entrada 1058-2 (any 8)

Els monstres només tenim un enemic natural, i no és cap altre que els humans, aquests s’han especialitzat al llarg dels segles en perseguir-nos i matar-nos, hi ha una llei no escrita dels humans que diu que tota amenaça eliminada deixa de ser-ho... vaig intentar agafar aire mentre aixecava el cap, el tipus davant meu va fer una sèrie de moviment amb els braços a l’aire, el conjur de Hoff, vaig notar la pressió de nou coneixedor que només em quedava encaixar el cop de la millor forma possible, l’impacte va ser brutal i vaig sortir llençat uns metres colpejant contra una paret, qualsevol humà hagués mort a l’instant i fins i tot la capacitat de reconstrucció va trigar un xic, un senzill instant que em va permetre veure la cara de la mort molt a prop amb el seu sempre sinistre somriure “Potser avui ens veure’m vampir”, em vaig centrar, allò no pintava bé, el tipus va somriure va fer una altre gest a l’aire aquest cop ja no tenia forces per massa senzillament per aguantar el nou cop va ser en cara més fort, al aixecar el cap el vaig veure davant meu “Mor monstre, que Déu t’envií a l’infern d’on no haguessis tingut de sortir mai!” vaig notar com la fulla d’argent penetrava en el meu cos, amb un intentat final vaig intentar impedir que acabés però va ser en va, i després la foscor, el meu cos va quedar contra la paret. L’humà va agafar aire, havia estat difícil, portaven hores de combat i estat del tot exhaust però finalment ho havia aconseguit, havia mort al monstre, portava anys d’estudis i molts més caçant-los, havia aprés que no tenien lloc en aquest món, eren un recordatori del mal que existeix, un present de l’infern que molestava als ull de Déu, i ell era la darrera defensa, en certa mesura era un soldat de Déu, algú tocat amb el seu do... va introduir la mà dins l’abric cercant el ganivet d’Abraham, una fulla que li permetria tallar-li el cap a aquell monstre i acabar la feina, no havia estat difícil va pensar amb un somriure, els anys l’havien fet millor i més eficaç... la seva mà seguia cercant el ganivet. “Busques això?” la fulla va caure als seus peus “Humà... els anys igual t’han fet millor o més eficaç, però t’han tornat més estúpid encara... creus que Déu es fixaria en algú com tu?, quants anys li has dedicat a la teva formació? Tota la vida?, la de putes que s’han perdut que les follessis... una llàstima”, l’humà es va girar amb el gest de terror a la cara, va veure com m’anava aixecant les ferides s’anaven tancant i ell sabia que tocava, vaig somriure, fent un gest i ell va notar com les forces se li multiplicaven va caure de genolls entre basques, “El que notes és el gust de la foscor... només cal acostumar-s’hi... he estat just al donar-te força suficient per tal que no puguis dir que no estem equilibrats”, el tipus va començar a dibuixar de nou una sèrie de símbols a l’aire vaig preparar-me ell va somriure i allò va deixar de ser divertit, em vaig llençar contra ell, em va mirar sorprès, suposo que a classe li deurien explicar que davant aquell segell allò no podia passar, però la realitat moltes vegades té poc a veure amb el que s’explica, li van vendre esperances, idees, creences, que són molt maques i poden donar sentit a una vida, però no són gens útils quan et trobes davant un monstre