de fet algunes coses han canviat, ja no es recita allò de: “Ave Caesar, morituri te salutant”, perquè els que participen en aquests jocs han estat el suficientment llestos com per mantenir el nivell d’atenció i emoció sense necessitat de matar-se (i de pas en podem dir que l’acte és més civilitzat), de fet el sistema si és que existeix es deu matar a palles per la sort que té, un final de lliga que fa que la gent no pugui estar de parlar i esperar el següent partit, i mentrestant ningú es preocupa de la seva merda d’existència ni dels seus problemes, perquè n’hi ha de superiors! no sigui que el seu equip acabi per perdre, però ja sé sap, la manca de possibilitat d’un per obtenir èxits personals no fa més que se n’aprofiti dels èxits col•lectius i els passi a ser personals, tothom necessita pertànyer a un grup i òbviament si entreu a pertànyer en un que menys que sigui aquell que ho guanya tot, perquè si ell ho guanya vosaltres també ho guanyeu... un bon sil•logisme, el que passa és que no tots són correctes, però qui vol descobrir el que és correcte, i veure el que s’és quan es pot encegar i imaginar-se allò que vol ser... com deia, la humanitat no es troba tan lluny de les arenes romanes, una idea que va servir per adormir la societat fa segles segueix funcionament igualment, i el graciós és que ara tothom ho sap que l’estant adormint i enganyant, però és clar, pocs són els que estan disposats de renegar i despertar-se veient la veritat que tenen per davant, com deia l’Alícia: “No em preocupa despertar en aquest mon de meravelles on estic, em preocupa despertar en el meu mon real...”, ahir algú em deia que el grau de civilització de les persones es pot mesurar amb la capacitat d’aquestes persones per alienar els seus instints i agafar com a propis les sensacions dels altres, agafar els triomfs i èxits de tercer i fer-los personals, aquest és el gran resultat de l’evolució per tal d’evitar que l’espècie humana s’extingeixi al veure en que s’ha tornat, possiblement els vampirs necessitem la sang dels altres per viure, però vosaltres humans necessiteu els actes dels altres per fer-ho, emocions sense esforç i raonadament distribuïdes que us ensenyen que altres coses són possibles, que només cal esperar i seguint arrossegant la vostra existència a l’espera del nou xut d’emocions, i vosaltres veneu i prostituïu el que sou per poder-vos sentir com allò que mai sereu...

entrada 494 (any 2)

“Espero que no et desintegris quan surti el sol...” em va dir el conegut l’altre dia, “No pateixis, lo del sol no és més que una excusa per poder saltar-nos els viatges a Torremolinos o Benidorm a partir del quart segles tenen la fotuda costum de voler enviar-nos als viatges de vampinserso...”, va somriure mentre aixecava la copa, allí estàvem, de fet no feia massa que havíem sortit del local on la nit havia anat passant i on després ell em va dur per ensenyar-me en que havia estat treballant, segons ell aquell era el dia, la nit havia estat divertida de fet el meu conegut havia donat forma a una teoria força interessant, una teoria que havia batejat com “la paradoxa conyil femenina”, i és que sempre (i segons ell), que s’intenta començar una relació el tema del sexe es ven car, de fet la part femenina defensa acarnissadament i com a bones numantines la seva zona humida, i és que tothom sap que les zones humides requereixen d’una certa atenció i protecció, zones plenes de vida i pols d’atracció de molts animals i entre d’altres forces formes de cucs de diversa mesura i forma que la desitgen habitar... doncs bé, el meu amic té una teoria i és que quan més veuen perillar la relació més disposades estan a bescanviar el seu darrer tresor per seguretat, i és clar un ha d’anar en compte amb una noia que actuí així, ja que això implica dues coses: la primera que coneix als homes forces bé, i l’altre que està disposada a perdre el seu avantatge comparatiu per força poc, de fet la companyia de qualsevol home i la seguretat de tenir-la sempre (o una temporadeta), no hauria de fer-vos felices en excés, així que allí estàvem brindant per les teories estúpides que ments socialment adormides i etílicament enriquides anaven formant... “Ja està aquí...”, ell va aguantar la respiració, estàvem en un turonet que ell mateix havia aixecat en mig d’un terreny de la seva propietat, el sol va sortir per darrera nostre i els primers rajos van tenyir de vermell fent l’efecte entre el sol i el vent que bufava que ens trobàvem en una illa abandonada rodejada d’un mar vermell, s’havia dedicat a cultivar roselles, de fet des de la seva separació havia tingut força temps lliure i aquest havia estat el seu divertimento, i no vaig poder més que somriure i forçar el gest davant l’efecte, si em volia sorprendre ho havia aconseguit i més quant va obrir una nevera dissimulada en el turonet i va treure un parell de cerveses més... “Veus, quan em vaig separar em van avisar que seria com arribar a una illa deserta, i em vaig dir... que collons, si ha de ser així almenys que l’illa sigui del meu gust”, va dir llençant-me una cervesa, el sol es va anar aixecant il•luminant encara més la terra que teníem als nostres peus, una terra on el verd i el vermell hi jugaven a parts iguals, gustosament m’hagués aixecat en l’aire per veure quina forma podia donar a aquella combinació de color a aquella mega postal de rorschach, i va ser quan vaig recordar les paraules que m’havia dit aquella mateixa nit: “Saps, una de les coses que em va fer gràcia de la meva ex-parella, és que quan estàvem separant-nos vam anar a veure els seus pares i em va demanar que encara no els hi diguéssim res, després de la visita em va dir que estava realment sorpresa que hagués mantingut les formes i m’hagués comportat com si res... amb tot molt possiblement hauria d’haver estat més sorpresa no per la meva actuació aquell dia, sinó per la meva possible actuació tots els cops que els vaig anar a visitar...”

"Blake lo entendía. Se lo tomaba como si fuera un chiste, pero lo entendía. Veía las grietas en la sociedad, veía cómo los hombrecitos enmascarados intentaban que no se hicieran más grandes... Contempló el verdadero rostro del siglo XX y optó por convertirse en un reflejo, en una parodia de él. Nadie más entendió el chiste. Por eso se encontraba tan solo. Esto me recuerda a un chiste: Un hombre va al médico. Le cuenta que está deprimido. Le dice que la vida le parece dura y cruel. Dice que se siente muy solo en este mundo lleno de amenazas donde lo que nos espera es vago e incierto. El doctor le responde "El tratamiento es sencillo. El gran payaso Pagliacci se encuentra esta noche en la ciudad. Vaya a verlo. Eso lo animará". El hombre se echa a llorar. Y dice "Pero, doctor... yo soy Pagliacci". Es un buen chiste. Todo el mundo se rie, suena un redoble y cae el telón."
"Permanecí ahí, bajo la luz del fuego, abrasado por el calor. La mancha de sangre en mi pecho era como el mapa de un continente nuevo y violento. Me sentí purificado. Sentí como este tenebroso planeta giraba bajo mis pies, y supe cuál es ese secreto que solo los gatos conocen, ese que les hace gritar como bebés en la noche. Miré al cielo a través del intenso humo lleno de grasa humana y vi que Dios no se encontraba ahí. Vi esa oscuridad fría y vacía que se extiende hasta el infinito, vi que estamos solos. Vivimos nuestras vidas, puesto que no tenemos nada mejor que hacer. Más adelante, ya les buscaremos un sentido. Venimos de la nada; Tenemos hijos, que se encuentran atados a este infierno al igual que nosotros, y volvemos a la nada. No hay nada más. La existencia es algo fortuito. No hay ningún patrón salvo el que imaginamos cuando nos quedamos mirando fijamente durante mucho tiempo. No tiene ningún sentido, salvo el que decidimos imponer. Este mundo que vaga a la deriva no está moldeado por vagas fuerzas metafísicas. No es dios quien mata a los niños. Ni es el destino el que los despedaza, ni es la casualidad la que se los da de comer a los perros. Somos nosotros. Solo nosotros. Las calles hedían a fuego. El vacío respiraba con fuerza en mi corazón, convirtiendo sus ilusiones en hielo, haciéndolas añicos. Entonces renací, libre de garabatear mi propio diseño sobre el lienzo en blanco, en cuestiones morales, que es este mundo. Era Rorschach."

entrada 493-2 (any 2)

Això és el que passa quan un escolta les notícies i a més té un ordinador a mà, i és que he quedat garratibat, esmaperdut i acollonido al escoltar com el Sr. President del vostre país ha demanat que tots aquells que diuen que l’economia d’Espanya no va bé, siguin acusats per calumnies, suposo que si d’ell depengués serien penjats pels collons i els hi anirien etzibant com si de pinyates fossin, i un cop rebentats es repartirien els premis aconseguits entre les organitzacions de transplantaments d’òrgans... i la meva pregunta és: si es volen acusar de calumniadors, als que diuen que Espanya va malament quan tots sabem que va quetecagas, que s’hauria de fer amb aquells polítics que van prometent i prometent i un cop arriben al poder es fan palles mentre se n’enfoten dels subnormals que els han votat creient-se les seves mentides, això si, ells tindran milers i milers d’excuses per justificar-se... doncs bé, si voleu que us sigui sincer, crec que aquest és un altre atac a la minsa llibertat que es té, i segueix la pobra política de matar al missatger per tal que la notícia no arribi, i a més fer-ho legalment, perquè tothom sap que la veritat sempre és perillosa, i ja me direu per quins setze ous vol la gent saber la veritat, amb lo feliços que són vivint entre mentides... i el divertit del tema, és que els famosos especuladors a qui s’ha de perseguir com a criminals si hi rasqueu una mica i traient alguns capitostos, trobareu que molt fàcilment vosaltres mateixos en sortireu tacats, ja que aquests especuladors no deixen de ser en molts casos més que fons que gestionen els vostres estalvis, i que fent allò que voleu (és a dir, cercar el màxim rendiment pels vostres diners), davant qualsevol notícia negativa desinverteixen i inverteixen en mercats més segurs, i entenc que poc de dolent hi ha, o en tot cas plantegeu-vos si estaríeu disposats a perdre els vostres estalvis tot creient les mentides dels polítics, o en canvi us refieu més de l’experiència i els coneixements dels professionals financers... però mireu no hi ha notícies dolentes que de bones no en portin, he vist també un reportatge sobre grafiters, i he quedat acollonit, de fet em plantejo de contractar-ne alguns i ja els hi trobaré alguna cosa per fer, perquè ells sols són una puta central nuclear d’idees i de demostrar que la passió ha de regir qualsevol acte que es realitzi, i que el concepte frontera no existeix i queda lluny per alguns, de fet i gratuïtament han dit algunes frases que la gent paga una billetada per escoltar... bé considerant que el presi del Barça and co han pagat 3.000 euros per les entrades al partit de Basket d’avui, suposo que no deu ser tan greu... i que deien?, doncs perles com: “L’única regla és que no hi ha regles...”, “Som com a guerrillers, no sabem ni com ni amb que pintarem, però només tenim clar que al final acabarem per aconseguir-ho”... i per acabar la notícia divertida ha estat que veient a les núvies/dones dels jugadors de futbol que aniran al mundial, crec que les noies guapes possiblement no siguin intel•ligents, ara bé també tinc clar que no tenen un pel de tontes (ni al cap ni al....)

entrada 493 (any 2)

Ahir per la tarda em van trucar, un dels caps de personal després de rebre la meva trucada matinera i la meva petició em va reclamar per tenir unes paraules amb mi, em va fer passar al despatx i després de les tontades de costum em va fer seure en la seva hipermegaxaxipiruli taula rodona de reunions (el tema de que sigui rodona és perquè no hi hagi favoritismes posicionals, diu ell, tot i que el cabron sempre dóna l’esquena al sol... avantatges d’haver llegit en Sun Tzu), un cop assegut va dir a la secretària que la podia fer passar i va esperar a que s’obrís la porta, la secre va entrar i apartant-se va deixar passar a una noia, la timidesa de la qual va desaparèixer després d’un “Si us plau...” i un somriure del meu conegut, de fet ella ja havia perdut el primer round, la pèrdua de l’atenció que portava pel senzill fet que l’havien tractat mig amablement indicava algú fàcilment manipulable, o almenys manipulable en lo més bàsic, ella es va asseure davant meu sorpresa que li apartessin la cadira “Vols res?, espero que no et molesti si et tracto de tu”, ella només va poder deixar anar un “No, no, estic bé, gràcies”, va ser aleshores quan el meu conegut em va dir que aquella era la noia de la que m’havia parlat per ocupar un lloc de tècnic, sempre he quedat sorprès de la capacitat per mentir que té, vaig somriure demanant a la noia si portava cap currículum seu, ella em va mirar sorpresa desviant la mirada cap al seu benefactor, aquest va fer un gest de desaprovació traient una còpia del currículum i deixant-la davant meu... segon round perdut, no entenc com hi pot haver gent que es vagi a vendre sense publicitat... i més encara aquells que creuen que el seu anunci era tan bo que tothom el tindrà en ment o a mà... vaig remirar el currículum, el temps just per veure com es movia, com es tocava les mans, com tot i mantenir-me la mirada hi havia una tendència natural a desviar-la, allí davant tenia una humana practicant el vostre esport favorit, el de l’engany, el seu currículum estava bé: estudis en bons llocs, treballs en bones empreses, una bona foto, i moltes altres coses bones, i si ens creiem que la perfecció no és d’aquest mon on estaven les dolentes?, ahhh, si és que la gent creu que no valorarem les coses dolentes, i aleshores recordo quan em deien “La gent se l’hauria de valorar pels seus fracassos més que pels seus èxits, els fracassos indiquen quins èxits es poden assolir, en canvi els èxits només indiquen els fracassos que poden venir...”, ho havia vist a l’entrada la roba no era de la seva talla, a més el perfum de la jaqueta no s’adia amb el que ella portava, i el subtil canvi de to entre el conjunt i les sabates indicava una educació que aquella noia mai havia tingut, en pos d’una igualtat obligada, de fet que fos allí venia d’allò de les ordres de tenir tants tècnics com tècniques de la necessitat de demostrar que en igualtat no ens guanya ningú, i no pas a la necessitat natural de rodejar-nos d’obres d’art (vives o no), de fet ja vaig enviar un correu electrònic (del que no he rebut resposta encara), sobre si també ens canviaran la meitat de dones de la neteja i en posaran a nois de la neteja... vaig aixecar la mirada, “I quina feina feies a les empreses on has treballat?, i en espacial a la darrera...”, va trigar uns segons a pensar i va desviar la mirada cap a la direcció equivocada, tercer round perdut i a punt del k.o., quan algú triga només vol dir dues coses o que està intentant inventar una bona història o que valora si dir el que realment feia, informació que nosaltres ja teníem i que encara la feia més crèdula... no va mentir però tampoc va dir la veritat, després d’allò el meu conegut va prendre la paraula per explicar el lloc de treball, ella anava assentint un cop finalitzat ell li va preguntar si tenia cap qüestió, ella va agafar aire dient: “Si, dues, la primera és com funciona la graella salarial i la segona els horaris, no voldria favoritismes però tampoc...”, va ser aleshores quan no vaig poder més... “Tens experiència en un lloc com aquest?” va ser aleshores quan ella va explotar indignada “No, no tinc experiència, però haurà vist que tinc un bagatge acadèmic més que excel•lent i unes bones referències, i...”, “Mira, abans que em diguis que seria una sort contractar-te, et voldria explicar una cosa, fa anys els que eren com tu se’ls anomenava aprenents, i no cobraven, de fet es passaven mesos i anys mirant el que feien els altres els artesans, i feien les feines bàsiques de qualsevol taller a canvi només de poder-hi dormir i menjar, era només amb el pas dels anys que aquests aprenents esdevenien artesans i podien començar a viure del que feien, en el nostre cas no estem tan allunyats, tu ets matèria primera, ets una base sobre la que podrem treballar, i de la que n’obtindrem un resultat, i de fet si has arribat fins aquí és precisament perquè considerem que tot el que tens i has fet no ha pervertit massa el que ets en realitat, i no voldria que et prenguessis malament les meves paraules, però pensar que tindràs els drets dels que porten temps aquí pel senzill fet de tenir uns estudis una experiència o un determinat sexe no és el millor començament”, i aleshores es va produir la catarsi, aquells fets que fan que un somrigui creient que hi ha algun Deu, la noia ens va mirar dient “Però almenys, podré tenir una oportunitat?”, “Tot depèn de les polles que vulguis mamar?” va contestar el meu amic , vaig notar la pressió de les seves mans a la taula i la tensió de la seva mirada, el parquet no va agrair que la cadira li fes una nova cicatriu, suposo que no tan profundes com les cicatrius que ella ja portava, es va aixecar intentant aguantar el tipus dirigint-se a la porta “Carlota” vaig cridar, ella continuava caminant “Srta. Carlota!” ella va parar, sembla estrany com els títols (guanyats o no) fan que la gent es senti més important, es va girar clavant-nos la mirada “Sou uns...”, “Abans que diguis res del que et puguis empenedir dir-te dues coses, mai has de deixar que el medi o la situació et sobrepassi...”, el meu company va afirmar amb el cap “I segon, que per molt que em sorprengui et tinc d’oferir el lloc de treball...”, ella ens va mirar perdent un xic la mirada “Sou uns fills de puta”, el meu conegut va explotar en rialles “Vaja, ens anem coneixent, quan et va bé començar?”, quart round perdut i combat finalitzat amb una nova victòria per k.o., però és clar, nosaltres érem dos i ella una...

entrada 492 (any 2)

Avui he despatxat aviat, de fet quan he arribat al despatx ja m’estava esperant, tot diligent, de fet ja ho diuen que aquells qui no tenen passió ho han de cobrir amb disciplina, he anat a fer el cafè i m’ha seguit a una certa distància atent qualsevol tontada que li deixés anar per avaluar si era una ironia i en cas que no ho fos contestar, de fet quan més càrrec té algú més por té de fer el ridícul, això fins que s’arriba a un punt on tan té fot tot, perquè descobreixes que tens el dret de fer el que et roti i després que et jutgin pels teus actes i no pas pel teu comportament, prop de la cafetera hi havia l’eterna discussió del dia després del partit: “Qui guanyarà la lliga?”, quan m’han fet la pregunta senzillament he dit: “Ningú”, i veient les mirades dels tontets allí reunits he cregut necessari explicar-me... “Creieu que arribant als punt que arribaran i amb la diferència que hi haurà un perdrà o l’altre guanyarà, o creieu que els que guanyin o perdin tindran clar que han guanyat o perdut?...”, tornada al despatx amb el cafè, aquest petit passeig em permet de palpar l’ambient i descobrir aquells que arriben a l’hora a l’empresa d’aquells que a l’hora ja tenen l’ordinador en marxa i estan treballant, i el mateix a l’hora de marxar, on hi ha els que a l’hora surten per la porta i els que a l’hora comencen a plegar, i el divertit és que precisament els que entren just a l’hora són els que surten també just a l’hora, i sense saber-ho ells mateixos confeccionen la llista de la gent segons l’ordre d’implicació i prescindibilitat... un cop dins del despatx m’he assegut observant com la meva ombra ho feia en la cadira davant meu, ha començat a explicar dossiers i expedients i veient-lo m’ha assaltat la pregunta: “Què feia aquell tipus allí?”, vaig jurar-me que només treballaria amb gent amb passió, de fet només considero vàlids aquells que fan dels problemes dels altres els seus problemes, me n’alegro quan algú em ve i em diu: “Mira, comprant al super vaig veure quelcom que ens pot ajudar en...”, o “Mentre estava a la dutxa vaig caure en que...”, la resta no deixen de ser una colla de disciplinats, una colla de personatges de qui un només obté un rendiment les hores que estan a l’empresa (i d’aquestes només les que dediquen a pensar per l’empresa), diuen que les idees brillants només les tenen les persones brillants, així que per corregir-ho la gent normal hauria de tenir moooooltes idees per tal que alguna d’elles marqués la diferència... el silenci i la mirada del tipus m’ha fet tornar a la realitat: “Segur que la feina està ben feta, i gràcies per l’esforç”, ell s’ha quedat sorprès de les meves darreres paraules, s’ha aixecat sortint per la porta, un cop sol he trucat per no tornar a veure’l més, encara recordo a aquells que davant la frase de “... gràcies per l’esforç”, deixaven anar un: “Esforç?, miri si no ho feia rebentava...”, és la diferència entre la passió i la disciplina, la primera és imprevisible en aparició i resultats, la segona predible del tot, però mentre la primera canvia el mon la segona senzillament el manté...

entrada 491 (any 2)

Ahir estava fent una copa deixant volar els records, de fet cap dels presents m’oferia res millor a qualsevol dels possibles records que em poguessin assaltar, no vaig poder més que somriure al recordar unes paraules: “Quan el passat té millor pinta que el present, ja cal que ens comencem a preocupar pel futur...”, i va ser aleshores quan vaig recordar a l’Alexandre tot preguntant-me que estaria fent, el darrer cop que el vaig veure va ser l’agost del 1876, vam coincidir a l’estrena del Ocaso dels Deus, i no vaig poder amagar una ganyota quan vam creuar la mirada, ainsss si el seu patró l’hagués vist allí; havíem coincidit feia uns mesos en un dels molts conflictes que els humans us entreteniu a crear per tal de regular el nombre de subnormals que respiren, i de fet, com no en la vella Europa i com no en els Balcans, i fins i tot podria dir més... i com no, els subnormals que tindrien o ja haguessin tingut descendència que s’acabaria per tornar a matar-se uns segles després, va ser en un poblet prop de la frontera de Montenegro on el vaig veure, el bar era un refugi d’assassins, mercenaris i altre gent de bon viure, a part de la col•lecció natural de monstres que aprofiten aquests conflictes per deixar-se anar i gaudir del seu particular portaventura, i allí tot sol en la barra el senyor Alexandre... “Vaja, no sabia que deixaven entrar tipus com tu en aquests locals...”, ell va somriure apurant la seva copa “Saps, si els que són com tu intentéssiu entrar en els locals on jo hauria d’estar, molt possiblement no ho aconseguiríeu i si ho féssiu no en sortiríeu, i això que els meus són els que tenen millor fama...” va demanar una nova copa, la Nikola, filla del propietari del local qui havia volgut tenir un noi i que vist el fracàs va decidir posar-li un nom masculí per molt femení que sonés, la bona de la Nikola em va servir allargant el servir al meu conegut a qui després de mirar-me li va deixar l’ampolla tot renegant, “L’hauries de perdonar... però els que sou com tu no li caieu massa bé...”, l’Alexandre va deixar escapar un sospir “Saps, perquè estic aquí?” i va ser aleshores quan vaig començar a posar-me nerviós, ell veient-me va explotar en rialles “Va, va, no et pensaràs que “ell” es fixa en un forat com aquest?, i que ni tan sols l’importeu?”, aquelles paraules lluny d’ofendre’m em van tranquil•litzar, i ell va seguir “Mira, en teoria tenim un do, un regal diví per poder decidir qui es mereix o no un càstig, tenim la capacitat de veure la veritable cara de les persones i conèixer els seus veritables desitjos... i no hi sé trobar la ironia en aquest “regal” que ens han endinyat, un regal que fa que on tothom veu bondat i gent de bon cor nosaltres hi veiem monstres, de fet he arribat a la conclusió que la humanitat no és que sigui imperfecta, la humanitat es collonudament perfecta, és perfectament imperfecta, suposo que si algú hagués volgut crear una espècie de fillsdeputa egoistes i viciosos hagués creat alguna cosa semblant a la humanitat, però és clar “ell” pot més, i ha donat una volta de cargol més, creant el que es passeja per aquest mon, i a fe d’”ell” que se n’ha sortit amb nota, no puc passejar per cap de les grans ciutats sense veure els veritables rostres dels que habitants, i quan més lloc de pau i bondat més monstres m’hi trobo, i saps, és en llocs com aquest on només hi ha lloc per a monstres que respiro tranquil, cap dels presents té la capacitat de sorprendre’m con tenen els bons de cor, esperit i portadors de bona voluntat que van a resar els diumenges mentre pequen a gust la resta de la setmana, suposo que si “ell” ens deixés fer una neteja a discreció el de baix hauria de fer obres d’ampliació, tot i que veient com van les coses per aquí, a vegades em pregunto si les obres ja les ha fetes i això no és més que un barri més del que hi ha baix...”, vaig somriure mentre m’acabava la copa “I no teniu psicoanalistes per tipus amb ales allà a dalt?, perquè segur que el problema no et ve de falta de sexe...”, l’Alexandre em va mirar “I per cert, per on traieu el líquid....”, ara si que l’Alexandre va explotar en rialles “Saps, em sabria greu tenir-te que matar algun dia vampir”....

entrada 490 (any 2)

Ahir mentre fèiem el cafè, vaig assistir a una nova demostració de la dialèctica, en aquest mon es suposa que tothom té algun atribut que el fa superior a la resta en una petita parcel•la, i és precisament el descobrir aquest atribut i la capacitat d’explotar-lo el que fa que esclateu i us desenvolupeu, i si a més aquest atribut pot donar beneficis a tercers doncs ja tenim el que us donarà de menjar, ahir estava amb un tipus que té el do de la paraula, ell sempre riu quan diu que: “La força trenca portes, les claus les obren, en canvi les paraules poden fer que ens les obrin i amés ens convidin a entrar...”, i possiblement no estigui massa desencertat, aquest personatge és un especialista del verb, del verb i de veure com actua en els altres, té la capacitat de dir, modular i entonar de la forma òptima per aconseguir els seus objectius que moltes vegades són els mateixos de qui li paga, amb tot jo sempre li pregunto “I que passarà el dia que et falli el teu do?”, i és aleshores quan ell es posa tot seriós “Doncs que serà l’hora de l’acció i dels vampirs com tu, i saps, no ho sentiré per que el meu “do” com dius m’hagi fallat, sinó que ho sentiré per tal com acabarà el tema...”, i jo no puc més que riure al pensar que les paraules moltes vegades han mort forces més persones que els senzills actes, i això tot pensant en la darrera notícia que he vist passar per la pantalla... semblaria ser que al Marroc han decidit declarar la guerra al proselitisme que no sigui el seu (pels que us vàreu saltar la classe de la “p”, o no vàreu prestar (amb p), atenció tot esperant que vinguessin mots com “polla” o “puta”, us diré que podeu trobar el significat del mot de collons per internet o en qualsevol diccionari), doncs bé, semblaria ser que cansats que els feligresos es replantegin si els hi val més un Deu o un altre (penseu que estem en una economia de lliure mercat, i l’elecció d’un Deu també està subjecte a la llei de l’oferta i la demanada, així com de les promocions... mireu, hi ha Deus que avui en dia ofereixen 3 salvacions gratuïtes, us podeu salvar vosaltres i dos més, i això inclou fins a cinc reencarnacions, tot sempre que no tingueu problemes d’articulacions i us pugueu agenollar, i cridar al set vents que el vostre és el millor (o almenys el millor per vosaltres)), doncs res, que han decidit que tothom qui parli d’un Deu que no sigui el seu ja pot fotre el camp del seu país... així de clar i marroquí (o català axocolatat si ho preferiu), i el resultat?, doncs que tothom ho ha acceptat, perquè força tranquil•lets que estaven per que els hi arribessin quatre subnormals a canviar-lis la troca, i els ecopijos també coneguts com a merdaintegradors o companysdegilipollades, us diran que en tenen tot el dret de salvar les seves creences de la invasió mercantilista del primer mon (ole, ole, que dit de cop i seguit fins i tot sona bé...), i mentrestant que feu vosaltres?, doncs força senzill... renegueu de les vostres costums (que no he dit creences), i els hi subvencioneu quan no construïu directament els seus lloc de pregària, tot dient que la llibertat ha de permetre que tothom pugui fer el que desitgi... i davant aquesta dicotomia ahir un dels megasubnormals de l’empresa la va clavar, a la pregunta de que pensava del que passava en el merdapais d’on venien: “Mira, ells han de tenir la llibertat de fer el que vulguin al seu país i aquí?” “I nosaltres?” “Nosaltres?, nosaltres tenim l’obligació de respectar-los”, ole, ole, ole, ole, ole, ahí tus güevos campeon!!!!

entrada 489 (any 2)

Ahir em van convidar al cinema, la sessió no va estar malament però com sempre l’interessant no és el que es veu a la pantalla, sinó que moltes vegades és tot allò que hi ha al voltant, la primera cinta a la que em van convidar, parlava de dracs i de com ensinistrar-los, i que voleu que us digui, que si, que si, que els efectes 3D no estaven malament, que en algun moment va sortir la rialla fàcil, i que els dibuixants tenen més facilitat per dibuixar noies que nois, de fet força més... però l’interessant va ser quan va acabar la cinta i sortíem (a partir d’aquí faré alguns spoilers de les pel•lícules, així que si teniu previst anar-les a veure el millor que podeu fer és deixar de llegir...), doncs bé, al sortir la brivallada que tenia pel costat anava explicant la peli tots il•lus i happies, quan de sobte un va dir “Però al final li falta la cama...”, (el prota, salva a tothom però perd la cama que li canvien per una de fusta/metall, de fet feia temps que no havia vist una cinta amb un final retorçut com aquell, una picada d’ullet a les històries gregues on l’heroi tot i guanyar acaba fent el grec, és adir datpelcul...), i es va produir un silenci, no vaig poder més que somriure al veure que aquells nens eren conscients per primera vegada que en moltes ocasions els actes heroics tenen el seu preu, i que per molt divertit que s’ho hagués passat el protagonista i per molt heroi que fos, la cama no li tornaria ningú... algú em va dir fa temps que un nen ho deixa de ser quan és conscient que morirà, bé, ahir sense arribar a aquest extrem hi va haver forces nens que van envellir uns quants anys a base de un xic de realitat ensucrada, però realitat al final... la segona cinta em va deixar més fred que calent, bé, veient només d’arrancada que estava amparada per la Disney ja em vaig témer el pitjor, perquè per molt Burton que es sigui, l’hombra de l’orellut és moooolt llarga, i així va ser, vaig deixar escapar una ganyota al pensar que l’original del 1865 era força més transgressor que la revisió del 2009, en plena època de la llibertat sense limitacions, i on els artistes fan el que els hi rota sense cap mena de topall vaig observar com la pel•lícula quedava força lluny de la novel•la, de fet suposo que si mai les erices es surten amb la seva, aquesta serà de les primeres per no dir la primera que cremaran i reinterpretaran amb una nova versió titulada “Alícia en el país de la igualtat...”, de fet jo hi vaig ser al 1865, i fins i tot vaig creuar-me amb el bo del Charles Lutwidge (ja hi he escrit sobre ell en altres posts), i no seré jo qui torni a aixecar la merda de si Alícia era força més real del que us creieu, i si a més tenia com a cognom Liddell, però no us porteu a engany Alícia (el llibre), va ser un regal, una caixa de pandora on ni tan sols esperança hi havia en el seu fons, un objecte amb un destí particular, un objecte amb uns colors i unes històries tan brillants que encara avui, forces anys després de la mort del seu creador és capaç d’atrapar a les pobres nenes, i de nenes anava el tema... amb tot qui la vulgui anar a veure que hi vagi i ja dirà, ara bé una de les millors escenes és la de les persones que es disfressen per ser deformes davant la deforme per si, reina vermella, una reina perfectament deforme en un regne de deformes, senzillament brutal i força apropiat pel present que ens toca viure, i la frase que diuen repetides vegades (i no és la de “Que les corten la cabeza”), sinó la de: “Un hauria de pensar almenys en sis coses impossibles abans d’esmorzar...”, i del barreter que voleu que us digui, el fantasma del propi escriptor desitjant a l’Alícia, i és que en això si que el Burton va poder escapar de la mirada del ratolí orellut, perquè només aquells que saben els rerefons de les històries poden sorprendre amb gestos tan innocents i alhora carregats d’obscurs desitjos...

entrada 488 (any 2)

Ahir mentre estàvem fent una copa algú va treure el tema de moda, el de la llibertat individual enfront de la llibertat comunitària, i va ser aleshores quan un dels presents va remarcar que aquests temes ja estaven força ben regulats dins de l’economia, de fet és el que es diuen “tractats de doble imposició”, doncs bé, ell parlava de “tractats de dobles drets”, i el tema era força senzill: “No donar més llibertats que aquelles que se’ns donen en els països d’origen dels que les reclamen...”, així d’arrancada i en fred, possiblement algú dirà que quina culpa en tenen els que venen dels països o els seus descendents del que es fan en el seu país, al que el conegut contestava: “I nosaltres quina culpa en tenim, a més si els propis nacionals no volen canviar les seves costums, valents collons que ens ho demanin a nosaltres...”, òbviament el meu conegut es va endur les crítiques dels defensors de les llibertats, i aleshores un va contestar “I quina legitimitat té el defensar la llibertat, quan el que es cerca és precisament abusant de la mateixa acabar amb les llibertats?”, el tema es va anar disparant, i va ser aleshores quan la nostra conversa es va encomanar a la taula del costat, i vaig assistir a l’escena de la nit, de fet no hi ha res més perillós que els sopars de parella, en aquest una de les tipes rajava contra la seva parella, de fet el tipus anava aguantant els comentaris de la seva parella qui reia amb els presents sobre l’inútil i estúpid que era ell, fins i tot hi havia una certa tensió sexual gaudida per les parelles de alguns dels nois que no amagaven com els hi afalagava la mirada de la tipa, de fet tots els presents eren millors que el poble diable qui cada cop que obria la boca rebia de valent, i va ser quan se li van omplir els collons que el tipus va deixar anar la frase de la nit: “Si tinguessis un cony com la teva boca segurament t’hi entrarien forces polles i trauries molta merda”... ainsss, quina meravella que és el vocabulari, sobretot el ben utilitzat, sense mesures, directes al gra, una frase així acaba qualsevol merdadiscussió, la tipa ho va començar a veure tot entre boires i es va aixecar anant disparada al bany, i va ser aleshores quan vaig flipar... la pluja de crítiques al tipus va ser majúscula, i aquells que reien les gracietes de la subnormal ara criticaven al pobre desgraciat, fins i tot algun dels presents li va demanar educadament que la nit per ell es podia donar per finiquitada, suposo que aquests eren els que esperaven poder ser ells els que poguessin consolar a la ploramiques amb el seu consolador biològic, i mentre, les seves parelles amb una brillantor als ulls al pensar que podrien dir que la seva parella havia estat la que s’havia endut la peça de premi; molt possiblement el despertar enveges del que elles follaven cada nit, era força més interessant que els escrúpols de pensar que no els hi eren fidels, però és clar la fidelitat no està de moda, i qui collons es creu que algú us és fidel...

entrada 487 (any 2)

Ahir va tocar sortir, i de fet ho vàrem fer tard ( i total per com va anar), fins aquell moment vaig estar tocant els blogs a una pobra coneguda, qui no va poder més que preguntar-me si realment m’agradaven les noies o tot era una pose d’homosexuá renegat... i clar un vampir mai diu mentides, de fet només per la diferència fisiològica i per allò que a pàrvuls t’ensenyen que els cilindres entren en els orificis, tinc una especial debilitat pel sexe femení, ja que a més tothom el titlla de sexe dèbil, i és clar, si al final van maldades un vol estar davant algú “dèbil”, que un és un vampir però no un vampir cullen (és a dir idiota de collons), doncs bé, ahir nit revival (això vol dir que vam anar a un local on la gent ballava cançons que no havien escoltat en saputa vida, o si ho havien fet eren tan petits quan ho van fer que ja ni se’n recorden), aquests locals tenen una dicotomia interessant per un costat fan recordar a molts que els bons temps ja han passat, i que ara es troben sols davant l’espadat de la resta de la seva existència, i per molts altres representa un intent de fer seu, allò que els hi ha explicat i que mai han viscut, i que molt possiblement mai visquin, hi estava donant tombs al tema quan la noia que tenia al costat i que m’havia donat ja un parell de cops el seu nom em va dir: “Jo visc el present, però si vols et puc explicar el meu passat...” bonica frase, a saber de quina merda novel•la l’havia treta, i total per viure el present sense reminiscències del passat crec que és força millor agafar un aparell de darrera generació que sempre porten incorporats les darreres novetats tecnològiques, però que voleu que us digui... un que és un vampir un xic romàntic i encara sap comptar amb àbac i de tant en tant li treu la pols al vic20 o al zx81, així que tot i que la noia renegava del seu passat (que segurament havia estat força més esplendorós que la seva merda de present), vaig decidir que tothom té dret a triar el seu futur, després d’una nit no més moguda del que hagués estat si ens haguéssim quedat a la pista de ball, ella va intentar buscar alguna excusa en el fet que portava ja un xic fora de mercat, i com sempre per un marit, dolent, alcohòlic, maltratador i bla, bla, bla, al que jo em preguntava, si la víctima decideix no ser-ho i no hi ha víctima tampoc hi ha maltratador, només hi ha algú qui viu la vida més tranquil•lament i un fill de puta sol i avorrit (però no seguiré per aquest caminet, que només em pot portar a un jardinet del que no me’n sortiré sense alguna punxada d’una rosa que de capulla ha passat a cabrona), i quan estava a punt de marxar la tipa m’ha dit “Saps, mai follo a qui estimo, l’estimar és massa important com per comprometre-ho amb el com es folla... ens tornarem a veure?”, vaig deixar anar un somriure tot pensant que la lectura pot ser una font de coneixement i de gilipollisme tot a parts iguals “Si quan vulguis, ja tens el meu telèfon...”, vaig sortir de la casa tot agraint no haver despertat la set, segur que un sol glop d’aquella sang i diarrea tota la setmana, la vaig escoltar mentre tancava la porta, molt possiblement el seu vell disc dur havia descobert que en cap moment li havia donat el meu número de telèfon, és el que tenen els aparells vells, no funcionen com un espera i a més són lents de reaccionar, i per això els tenim en museus, perquè la gent vegi i dubti de com es podia viure amb aquelles andròmines...
Per cert, entre altres van sonar:

Cançó 1
Cançó 2
Cançó 3
Cançó 4
Cançó 5
Cançó 6
Cançó 7
Cançó 8
Cançó 9
Cançó 10
Cançó 11
Cançó 12


There must be some way out of here," said the joker to the thief,
"There's too much confusion, I can't get no relief.
Businessmen, they drink my wine, plowmen dig my earth,
None of them along the line know what any of it is worth."

"No reason to get excited," the thief, he kindly spoke,
"There are many here among us who feel that life is but a joke.
But you and I, we've been through that, and this is not our fate,
So let us not talk falsely now, the hour is getting late."