entrada 568 (any 2)

Tinc la sensació que em repeteixo i aquest acte de desmemoriat només vol dir que ja no presto atenció al que escric (aka tant se m’enfot) o que ja no recordo on hi ha la frontera entre el que una vegada he pensat i el que alguna (altra) vegada he escrit... però avui hi ha una idea que va topant amb mi cada cop que em moc... i aquesta és on acaba la llibertat de l’altre i comença la d’un, avui estava escoltant que semblaria ser que han prohibit les curses de braus (és divertit com les corridas van passar a ser curses de braus i ara ja tornen a ser corridas als mass media, divertit el catalanitzar (demonitzar) aquesta paraula...), doncs bé, allò com li vulgueu dir sembla que ho estan a punt de prohibir, ja que una majoria de parlamentaris (caldria veure quants han votat creient el que votaven), així ho han decidit... i aquí se m’ha despertat de nou la idea d’on acaba la llibertat d’un i comença la de l’altre, i on acaba la llibertat d’un i comença la de tots, perquè per un escàs marge de vots es poden prohibir les corrides però no la prohibició de certa forma de vestir, ja que aquesta darrera prohibició afecta a la llibertat personal del individu, i la primera prohibició no ho fa?, i podríem anar posant exemples on tant una postura com l’altre és defensable, i on sempre que el resultat us faci contents es donarà allò de “La majoria decideix” i quan sigui el contrari direu “Els drets personals manen...”, us repto a que analitzeu totes les decisions que aneu veient i mireu de defensar una postura i després una altra, veureu com no és tan difícil, i aleshores, quina té la raó?, ahhhhh, pregunta trampa, suposo que direu que té la raó aquella que vosaltres considereu que té la raó, i la següent pregunta seria: “I com sabeu que teniu la raó?”, i la resposta serà la que vulgueu però que en el fons porta a creure “Jo tinc la raó perquè m’interessa o senzillament vull que les coses siguin així...”, ahhhh ja hem arribat al final del carrer, al final la llibertat no és més que el desig egoista d’un amb més o menys acceptació popular (tot depèn del grau de vulgaritat del personatge).... fa temps una persona em va dir: “No em preguntis si no pots acceptar les respostes, o si vols que aquestes respostes s’acomodin al que tu desitges... només pregunta’m si tu ets capaç d’acomodar-te a les respostes, d’altra manera seràs molt més feliç en la ignorància...”, visc en una societat d’emperadors nuus, de gent que va creient el que li diuen i que es fan vestits amb les paraules dels altres que se n’enfoten a les seves esquenes de l’estupidament nuus que van pel carrer sense veure que la seva meravellosa roba no és una quimera, i que no els fa tan diferents dels altres, i per acabar el divertit de veure que com sempre heu oblidat quelcom tan senzill com que ser “normal”, és senzilllament el “normal” i ser “extraordinari” és senzillament “extraordinari”, visc en un mon on tothom titlla de normals als altres i d’”extraordinaris” a ells mateixos, un mon veritablement graciós i divertit, i molt possiblement el pitjor mon on pogués estar-hi tot contradient als hippypolles que diuen que hi ha molts mons però que estan tots aquí o que aquest és el millor, creure això és el primer pas per creure que no cal canviar res, i creure que no cal canviar res, és el primer pas o el darrer cap a deixar de ser el que un hauria de ser....