entrada 323 (any 2)

Avui quan he entrat a la feina he tingut d’aguantar la mirada de la secretària, una d’aquelles mirades de femella a qui li han llaurat l’hort, i no ha estat fins que he entrat al despatx que he descobert el motiu, damunt la taula tenia un la tassa de cafè, tot i que el cafè no feia l’olor de sempre, ha estat al fixar-m’hi millor que he desestimat la idea que la meva secretària hagués complert la seva sempre eterna amenaça de buidar mig pot d’evacuol al meu cafè, ja que al costat de la tassa una nota deia:“Gràcies Robin” i anava signada pel Batman, suposo que fer bones accions deu portar a aquestes cosses... ha estat al obrir l’ordinador que he vist el missatge, el mateix de cada any, un simple “Felicitats per un altre any, igual no va ser tan mala idea...”, ja fa uns quants anys que el rebo, sempre el mateix dia el 9 de novembre, i no puc més que somriure qual el vec, els temps ha passat i molt possiblement ja no hi ha les tensions del moment, però encara recordo com un sol home va poder canviar la història, diuen que els grans canvis venen així, d’errors i fets que no són lògics, tot va començar amb una errada d’un polític que va ser ampliada i exagerada, això va servir com a metxa per la revolució que s’estava gestant, possiblement l’errada no ho va ser tant com avui en dia ens fan creure, però no hi havia masses sortides més per la situació que s’estava vivint, recordo la cara desencaixada del comandant de la Bornholmerstrasse, quan intentava localitzar a algú que li donés les ordres del que calia fer, però és fàcil decidir sobre els altres quan no se’ls té al costat, i ell va intentar parlar amb tothom esperant que algú fos més persona i menys animal, les ordres semblaven clares, tot seguia igual, i ell havia de fer respectar el pas, tal com ho havia fet al llarg dels anys, tenia clar que el seu objectiu era mantenir el sistema, mai s’ho havia qüestionat, i sempre havia complert amb totes les ordres, però ara aquells que sempre havia cregut defensar li demanaven precisament que no complís les ordres rebudes “És fotut eh?” li vaig dir des de la porta, “O compleixes amb els desitjos dels que governen al poble, i que no tenen cap interès pel mateix o acceptes els desitjos del poble...” possiblement es deuria preguntar com collons hi havia arribat, però tal com anaven les cosses jo era del que menys li preocupava, vaig anar cap una taula obrint una ampolla de vodka “Saps, algú va dir fa anys que davant un fet com aquest només es pot escollir entre caixa o faixa”, em va mirar, i després, a la quantitat de gent que ja envaïa el seu pas fronterer, va acceptar el meu got de vodka, mentre que de fora només s’escoltava un crit “Nosaltres som el poble”, va assentir amb el cap i va aixecar el telèfon, la resta és història, el dia 9 de novembre de 1989 per a molts va acabar el segle vint, i tot gràcies a un oficial que no va complir amb les ordres donades i a un polític que es va equivocar al llegir un document, li vaig servir un nou got de vodka i ell em va convidar a una partida d’escacs, al veure el tauler va somriure “Aviat ja no podrem jugar triant entre el bàndol americà i el rus...” va dir mentre anava posant les fitxes...