entrada 360 (any 2)

S’acosta el Nadal que no banal, per no dir que ja quasi el tenim damunt, i és en aquesta època de l’any que tots el pederastes o “presumptes” pederastes que conec cerquen feina com a reis mags o com a Pares Noel en grans magatzems, fins i tot alguns com a pajes que es maten a pajas (mal acudit), cada cop que un pare somrient els hi deixa els seus fillets per fer-s’hi una foto, i quan el pare pregunta al nen “Ja li has donat la carta?, què t’ha dit?” el nen respon “Que sigui un bon nen i em porti bé” amb aquell somriure que el pare no acaba d’entendre i menys entendria si observés la camisa per fora els pantalons o el vestit mal cordat del nen/a... doncs bé en tot aquest entorn apareixen els famosos sopars d’empresa, l’únic lloc on es veu al gerents tinguin l’edat que tinguin amb texans i els jerseis del Rodolfo Lorencio, i les becàries vestides i maquillades com a pepes mentre les secretàries de més edat deixen anar en conclave judicis sobre tots els allí presents, una veritable merda, de fet a l’empresa on estic es va plantejar el prohibir-lo, però sota la justificació que coartàvem la llibertat i els usos i costums (i he de recordar que no fa gaire encara hi havia l’ús i la costum de la “prima notte”, i és que només es perden les bones costums, i es deixen aquelles destinades a putejar i purificar l’ànima, aisss), doncs bé, es va fer voluntària l’assistència, i aleshores sempre s’estava a la tirania de la majoria de: si ara vinc, que ara no, que no sé, que si sé per no vull saber, etc.. doncs bé, al final va passar el més lògic, el sopar és voluntari, però les gratificacions anuals es paguen aquell dia, senzill, no hi ets, no gratificació, brutalment clar per tal que fins i tot el darrer mongol de l’empresa ho entengui (i com a mongol, no em refereixo als naturals de Mongòlia), així que el sopar és un acte multitudinari, on tothom es queixa (vici natural en els homes) de tot: del menjar, del beure, de la gent, del lloc, vaja resumint, del sopar en la seva globabilitat, i després també, hi ha els idiotes que cerquen compartir la taula amb els subnormals amb qui passen tot l’any, així que en els nostres sopars les taules mai fan coincidir gent del mateix departament, i provoca més d’un somriure veure la cara de descol•locats de la majoria dels presents, quan estan asseguts amb set persones més que ni coneixien que treballaven amb ells, només hi ha dues taules que es mantenen, la de direcció amb el cap visible de l’empresa i tots els falcons de nova generació esperant la seva oportunitat, mentre esguarden des de la taula central totes les possibles víctimes, i la taula dels desarraigats, d’aquells que no tenen ni despatx, dels que van i venen per l’empresa, d’aquells que entren sense que cap secretària que els presenti, d’aquells que fan de qualsevol taula i lloc el seu despatx, i entre ells el veritable dirigent, bevent i rient, barrejant-se entre la gent que són els que realment fan gran l’empresa, i mirant la taula central, tot pensant que la idea d’ajuntar al subnormals en una mateixa taula va ser una sàvia decisió...