entrada 507-2 (any 2)

Ahir la nit va morir jove, de fet tan jove que algú va dubtar si ni tan sols havia existit, ahir em va tocar acompanyar a un dels darrers divorciats de l’empresa a un dels últims invents per forrar-se, el vaig acompanyar a un speed-dating que per tots aquells que no siguin afins a les costums jueves ve a ser una tortura propera a la circumcisió, on tens la possibilitat de parlar amb un grup de dones (entre 7-10) no més de (10-12 minuts), al final de la ronda les interessades trien els mascles que les hi ha fet el pes (com no, sempre trien elles, els mascles no fan més que el paperot en tot aquest tema), doncs bé, ja ens teniu allí als dos escoltant les darreres instruccions de la celestina de torn qui va acabar amb un: “Sigueu naturals, sigueu vosaltres mateixos...”, em va costar aguantar-me el somriure, però jo anava d’acompanyant així que... apurar la copa i al ruedo... les primeres van ser unes estúpides de mena de les que només recordo la pregunta que una em va fer: “Tens relacions esporàdiques?”, pregunta trampa, però que collons per un cop que un és sincer, doncs clar que es tenen relacions esporàdiques, si un no té parella que es pot esperar?, però meeeeeec resposta incorrecta, és clar, davant la necessitat natural de les fèmines a la parella estable aquella no era la millor resposta, tot i que les relacions esporàdiques sempre han estat les que els hi ha ofert més plaer... però totes recorden la veu de la societat i la mama... “No juguis amb el que no podràs tenir...” tot i que crec que els haurien d’haver dit... “No juguis amb el que no et menjaràs...”, i així una rere l’altre fins arribar a la vuitena, a la tipa no li anaven malament els negocis, bona roba, bon rellotge, bon perfum i a més un excel•lent gust, que per si sol podia justificar la manca de tota la resta, em va mirar, va agafar aire tot recordant la primera pregunta que havia mentalitzat... “Com et dius?”, vaig somriure... “Realment és això el que vols saber? i pensa que el temps resta...”, ella em va mirar contrariada, “Està bé, a què et dediques?”, no vaig respondre “Sento haver-te fet perdre el temps...” vaig dir mentre m’aixecava... “Una cançó, almenys diga’m una cançó que t’agradi...”, i no sé encara el motiu però se’m va escapar “Glycerine dels Bush”, ella em va mirar sorpresa “I perquè no little things”, vaig somriure “O everything zen”, “O swallowed” va concloure ella, va ser aleshores quan va sonar la campana que indicava la fi del round, em vaig aixecar amb els seus ulls clavats en els meu... ella es va aixecar acostant al llavis als meus “Besa’m o mata’m d’avorriment però no em deixis aquí...”, la vaig besar tot i l’escàndol que es va muntar, òbviament ens van expulsar i van demanar disculpes a la resta però ja ho tenen això aquestes coses, així mentre els altres intentaven vendre el peix que ja feia ferum de passat, vam obrir la primera ampolla de vodka, no acabarem en res, però almenys donarem raó a la nit de ser-ho, perquè la nit no deixa de ser dels bojos que s’accepten per gustos musicals més que per afinitats professionals o projectes de futur que en el millor dels casos mai serà...