entrada 462 (any 2)

Diuen que després d’cabar una feina no hi ha res millor que un bon descans més que res per deixar marxar en pau als fantasmes dels que ja no hi són, però semblava que ahir el tema no aniria per allí, vaig arribar a casa amb la intenció de deixar-me dur tota una nit per la música que tenia recomanada i pendent de ser escoltada, i amb la sempre agraïda companyia del tiet jack, però va ser entrar al pis, deixar la bossa a l’habitació i notar abans que sonés el timbre que hi havia algú a la porta, vaig pensar en no respondre, però sabia qui era, per tal com bategava aquell cor era el tontet del veinet qui suposo que oblidat entre bronca i bronca dels seus pares havia decidit venir a tocar els collons, el vaig deixar trucar i el vaig fer esperar una estona, quan vaig obrir la porta vaig poder veure encara la desesperació en la seva cara “Pensava que passaves de mi ja!”, va dir entrant “Saps ahir vaig anar al cine!, el pare m’hi va portar…” em va mirar suposo que esperant que li preguntes qualsevol merda, però no es va arriscar i va continuar “Vam veure Furia de Titans… saps, tot i que li vaig preguntar al meu pare si la història era com la peli i ell em va dir que si, hi vaig trobar alguns caps que hi penjaven… no sabràs tu…” bon intent!, però un porta forces segles arrossegant-se per aquest mon per saber que la cultura gratuïta mai s’ha valorat i s’acaba per oblidar de la forma més ràpida i estúpida possible, així que vaig anar cap a la meva biblioteca, just després d’entrar em vaig parar girant-me “T’he dit que vinguis?”, ell va arronsar les espatlles mentre esperava a la porta, tot i saber el llibre que buscava m’hi vaig estar més estona del estrictament necessari, les biblioteques tenen aquest efecte en mi, sé quan hi entro ara bé, mai tinc clar quan hi marxaré… vaig sortir donant-li un llibre, era una reedició d’un bon diccionari de Deus, Semideus i altres personatges de la mitologia grega i romana, “Aquí podràs viure tu mateix les seves aventures, i per cert, aquest no és un llibre per ser llegit ràpidament, és un llibre per ser gaudit…”, ell el mirava suposo que intentant descobrir per on anaven les piles o si hi havia un resum de tres pàgines, “Bé, sempre et queda l’opció de mirar-ho per internet al rincon del vago…”, vaig veure com li treia un pes de sobre, va enfilar cap a la porta quan de sobte es va aturar “Si ho miro per Internet, no crec que necessiti el llibre…”, va dir, va mirar la portada del llibre i va resseguir el relleu de la portada… “Saps, no tinc massa a fer… després del cine crec que al pare se li van acabar les idees de que fer amb mi, i la mare està més per la Laura… així que podria ser una bona idea!, tot i que no sé perquè els van canviar per l'avorrit de Deu que tneim ara, aquests si que eren guais..”, com sempre va obrir la porta i se’n va anar sense donar ni tan sols les gràcies… amb tot suposo que quan els homes van veure el que eren van decidir que els Deus no podien ser com ells, i enlloc de creure que aquell que els va fer els va fer tal com era ell, van decidir creure que aquell que els va fer hauria de ser xaxipiruliquetecagas per tal que ells també ho poguessin ser, amb tot no deixa de tenir la seva lògica humana aquesta idea...
I al final vaig quedar jo i la música…. Us deixo algunes de les cançons, per cert, de les que us deixo dues me les van recomanar i no seré jo qui opini sobre les mateixes…
Cançó 1
Cançó 2
Cançó 3
Cançó 4
Cançó 5
Cançó 6
Cançó 7

entrada 461 (any 2)

Com deia aquell “M’encanta que els plans surtin bé”, ahir mentre caminava pels carrers de Sevilla algunes de les moltes llegendes urbanes que fan referència a la Setmana Santa i a la ciutat em van anar venint al cap, mentre em dirigia cap al meu destí vaig recordar aquella en que un “costaler” va veure com el seu fill es posava malalt, com que el seu fill no millorava va demanar per després implorar directament a la imatge que durant forces anys havia dut que fes quelcom, al final el fill va morir i ell va deixar la germandat, sempre per aquestes dates li recordaven el seu lloc, i ell acabava dient: “Si em vol, ja sap on em pot trobar...”, diuen que aquell any va ser un any de pluges, quan això passa les imatges no surten fins el darrer moment, i en cas de fer-ho i si plou cerquen una casa o portal on protegir-les, diu la història que aquell any va començar a ploure, i que els cofrades van començar a buscar un portal on protegir el pas, tots eren petits fins que van arribar davant una porta d’una casa sense pensar-s’ho van trucar, com ja us podeu haver imaginat a aquestes alçades la casa era la d’aquell qui havia perdut el fill, al obrir la porta va veure la imatge que ell tan havia ajudat a portar i com li deia “Puc passar?”, arribats a aquest punt sempre se m’escapa el riure, perquè no em negareu que la situació té la seva guasa com diuen per aquí, però el fet és que la imatge es va salvar i algú va recuperar la fe que mai havia perdut... em vaig parar davant del portal, allí estaven, una mare força eficient, fins i tot pel cas que la medicina acabés per fallar de nou, havia decidit portar a la filla a Sevilla on sinó es podria salvar?... vaig pujar les escales fins al tercer pis, vaig agafar aire profundament visualitzant l’edifici, els passadissos, els plànols del pis, escoltant tot els sorolls, vaig acostar-me a la porta pitjant el timbre “Hola?” va dir la dona mirant-me sorpresa “Puc passar?” i no vaig poder evitar somriure pensant en la història anterior, una puntada i la cadena que feia d’esguard va saltar, la gent hauria d’aprendre que ficar cadenetes de disseny per fer la feina de forrellats no deixa de ser una estupidesa, la porta es va obrir, per sort la dona la va parar amb els seu cos i no va picar contra la paret, l’impacte la va atordir, vaig entrar colpejant el plexe solar de la dona, aquesta va caure com sac al veure com perdia tot l’aire dels seus pulmons, va començar a esbufegar intentat recuperar l’aire, quan vaig descobrir que quelcom no anava bé, en teoria hi hauria d’haver tres persones, però allí hi bategaven quatre cors... vaig mirar cap on sonava el mes potent i el vaig veure, un home que em mirava des del menjador, allò si que tenia guasa, estava a punt de resoldre un problema que la puta de la dona havia solucionat ella sola, segurament el fill ni tan sols era del que m’havia encarregat la feina, però en aquest negoci no hi ha lloc pels canvis i un cop es comença el millor és acabar-ho, vaig colpejar de nou a la dona qui va caure sortint darrera l’home, aquest intentava arribar al balcó, pel camí vaig agafar un estatueta de força mal gust i li vaig llençar, l’impacte el va tirar contra la porta de vidre, aquesta es va fer mil miques, ell es va frenar amb la barana, es va girar i aquest va ser el seu error un puntada el va aixecar i una altra el va llençar fora del balcó, el cos encara no havia tocat el terra quan em vaig parar al costat de la dona de nou, “Saps, tot hagués pogut ser més fàcil... partint del fet que sou una creació de Deu i un xic menys que el seu fill de qui també en teniu part, crec que seria força apropiat dir que això és la sang de Crist...” el ganivet li va tallar el coll, ella va intentar amb les mans impedir l’impossible, el coll es va obrir com el mar roig i força roges eren les aigües que d’allí van sortir, em vaig maleir per perdre uns segons mirant la sang i dubtant de si fer-la meva, no, aquella sang no era per mi, em vaig aixecar anat cap a una de les habitacions l’olor a mort era tan fort que molt possiblement qualsevol que hi hagués passat se li haguessin posat els pels de punta, vaig obrir la porta per veure-la, “Em vens a buscar?” va dir la nena que hi havia al llit “Ja em toca?”, m’hi vaig acostar, l’àngel que havia caigut del balcó accelerava el temps que tenia per acabar amb allò, vaig somriure, “Tens por a morir?” “Fa temps que estic enganyant a la mort, i la veritat és que ja en començo a estar cansada”, li vaig tancar els ulls amb la mà i la sang de la seva mare es va barrejar amb la seva, els romàntics diran que vaig tenir basques pel fet que era una nena, però el fet és que aquella sang estava ja més morta que viva, i si voleu passar per l’experiència, intenteu menjar-vos poc fet un bistec que porti forces dies fora la nevera, això o menjar-vos el cony d’una puta de carretera després d’una nit de “serveis” que també acostumen a acabar més mortes que vives tot i que en aquest cas sigui interiorment... vaig anar cap a la porta quan els plors d’un infant em van recordar que eren tres els escollits per tenir un accident, però que allí finalment hi havia hagut quatre persones, vaig entrar a l’habitació i el vaig veure, i aleshores ho vaig escoltar “Cal?”, “Importarà a algú que mori o visqui?”, “Jo et vaig enviar com a ovella i en llop t’has convertit, però no s’afarten també els llops? I doncs quin mèrit té el fer el que tothom pot fer?”, vaig agafar la criatura sortint del pis, vaig pujar al sotre i vaig anar saltant fins arribar al punt de fuga, em vaig deixar caure veient la mirada de l’infant clavada en la meva... unes hores després en Pablo estava revisant el pas quan em va veure “Joder!, no me des estos... por Dios que llevas allí?”, “Un futuro cofrade...” li vaig dir allargant-li l’infant, “Sabes que yo no...”, “Bueno, entonces la solución és fácil” vaig aixecar la mà i aleshores vam escoltar un soroll sec, ell es va girar deixant escapar un crit fus, de fet era força conegut tot i que no per tothom que arrel d’un “incident” de feia ja uns anys la imatge tenia un braç un xic delicat, el braç havia caigut i ara assenyalava a l’infant, aquest mirava seriosament la imatge preguntant-se qui collons era aquell que hi havia allí adalt... hores després vaig tornar a l’hotel, ella encara estava dormint o això em volia fer creure, “Has trigat molt” va deixar anar mentre em ficava al seu costat “Ha estat una nit moguda...” “Ni que ho diguis...” va contestar amb somriure fent patent allò que els humans sempre pensen que es parla d’ells en qualsevol context... ara ja estic a escassos quilòmetres de casa, diuen que aquests són precisament els més delicats, aquells on es comenten els errors més grans, així que em deixo portar i en tot cas que l’error el faci un altre... abans de sortir de Sevilla he llegit els diaris tot i que com sempre en els nostres casos poques notícies o referències a l’incident, i és que coses més estranyes passen o es fan passar per aquestes dates....

entrada 460 (any 2)

No hi ha res com una nit moguda i un retorn amb un bon Kuhri esperant, ahir mentre em plantejava de fer mal amb l’adolescent, de fet tots els del vagó ho eren per mi, no vaig poder evitar veure la dona que tenia uns seients més endavant, havia abaixat el diari i després de creuar la mirada amb mi es va aixecar acostant-se, va obrir la boca per dir alguna tonteria però al veure el meu ordinador va saltar “Ostres, no creia que ningú l’hagués comprat!, perdona em dic Núria” em va dir allargant una tarja “Com et funciona?” va dir assenyalant la pantalla del meu portable, “L’ordinador?, doncs toca un xic els collons fins que un no s’ho acostuma”, passats uns segons va tornar a insistir “T’he donat la meva tarja no?” “Si, però jo no en tinc de meves, ja saps… la crisis…” ella va somriure, així que davant meu tenia a una de les creadores del soft de seguretat que trenca tots els esquemes, i que per desgràcia personal em toca patir, la pròpia webcam fa un seguiment de la mirada de l’usuari quan aquesta no es centra en la pantalla o detecta més persones enfosqueix la pantalla, a més quan un escriu no es veuen les paraules, només després de marcar-les amb el ratolí són visibles, de normal només es veu una senzilla línia de color negre, pel que sembla avui no deixa de ser un prototip de seguretat i demà forces ho tindran a la seva empresa… vaig tancar l’ordinador invitant-la a una cafè, estava en viatge de negocis, mentre força part de la població començava les vacances, li vaig comentar que ja érem dos els que teníem feines pendents, ella va explotar amb un riure “Saps, semblem als de up in the air” “Vols dir que follarem?”, ella es va mossegar el llavi sense contestar al veure les seves cartes a l’aire, la conversa va ser força correcta quan ens van avisar que arribàvem al nostre destí, “Saps” va començar ella “Fins dissabte no m’esperen, m’he agafat un dia més per… bé, per motius personals, estic allotjada al Melia Colon, i em preguntava si ja tens reserva, per Deu!, semblo una adolescent idiota…” “Ets una adolescent idiota…” li vaig dir amb un somriure “I amb gust passaria la nit amb tu”, ella va somriure, “Potser no serà tan santa la setmana”, “Tot depèn de la penitència que vulguis seguir…”, ella va somriure mentre l’adolescent arrufava el nas, la joventut no sempre és el que decideix i menys en aquell viatge… la vaig acompanyar al seu hotel, Sevilla per setmana santa és especial, no hi ha cap altre lloc com aquell i més en divendres, divendres era quan tot va passar… va pujar la seva bossa a l’habitació, no em va convidar a pujar, suposo que allò era quelcom que em tocaria guanyar, va baixar, al cap d’una estona, “On anem?”… li vaig tapar els llavis amb un dit, i la vaig agafar de la mà, la primera parada no podia ser cap altre, anar a veure al Jesus de la Sentència, el bo del Pablo al veure’m no va poder amagar el somriure “Otra vez a pedir el perdon?” “Deja el perdon para los culpables”, frase que portava més de quaranta anys dient-li, la Núria va sentir el mateix escalfred que sent qualsevol mortal al veure’l “Sembla viu…”, possiblement sigui més que tan sols semblar-ho, molts diuen que està realment viu, després vam anar a veure a la Macarena, a Sevilla un és del a Macarena o de la Trianera, sempre m’ha fet gràcia que jo pertanyi a la primera i en canvi em decanti per la segona… en un moment de descuit el Pablo va estirar la cadena que em penjava del meu coll… “Aún lo llevas? Al señor y la señora?”, la Núria va deixar anar un “Hòstia!” al veure el meu penjoll, vaig forçar el somriure “Qui si no em pot perdonar pel que faig…”, vaig deixar al Pablo qui tenia millors coses a fer i vaig prendre a la Núria, la nit va ser llarga, nit de torbes i ràdios per anar seguint el recorregut dels senyors d’aquella nit… desprès de forces hores la vaig acompanyar al seu hotel, un cop a la recepció em va mirar “Vols pujar?, tinc la sensació que això encara no ha acabat…”, vaig somriure mentre l’agafava per la cintura i l’acompanyava cap a l’ascensor…

entrada 459 (any 2)

Els trens ja no són el que eren, ara un s’asseu i es deixa portar, quasi que no es té la sensació de que un es mou a una velocitat tal que si el tren li donés per obrir nou camins pocs ho explicarien, recordo encara quan viatjar en tren era tot un luxe, a la mà de ben pocs, recordo també com es va anar democratitzant, de fet, com tot amb el pas dels temps, i com les diferències de categoria es van anar eliminant per tal de deixar-ho tot en dues categories, recordo quan la divisió en categories feia més fàcil el trajecte, ara en canvi un mai té clar a qui li tocarà al costat, aixecant un xic el cap puc veure el somriure d’una adolescent qui viatja al costat de la seva mare, fent-me recordar que vivim els temps on les mares són megahiperenrotllades i com es descuidin les filles fins als seus novis es follen, i ja us podeu riure dels vampirs com jo, davant les vampires com aquelles, vampires necessitades de juventut i que aprofiten a les seves filles per gaudir-ne d’una segona, robada molts cops a les seves pròpies filles, les quals sota uns falsos principis creuen a més que els hi fan un favor a les seves mares, i només els hi allarguen la idea de que el temps s’ha parat per elles, fet que tothom sap en el fons que no passa, mares proclius als ansiolítics, antidepressius i a la tonteria vària… així que mentre no he pogut deixar escapar un somriure que l’adolescent creia que anava amb ella, quan en realitat era que anava amb la vella gallina del seu costat he recordat el motiu del meu viatge, fa uns dies un dels directius de l’empresa em va cridar, després de fer fora a la secretària em va oferir una copa, a l’empresa està prohibit l’alcohol, i que el tipus en disposés del seu propi bar indicava que ell era dels que dictava les normes més que no pas qui les patia, aleshores m’ho va explicar, havia estat feliçment casat i havia tingut una filla, feia poc més d’un any li havien diagnosticat una malaltia de les considerades “rares”, totes les teràpies a les que havia estat sotmesa (més o menys radicals i més i menys alternatives), havien fracassat, finalment un dels metges els hi va oferir un nou tractament, mitjançant teràpia gènica es podria intentar curar a la seva filla, ara bé, hi havia un petit problema que amb el temps creixeria, necessitaven tenir un nou fill, un fill dissenyat genèticament per tal de curar la filla, en aquells moments ell ja no era feliç en el seu matrimoni, i tenia clar el cost d’un fill més en qualsevol acord de divorci, i l’estalvi obvi d’una filla menys… la seva dona va acceptar des d’un inici (com no… per això es parla d’amor de mare…), ell s’hi va negar, però al final va caure… “Anava begut i estava confós…” em va dir, vaig aixecar la mà per fer-lo callar “Jo no necessito explicacions, senzillament ets humà… no li vulguis trobar més explicacions”, ell va acabar la copa servint-se’n una altra… quan va acabar d’explicar-m’ho vaig deixar passar uns minuts abans de preguntar “Ho tens clar?, vull que et quedi clar, necessito que siguis tu qui ho demani…” ell va agafar aire deixant escapar un senzill “Si” “Si?”, “Si, vull que ho facis”, “Veus tot té solució, i el dolor per molt que et diguin mai és etern…”, així que ja torno a estar en ruta, i perquè el tren?, bé, és un mitjà de transport que em portarà força ràpidament del punt A al B i en el que no s’acostuma a deixar masses rastres, avui m’han dit una frase del tot encertada “Ensucrar la vida no la fa més dolça, senzillament la fa més empalagosa…”

entrada 458-2 (any 2)

Avui s’ha complert aquella dita que ens diu que si bé està tenir els amics a prop, està encara millor tenir els enemics més pròxims, i aplicant aquesta dita que forces atribueixen al bo d’en Sun Tzu acostumo a llegir tan blogs afins com els no tan afins, i voila, avui he descobert que una part de les erices cabrejades s’han unit, i han creat una base de dades de blogs (entre altres) que potenciïn a Internet l’odi, discriminació i violència per motius racistes, antisemites, o altres referents a la ideologia, religió, etc, etc, que ja se m’estan inflant els collons de tantes tonteries juntes… eisss i una paraula força utilitzada en altres blogs de l’entorn odiosfèrics es considerada com a mot tabú, i qui la digui s’arrisca a acabar a la foguera, bé, suposo que els odiosfèrics s’estaran corrent de gust i els accionistes de les empreses de mocadors de papers ja es deuen estar fregant les mans, si voleu que us sigui sincer, crec que tinc els dies comptats, ja que aquest blog no destaca precisament per l’enaltiment dels valors que preconitzen aquests salvadors de la civilització occidental, i el que em comença a molestar una mica és el fet que es deixi als happyhaikus floreals que diguin totes les tontades que vulguin i intentar vendre un mon que només ells veuen, un mon de trippitubies on la felicitat és absoluta campa al seu gust, felicitat que jo personalment no hi vec, i aquests mateixos es creuen amb la capacitat de prohibir i fer callar aquells que el veuen de forma diferent, sempre he cregut que les idees es discuteixen i es rebateixen però prohibir-les no és la millor opció en cap dels casos, amb tot i aprofitant el temps que ens deixin, us prometo que des d’aquest blog seguiré dient el que em sembli i em posaré amb qui i com cregui més escaient, tot això em recorda una conversa que vaig tenir fa segles quan algú em va dir: “Què prohibeixin les meves idees no em desanima, és més, encara m’encoratja més, ja que senzilla i planerament vol dir que s’han quedat sense arguments per rebatre-les, i això ja em dóna la raó…”

entrada 458 (any 2)

Fa anys vaig conèixer un polític que tenia tan de gris com de capaç, i us puc assegurar que tot i semblar impossible era força capaç (tan que quasi no semblava un polític), doncs bé, en unes eleccions que tenia perdudes va decidir fer un canvi radical en la seva campanya electoral deixant-la a mans d’un jovenet i retirant a tota la vella guàrdia, pocs van entendre aquest moviment, però un dia fent copes amb ell m’ho va confessar, les eleccions no pintaven massa bé, i sempre era recomanable tenir un cap de turc a qui cremar que fer-ho a aquells qui tan havien contribuït amb els seus serveis passats, i si el tema no anava tan malament i acabaven per guanyar, sempre és més fàcil de treure el caramel a un jovenet que no acaba d’entendre com van les coses que posar la mà a la boca d’un llop vell en política... com deia aquell: “Sacrificar jovenets sempre ha estat més de moda que sacrificar vells... els deus es deleixen per la carn jove i odien la carn vella, i de pas els joves sempre estan més disposats a ser sacrificats que no pas aquells que amb el pas dels anys han vist sacrificar a forces altres i com les coses no han canviat ni un xic...”, doncs bé, veient les darreres notícies que va vomitant la pantalla no he pogut més que dibuixar un somriure al escoltar-ne una, com diria el meu bon amic: “La vida va passant però hi ha notícies que són eternes...”, i per eterns alguns gipipolles que van vagant per aquest mon, avui mentre feia el cafè quasi que aconsegueixen que m’ennuegui i tacar-me el vestit, dos dels yuppipolles de l’empresa estaven parlant, aquests han passat per tots els esports fashionetamegafashion existents i els que existiran i parlaven del seu darrer descobriment, i aquí ha estat el moment de l’accident, els tipus ara es dedicaven a practicar, reiki, si, si reiki amb un parell de reikillons, que pels intel•ligents que no perden el temps recordant gilipollades és la disciplina de la “força energètica vital universal” o “energia guaridora de l’univers”, i ara un cop s’han universalitzat sanejant-se i deixant-se una pasta (tothom sap que els diners embruten, i res millor per començar a estar net que regalar-los al guru de torn, qui farà el sacrifici d’embrutar-se amb els mateixos...), miren al personal des de la seva posició d’alçada... òbviament si ni tan sols intentes parlar amb ells i criticar la tonteria que fan et contestaran que no estan fetes aquestes disciplines místiques per tots els mortals (ni pels immortals diria jo)... però és clar, com deia aquell “No hi ha tonto més tonto que aquell es vol creure el que li diuen i vol fer-ho creure als altres...”, així que forçant el somriure m’he acabat el cafè i he sortit de la sala, total no seran ni els primers ni els darrers imbècils que perdran pasta creient que es converteixen en millors sers (que ja han sobrepassat el ser millors persones), i sense saber que per ser un millor ser l’important no és el que s’aprèn o el que t’expliquen, l’important senzillament és el que s’és...

entrada 457-3 (any 2)

Vaja, es veu que la notícia del dia és el fet que un cantant hagi sortit de l’armari, mireu que sou fàcils d’acontentar els humans, entre tot el que passa al mon, el més refotudament interessant són els gustos sexuals d’una persona, i després diran que els humans no esteu involucrats amb els mals de la vostra civilització i que no us preocupeu de com els hi va a la resta… però bé, poc hi puc dir… i si, a la pregunta de si hi ha vampirs homosexuals hauria de contestat que si, l’eternitat dóna per fer moltes proves, i entre elles la de veure si motiva més donar o rebre, com diria algú “Jugar al trenet tan com a màquina que com a vagó…”, amb tot una de les coses que sempre m’ha fet gràcia és el nom que donen a aquells que tenen tendències a tenir amb certa regularitat sexe amb humans/es, el primer cop que vaig escoltar la paraula em va costar lligar el seu concepte al fet, va ser ja fa forces segles quan em van dir que una persona era un “zenskiak”, ja la paraula en si denotava un cert despreci però la forma de mastegar la “z” i la “s” li donava un cert tint còmic si no fos per la situació… és una paraula força utilitzada, tot i que la seva traducció en l’idioma que utilitzeu s’acostaria al concepte de “brut”, així doncs aquell individu era un brut, normalment s’utilitza per definir un lloc brut, deixat i pestilent, i també pels actes dels curts de gambals, no m’ha deixat mai de sorprendre la facilitat en que uns han oblidat que abans quasi que mataven per follar-se segons a qui i ara amb la seva nova naturalesa tendeixen a criticar la possibilitat de fer allò que abans els consumia per dins, com deia aquell “Hi ha gent que mai està contenta, i per qui putejar a la resta sempre serà el més important…”, si voleu que us sigui sincer he conegut tantes conyopolles en una espècia com en l’altre, així que suposo que aquesta característica està per sobre de la condició d’espècie, tot i que la diferència està en que mentre en el cas dels humans els mals rotllos poden durar una quarantena o cinquantena d’anys en el cas dels vampirs el temps pot anar forces segles més enllà…

Once again we found ourselves to be lost
Holding hands while straying from the path in the forest dark
Aren't you happy to see me crawl serpentine towards the sun to you

Lift the lid off your heart's casket in the arms of rain
Drift along this river of sadness 'til we feel no pain
Baby stop, Hail Maries for the secret you get from me
Hail Maries but tomorrow's dream
In the arms of rain we are free

Again, I fought myself and lost
Come bite the apple and I'll crawl around your heart
I'm so happy to see you weep along in these arms you belong

Lift the lid off your heart's casket in the arms of rain
Drift along this river of sadness 'til we feel no pain
Baby stop, Hail Maries for the secret you get from me
Hail Maries but tomorrow's dream
In the arms of rain we are free

Ave Maria we try
Ave Maria we cry
Ave Maria we cry

Lift the lid off your heart's casket in the arms of rain
Drift along this river of sadness 'til we feel no pain
Baby stop, Hail Maries for the secret you get from me
Hail Maries but tomorrow's dream
In the arms of rain
Lift the lid off your heart's casket in the arms of rain
Drift along this river of sadness 'til we feel no pain
Baby stop, Hail Maries for the secret you get from me
Hail Maries
In the arms of rain we are free

It's the end of a road, ?hold me?
It's the end of a road and we're free

Song...

I la notícia seria que aquest sortís de l'armari, ainsss si ho fes...

entrada 457-2 (any 2)

Hi ha cinc fases que algú va associar a l’evolució de les malalties cròniques, però que ben mirades serveixen per a qualsevol problema, les fases són: negació, rebel•lió, negociació, reflexió i acceptació, qualsevol observador trobaria a faltar un fase primigènia que bé podria ser “detecció”, prèvia a totes les altres, suposo que la gràcia estaria en passar de la fase de detecció a la d’acceptació i gaudir del temps que els altres passen lamentant-se mentre van saltant de fase en fase, però és clar, si ens saltem aquestes fases despertem menys pena i de retruc se’ns fa menys cas... com deia una amic meu: “A urgències sempre atenen abans a aquell qui més crida, o més pena fa...”, el divertit del tema és que a forces dels vampirs que conec també hi ha passat per totes aquestes fases, un comença amb la notificació o experiència vital que li fa present que deixa de ser humà, és aleshores quan un intenta negar-se a l’evidència i intenta enganyar-se tot creient que encara li queda alguna traça d’humanitat en el seu ser, un cop un assumeix que la humanitat, allò que tantes vegades s’havia criticat s’ha perdut un decideix rebel•lar-se contra el problema, però en el nostre cas, aquest procés dura el que triga la set a fer-se present, després del primer beuratge un accepta que és impossible escapar al seu destí, i aleshores es comença un procés de negociació, procés força llarg i estúpid on els hi hagi, on un intenta de totes totes, assumir que si bé no deixa de ser un monstre pot pactar amb aquesta nova forma i mantenir una certa normalitat, de forma que la seva monstruositat no sigui tan evident i els altres l’acabin per acceptar (a estones), aquesta fase pot portar d’alguns anys a forces segles, però un mai hauria d’oblidar el que és i que per molt que es vulgui enganyar a la resta, un mai aconsegueix a enganyar-se a si mateix, així que després arriba la reflexió, el pas on un pensa en el que és i en el que serà, i no pas en el que era i el que es voldria ser, i es comença a entendre que l’existència és el temps que tenim per estar i no pas el temps que tenim per gaudir... i finalment arribem a l’acceptació, en aquest punt els vampirs comprenen que ja no són humans, i que tot el seu passat humà ha de ser oblidat quan més aviat millor, un reneix com a vampir i com a tal ha d’evitar que el seu passat li marqui el seu futur amargant-li el seu present, els valors humans estan bé, però sempre pels humans... al cap dels segles és força normal que es torni a la fase de rebel•lia, i s’intenti tornar a agafar costums perdudes quan un veu en el que s’ha convertit, i la seva ment encara humana no admet el que fa... no hi ha pitjor vampir que aquell atrapat en una ment humana, per sort la naturalesa és sàvia i aquests no acostumen a donar la brasa més enllà d’uns pocs segles, i a més mai són convidats a la convenció anual de vampirs, ja que ningú vol escoltar les tonteries d’algú qui es lamenta d’haver deixat de ser un humà... com si la condició humana fos digne de cap floreta...

entrada 457 (any 2)

Els blogs donen per fer moltes coses, i jo em vaig permetre de fer una petita juguesca, bé una petita i exitosa juguesca diria jo... a aquestes alçades segueixo forces blogs (90 blogs, cagate lorito... i a més els llegeixo, ainssss quan de temps perdut...), blogs més o menys prolífics i profilàctics com diria aquell, blogs on un deixa passar més o menys d’un mateix i on es gangrenen les bones intencions per acabar sent una poltrona de macagondeus continuats (amb més o menys gràcia, això en els millors dels casos, on no acaben per ser una poltrona de happyhaikuiades, que per cert rima amb mariconades), de fet n’hi ha alguns on s’escriu força per dir poc, on s’escriu poc per dir molt on fins i tot s’escriu fins la sacietat per acabar no dient res i alguns tan màgics on no s’escriu res i es diu molt, doncs bé, després de tot aquest temps em vaig veure enxampat en un bucle on tenia un nombre determinat de lectors (patidors), i on tenia sempre un nombre determinat de comentaris fets quasi sempre per les mateixes persones, i heus ací que vaig decidir mirar de canviar la troca, seria possible?, doncs he de dir que força més senzill del que m’esperava, el que ha acabat per demostrar que els humans sou més previsibles, o que us estic coneixent, més del que em pensava, el tema està en que si un vol perdre la meitat de lectors i el 90% dels comentaristes només cal que: escrigui fora d’hores, els humans sou animals de costums, sinó trobeu el post a l’hora de sempre ja no us esforceu a tornar-ho a intentar, si algú no el fa en uns dies també perd part del seu interès, i després senzillament deixant els comentaris com a “anònim”, deixant-los d’aquesta manera la gent de qui segueixo els blogs i a qui a vegades els hi deixo comentaris no saben que els hi he deixat jo (fet que m’hauria d’ofendre, perquè amb el temps que fa que ho faig, ja haurien de saber qui els hi deixa...), doncs bé, fent-ho així es trenca una de les regles estupidabloggils, i és aquella on es diu: “llegiràs només els blogs que et deixin comentaris i només en aquests hi deixaràs comentaris...”, doncs bé, i el resultat ha estat?, el resultat ha estat un retorn als orígens, aquest blog tenia un motiu primigeni que s’havia anat pervertint amb el temps i el contacte humà, i ara després d’aquesta passada per la forja tornem a tenir un metall nou i candent que s’acosta a allò que havia de ser, amb tot no menteixo quan reconec que a tothom li agrada patir un cert voyeurisme, així doncs suposo que la gràcia està en ser llegit per aquells que poden i volen entendre el que s’escriu, i treure el llast de les obligacions que senten altres pel senzill fet que has donat un cop d’ull al seu espai (acte d’alliberament bloggil i de trencament de regles estúpides), com deia aquell “Benvinguts els que tinguin la crítica fàcil i la ment àgil, i els autonomenats savis i gent que poc sap el que volen, podreu trobar un happy blog un xic més amunt o un xic més avall”, de fet aquest blog sempre ha estat i serà propietat del bosc de bambú, aliment necessari pels pandas i matèria primera de tot bon shinai...

entrada 456 (any 2)

Avui les erices cabrejades deuen estar contentes, crec que han tancat un altre simpòsium pro els drets de les dones, i el zetapedator hi ha anat per tal de sortir a la foto tot omplint-se la boca de que no hi haurà cap rebaixa en el pressupost per aquestes faràndules, ell i tota la cohort de fèmines del seu gabinet en pro d’un mon, millor, més just, i agradable de viure-hi... bé, de fet (i com a opinió personal),crec que si decidissin abandonar la política i deixar el tema en mans més preparades ens aniria força millor, fa uns dies en un blog (diria més, en un bon bloc), llegia sobre el cas de les mares de lloguer als EUA, posteriorment vaig veure un reportatge d’unes mares de lloguer a la Índia (i que gràcies a la transacció havien pogut assegurar un futur per la resta dels seus fills), i avui mentre destripàvem el mon algú ha tret el tema dels avortaments, i òbviament les erices cabrejades del local han dit allò de “nosaltres parim nosaltres decidim”, ahhhh, valentes paraules, però que pensarien si les seves parelles sota el crit de “jo els guanyo jo me’ls gasto” o “jo vull i puc i aleshores faig” (frase aquesta que les erices cabrejades també han agafat com a eslògan seu), decidissin que tal com les dones tenen necessitat de llibertat individual, els homes també la podrien necessitar, i aleshores un ha plantejat el tema des d’un punt de vista que ho ha lligat tot, el personatge ha proposat que les dones que es quedin embarassades i no vulguin la criatura, doncs res, que la tinguin i després rebin una compensació econòmica per part de l’estat, i l’estat després pot col•locar els nens amb pares que els vulguin adoptar, possiblement no sigui del tot just, ja que qui tingui capacitat podrà tenir el nen i qui no ho haurà de fer com fins ara, però el mon no es distingeix precisament per ser just... i fet i fotut, es solucionen dos problemes, per un costat el fet de cobrir una necessitat (que hi ha persones que volen adoptar), i segon evitar el trauma que segons totes les erices suposa un avortament, però ahhh, senyors, les erices allí presents no han trigat a titllar de masclista, inhumà i mercantilista el tema, i no he pogut evitar el somriure al pensar el “poc mercantilistes” que havien sigut els seus divorcis (pels aspergen, aquest ha estat un comentari irònic), i s’han enrocat en el tema que si elles pareixen elles poden decidir, i que cap home els hi ha d’explicar el que han o no han de fer amb el seu cos... arribats a aquest punt els mascles presents han decidit que ja no treia a res continuar la discussió, perquè no val la pena discutir quan una de les parts es creu amb la veritat absoluta, i el problema és que forces de les erices pel senzill fet que algunes vegades se les han escoltades i se’ls hi han fet cas es creuen que ara poden decidir sobretot i fer-ho complir, com deia aquell ens trobem en la dictadura dels fets passats, tot i que jo que porto forces segles caminant per aquest mon, i si voleu que us sigui sincer us podria dir que no us ha anat tan malament en el passat... i veient el present possiblement força millor que el futur que us espera, que en el cas que sigui un desastre recordeu que les dones no hi ha tingut res a veure, i si surt bé (per casualitat), serà gràcies a elles... de fet no hi ha tonto més perillós que aquell que es creu savi (per cert he dit tonto, no tonta, no s’esvalotin les erices)...

entrada 455 (any 2)

Ahir per la tarda estava amb una persona que em va dir una frase que darrerament sembla que tingui la insana tendència de voler demostrar la seva validesa, aquesta persona em va dir: “La gent es divideix en dos grups, els que tenen problemes i els que creuen que tenen la capacitat de resoldre'ls, i la gràcia és que moltes vegades aquells que es creuen que poden resoldre els dels altres són els que tenen els major problemes...”, sembla que darrerament tothom amb qui em creuo o és víctima de un del més grans problemes (recordeu que ningú té problemes petits), o és un guru llicenciat per Harvard en consellorosilia o com collons es digui, i la gràcia és que si no et surt bé el seguir el seu consell sempre et podrà dir (amb un posat de salvador i il·luminat) que el problema no ha estat el consell en si, sinó la teva incapacitat per dur-lo a terme i per entendre el fons del mateix... així que ahir em vaig voler tancar un xic de tanta contaminació humana, i amb sorpresa vaig veure que feien la peli de 300 per TV3, l'he vista ja algunes vegades i no defrauda si la considerem com una adaptació del còmic de Miller, força allunyada en la forma de la realitat però no en el fons, i em va estranyar que la cadena dels multicultisascetas tingués el nassos de posar aquesta cinta, fins i tot em vaig quedar un xic després de que s'acabés per tal de veure si hi havia una taula rodona per tal de justificar l'injustificable i dir que la cinta no era més que un acte propagandístic del EUA cap a Iran, com si la població en general fos el suficientment espavilada per entendre aquesta metàfora... això si, i lligat amb el primer punt sempre hi haurà professors per als tontos, professors que tenen la tendència d'ensenyar el que creuen que han d'ensenyar i la gent ha d'aprendre, i com ho han d'ensenyar, demostrant una vegada més que la condició humana i la imperfecció acostumen a anar forces vegades lligades de la mà, fa segles vaig conèixer a algú qui em va dir que hi havia estat, va fer el trio sencer... Marathon, Termòpiles, Salamina i com a bonus track Platea... i un cop que anàvem força beguts m'ho va dir: “La humanitat s'ha pervertit, fa temps un quasi que es podia plantejar morir per algunes de les idees que defensaven, i darrerament el que em plantejo és si exterminar-los per les idees que tenen avui en dia...”, i veient aquella cinta un ha de reconèixer que certa raó tenia, de fet no sé si va ser exactament que es digués: “ Una nova era ha començat, una era de llibertat. I tots sabran que 300 espartans van donar fins el darrer alè per defensar-la...”, i la frase de “Molon labe”, però tot i que no fossin exactament així, són força millors que les merdes que vomiten els polítics i els governants actuals....

entrada 454 (any 2)

La debilitat humana pot explotar en qualsevol moment i sota qualsevol foc, des de les brases més apaivagades fins al foc més viu, agafant un ampli ventall de possibilitats que desemboquen quasi sempre en la tragèdia, avui estàvem fent el cafè (de nou), en aquest procés de catarsi de compartir una estona amb els altres membres de l’organització (diuen que per integrar-nos, però veient el panorama, no sembla més aigua i oli, taques clarament definibles i que no es barregen... suposo que si Deu hagués volgut que fóssim més igual ens hagués donat més pit i cul i ens hagués tret algun que altre iq), m’he acostat a la meva secretària la que ha servit d’escut sociabilitzador davant dels ulls dels altres, i ella contenta de veure com el meu neguit s’incrementava exponencialment en funció de la gent i més gent que anava arribant, mai hagués pensant que hi havia tantes persones a l’organització, tantes persones i tants pocs treballadors... doncs bé, estava allí tot esperant que el temps passés ràpidament quan l’he escoltada, una de les secres de la planta inferior a la pregunta de com portava el divorci ha dit que força bé i ha començat a esplaiar-se de com de bé s’ho estava passant, de com sortia, dels seu nou grup d’amics, del grupet de “singles” als que s’havia ajuntat i de com feia viatges ara que tenia la filla gran, finalment ha criticat als homes que només volen “plan” tot dient que ella només s’ho vol passar bé, i a la pregunta de com es sentia ha contestat que ja hi ha joves de trenta que voldrien estar com ella, davant aquesta observació he aixecat el cap, jo i qualsevol que tingués dos ulls a la cara i poques ganes d’aguantar les tonteries alienes, la tipa m’ha vist i forçant el gest m’ha preguntat “O no ho veus així?, tu que tan saps... no faig bé?”, vaig agafar aire notant un copet de peu de la meva secre que ha passat per un sorollet graciós de la seva gola i finalment un intent per prendre’m d’allí, he sortit amb un somriure, un simple somriure... doncs bé, una senzilla hora més tard i després d’una petita bronca per part del seu jefe ha acabat plorant i marxant de l’empresa, possiblement el greu no sigui que hagi marxat plorant de l’empresa sinó les cinc subnormals que han anat a veure que li passava i que quasi que han paralitzat una secció departamental, així que dilluns no hi haurà una bronca, sinó cinc bronques i si el model es va complint aviat no hi haurà secretàries per fer la seva feina ni arbres suficients per la producció de kleenex; la meva secre ha entrat al despatx “Suposo que ja te n’has assabentat, no?” “De?” “Va no em fotis els pel, que ja has arrufat les celles...” (algun dia hauré d’esforçar-me a no ser tan fàcil de llegir...), “Si, ja m’ho han explicat lo de la tipa aquella, i també que li han donat la resta del dia de permís, mira,així podrà baixar a Barna i agafar l’avió que perdia si sortia a l’hora normal...” la meva secre ha dibuixat un somriure “Saps que ets un cabron, i per cert que li anaves a dir?” ahhhhh, la curiositat femenina, quasi tan com la dels vampirs “Doncs no me’n recordo, no tens feina a fer?”, ella ha arrufat el nas com acostuma a fer i ha anat cap a la porta “I no em miris el cul!” m’ha dit just al sortir del despatx, vaja malpensada... com si hi hagués alguna altra cosa que mirar... no he pogut més que pensar en lo fotudament dèbils que són els humans, algú dirà que “sensibles” i fins i tot intentarà vendre això com un privilegi o quelcom positiu, però l’evidència ho deixa clar, senzillament sou dèbils, aquella tipa de quaranta i algo que segons ella estava força millor que les de trenta mentia, i fins i tot ella ho sabia, aquella tipa com forces altres havia tingut o cagat un fill (que veient el que treuen algunes...), i havia deixat marcir-se creient-se les històries d’algú que no va trigar en trobar orelles més joves per mentir, i ara es trobava sola i abandonada, tot el que volia vendre era fum, senzillament vol a algú amb qui no morir sola, algú que li faci companyia i no li toqui massa el ovaris que ja els té plens de tot el que ha passat, senzillament vol una vida socialment vendible i deixar de ser la bitxa rara davant les seves amigues, senzillament vol tornar-se a enganyar, perquè no hi ha pitjor por pels humans que la certesa d’envellir sol i morir sol, i em fa gràcia perquè aquesta és una de les poques certeses que tenim els vampirs....

entrada 453-2 (any 2)

Fa segles em van dir que cada moment té el seu lloc, doncs bé, prop d’on visc hi ha un lloc que té forces moments al seu favor, el local el gestiona un argentí, que com a bon descendent de San Martín i porteny (a més), té aquell punt d’egoisme, infantilisme i caradura que el fa irresistible per a forces fèmines, això si, tot acompanyat amb una bromadora sinceritat que desarma qualsevol crítica masculina, i ja sé sap que un no es pot ofendre de com és una persona, només ho podem fer si aquella persona ens intenta fer creure que en realitat és el que no és, doncs bé, amb el anys ha anat convertint el local a imatge de casa seva de forma que un cop es traspassa la porta un no té clar si està en una cafeteria o en un mon bohemi, dins del local sempre hi ha les despistades que hi van a rendir culte al Pablo (el famós argentí), tot i que fa força temps que com diu ell “está conchado” ja que porta temps amb la mateixa noia, la que ha tingut de posar els ovaris més d’un cop damunt la barra per esbandir-la de cadellets encisats pel “nen dolent”, la seva parella sempre diu el mateix “vos sos un puta buena, porque no cobras por follar”, i el Pablo s’ho mira tot valorant si val la pena perdre l’oportunitat de la cacera a canvi del plat diari que té servit a casa, personalment li he anat veient perdent la brillantor en els seus ulls i els seus actes ja no són tan anàrquics com ens tenia acostumats, ja quasi que té una visió empresarial del seu local, suposo que el dia que això passi ens caldrà trobar un nou local, doncs bé, ahir hi era i mentre esperava per pagar van entrar dos de les noies que hi acostumen a anar, noies que han fet del local casa seva, es van treure les jaquetes i les van deixar en la primera taula que van trobar, i sota el crit de “Hoy juega el Boca”, es van llençar contra el projector que hi ha damunt un armari, mentre una intentava des d’un tamboret minúscul orientar el projector i preguntava “Xa? Se ve bien?” i tots els mascles de la sala no podien més que dir, “Nooo, a la derecha”, “Más arriba”, i ella somrient deia “Boludos, me refiero a la pantalla!”, l’altre va demanar un parell de cerveses, Quilmes com no, i mentre la cambrera li netejava la copa (la noia es va queixar una vegada que a les copes encara hi havia abrillantador del rentavaixelles), ella va mirar l’ampolla, la cambrera em va dir “No vegis, una només veu de morro, però aquesta només de copa”, però com deia aquell el plaer fa que moltes vegades ens oblidem de les manies o les tonteries, veient el numeret de la seva amiga va agafar les dues ampolles i la va anar a rescatar, de fet molt possiblement a qui es tenia de rescatar eren als pobres nois que estaven muntant l’espectacle davant d’ella i les núvies o exnúvies (a data d’avui ja no sé que són), d’ells i que s’ho miraven sense donar crèdit, una fins i tot va deixar anar un “No sé, que li veieu, si jo anés així...”, al que una de les argentines li va contestar “Entonces lo tenes claro linda, xa sabes lo que debes hacer...”, personalment crec que si aquella noia ho fes, tothom la miraria patint no caigués del tamboret i prengués mal, sense deixar de preguntar-se que li ha donat per vestir-se d’aquella manera, en canvi mirant a les que hi havia ahir un pot pensar forces altres coses, per cert, tot i que ho he intentat no recordo els seus noms, això si, sóc capaç de recordar forces altres coses seves, ja ho diuen que la memòria és selectiva...

entrada 453 (any 2)

No sé si ja he tocat el tema, però avui mentre feia el cafè i gaudia de la companyia de certs estrats de l’empresa (atenció, avís pels aspergen, això és ironia), no he pogut més que quasi ofegar-me davant les declaracions de una neosecrepijomuymucho, la tipa mentre menjava el seu entrepà ha deixat anar que era vegetariana, no contenta en ser imbècil, ha intentat que tots els d’allí ens féssim partícips de la seva religió, i mirant la seva mirada un creu que hagués estat un bon fitxatge per la santa inquisició, així doncs en el seu intent de fer-nos creure que només hi ha una religió de l’enciam i que el tomàquet és el seu profeta, i que el tofu s’asseu a la dreta de la bleda ha seguit vanejant ... les explicacions de la tipa eren força contundents segons ella, ja que menjar carn no deixa de ser menjar cadàvers, i a més els animals pateixen un estrès injustificable abans de morir (per aquesta regla de tres cap ésser viu hauria de morir... no vegeu l’overbooking que hi hauria al planeta, perquè suposo que morir ha de ser com a mínim un xic estressant tot i que n’hi hagi que ho trobem alliverador...), i finalment ha sentenciat que la carn conté forces productes del tot insans per l’organisme, ha estat aleshores quan un dels que feia el cafè amb mi no podent més ha contestat ( i ull que quan aquest parla, acostuma a pujar el preu del pa), “Saps perquè nosaltres donem consells i els que sou com tu només els transcriviu?, doncs perquè nosaltres no perdem el temps ni el fem perdre als altres dient tonteries, he dit tonteries?” ha dit tot mirant-me, després que li confirmés que si ha continuat “Val, dient tonteries no crec que et molesti massa, tot i que els d’aquí presents creiem que son gilipollades directament... doncs bé, segons la teva teoria, et preguntaria què menges tu?, suposo que vegetals i altres merdes supermegabiofashion que et venen, i de les que no saps ni l’origen creient que el teu guru dietista no t’enganya, tot i que considerant que és el seu negoci, i partint que tothom enganya no sé que dir-te, però seguint amb el tema, tu menges vegetals, i la pregunta seria: no estan vius els vegetals?, no senten els vegetals’?, no deixa de ser un menjar-se cadàvers el fet de menjar fulles d’enciam?, i sobre els tòxics dir-te que més en porten els vegetals i per similitud de sistemes orgànics tot el que un animal pot aguantar ho assimilarà millor un humà que no pas allò que assimila un vegetal..., a més darrera aquestes religions el que hi ha és un intent de fer que la gent que no pot menjar carn es senti on the wave enlloc de lamentar el seu deplorable estatus, i que creguin que pel senzill fet de monoalimentar-se són forces millor que els altres, i per cert, si vols et puc passar una còpia de l’informe que vam fer per una gran superfície on recomanàvem que la fruita que els hi venia amb tares o tocada, la venguessin com a producte ecològic, que el imbècils com tu pensen que quan més merda està una fruita més ecològica i natural és...”, la tipa ha anat posant-se vermella fins a l’extrem que el color de la seva cara segurament feia competència directa la vermell dels seus mugrons o mont de Venus, ha agafat aire mirant-se a l’altre per preguntar: “Res més que hagi de saber aquesta estúpida secretària?” aleshores he estat jo el que no he pogut més que contestar “Què els vegetarians són força sosos i no tenen gust a res...”, tots se m’han quedat mirant sense entendre massa les meves paraules, només algú del fons de la sala ha somrigut aixecant un xic el dit per felicitar-me de com de delicat sóc al dir les coses...

entrada 452 (any 2)

Tinc un conegut que sempre està disposat a donar un cop de mà (de mà o del que faci falta...), si mai algú necessita algú que l’escolti el meu conegut s’hi presenta, i amb gust escoltarà tot el que li diguin amb un somriure, i si l’altre part vol al final li farà un breu resum per assegurar-se que ho ha entès tot i donarà la seva opinió, de forma assenyada i comprensible per l’altra part, tot indicant els punts forts i febles de la mateixa i encoratjant a prendre una decisió, per un altre costat si mai algú necessita algú senzillament per estar ell també s’hi presenta és ideal per a dies inoblidables, plans d’allò que sempre s’ha volgut fer però mai s’ha tingut temps o quan s’ha tingut temps no s’ha tingut a ningú amb qui fer-ho (que és el més normal), si per una altra banda busqueu sexe fàcil ell també s’ofereix, les males llengües diuen que és un amant excepcional, així que ja no us dic el que diuen les bones, si mai teniu cap compromís i necessiteu a algú que faci el periple o senzillament ompli una butaca o un espai, ell també vindrà i ho farà de forma òptima, en cas de consells tècnics sobre molts dels problemes diaris ell representa una enciclopèdia quasi que sense fons, i si quelcom se li escapa us ho cercarà per tal de solucionar-vos el problema, és a dir un paio brutalment complert, fa un temps el vaig trobar una nit i després d’unes quantes copes ens vam anar sincerant, “Saps” em va dir “La gent creu que molesta quan demana favors, però en realitat se’ls hi hauria de donar les gràcies, cada cop que ho fan, un descobreix el patètics i mancats que són i com necessiten dels altres per arribar a ser, i és precisament en aquests moments quan valoro el fet que mai he tingut la necessitat ni el desig de demanar res als altres...”, va ser aleshores quan vaig recordar unes paraules dites fa molt de temps: “ J’errais dans un méandre; J’avais trop de partis, trop compliqués, à prendre; J’ai pris... Mais le plus simple, de beaucoup. J’ai décidé d’être admirable, en tout, pour tout!”... suposo que bona part de la gent a qui ha ajudat no els hi faria massa gràcia aquest comentari, però que es pot esperar d’aquells que tenen els problemes “més grans”, les situacions “més complicades”, les opcions “més difícils”, de fet escoltant i creient el que la gent diu un té clar que els problemes petits no existeixen o si existeixen mai són dels que ens expliquen (i no em crec que la gent només expliqui els “grans” problemes, que la gent per tal que se la mirin amb bons ulls i fer un xic de llàstima són capaços d’explicar-vos qualsevol merda), i si voleu fer la prova no teniu més que dir a algú que us expliqui un problema: “Vaja i per aquesta merda de mini problema estàs preocupat”, us asseguro que en el 95% del casos mai més us tornaran a demanar el vostre parer...

entrada 451 (any 2)

Avui he recordat al bo del Paul mentre llegia alguns dels blogs que tafanejo cada matí, ell sempre deia: “Són suficientment valents per opinar per covards per actuar...” mentre acaronava el seu fusell, “I les paraules mai han canviat res” acabava dient com un bon epitafi, d’aquells epitafis que bufetegen als que es pensen que denunciant i quedant-se quiets perden el seu quorum de culpa de la merda de societat que esteu fent (i al que esteu contribuint, activa o passivament)... avui llegia tot un pou de queixes i forces comentaris encoratjadors i de reafirmació vers la persona que havia iniciat un al•legat contra tot el que creia que no funciona, i la pregunta seria: “I ara què?”, doncs força senzill, uns copets a l’espatlla de la persona que ho ha escrit (i suposo que a més amb totes les bones intencions), i després matar-se a palles celebrant lo xaximanguissolidaris que són alguns, i el mon, doncs bé, el mon seguirà com sempre, sense patir ni un instant pels atacs escrits i poc més que forces estan disposats a fer... també he observat amb certa sorpresa com les erices cabrejades fa dies que no treuen temes nous, i jo que tinc un bon cor (parat i putrefacte, però bo en el fons...) els hi proposo un tema: divendres vaig arribar tard a casa i em vaig trobar al veïnet d’unes quantes plantes per sobre a la porta de casa (veïnet per jove, no pas per petit, tot i que tampoc aixeca massa de terra), “Ho tens?”, va ser la seva pregunta, i us puc assegurar que si mai heu dubtat de cap mena de síndrome d’abstinència l’hauríeu de veure, “El què?”, “Va no facis conya, ho tens no?”, vaig obrir la porta i va entrar disparat a casa, suposo que l’hagués pogut parar però em feia gràcia la situació... un cop al menjador el vaig veure amb l’objecte entre les mans “Uf, no havia dubtat que ja el tenies”, “Si, des d’ahir, i encara està per obrir” “Puc?”, no vaig poder amagar el somriure, hi ha ànimes que es venen per força poc... el que tenia entre les seves mans era el joc de GOW III (a.k.a God of War III), la darrera aventura d’en Kratos, un dels paios amb les idees més clares que us pugueu plantejar, un joc que aporta un visió “atípica” però no irreal del Deus de la Grècia clàssica, així que aquest cap de setmana he tingut al veí més que els seus pares quasi, el tipus ha estat fent guàrdia vigilant les meves entrades i sortides per presentar-se a casa, com ell diu “Els meus pares són uns maricons perduts per no saber valorar un bon joc...”, doncs bé, heus ací que poc a poc vam anar cascant als deus de l’Olimp: Posidó, Hades, Hermes, Apol•lo, fins i tot l’Heracles, a més d’acabar en els braços d’Afrodita..., i heus en aquest moment que vaig pensar en les erices cabrejades, només per l’escena d’Afrodita i la prèvia amb la núvia de Posidó (núvia-vídua), ja en tenen per demanar que es cremin totes les còpies del joc i acusar formalment al pobre Kratos de mal tractament, i de pas demanar a tots els que hi han jugat, que hi juguen i fins i tot als que hi vulguin jugar que els tanquin en un centre de reeducació i que no hi surtin fins que sàpiguen fer punt de creu i es caguin davant el crit d’una fèmina cabrejada... , el meu veïnet no va poder més que somriure amb mi veient la imatge, ell reia del que veia i jo del que pensava, possiblement amb els anys ell també entendrà que l’important no és el que es veu sinó el que es pensa... possiblement no batre’m el record mundial, però no ens pujaran els colors quan diguem que acabarem el joc en unes 8-9 hores, un temps força raonable quan es té un brivall al costat que no para de demanar-te que els deixis jugar a ell i tafanejar tots els racons dels escenaris....

entrada 450 (any 2)

Avui mentre esmorzava al human style com diríeu els humans, m'han preguntat si encara estava amb el blog, si us he de ser sincers no va fer massa gràcia en un començament, però avui per avui és una més de les tontades que se'm toleren, doncs si, encara estic amb el blog, tot i no tenir massa clar fins quan... però bé com li he dit al meu interlocutor d'aquest matí els blogs no deixen de ser una merda més dels humans des d'on intentar vendre's i demostrar lo xaxipurilus que uns viuen o lo intel·ligents i dotats per les paraules que en són uns altres, un sistema per crear realitats paral·leles per tal d'amagar les merdavides que els humans acostumen a tenir... tot i que si voleu que us sigui sincers res de nou per algú que porta forces segles veient com perdeu la vida intentant demostrar que sou allò que no sou enlloc de gaudir del que sou... he dit gaudir?, bé, en alguns casos ho hauríem de deixar en: molestar el menys possible mentre espereu que us arribi l'hora, amb el temps he anat afegint blogs que llegeixo cada cop més diagonalment, forces han estat els triats però pocs els interessants, i d'aquí recomanar a aquell que ens diu que ha viscut força que té el messenger petat i que li han reventat i ara no és més que una plataforma des d'on algú envia missatges per tal de veure “certes fotografies”, com em va dir algú que us coneix força bé “Tu deixa que facin, que al final el temps els posa tots en el seu lloc...”, doncs bé, avui mentre esmorzava amb algú com jo hem revisat el personal de la cafeteria, teníem clar que no hi podria haver ningú més com nosaltres, però n'estàvem segurs?, i aleshores el meu acompanyant m'ha dit “Has vist la taula del fons?” “La dels vells que estan esmorzant, monopolitzant el diari i que acaben de descobrir que han guanyat un xic de pasta en la primitiva?”, “Exacte!” m'ha dit amb un somriure, “Imagina que els hi haguessin tocat forces milions, i que la resta se n'hagués adonat... que creus que passaria?, aquí la gent és coneix, vaja que quasi sempre venim els mateixos, i ells foten pinta de guiris... vols dir que els hi quedaria temps per gaudir dels milions?”, no he pogut més que somriure “Mira, els humans fa força temps que s'han empassat lo de l'ordre per tal d'evitar incidents, aquí no tens més que humans civilitzats, que si els hi tires un caramel t'aixequen la poteta i et donen els bons dies...” “Veus, és en dies com aquestos que recordo amb certa nostàlgia quan es guiaven més pels sentiments i menys per la raó... el dia que la raó els va guanyar van esdevenir una pandilla d'avorrits...” “Suposo que ells també creuen que les vaques, els porcs i altres animals dels que s'alimenten també són avorrits” “Touche!” ha dit el meu acompanyant acabant-se el cafè amb llet...

entrada 449-2 (any 2)

Aisss, això de ser vampir i tenir temps per endavant fa que un cregui que tota la resta també el teniu... i ja em liava sense explicar lo de l'Enric, perdoneu, perdoneu... bé, havia quedat amb l'Enric al mateix lloc on havíem fet la darrera copa, vaig arribar un parell de minuts tard i ja el vaig trobar a la barra conversant amb el cambrer, aquest va dibuixar un somriure al veure'm “Veus, n'hi ha que aprenen aviat!” em va dir mentre guardava una ampolla del que deuria ser un bon whisky “Mira, qualsevol orangutan pot accedir a Internet i fer-se un expert en whisky, i en canvi no tothom pot tocar els collons del cambrer demanant un burbon”, el cambrer va rebufar agafant la meva ampolla “No t'has preguntat mai perquè no s'acaba?” em va dir acostant-se “Doncs per que cada nit m'hi pixo dintre, i tu ni te n'adones...” va deixar anar mentre m'omplia el got, com a bon professional va callar i ens va deixar sols “Tu diràs” li vaig preguntar a l'Enric “Encara tinc opcions a la feina?” “A la feina?, pensava que no t'interessava...” “Doncs mira, ara igual m'interessa”, “Ho sento, ja no hi ha cap lloc a cobrir, ara bé, si vols anar fent-me un truc de tan en tan et diré si surt...” “Va!, no siguis cabron t'he dit que necessito la feina...” “La necessites o la vols?, pensa que hi ha una gran diferència entre una cosa i l'altre...” “La vull” va acabar dient, després de la segona copa em va explicar el que li havia passat, va tornar el cap de setmana a casa seva, i la seva núvia li havia preparat un sopar sorpresa amb els seus amics, el sopar anava bé, però sense saber el perquè cada cop es trobava més molest, més fora de lloc, els comentaris que abans el feien riure ara li semblaven unes pocasoltades dignes de qualsevol subnormal, un dels personatges al que mai havia suportat va deixar anar una tonteria a la que tots van riure menys ell, aquest aleshores va fer un comentari sobre ell al que l'Enric senzillament va contestar “Perquè no te'n vas a la merda?”, aquella frase va dinamitar el sopar, a partir de les hores només hi va haver mirades furtives i comentaris massa educats i formals fins i tot per a ells, quan es va acabar el sopar, la seva núvia li va preguntar que li havia passat, i que ja podia anar a demanar disculpes, ell es va arronsar d'espatlles estava a punt de dir-li a la seva núvia que si es volia disculpar ho fes ella, quan va escoltar una veu a la seva esquena “Ei, dins t'has passat, mira entenc que estiguis cremant però pensa que no tot t'hem d'aguantar les tonteries, així que millor que baixis el pistó, o...”, “O?” va preguntar l'Enric girant-se, aleshores va descobrir quelcom que el va fer somriure, eren fotudament educats, eren previsiblement educats, eren gilipolladament educats, un temps enrere hauria demanat disculpes i s'haurien donat la mà o una abraçada, eren el que marcaven els canons, però la seva pregunta els havia trencat, ara passaven de ser dos gossos que juguen i s'intenten muntar a un gos que ensenya les dents i un altre que li respon; “O?” va tornar a preguntar l'Enric, “Mira si segueixes així acabarem malament i no voldria...” va notar el titubeig de les paraules, la respiració accelerada, allí davant tenia un covard, “O què?” va cridar l'Enric, la seva núvia va saltar i el va agafar del braç, just quan el tonto el va empènyer, la seva núvia va caure al terra i l'infern sobre el cel, l'Enric es va girar deixant anar un cop de puny que va partir el nas al seu company, aquest es va inclinar i un puntada de l'Enric el va llençar contra un dels cotxes, va rebotar cap endavant l'Enric va saltar clavant el genoll al pit i agafant la nuca de l'altre va empènyer el cap, cap abaix mentre colpejava la barbeta amb l'altre genoll, el company caure davant seu, aleshores l'Enric va començar a donar-li puntades, notava l'adrenalina en tot el seu cos, cap dels seus civilitzats amics va intentar fer res, i va ser això el que el va aturar “Algú té res a dir?” va veure un mirada que no havia vist mai en ells i una altre en elles, la seva núvia el va fer tornar a la realitat “Què has fet? t'has tornat boig?”, no va aguantar més, va pujar al seu cotxe i va marxar d'allí, va buscar la música que sempre havia evitat per l'emissora de la seva ràdio, i va acabar en locals als que abans no hi hagués anat ni que l'obliguessin, es va sorprendre prenent copes amb aquells a qui havia evitat, i es va despertar en una casa desconeguda, va ser aleshores quan es va obrir un xic el jersei i em va ensenyar un tatuatge, “Diuen que és el kanji de coratge”, allí si que no vaig poder més que explotar a riure “Jo diria que és el de sopa” ell va clavar la mirada en els meus ulls i jo la vaig baixar “Val, val, no em peguis, igual si que és el de coratge, o igual és una sopa coratjosa...” ell va continuar... l'endemà la seva núvia el va trucar preguntant on havia estat, havien portat al noi a l'hospital, ella s'havia excusat tot dient que no ho volia dir a ningú però que degut a l'estrès passat ell s'havia estat medicant, era l'única forma de que es poguessin justificar li va dir, l'Enric va pensar, “que es poguessin justificar”, li va penjar el telèfon, ell no creia que fos necessari ni volia justificar-se més pels seus actes, els seus actes eren seu i havia decidit acceptar-los com a tals, no havia tornat a parlar amb ella, la setmana havia estat dura però interessant per a ell, l'havien felicitat i no li havia calgut massa recordar la meva oferta, “Suposo que ara és quan dic, Enric sóc el teu pare, vine al costat fosc...” ell va deixar escapar un somriure posant-se seriós “I la feina?”, “Tens el passaport en regla?” “El passaport?, si, si, crec...” “Millor que sigui així, dimarts et vull a la seu central, t'estaran esperant” “Dimarts?, però si no tindré temps de fer equipatge ni res... “ “Pensa que per començar de nou el millor és no portar masses llastres, i per cert, ja saps quan val la teva ànima?” “Menys que el meu desig per ser el que sóc, va respondre” “Doncs que així s'escrigui i així és faci.... benvingut a l'empresa Enric, suposo que ens tornarem a veure” vam compartir més copes fins i tot amb el cambrer, però ara les copes tenien un gust diferent, ara tot era diferent, ara ell era diferent.... segurament aquest dilluns em quedaré sense cafè i hauré d'aguantar els morrets sempre graciosos de la secretària... però hi ha ànimes que bé s'ho mereixen...

entrada 449 (any 2)

Ahir va tocar sortir entre altres temes per la trucada de l'Enric, m'estava canviant mentre els Bon Jovi anaven cridant allò de “we weren't born to follow”, i vaig somriure al recordar que molt possiblement els vampirs siguem dels pocs que entre totes les malediccions que tenim també ens toca carregar amb la de no haver nascut per seguir a ningú, vaig sortir del pàrquing amb la Demi Lovato fent-me companyia, un cop d'ull a la llumeta tocacollons que brillava just davant meu i vaig descobrir que entre tot el que podem fer els vampirs encara no hi ha la capacitat de fer que el dipòsit de benzina no es buidi, així que vaig parar en una estació de servei, vaig tornar a somriure com de rucs som, fa uns anys hagués matat per omplir-me jo mateix el dipòsit, quan els dependents no et deixaven ni acostar-te al sortidor i ara mataria, però per tal que m'omplissin el dipòsit, suposo que per molt vampir que es sigui un tampoc està mai content... un cop vaig acabar l'operació i seguint les instruccions de la màquina (tot i que no crec que en l'ordre correcte), vaig entrar a la botiga de l'estació a pagar, dos passes en el local i no vaig poder avançar, van ser un segons per descobrir que era això el que m'impedia entrar en el local, un cop superat l'ensurt vaig anar a pagar, sense poder evitar escoltar com una de les dependentes li explicava a l'altre els seus problemes amorosos, que si el seu nuvi/marit, passava d'ella, que si preferia la tele a ella, que si sempre que podia marxava amb els amics, que si mirava a totes les dones amb les que es creuava, que si era una màquina de pets i rots i així fins que va concloure amb un “Dímelo, dímelo, que soy una tonta!”, i va ser quan no hi vaig poder més “Si, una tonta i una estúpida per ser incapaç de veure que estàs amb un home normal i corrent”, i aleshores es van quedar les dues sorpreses i indignades que hagués escoltat la conversa, com si les anormals no fossin conscients que estaven treballant en un lloc públic i que era més que normal que hi entrés gent... vaig pagar aguantant les seves mirades i sent conscient que tan aviat com em girés em posarien de verd cap amunt, al sortir per la porta vaig escoltar entre altres floretes “.. lo has visto, si además esos cabrones se ayudan los unos a los otros, lo que te he dicho, los hombres son unos capullos insensibles”, va ser aleshores quan la meva ment va anar forces anys enrere, vaig recordar el dia que passejava amb un conegut prop d'Edo i vam ser testimonis d'un duel, vaig mirar als contendents i vaig seguir caminant, qui m'acompanyava em va preguntar “No vols veure el final del duel?”, no vaig poder amagar el somriure “Ja l'he vist, ja sé com acabarà això”, el combat va ser ràpid fins i tot més del que jo havia previst, en uns pocs segons la sang d'un dels allí presents va tintar de vermell l'herba que es va balancejar amb l'ajuda del vent per tornar a recuperar el seu verd natural, el samurai que havia guanyat va netejar la fulla i va començar a caminar, el vaig veure mirar la vall que se li obria davant d'ell i com una llàgrima corria per la seva galta, el meu acompanyant com a bon humà la va cagar “Deu ser dur carregar amb la mort d'un altre home, mira com plora”, no vaig dir res, però tenia clar que el samurai plorava per la bellesa del paratge, de fet no hi ha res més sobrevalorat que la vida d'un home, un cop en el cotxe va ser la Amy qui em va tornar a la realitat...

entrada 448 (any 2)

Vaig conèixer a la Len fa segles, quan jo ja era vell ella ja era prehistòrica, hi ha antecedents seus des de la Grècia clàssica, ella és un personatge del tot estrany, els que són com ella porten segles cansats de les tonteries dels humans i viuen recollits en veritables santuaris des d'on es diverteixen com a Deus amateurs a donar ordres i divertir-se amb l'espectacle, hi ha molts que es senten incòmodes amb la seva companyia. és una dona donada als excessos, el seu curt pas per on estic ha suposat la necessitat d'explicar forces desaparicions d'humans, posant en perill un ja de per si complex equilibri, avui quan l'he vist al cotxe no he pogut més que somriure “Vaja ens tornem a veure Migda-El”, ella ha forçat el gest “Saps, que només hi ha una persona que em pot anomenar així...” “Algú a qui vas fer reviure al tercer dia convertint-lo en el que som tots nosaltres?... deuen estar especialment contents amb tu al Vaticà...”, “Saps, tens un sentit de l'humor que no fa per tu... et posaria un parell segles més dels que tens...” “No sé si prendre-m'ho com un afalagament, fins i tot així igual seria un xic petit per tu...”, el viatge ha estat agradable, possiblement qui me'l va ordenar esperava que fos com una tortura però amb la Len no hi ha lloc per l'avorriment, sempre et pot explicar qualsevol fet com si hi hagués estat, ella diu que si no ha estat en algun lloc en un determinat moment era perquè no s'ho valia, i amb el temps no he pogut més que donar-li la raó... per l'equip de música la gran Nina ens ha sorprès...

“Ain't got no mother Ain't got no culture
Ain't got no friends, aint got no schoolin'
Ain't got no love, Ain't got no name
Ain't got no ticket, Ain't got no token
Ain't got no god”

“Saps” m'ha dit la Len, “Sempre he cregut que ella va conèixer a algú com nosaltres i per això pot cantar com ho fa aquesta cançó...” no he pogut més que observar-la dibuixant un somriure, “Possiblement si això fos veritat tu series la persona a qui hagués conegut, no?” la Len ha deixat anar un riure: “Saps, em retracto, sembla que tinguis quatre o cinc segles més dels que tens” “Vaja, tu ves-me fent vell... qualsevol diria que m'estàs tirant els trastos”, “Et ve de gust fer un xic més llarg aquest viatge?” no he pogut més que mossegar-me els llavis “Suposo que ja saps...” ella ha posat un dit en els meus llavis “Si, que ja has quedat per aquesta nit, qui m'anava a dir que al final em canviaries per un humà...”, la resta del viatge ha estat deliciosa, al arribar a l'aeroport ja l'estaven esperant, l'he mirada i ella ha tornat a dibuixar un somriure “No pateixis, estaré bé, no és el moment que facis el cavaller per una velleta com jo... reserva't pel que valgui la pena, amb tot t'ho agraeixo...” l'he vist desaparèixer força ben acompanyada, i quelcom dins meu m'ha dit que no trigaria a tornar-la a veure...

Low and behold baby, these are the things you
make me do.

Katherine wheel I'm burning for you. I'm burning
for you.


Come on and break me a limb at a time. 

Wrap me around your spoke so tight.

There's no letting go.

Spin me around to blur the line between you and I.

What are you waiting for?


Low and behold baby, these are the things you
make me do.

Katherine wheel I'm burning for you.

Please don't stop until my heart no longer
screams Katherine wheel. Katherine wheel. 


Holding hands won't be enough in a world giving
to a hell to a god. 

Love in theory and practice chapter one.


Low and behold baby, these are the things you
make me do. 

Katherine wheel I'm burning for you.

Please don't stop until my heart no longer
screams Katherine wheel. Katherine wheel. 


I twist and turn while your on swirl.

The dizzier I get the clearer I see.

With you I'm at peace with the wall within.
Cançó 1
Cançó 2