entrada 1031 (any 8)

Vagi per endavant que respecto a poques persones, si és que es pot donar aquest insult als que respecto... i entre ells hi ha el Ianus, el tipus va decidir que no volia perdre més temps amb els seus problemes de visió, i que tot i les recomanacions i que anés a entorns de semi-claredat per no perjudicar més els seus ulls va decidir un dia sortir al carrer i mirar al sol per darrer cop, va ser fatal i va perdre la poca visió que tenia, però ell sempre recorda amb emoció la darrera imatge, va passar de veure un món de mediocritat per la seva seguretat a un món salvatge, sense control tot i que hi perdés la vista, com ell diu “Una visió va justificar la foscor, i no me’n penedeixo del que vaig fer, és més, ho tornaria a fer...”, suposo que per les pobres ments humanes hi haurà una sèrie d’adjectius que ara rondaran i que no seran gents benèvols pel Ianus, però si us hi pareu a pensar un moment, (i sou sincers), no sé ben bé quina de les dues coses se’m fa més difícil de creure, observareu que totes les vostres regles i normes tenen un senzill punt en comú, i és que estan fetes per la vostra seguretat, quan matar no està bé (sempre segons vosaltres), és per tal que pugueu sortir al carrer sense el pensament que algú us pot arrabassar la vostra merda vida de forma senzilla (que ho poden fer), i sense pagar amb unes conseqüències que porten a que prefereixi no fer-ho. Així doncs, sou covards, no feu el que desitgeu pel que us caurà si ho feu, i mentrestant se us omple la boca de les llibertats que teniu, em recordeu les rates de Skinner dins dels laberints, sou lliures per anar on vulgueu si, però sempre que no us sortiu dels camins que us han estat traçats... humà, molt humà, refotudament humà i civilitzat, tant que alguns es corren de gust només de pensar-hi, quin món tan segur on viure i tan segur on deixar les merdes que cagueu en forma de nous humans... Amb els segles he aprés que quan fas una pregunta a un humà hi ha com a mínim tres respostes: el que et diuen, el que et voldrien dir, i finalment el que et poden dir, no sou éssers complexos com us creieu, ni tan sols complicats... senzillament sou estúpids, els nens malcriats de la creació amb rabietes i puntadetes cada cop que se us trenca un joguet i no us el reposen en temps i forma. Avui algú em deia que estaria disposat a donar anys de la seva vida per veure el futur dels seus fills, quan li he preguntat si ho deia seriosament, si acceptaria renunciar a 5, 10, 15 anys dels que li queden per veure com viurien els gremlins que té, ha somrigut amb “Home, és una forma de parlar...”, “home...” deu ni do quina manca de respecte, i mira que he intentat ser educat, no sé que li he fet per que em maltracti d’aquesta manera, amb tot ha quedat clar, que rere la forma de parlar en el fons li importa una merda el futur dels seus fills si aquest implica una limitació en el seu, i no he pogut evitar un somriure perquè no hi ha res més patètic que aquell qui creu que té un futur quan senzillament no té ni un present...