entrada 590 (any 2)

“Do ut des...” fa gràcia com es perden els clàssics (o el seu significat) i com es reprenen sota un aire de culturalitat que no deixa més que veure la inculturalitat del personal, de fet el bo del Lecter va perdre bona part del seu encant quan mentre bona part de la sala de cinema es corria (quasi que literalment) al escoltar el seu famós “Quid pro quo” jo no vaig poder més que somriure al detectar l’error, l’enorme error, i seguint la veta el “Crassus Errare”, i òbviament després s’han fet comentaris i altres tonteries tot aprofitant la locució (i prenent-la com a certa, valents collons), i com era d’esperar sense ni tan sols revisar si els pobres anglosaxons havien fet un reinterpretació del llatí... així que ja ho tenim, uns que s’ho agafen pel costat que els hi ve de gust i altres (que en principi ho haurien de tenir clar) que s’ho empassen tot creient que si els americans ho diuen, veritat haurà de ser... doncs ho sento, la frase hauria de ser “Do ut des”, locució llatina que vindria a dir “Dono perquè donis...” de fet és una de les meves màximes en tota conversa, quan en una conversa vec que aquest principi es perd de vista automàticament tendeixo a perdre interès per la mateixa, ja que quan es perd l’intercanvi bàsic d’informació el que resta és un monòleg que aporta informació a una part i deixa en evidència a l’altra part (perquè no us enganyeu, mai esteu millor que calladets, davant cada segon de misteri del silenci només queda la possibilitat que la següent paraula, si ja no ho ha fet la primera, us deixi en el que sou...); de fet fa temps algú em va dir que aplicant aquesta senzilla frase podem quantificar l’interès que despertem, si l’altre part només contesta amb monosíl•labs i no dóna part de la informació que li demanen i a canvi ens va preguntant podem tenir clar que allò no anirà enlloc, si l’altre part dóna monosíl•labs i ni tan sols pregunta el millor és aixecar-nos i marxar, si l’altre part s’esplaia amb explicacions i no pregunta estem en un punt on també val la pena donar la conversa per acabada o fer-nos accionista de la Bayer, si finalment l’altre part respon al que preguntem (i no més) i fa preguntes (interessants) podem tenir l’expectativa que el tema pot anar (tot i que al final sempre s’acaba cagant per algun dels dos costats), ahhhh, i per cert, en el post anterior vaig confondre el grup d’interès del feisbuc, ho sento però això demostra que interès el que es diu interès, doncs això... i per tal de posar-me al dia he decidit crear dous nous grups d’interès: “Saca mi foto de tu puto feisbuk, subnormal” i “Quien cojones te ha dicho que somos amigos so imbécil”, que espero que tinguin forces persones adherides abans que el senyor Feis Buc decideixi amb la seva magnanimitat engegar-me a pastar fang i em tanqui el compte...