entrada 276 (any 2)

Ahir estava fent un cafè en un d’aquells meravellosos lloc on la connexió wifi és gratuïta, i on els propietaris del local poc s’han preocupat d’analitzar les possibles conseqüències en el cas que algú massa espavilat o estúpid s’hi connecti, doncs bé, estava amb un conegut qui no parava de teclejar a l’ordinador mentre repetia periòdicament “Tranquil, que ara estic per tu, un moment...” de fet no tenia tampoc massa interès per parlar amb ell, així que hagués pogut estar-se rere la pantalla fins el dia del judici final, amb tot i veient la quantitat d’ordinadors que hi havia per les taules no vaig poder més que somriure al pensar que igual algú d’aquells “tecnològics”, podia estar xatejant, o és més, tenint una sessió de sexe virtual amb algú precisament que també estigués en aquella, sala, així que vaig deixar volar la imaginació pensant qui podria estar amb qui, i com es descriuria cadascú dels allí presents, que com tothom sap, en això d’Internet la visió personal que té cadascú de si mateix és força lliure per no dir altres coses... de sobte el meu company de taula, va girar l’ordinador cridant “Mira!, mira!...” vaig observar la pantalla, sense demostrar massa interès pels seus correus personals “No!, no!, mira al banner del costat!”, i aleshores el meu riure va explotar, contagiant al que estava amb mi, al veure l’absurd de la situació i tothom mirant-nos, el meu company va dir “El youtube és la hòstia!”, aleshores un xiuxiueig és va alçar un moment en la sala i algunes mirades d’aprovació ens van tornar un fred somriure, ara només tocava esperar que cap il•luminat ens demanés el link que tanta gràcia ens havia fet... en el fons el que ens havia despertat la vena còmica, no era el youtube, sinó un anunci de contactes que sota el títol “en anglès” de: “Vols conèixer dones de prop teu?” anava passant fotografies de noies que vivien per la zona on erets, i a veure.... possiblement si vius en una megàpolis però mega de emga... igual tens la sort que n’hi hagi tantes com les que anaven sortint, però vivint en una ciutat més petita, un coneixeria a algun d’aquells monuments, això o ja valdria la pena sortir i deixar-se atropellar per no haver-los vist en tot aquest temps, i a més quan comencen a treure noies de diferents ètnies i races, quan en el lloc on vius només n’hi ha una la casa fa més gràcia, i ja quan en treuen de nuclis agregats que estan deshabitats doncs el tema ja es dispara, i és clar a un no li queda més que el riure pensant que ens han de prendre per força gilipolles si creuen que ens podem pensar que allò és cert, i la major, és que ho poden fer sense cap mena de miraments o preocupacions, ja que si un es queixa ells al•legaran que no poden fer res sobre els “profiles” que la gent fa sobre si mateixa, el que he dit, que Internet ens fa lliures..., de sobte l’ordinador del meu company va fer una pampalluga, i va sortir un missatge “Et quedaràs com un tontet mirant noies irreals, o en vols conèixer una de real?”, vam aixecar la mirada intentant trobar la font del missatge tot i que el resultat final era previsible, de nou l’ordinador ens va parlar “Ja esteu contents?, sabeu que com a neandertals feu el pes.... i encara no has dit si em vols conèixer”, el meu company va escriure un “Si” a tota màquina, silenci, silenci, silenci, “Ho sento però no ets el meu tipus, possiblement el teu company sigui un xic més interessant, el pas dels anys dóna un cert atractiu als homes... saps: cert home tenia una parella de conills junts en un lloc tancat, i un vol saber quants són creats a partir d’aquesta parella en sis mesos, quan és la seva naturalesa el parir un altre parell cada mes, i en el segon mes els que han estat nats també poden parir”, la connexió és va tallar, el meu company em va mirar sense entendre res, “Bé, suposo que les intel•lectuals sempre han estat el teu plat fort” em va dir amb un somriure, no li vaig voler portar la contrària, però poc d’intel•lectual hi havia en aquella invitació....