entrada 897 (any 3)

El fets se m’han avançat, i em faran semblar com un “ocurrent del que ja ha passat…” i un senzill “blog oportunista”, ahir estava llegint un bon post d’un tipus que parlava de bases estrangeres en territori patri i hi havia comentaris sobre el fet que des d’aquelles bases s’havien fet observacions de platets voladors, i vaig estar a punt de fer un post (parauleta de vampir) sobre el fet de com “alguns” fan creure en el tema d’amenaces “exteriors” per tal de llençar-se a una cursa bèl·lica que de qualsevol altre manera no tindria cap justificació moral, ètica o de setze ous, així que sota la “improbable” invasió o existència d’una amenaça exterior tothom permet que se’ls gastin en joguines que poden ser del tot menys barates… i mentre li donava voltes al post, un tipus “molt organitzat”, vaja tot un ikeatorrista (si, si, ja sé que era noruec i no suec, però no hi ha acudits o xists perfectes…), doncs això que el ikeatorrista ell solet a oslet (xist dolent de dolent), ha fotut dos atemptats per llogar-hi cadires, perquè després ens queixem dels sistemes organitzatius llatins, aquí ni una vintena ho farien tan niquelat… i després encara esperaven que petés una altra bomba, perquè com en tot bon objecte de ikea sempre sobren peces, en aquest cas bombes… avui un tipus em deia que encara el faran passar per malalt i que en casos com aquest ell veu encertada la pena de mort, almenys dos punts d’aquesta observació m’ha fet somriure, primer que s’hagin de quantificar els morts per decidir lo de la pena de mort, un mort no cal, dos ja ho veurem, tres ens ho pensem, més de quaranta potser si que ens el carreguem i si passa de cinquanta doncs de cap al passadís de la mort… i després que el facin passar per boig, de fet suposo que deu ser més fàcil que tothom s’enganyi pensant que està boig que no pas acceptar que un tipus normal i sa pugui decidir fer una trastada com aquella, perquè aleshores la idea de que una persona com les que teniu al costat sigui un potencial cabron com aquell fa força més por que creure que sempre hi pot haver algun tarat per aquest món, (i no sabeu que enganyar-se no serveix per canviar la realitat només serveix per emmascarar-la i fer-la encara més perillosa), al llarg dels segles he conegut a forces tipus radicals i fanàtics, i tots ells sempre creien que feien un gran favor al seu país (nació, que queda més patri, i sempre, sempre hi havia algú darrera seu que els punxava per acabar de fer-los saltar, ara ja podeu cercar a aquest algú…), sembla que en aquest cas el tema estava en una espècie de neteja “ètnica” davant el perill que representaven per la societat del benestar que tenen muntada, i com ells diuen “Si no hi ha recursos per tothom i volem mantenir la repartició existent, aleshores senzillament sobra gent…”, i algú em comentava que en aquella illa també hi havia “nacionals” i que el tipus no va fer distinció, no he pogut evitar el somriure “Per ell, eren “contaminats” de fet encara pitjor que els propis immigrants de primera, segona o tercera generació poc importa, de fet per aquesta gent si no estàs amb ells estàs contra ells, i no hi ha res pitjor que un com tu que hagi caigut a la debilitat d’ajudar a l’enemic, aquests encara mereixen menys perdó, per tal que cap dels teus es plantegi ni tan sols la possibilitat de canviar de bàndol o ajudar a l’enemic, bé, ni tan sols gosi voler entendre’ls…”

entrada 896 (any 3)

És l’època dels comiats vacacionals, i de la tornada dels “primers”, d’aquells que van obrir (amb valentia i dos collons) camí, amb la seva marxa de gaudiment dels dies cobrats però no treballats... és divertit com n’hi ha que tornen força més cansats que no pas van marxar, fent cert allò que les vacances a vegades cansen més que no pas la feina, a l’empresa tinc un conegut que senzillament els hi pregunta si es llevaven aviat, i davant la resposta de “No, que no calia matinar” ell diu: “Veus, no ho entenc, jo quan tinc dies per a mi, m’aixeco molt aviat per gaudir-los al màxim i no els perdo dormint, igual perquè tinc ganes de viure’ls més que no pas de senzillament deixar-los passar...”, amb el tema aquest de la sortida de les vacances fa temps que en un petit comitè (segurament els altres no entendrien la nostra activitat), doncs bé, en aquest petit comitè ens dediquem a fer juguesques per veure qui la palmarà en algun accident de tràfic, qui s’ofegarà, les parelles que acabaran separades, les prenyades pel marit impotent (que a l’estiu aquests miracles es donen)... i després a la tornada mirem com ha anat el tema i fem el respectiu repartiment de premis fillputescs, de fet el divertit és com veure parelles que més o menys s’aguanten durant l’any i que acaben per engegar-se a la merda després de vacances, com em van dir una vegada “Estan preparats per aguantar-se algunes hores, però no pas per fer-ho tot el dia... de fet en vacances és quan arribem a descobrir el que hem canviat i el poc que coneixem avui en dia a la nostra parella...”, davant això que millor que unes vacances separades i de les que no calgui explicar res; avui un dels temes de conversa ha estat el fet que en un dels diaris hi ha el famós joc de trobar les set diferències entre dues fotos, doncs res, les fotos eren de l’equip femení de basquet i l’escàndol ha estat quan una de les diferències feia referència a la superfície/volum mamària d’una de les jugadores, que per art i màgia del photoxoping va incrementar-se, i clar, les erices cabrejades en peu de guerra i tamahawk en mà a la recerca del responsable, tot i les explicacions que l’estiu ja porta aquestes coses... i sinó com a mostra el comentari d’ahir, després d’una reunió amb una delegació d’una altra empresa la resposta a la pregunta: “Com ha anat?, que tal eren?”, va ser “Tenia uns pits saltarins... un terratrèmol no massa fort i ja tenim una altre affaire boys, boys, boys...” i el somriure de tots els presents... això a l’hivern us puc assegurar que no passa, de fet per a un vampir els humans no deixeu de ser una panda de brivalls amb ganes de sarau i que aprofiten la mínima per liar-la, i els que no són així no deixen de ser una panda de grisos que com deia aquell: “Senzillament fan la seva feina i poc més, la clara diferència entre viure i senzillament existir...”, doncs això, que la frase d’aquest estiu per lligar podria ser aquesta “Vius o existeixes?”, al que la resposta de la “beachy xoni” sera un “Eing...” mentre et mira de dalt a vall preguntant-se on tens el tattoo perquè són lo mas de lo mas i lo mas xupi de lo xupi, això mentre el “Xiringu Joshua” demana la seva birra tot dient “Esa de los ciudadanos del mundo que mola el anuncio” sota la mirada dels gafapastis que demanen “Aquella que té la cançoneta pop del moment, i el clip super treballat i ben dirigit que demostra com es pot combinar art i naturalesa...”, total i com deia aquell ahir, hauria de venir el Morrissey i currar-los tots a hòsties per lo mainstream dels collons que són, això si, imbècils per demanar una cervesa en funció de l’anunci i no pas en funció de la pròpia cervesa, igual, perquè en el fons són incapaços de diferenciar-les... com em deia un conegut “Amb els ulls clucs es força difícil diferenciar un cony d’un altre, elles ho tenen més fàcil, però en el tema de conys és tot un art...”, doncs amb la cervesa suposo que igual, com deia un tipus “Totes les cerveses a l’estiu són bones, i els pixats la menys bona...”

entrada 895 (any 3)

Definitivament els contes estan canviant, si primer va ser el de la caputxeta vermella i després el de la Blancaneus, avui li ha tocat al de Bambi, quan he descobert que a la mare del susoditx no la va matar un caçador sinó que va ser la Noah qui prenent protagonisme a la pròpia Artemisa aka Diana ha decidit fer un gir a la història atropellant a la pobre mare del Bambi… també llegeixo amb certa sorpresa que forces blocaires s’agafen les vacances (això no em desperta la sorpresa), el que me la desperta és la correlació de fets de: deixar de currar i deixar d’escriure posts, una mal pensant podria creure que és precisament quan curren que els fan, i com no es deuen guanyar la vida fent-ho entenc que allà cadascú amb la seva consciència, i si em pregunteu a mi, us diré que en això soc força basc, eta escric els merdaposts quan em rota com a bon basc pasa pues…, avui parlava amb un tipus a la feina qui m’explicava que ahir van anar a comprar roba, la seva dona, la seva filla i ell, bé les dos primeres a comprar i ell a pagar… i la nena que s’estava emprovant roba i en això que innocentment (o no), li va dir a la seva mare “Mira aquesta peça no em fa massa el pes, és més del teu estil, perquè no te l’emproves?” i la mare que se la va mirar va somriure davant l’afalac i va sortir del vestidor cagant-se en tot i dient que no, que no era massa el seu estil, “Però sinó te l’he vista!” li va dir la filla, i a partir d’aquí la mare va començar a apretar la filla perquè accelerés que “Ja està bé nena que sempre ens fas anar tard…” el meu conegut s’estava rebolcant pensant que molt possiblement aquella tarda pagaria força a gust… i com ell em deia “Una dona es fa gran quan passa de ser compi de la seva filla a ser competidora de la mateixa…, i l’estúpid del tema és que una sempre té les de perdre…”, no he pogut més que donar-li la raó, a mig matí un missatge de la tipa del dimarts qui em preguntava “Tas b?” no puc més que identificar aquests “Tas” amb el Taslehof Burrfot i no he pogut més que dibuixar un somrirue pensant en quina abreviació donaria resposta a aquell criptograma de missatge, així que m’he decidit amb un “B, t?” al que ella ha contestat “k?”, aquí ja no he pogut més i davant la imbecil·litat de tot allò he fet l’arcaic gest de trucar-la: “Pensava que ja no volies saber res de mi!” m’ha dit abans de totes les salutacions convencionals socialment, el que encara m’ha fet somriure més, la tipa ha seguit “Tens el Tango?”, aquí si que sabia a que es referia, un intercanvi i l’he tinguda a la pantalla, tot just quan entrava la secre, aquesta l’ha mirada i m’ha preguntat “La filla d’algun conegut?”, al que ella li ha dit “La teva mare treballa amb tu?”, sempre m’han agradat les baralles de corral, tot i que li mancava un xic de fang i els bikinis… la secre ha deixat els papers i ha marxat tot recordant allò de “Qui es fot al llit amb nens…”, l’he mirada i no he pogut més que recordar la conversa amb un pintor que vaig tenir fa segles, el tipus feia uns quadres brutals de les noies que pintava, de fet en feia un esbós i posteriorment l’original, sempre li deia que l’esbós pel meu gust era força més fosc i més pertorbador, ell un dia em va dir “Mira, el quadre representa allò que elles volen que es vegi d’elles, l’esbós allò que ho hi vull veure, de fet el que me’ls quedi no és més que un intent egoista de tenir-les, una forma de tenir a moltes dones sense necessitat d’aguantar-les, no hi ha res més agraït que una imatge…” vaig somriure, molt possiblement aquesta idea ha anat evolucionant cap a les babydolls i posteriorment a una Pris, per acabar escoltant…

I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orión. I've watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate. All those ... moments will be lost in time, like tears...in rain. Time to die.

entrada 894-3 (any 3)

Vaig entrar al local i com a benvinguda sonava…

You were standing in the wake of devastation

And you were waiting on the edge of the unknown

And with the cataclysm raining down

Insides crying "Save me now"

You were there, impossibly alone


Do you feel cold and lost in desperation?

You build up hope, but failure’s all you’ve known

Remember all the sadness and frustration

And let it go. Let it go


And in a burst of light that blinded every angel

As if the sky had blown the heavens into stars

You felt the gravity of tempered grace

Falling into empty space

No one there to catch you in their arms


Do you feel cold and lost in desperation?

You build up hope, but failure’s all you’ve known

Remember all the sadness and frustration

And let it go. Let it go


Do you feel cold and lost in desperation?

You build up hope, but failure’s all you’ve known

Remember all the sadness and frustration

And let it go. Let it go


Let it go

Let it go

Let it go

Let it go


Do you feel cold and lost in desperation?

You build up hope, but failure’s all you’ve known

Remember all the sadness and frustration

And let it go. Let it go

Estava apurant la copa, el regust del tiet Jack no amagava el que feia una estona havia ocupat el seu lloc, vaig aixecar el got i la cambrera va venir amb un gest de desaprovació “Cada cop veniu més entre setmana, no teniu ningú que us esperi a casa?”, la vaig mirar i ella va deixar l’ampolla al meu costat “Tu mateix, però si ets home per beure-te-la sigues-ho també per omplir-te tu la copa…”, vaig somriure obrint l’ampolla, no sabeu el que enyoro els taps de suro i el seu olor… vaig omplir la copa el regust sec del tiet va colpejar el meu paladar, tinc un conegut que quan surt, acostuma a beure per trobar sentit al que li diuen i per segons ell “Estar a l’alçada dels que parlen amb mi…”, estava donant tombs al got damunt la barra, la porta es va obrir i vaig veure entrar a un grupet de persones, gent jove que no treballa i es pot permetre el luxe de perdre un dimarts nit, la cambrera els va atendre, vaig notar un moment de pausa i com quelcom trencava l’ambient, no em va caldre girar per notar que quelcom havia canviat, la vaig olorar abans que obrís la boca i sabia qui era fins i tot abans d’escoltar-la “Hola!” les paraules dites per una persona jove em van colpejar, em vaig girar intentant mantenir l’equilibri i la dignitat “No sé si et deus recordar de mi…” vaig torçar el gest en un intent de demostrar indiferència vers aquella persona i ella va somriure “Em vas fer un curset fa un any, vas ser el tocacollons que va fer baixar la mitja a tots els rucs que ens vam apuntar perquè semblava que era una Maria la teva assignatura…” aquí no vaig poder evitar somriure “Tu vas aprovar, no?” “Coi, amb un cinc…” “Serà que no vas passar pel despatx a pujar nota…”, sabia que no ho tenia d’haver dit, entre d’altres perquè els professors eventuals no tenim despatx com a tal, i el seu “Pujar nota” hagués pogut esdevenir un bukkake de notes pujades… igual hagués pogut en una sola revisió pujar la nota de totes les assignatures amb professor masculí, vaig estar a punt de dir-li però la seva mirada em va fer callar, ella va mirar la copa i l’ampolla “Bé, et deixo, ja parlarem” va dir mentre marxava, vaig somriure, cada cop la gent intenta ser menys condescendent, vaig obrir l’ampolla per servir una altra copa quan va aparèixer un got al meu costat “Mira, si es tracta d’acabar malament perquè no fer-ho a parells…” la vaig veure, suposo que tindria els seus bons motius per intentar canviar-me, fa gràcia, sempre he cregut que són els vells qui han de canviar als joves, es veu que fins i tot en això estic passat de moda, ella em va mirar “I com t’ha anat el dia?”, vaig somriure, suposo que és la pregunta més neutral i que tothom espera, i jo si hagués estat educat li hagués respost “Bé, no et pensis, no ha anat del tot malament, aquesta tarda he entrat en una casa tot esperant que arribés la seva propietària, la tipa ha vingut amb la compra de la setmana, l’ha deixada a la cuina, ha aparcat al seu fill al parc del menjador i ha pujat a canviar-se, quan ha notat que quelcom no acabava de rutllar, quan m’ha vist rere seu en el reflex del mirall, la molt estúpida s’ha intentat tapar enlloc de marxar corrents, suposo que la decència està per sobre de la supervivència en la vostra societat, s’ha defensat com feu avui en dia, sense convicció, de fet alimentar-se de vosaltres esdevé tot menys divertit, la seva sang tenia un regust especial, el regust que tenen les dones en estat, tot i que també sang amb un regust a fracàs a vida avorrida, a vida totalment normativitzada i normalitzada, l’he deixat caure al brillant parquet de l’habitació mentre avisava que la passessin a recollir, un cop al menjador i mentre tafanejava he vist al nen que em mirava, sempre m’ho han dit “No has de deixar testimonis…”, m’hi he acostat, no sé si li he fet un favor a ell o a la humanitat, però els nens petits tenen la tendència a tenir uns colls força fràgils, he advertit que no agradava la idea de netejar dos cossos, al que els hi he preguntat si tenien cap problema, i com no podia ser de cap altra manera, m’han contestat que no, que no en tenien cap, i després he decidit venir a veure si em podia treure el regust d’allò que algú força benèvol hagués nomenat sang i que personalment podia haver-li donat forces d’altres noms…” la vaig mirar i senzillament li vaig dir “Bé, el dia bé…”, la nit va anar passant i ella es va acostar cada cop un xic més per agafar la copa que cada cop quedava més a prop meu, en un moment de la nit la tipa va recuperar un xic de sobrietat per dir “Fas una olor estranya… no recordo haver-la olorat mai, no sé, però m’és familiar i no sé de que…”, vaig somriure mentre li servia una nova copa, l’olor era a mort, l’olor que tenim els vampirs quan ens hem alimentat… de fons sonava…

God bless us everyone

We're a broken people living under loaded gun

And it can't be outfoght

Can't be outdone

It can't out matched

It can't be outrun

No


And when I close my eyes tonight

To symphonies of blinding light

God bless everyone

We're a broken people living under loaded gun

No

Oh

Like memories in cold decay

Transmissions echoing away

Far from the world of you and I

Where oceans bleed into the sky.

entrada 894-2 (any 3)

El tema d’avui és la dimissió d’algú (que si ja no ho és) aviat serà un ningú, i el divertit de tot plegat no ha estat més que he recordat una conversa que vaig tenir amb un general fa anys, el tipus fent seva la màxima de “O caixa o faixa” va llençar les seves tropes en un atac que com a molt es podria classificar de “benèvol” si ho mirem amb les millors intencions, o directament d’una “fillaputada” si ho analitzem pel que era realment (tot obviant que animalades com aquestes només surten bé als ganxets), doncs res, que mentre mataven als seus homes algú qui li tenia certa confiança li va dir “Ep mestre, no vol dir que l’ha errada?”, el tipus va somriure com només saben fer els sociòpates amb tints psicòpates i li va dir “No ho tinc massa clar veient com va, ara bé, no crec que quedi ningú viu per dir-ho…” els presents es van mirar i un li va preguntar després d’escurar-se la gola “I nosaltres?” al que el general va somriure “A vosaltres us considero amics meus, sinó suposo que estaríeu amb les tropes…” els tipus van respirar tranquils i fins i tot se’ls hi va escapar un somriure, aquella nit els vaig matar un rere l’altre, perquè el general es va cansar o va dubtar de si era interessant tenir amics com aquells i com ell deia “En la meva posició amics precisament no me’n fan falta…” un cop feta la feina vaig plegar veles perquè ja sé sap que el següent a la mínima que ho pensés era jo… i el tema està en precisament això en no reconèixer els errors i defensar la posició d’un i fer dubtar, com diuen els advocats “Davant una veritat clara i absoluta, provocar només que sigui un indici de dubte ja és tot un triomf…”, i encara n’hi haurà que diran que tot no deixa de ser una “Conspiracion franco judeo masónica marxista internacional en contuberbio con los maoista y con tintes trotskistes…” com no es cansava de dir aquell cabo amb força mala llet i curtet de gambals que a base de grimpar va anar pujant graus en l’escalafó militar fins arribar a…, en resum, és a dir i en poques paraules, “Quelcom que em pot tocar els collons…”, i per si pensàveu que només passen aquestes coses allí on esteu, us explicaré que per ací hi ha una política que té un càrrec i que ha decidit renunciar al partit que l’ha portat on és, doncs bé, us penseu que ha decidit renunciar al seu càrrec?, poz nooooo, i la tipa dient que ella es deu al poble i no pas al partit, tot i que aquest ha estat qui li ha ofert tot per arribar on està, així que ja ho veieu, no hi ha com tenir càrrec i d’altres prebendes per tal de no voler sortir-ne, perquè un té clar que qualsevol canvi en aquests casos serà cap a pitjor… i com em van dir fa segles “La veritat és una, però la percepció que en té la gent de la mateixa és allò que creuen que és, així doncs, és tan important tenir la veritat com saber condicionar el que creu la gent…”

entrada 894 (any 3)

Avui ha passat per l’empresa la secre d’una altre corporació a portar documentació, i si voleu que us sigui sincers no he entès mai la costum d’aprofitar a tothom qui passa per escaquejar-se de la feina sota unes preteses “convencions socials no negociables”, és a dir “inexcusables”, doncs res, la tipa havia tornat de vacances i estava que trinava per la despesa que li havien suposat, i clar anant amb els nens que menys que passar-s’ho bé i que les puguin explicar al cole (umm, així si un nen no va enlloc de vacances no les pot explicar al cole, queda traumatitzat i treuen la pàtria potestat als pares...), doncs res, que s’estava queixant i totes les lloques que li anaven donant la raó, dient que les vacances haurien de ser “pagades” (entenent com a pagades no tan sols el sou que un cobra per no passar-se ni un putu dia per l’empresa, sinó que l’empresa hauria de fer front a aquestes vacances també), no he pogut evitar el somriure al recordar al bo d’en Peter un dels darrers gentleman qui em va explicar amb la seva vida més que no pas amb exemples vinguts al cas que volia dir GQ, doncs res, el tipus sempre em deia, “La gent hauria d’aprendre que ha de fer allò que pugui fer, no pas allò que vol fer... perquè voler fer allò que no podem fer senzillament ens ensenya lo limitats que som, i molts prenen aquestes limitacions com a traumes...” i en el tema de les vacances sempre deia sense perdre el somriure “Mira, em pregunten perquè prenc al servei de vacances amb mi, que si no els deixo descansar mentre jo no hi soc, que imbècils que són els que ho diuen, el meu servei mai tindrà l’oportunitat d’estar als llocs que jo els porto pels seus mitjans, i a canvi només els hi demano el seu servei i la seva disponibilitat, no em sembla un mal tracte...”, no he pogut evitar un somriure al pensar que forces matrimonis funcionen exactament així... però res, vivim en una societat d’excessos un societat sobrada de tot, on tothom va sobrat de: sobrepès, endeutament, estrés, feina, càrregues... i vosaltres contents perquè sembla que quan a més merda a sobre un és més... li estava donant voltes mirant el temps que les tipes perdien tot pensant que aquell temps no el treballarien i en canvi si que el voldrien cobrar, quan m’ha passat un conegut pel costat qui m’ha convidat a fer el cafè, i clar, fent meva aquella costum tan humana de “Si la resta ho fa i a mi em va bé, perquè no fer-ho jo...” li he acceptat, el tipus m’explicava (de nou, ja m’ho ha dit en altres ocasions) que tenia (i es mantenia) un petit problema... bé, de petit no massa i problema segons com es miri gens ni mica, de fet quasi que és tota una sort, el tipus està tenint aquestes darreres nits somnis eròtics amb tipes que coneix, fins i tot em deia que havia tingut un trio amb dos tipes que ambdós coneixem i que si ja individualment presenten un coeficient de follabilitat excel•lent conjuntament l’índex de follabilitat es dispara, perquè en segons què, les relacions passen d’una progressió aritmètica a una geomètrica cagant llets, i el tipus em comentava que quan es desperta mira al seu costat, tota l’alegria, el somriure i el que ja us podeu imaginar se’n va a norris mentre et pregunten “Ui, si que estàs content de veure’m” i ell pensant “Content?, content?, cagontó...”, com ell em deia, que queda quan les fantasies són millors que la realitat i fins i tot millors que la millor de les realitats que un pugui tenir...

entrada 893 (any 3)

Ahir encara li estaven donant voltes al tema dels negrets, i una de les secres em deia “Ostres, 12 milions són moltes persones...”, un ràpid càlcul mental i resulta que aquesta xifra no arriba al 0,2% de la població mundial (si no l’he errada que també podria ser), és a dir en % menys que els que han sofert un robatori amb força a casa seva, i si els mossos diuen que són pocs, doncs els negrets que la palmaran gràcies a la “terminal diet” són encara menys, bé, de fet això dels números sempre és relatiu (i mai tan ben dit com quan un parla amb un comptable...), perquè no tinc clar que representen les violacions amb tortures i amputacions... segur que representen un % ínfim del total dels delictes ara bé, com li toqui a un, per molt ínfim que sigui segurament li semblarà massa (bé, mentre aquest un no tingui gust pel tema bdsm, que aleshores li semblarà que l’ha tocat l’euromillones), i el divertit és que quant més lluny els números esdevenen cada cop més relatius, pocs veïns es poden bescanviar per més ciutadans, que es poden canviar per molts més nacionals, que passen a forces més continentals i finalment a “tots els que vulguis mentre no m’importin ni m’afectin directament”, la tipa encara em mirava i no vaig poder més que somriure “La pregunta no és si són molts o pocs, la pregunta és si han estat necessaris 12 milions de possibles morts per despertar-te la consciència, si haguessin estat un milió estaries igual?, o uns milers?, o uns centenars?, o uns pocs?...”, la tipa em va mirar i després d’arrufar el seu preciós nas i fer una ganyota amb els seus deliciosos llavis pintats amb el darrer color de moda va dir “Amb tu no es pot parlar” i va engegar directament la seva consciència social forces pisos avall mentre pensava en la seva sessió de gym i el cafè posterior amb les amigues que li havien parlat d’una botiga nova, en definitiva humans..., ahir també parlava amb el tipus de recursos humans qui em comentava que no parem de rebre cv d’animalons que han d’estar força desesperats per voler treballar amb nosaltres, i el tipus em comentava que no hi ha res que odií més que els processos de selecció de personal, perquè al final i després de fer la seva feina sempre s’acaba per escollir a la tipa amb millors cames i pit més exuberant, vaig somriure, a qui no li agrada tenir una obra d’art al despatx?... de fet la crisi esta picant a tothom, l’altre dia parlava amb una tipa a qui li perilla la feina i després de renegar dels seus caps no vaig poder més que dir-li, “I perquè no canvies de feina?”, la tipa em va mirar amb els ulls com a plats “I on vols que vaig?, no veus el malament que està tot?”, “I perquè no muntes un negoci?”, la tipa encara riu ara “De què?, va a veure, de què el puc fer per tal de guanyar pasta...”, vaig somriure, aquest és el primer error i el que diferencia els emprenedors dels que senzillament són uns “necessitats”... la vaig mirar, ni cames ni pits, i segurament amb un cv on la darrera formació tenia data de feia més de vint anys “perquè ho he donat tot per l’empresa on soc” com diria ella, això si amb algunes baixes per malaltia i algunes més per maternitat (que no sé si computen com a malaltia o com a vici...), perquè com em van dir fa segles “Només haurien de tenir fills aquelles que els puguin tenir...”, i pensant que cada cop fan més exàmens per tenir o fer qualsevol cosa: per anar en vaixell, anar a fer escalada, submarinisme, pesca, anar amb cotxe... i en canvi qualsevol potser pare o mare..., doncs res, amb aquelles antecedents la tipa no és que estigués “demode” laboralment parlant, la tipa senzillament estava morta....

entrada 892 (any 3)

Aquest cap de setmana, la imatge ha estat la del tipus que han tret d’un bar (on s’havia fet fort) mig nu i tractant-lo com si fos el resultat del creuament entre l’Alien, el Depredator amb ascendència de Terminator, i un xic de Torrente Simpson... estic d’acord que si un tipus entra en un bar amb una pistola de fogueig i segresta a dos paios, a qui han de currar a hòsties són als dos tipus que no saben distingir una pipa de veritat d’una d’aquelles del tot a cent (del tot a un euro i escaig ara...), ara no em direu que el muntatge ha estat de xuli que flipes, tot el carrer ple de polis, el projecte d’hombres de Martínez (versió espanyola dels de Harrelson) desplegant-se pels carrers, teulades, cases de particulars... i després la figura dels negociadors... com diuen a Cambrils “Massa motor per a tan poca barca...”, i clar com no podia ser d’una altra manera el tipus deixant-se agafar, i després l’escarni públic que només va faltar que el lliguessin en un remolc i el passegessin pel poble sota el crit de “Hem agafat al segrestador, hem agafat el segrestador...”, fa temps vaig conèixer a un negociador, i el tipus em deia “Mira, només que et parlin ja vol dir que no tenen clar el que estan fent, de fet els que ho tenen clar no negocien, senzillament demanen i no volen perdre el temps... perquè la primera regla de tota negociació és senzillament que per poder negociar s’ha de voler fer-ho...”, ara, no m’imagino als tipus parlant amb el segrestador i la cara que se’ls hi deuria quedar quan el tipus va dir que estava a l’atur, depre, que no hi havia futbol i que volia els seus cinc minuts de glòria, doncs res, com deia aquell “Haya gloria y mañana paz...”, i els tipus amb un somriure “Quieres tus cinco minutos de gloria, pues chaval te vas a enterar de lo que es la gloria...”, i res que s’han cobert tots de glòria amb l’actuació i ha quedat clar que teniu uns cossos que t’hi flipes per atrapar a delinqüents hiper-mega-super perillosos, vaja que qualsevol mafiós s’ho pensarà abans de venir al vostre país, no sigui que es trobi amb aquests nabocops i el detinguin... poc després llegia en un blog un tipus qui parlava sobre la crisis alimentària de la banya d’Àfrica, i tot i que el post estava genial (qualsevol post que no sigui dels meus està genial normalment), les respostes no tenien pèrdua, em fa gràcia la conjugació de les persones verbals, mentre el “jo” detecta i denuncia el problema, el “ells” l’ha de resoldre, no acostumo a llegir mai que cap “jo” digui que resoldrà el problema o que farà res per fer-ho, perquè clar està el vergonyós és que “ells” no facin res, i el més divertit és quan un tot ofès es queixa dels “ells” pel poc que fan però deixant clar que per molt que facin la situació del “jo” no ha de canviar que prou fotut està un, i tot això mentre es tiren les restes del menjar del diumenge, sota la idea que “És de vells i de cutres menjar el mateix per dinar que per sopar...”, i sabeu?, el problema no és que passin gana i l’estiguin palmant, fins i tot no és que no hi hagi cap laboratori d’aquells que “accidentalment” descobreix un brot d’un bitxu que casca a força població “sortosament” concentrada per allí... el fotut està en que quan vegin que no els hi queda res més que morir de gana i que aquí ens sobra de tot, s’aixequin i ens demanin (i no massa educadament) la seva part... perquè aleshores molts dels que ara diuen “Pobrets negrets” passaran a dir “Kllons de negres, que els hi enviïn l’exèrcit!”, que hi voleu fer... sou senzillament així...

I per començar el dilluns us deixo una conçoneta...

entrada 891 (any 3)

La diferència de les guerres per aquells qui les dirigeixen i per aquells qui les pateixen/gaudeixen, està en que pels primers les guerres sempre són globals, en canvi pels segons sempre són locals (o normalment ho acostumen a ser), així que quan parles amb ells, t’expliquen la seva història i quan moltes vegades et porten allí on van batallar, tu no hi veus més que un turonet o un cap de platja, un poblet, un pont, un creuament de camins… i aleshores has de vigilar el que dius, perquè allò, aquells llocs que no poden més que fer-te despertar un somriure d’ingenuïtat de la seva importància per aquells que parlen, acostuma a ser el lloc on un ha matat i ha vist morir a forces d’aquells que considerava el seus amics, i cal que un mesuri les paraules abans de deixar-se anar i valorar actes i records que molt possiblement en tota una plàcida vida un sigui incapaç d’entendre i ja no parlem de viure… ahir va tornar a ser una sortida hedonista i orgiàstica on les hi hagi, una veritable pèrdua de temps regada amb alcohol per treure la poca importància que la nit pogués portar i de pas justificar el poc nivell de la nit, que no era més que el poc nivell dels allí presents, es diu que aquell qui parla massa és una malbaratament d’una bona mamada o un cuningulis (no sigui que se’m cabregin les erices de nou…), així que em va tocar escoltar les tontades de sempre, les queixes individuals tendencioses que cerquen millorar la posició d’un en detriment de la de forces altres, em van recordar a una “pobra” tipa (i lo de pobra ve per la malaltia que pateix), que semblaria ser que els camps electromagnètics (o com es diguin) la casquen, i la tipa que té una casa que deixaria a la d’alguns teoristes de la conspiració com una casa de nines, i amb un aparell penjat del coll a tall de penjoll que porten alguna raperus i que li serveix per mesurar la força dels camps, doncs res, que la tipa es queixava de que si els veïns tenien wifi i això li portava a tenir mal de cap, que si el veí parlava massa pel mòbil ella es marejava i servia per ben poc, que si ara sortir al carrer era una suplici perquè les cafeteries tenien la mala costum de tenir xarxes inhalàmbriques… i clar, aleshores esdevé la pregunta de si el bé d’una persona justifica el sacrifici de tots aquells que la rodegen, i la sentència etílica de la nit… “Mira, amb la pensió que cobrarà el millor que pot fer és anar al camp, i fer-s’ho amb la Heidi, el Pedro, el Boira, o tots tres alhora que no som ningú per ficar-nos en els gustos sexuals del personal…”, això mentre et passen una altra copa tot dient, “Com si fos la darrera…”, i un sense poder estar-te de pensar en un passat proper per a un vampir però llunyà per a qualsevol humà, prop del juliol del 1916 quan a puntades et despertaven i et deien que tocava anar a fer un visita al veïns “kartoffeln” del davant, i el bo del Pierre venia amb la seva inesgotable petaca dient “Mon amie, un glop abans de morir?, et recomano que la assaboreixis com si fos la darrera…”, hi vaig tornar passada la guerra amb alguns dels supervivents que sempre deien que allò hauria de ser preciós sense nosaltres fent l’indi per allí, i en tots els casos va passar el mateix, mentre les seves parelles i fills deien que el paisatge era increïble ells no podien aguantar les llàgrimes, al dir que només hi veien la desolació que hi havien deixat feia anys, fins i tot algú em deia que li havia semblat veure algun que altre fantasma dels que no van tornar d’allí… tot i que els que hi van tornar hi havien deixat bona part de la seva vida i de la seva humanitat en aquell lloc, desitjant que la humanitat fos allò que volien per no repetir de nou aquella bogeria però coneixedors de que la humanitat en realitat era allò al que ells tenien tanta por, i que molt segurament ells no, però els seus fills o néts hi tornarien allí, a matar o morir, que segons com es miri no comporta tanta diferència…

entrada 890 (any 3)

Fa segles em van dir que l’objectiu de les presons ja feia anys que havia passat del socratisme d’educar per senzillament el realisme d’aparcar a aquells que socialment no són admissibles (bé, més exactament aquells que són socialment no admissibles i a més prescindibles, perquè n’hi ha que són socialment no admissibles i alhora han de ser acceptats i tolerats per força, aquí el fet de que les vostres normes siguin interpretables…), un dels objectiu de la reclusió és el trencar mentalment al personal, en un intent de fer ras i curt i després construir allò que “algú” creu que hauria de ser una persona, doncs un cop passant per un d’aquests centres em van comentar que hi havia un pres que portava forces anys i no l’havien aconseguit ni tan sols fer trontollar en les seves idees, no havien aconseguit fer ni una sola escletxa en la seva ment, vaig demanar de veure’l, al contemplar-lo vaig somriure entenent el motiu de la seva resistència, el tipus va retornar-me el somriure dient-me: “Perdoni que no li ofereixi cap cadira, però com pot veure no disposo de masses mobles…”, de fet l’únic que hi havia era un jas de palla, vaig somriure mentre m’asseia al terra i ell feia el mateix, no vaig preguntar el motiu perquè estava allí, de fet poc importava i molt segurament el que em diria seria allò que jo esperava escoltar, vam parlar de diversos temes i al final em va dir amb un somriure “Sabeu, no em poden tancar la ment, em poden tancar físicament però allò que ens fa lliures és la nostra ment, i és precisament això (la ment) allò que ens volen controlar, allò que volen matar per tal que renunciem al darrer que ens fa lliures, miri, hi ha gent que té unes fronteres molt més grans que les meves i en canvi són menys lliures que jo, al final es descobreix que allò que defineix la llibertat no és l’entorn físic sinó la nostra ment…”, vaig somriure, ahir estava recordant aquestes paraules i em va venir una altra imatge al cap, fa anys parlava amb el bo del Kosaku Ariga, el tipus estava força molest, quan li havien fet la famosa pregunta “I la marina que farà?”, pregunta que li van fer davant el desastre que era aquella guerra, el tipus va somriure aixecant el got, no vaig poder més que dir-li “Ja saps que poc sake més beuràs, oi?” ell va somriure “Estàs equivocat, hi ha moltes vides, però no totes són aquí, els homes plorem cada cop que perdem a un ésser estimat, i quan deixem aquest món per retrobar-nos amb els que ens han precedit plorem per aquells que deixem rere, com sempre som éssers que dubtem per naturalesa…”, vaig aixecar el got, la resta és força coneguda, el tipus va sortir a la mar havent ofert a la seva tripulació la possibilitat de no embarcar-se, i descobrint com els tripulants finals eren força més nombrosos que aquells que haurien de ser, ningú es volia perdre aquell darrer gest, ni tan sols quan només els hi van posar combustible per anar (ja que tenien clar que no tornarien) ningú va dir res, el combustible era quelcom massa valuós com per malmetre’l, la missió era senzilla, intentar trencar una línia que era infranquejable, i després fer escorar el vaixell fins fer-lo embarrancar i utilitzar-lo com una línia de bateria de canons a peu de costa… la historia és força coneguda, com era d’esperar no van arribar, va ser una veritable carnisseria i el bo del Kosaku no va tornar, em van dir que als pocs supervivents que van aconseguir recollir de les restes del vaixell senzillament deien “Perquè els Deus ens han salvat i no ens han deixat morir amb els nostres companys, que de dolent hem fet en aquesta vida perquè no ens hagin deixat complir amb el nostre deure?”, es diu que forces es van suïcidar per tal de reunir-se i acomplir amb el seu deure, amb ells, i amb els seus companys…

entrada 889 (any 3)

Parlava amb un tipus qui em deia que cada cop és més difícil trobar a alguna noia que no vingui “acompanyada”, de fet i a partir de certa edat les segones oportunitats sempre venen amb paquets dels primers desastres, el tipus em comentava que la darrera tipa que va conèixer un dissabte per la nit, després del polvo preceptiu i que justifica el que et pugui caure a sobre qualsevol petició, li va preguntar si li venia de gust quedar l’endemà, el tipus va dir que si tot pensant en repetir la follada, la tipa li va donar lloc i hora i a ell ja se li va fer estrany que quedés tan aviat, just aleshores ella li va deixar anar “Per cert, vindré amb els meus fills, espero que no et molesti…”, el tipus només per curiositat va preguntar de quants fills estaven parlant per veure si portava la pilota de basquet o directament la de futbol, i ella sense perdre el somriure li va dir que tres, dos femelles i un mascle, ell va somriure i va acceptar quedar només per veure de que anava el tema, per la tarda em va trucar dient que qualsevol tortura que poguessin idear els paios més posats en el tema es quedava curta a l’experiència de tenir d’aguantar als monstres dels altres, primer perquè a la mínima que poden els gremlins et deixen anar un “Tu no ets els nostre pare….” Tot seguit d’un “I el meu pare més…” a tot el que diguis, i la mare aguantant, el meu conegut va estar a punt de sentenciar amb un “Doncs mira, qui es folla a ta mare ara soc jo, no el teu pare que es deu matar a palles o dant pel cul…”, després la sentència de la mare davant qualsevol intent de civilitzar aquells monstres de “Tu no els entens perquè no són fills teus/no tens fills…”, i el meu conegut sense perdre el somriure pensant “I tant que no són fills meus, perquè si ho fossin o serien millors o senzillament no serien…”, després veure sorprès com el brivall de curta edat es pega amb tot Deu per pujar al tobogan i un cop a dalt mirar cap avall i fotre’s a plorar, i la tipa que et mira dient “No penses fer res?”, al que ell pensa que igual podria trucar als bombers per què facin un rescat al tobogan tot dubtant si cal trucar als del grup de salvament d’alta muntanya o als de salvament d’animalons en circumstàncies estranyes, això o fotre-li directament un tret a veure si queia, però res que el va ajudar a baixar i un cop a terra el monstre ni se’l mira i se’n va disparat cap a sa mare… vaig estar rebolcant-me una estona amb les seves explicacions i li vaig preguntar si la pensava deixar, i aquí el tipus va dibuixar un somriure, tot dient que igual no, que mira es podia follar a la mare tot esperant que les nenes deixessin de ser menors, com ell deia, tenia garantida carn tendre per forces anys i si mai es cansava del sexe femení sempre li quedaria el monstre masculí… no vaig poder més que dir-li que era un tipus pragmàtic, vaja el coi de pragmatisme fet persona, i com ell deia, “Tot el pack pel mateix preu no vegis!”, i això que encara no han començat les rebaixes, així que ja us podeu anar agafant els matxos o cordant-vos el cinturó…

entrada 888 (any 3)

Sembla que la programació i contra programació d’anuncis està en marxa, si fa poc es va estrenar el coi d’anunci de l’estiu, ara m’he trobat amb la rèplica, i que voleu que us digui, en el fons no sé amb quin quedar-me, és més, si es bescanviessin les imatges quedaria bé per les dues marques, i si canviéssim la música també, el que em porta a pensar que si canviem la cervesa doncs els mateix i com em deien “Quan en un anunci la gent es queda bocabadada en l’anunci sense veure el producte malament, i quan dos anuncis poden anunciar el mateix producte de forma semblant malament i mig, perquè o poc s’han esforçat els creatius o massa han copiat…”, amb tot us deixo el darrer que he vist, que com he dit, malament, malament no està veient com va el panorama de la publicitat… avui tocava dinar de comiat, de fet la història té la seva conya, tinc un conegut que gestiona una empresa que pertany a una multinacional, en aquesta empresa hi ha una petita cadena de muntatge, i se’n surten força bé, de fet han anat aplicant la màxima hispànica del “màxim resultat al mínim esforç” i han trencat forces pautes de treball fent-les força més eficients el que els hi permet de tenir certa flexibilitat per arribar tard, sortir abans i fer no tan sols un sinó dos o tres cafès en horari laboral, doncs bé, els caps de la multinacional, van decidir que implantant aquell sistema (el de curro no pas el de escaqueig, tot i que en els altres països on estan implantats la gent no té la mentalitat dels benaurats mediterranis…), així que van dir que farien una deslocalització geogràfica, que xapaven l’empresa i se’ls emportaven tots a la seu central (magna fàbrica on les hi hagi), òbviament hi va haver una revolta a l’empresa perquè la gent no va voler marxar, i la multinacional va amenaçar amb tancar les portes, després de discussions i veure per on anaven els trets, els representants dels treballadors van oferir la possibilitat que “les ments pensants” de l’optimització dels processos podrien ser els que anessin a la seu central i implantar-los allí, i de pas podrien deixar a la resta dels treballadors tranquils una temporadeta, els capitostos van acceptar així que els representants dels curreles van reunir a la plantilla i els hi van explicar el tema, òbviament els tipus proposats per anar a fer les colònies lluny, molt lluny, s’hi van negar tot dient que no hi volien anar, però ahhhh, canvi en la mentalitat del personal, la resta dels treballadors van ser els que van demanar (per no dir res un xic més gruixut) que havien d’acceptar i començar a fer les maletes, que els trobarien a faltar, enyorarien i tal però que ja tardaven… i que els agraïen que es sacrifiquessin per la majoria dels treballadors, ells no van acceptar i aleshores la seva vida laboral va esdevenir un “xic” més liada, i a cada “sorpresa” la mateixa frase “T’ho has pensat bé el no marxar?”, així que amb els collons inflats van decidir acceptar la “invitació” de passar-se una temporada lluny de casa, i la resta dels treballadors contents, i com diuen ells “Ja ho veus, el que passa per ser massa espavilat…”, valents collons…

entrada 887 (any 3)

“Si no hi ha problemes els haurem de crear…” aquesta podria ser la màxima d’un conegut, avui estava acabant el cafè amb ell quan hem escoltat a una de les secretàries que es queixava de que el fax ja no donava els reports dels faxos enviats, cagant-se en la mare de qui l’havia tocat, el tema estava segons em deia ell que el fax se’ls hi va penjar i algú va tenir la idea de fer un reset i deixar-lo amb la configuració de fàbrica (fet que va fer funcionar de nou a l’andròmina), amb tot, al tipus se li ha dibuixat un somriure quan ha escoltat a la secretària “Un pèsol a que ho configura abans que tu…”, hi hem perdut una estona (no massa), però la suficient per veure com d’ineficient és el menú d’un fax vell i no entenent com s’ho podia fer la gent abans sense els cois de pantalles tàctils, amb tot el tema ha quedat resolt, i aleshores enlloc de l’aplaudiment hi ha hagut l’esbroncada silenciosa de les secretàries, amb la mirada de “jo també ho hagués pogut fer…” i el tema no està en si ho haguessin pogut o no fer, el problema està en que no ho han fet… a vegades em pregunto com poden sobreviure algunes empreses, és més, em pregunto com han pogut acabar en el que han acabat certs treballadors, el meu conegut sempre em diu que la normalització i la tranquil·litat de que tot funcioni com un rellotge porta a que la gent se’n refií i perdi allò que tenien, la capacitat d’adaptar-se (bé, els que alguna vegada l’han tinguda), perquè per molt que es vulgui un no pot ser diferent a la feina i a la vida personal, de fet tots aquells que diuen que només van a la feina per què els hi paguen, acaben per viure per què senzillament no tenen collons per fer una altra cosa… avui llegia en un blog quelcom que m’ha fet recordar una situació amb aquesta persona, un dia que vam agafar l’ascensor vam coincidir amb un vailet que esta fent sonar el seu mp3 a tot drap, la resta de gent de l’ascensor va anar patint el maquinorro del brivall qui tenia dibuixada un somriure de machoman que matava, el meu conegut li va picar l’espatlla tot dient-li que baixés el volum, l’altre va fer un gest amb el cap i va seguir al seu rotllo, un dels presents va deixar anar un “Si no sé on anirem a parar, cada dia son més mal educats…”, el meu conegut va somriure, quan vam arribar al pis, senzillament va agafar el mp3 del tipus i el va deixar caure pel forat de l’ascensor, i em va dir sortint “Quan soc educat soc molt ben educat, ara bé, quan soc mal educat encara soc millor mal educat… la manca d’educació no hauria d’eximir de tenir-la i fer-la valdre, vaja com les lleis…”, i el divertit és que l’animaló no va sortir de l’ascensor, suposo que un cop tancades les portes es cagaria en ell i tota la resta, podia ser mal educat ara bé, tonto no era, així que ja ho sabeu, la bona educació s’ha de mantenir fins que el tenir-la ens fa passar per passerells, aleshores la decisió és de cadascú…

entrada 886 (any 3)

Avui ha vingut un dels grans jefes o per ser més exactes el més alt que molts veuran en la seva vida professional, el que porta a creure que no hi ha ningú per damunt seu, però si no em falla la memòria jo n’he conegut un parell per sobre i personalment no crec que hagi arribat al cim… el tipus m’ha “convidat” al seu despatx, al seu costat m’ha sorprès veure la figura del seu fill que hi ha estat deliciosament educat, el seu pare m’ha ofert una copa de brandi, l’he acceptada mentre ell em deia “Ja sé que ets més del cafè, però suposo que cada despatx té la seva beguda…”, no puc evitar identificar al seu fill amb un protagonista d’una sèrie que es vol fer congelar fins que hi hagi endoesquelets d’adamiantum a bon preu, el pare li ha dit “Va, no li explicaràs la teva nova inversió?” el tipus ha baixat la mirada i jo he estat a punt de saltar “Ja has trobat l’adamiantum?”, el tipus ha agafat aire i ha començat… “Electricitat…” veient la meva cara s’ha arronsat d’espatlles, “Mira no fa massa vaig descobrir uns tipus que explicaven que el cervell funciona amb electricitat, de fet tot el funcionament es basa en l’electricitat en connexions i més connexions, els tipus estan en un punt on intenten sintetitzar el que el cervell fa, i volen crear records, és més volen aconseguir gravar records, quan ho facin podran esborrar o modificar aquells records que ens fan mal o no volem tenir i potenciar aquells que volem recordar… aquest serà un primer pas ja que després volen aconseguir emmagatzemar-los, és a dir crear un “dipòsit” on es puguin posar aquests records, i finalment els podran tornar a reimplantar en un nou recipient…”, se m’ha escapat un somriure i ell ha seguit “Saps que vol dir, no?, podrem traspassar el que som a un estadi intermig per després traspassar-ho a un altre recipient…”, aquí ja no he pogut més “I quan parlem d’un altre recipient?”, “No et facis el curtet ja saps a que em refereixo… només caldria un nou nat que tindria tots els nostres records, de fet seríem nosaltres mateixos…” “I el nou nat?”, “Se li faria un “buidat” del poc que tingués per fer una instal·lació neta dels nostres records… seria una meravellosa forma de…”, “De ser immortal” ha dit el seu pare amb un somriure, ha apurat la seva copa de brandi i me n’ha servit una altra com excusa per omplir-se la seva de nou tot dient-me “Saps, els homes no estan preparats per ser immortals, la gent necessita morir, no ens han fet per ser eterns, perquè senzillament no estem dissenyats per ser-ho, de fet mirant-me al mirall cada matí tinc clar que ni tan sols estem pensats per durar els anys que durem…” no he pogut més que donar-li la raó, sé el que és ser quasi que etern i la gràcia no està en viure eternament, la gràcia està en que valgui la pena viure eternament, perquè us puc assegurar que una eternitat picant pedra pot ser del tot menys divertida, el pare m’ha tornat al present quan ha avisat a la seva secretària, un cop li ha deixat la documentació li ha dit “Berta, no?, perdona et puc fer una pregunta?, segur que perdonaràs a un vell com jo…” la noia s’ha mogut nerviosament i aleshores li ha preguntat “Què preferiries algú que solucionés la situació econòmica i els problemes que teniu tot i que us vingués imposat o la colla d’inútils que teniu tot i que els heu elegit democràticament…” la noia se l’ha mirat i ha contestat amb un polític “No sé… no ho he pensat mai…”, ell ha somrigut “Està bé, ja pots marxar…” li ha dit veient com sortia un cop fora s’ha girat dient-me “Ja ho veus, fins que no tinguin les coses clares no començaran a solucionar-se…”

entrada 885 (any 3)

Avui fa un any d’un d’aquells actes que “havia de canviar la història” un d’aquells actes que havia de marcar “un abans i un després” en les relacions entre l’estat central i aquest peninsular que teniu, i que voleu que us digui… canvis, canvis, el que es diuen canvis, n’hi ha hagut però no crec que derivats de l’acte en qüestió (a no ser que algun deu en un arribat de riure hagi caigut pel terra i hagi provocat el tsunami del Japó), això si, els polítics de torn han sortit per tal de defensar que tot i que no sigueu capaços de veure’ls ells si, i que realment hi han hagut canvis… en els segles que porto amb vosaltres n’he viscut forces d’aquests “actes que canvien el curs de la història”, i que actuen com a sidrals per accelerar i després deixar igual la consciència social del personal, perquè no us enganyeu per provocar un canvi cal primer voler canviar i després forçar el canvi, i quan un està en una situació “agradable” o “de confort” no acostuma acceptar que li vulguin canviar, i aleshores apareix el conflicte, i no cal que us digui que en el cas dels humans els conflictes s’acostumen a saldar amb un increment de feina per aquells que fan forats als cementiris i els que venen caixes de pi… i el bo del tema és que els canvis us han vingut precisament donats, i vosaltres a tragar i acceptar-los, fa temps navegava amb un tipus qui tot i estar perdut no parava de donar instruccions sobre el rumb, un dia li vaig preguntar el motiu i ell em va dir sense perdre el somriure “Tot i que no tingui ni idea de cap a on anem no puc deixar creure que no sé on anem, és més, que ens quedaria si no fixéssim nosaltres el rumb?, quedaríem en mans de la fortuna, i mira, igual arribaríem a bon port, però això ja seria secundari, perquè implicaria que ho hauríem deixat tot en mans d’altres i hauríem renunciat a l’únic que tenim dret, a decidir per on volem anar…”, no vaig poder evitar el somriure, i suposo que en el fons es tracta d’això, de decidir per un mateix on es vol anar i senzillament anar-hi, ara fa poc s’ha declarat la independència d’un país africà, que ha passat per revoltes i una guerra civil encoberta per no dir oberta a tothom, però al final ho han aconseguit, ja són independents, el problema que teniu és que vosaltres evitareu acabar com aquells, perquè aquesta mena de conflictes demana un preu en vides humanes, i de fet tan us fot que la palmin uns quants, el que us toca més la moral, és que la puguin palmar aquells que no voleu que ho facin i de pas fer-ho vosaltres, així que davant aquesta possibilitat queda força fashion cridar i cridar, i fer manifas tot dient “No crideu massa fort ni ajunteu massa gent, no sigui que ens escoltin o els molestem…” i de l’altre costat pensen “Mentre no cridin massa i no siguin excessius, tot seguirà igual…”, un tipus em va explicar que un cop va veure una partida d’escacs, en un moment en que la partida estava “delicada” els jugadors van veure que qualsevol moviment que fes un jugador no el beneficiaria i tampoc beneficiaria a l’altre, ara bé, tots dos volien o creien que havien de guanyar, així que senzillament no van fer cap jugada, passat el temps la gent va oblidar que s’havien jugat o qui guanyava i un xic més tard els jugadors van morir de vells sense haver mogut encara cap fitxa, tot i que van morir amb un somriure, perquè en el fons cap dels dos havia perdut…

entrada 884-3 (any 3)

Els vampirs no tenim un passat, almenys no com vosaltres el coneixeu, tenim forces passats que tots junts formen el nostre passat, però de sempre se’ns ha dit “Oblida el que vas ser i recorda el que ets… cada existència és en si mateixa un pas del Rubicon”, sempre m’ha fet somriure el trobar-me amb fills o néts d’aquells que ja he conegut, he tingut tants inicis com finals, i si tinc una cosa clara és que a aquest inici en el que estic existint li seguirà un final que portarà a un nou inici, amb tot a vegades em sorprenc quan ensopego al rebotar de perfil en perfil per xarxes social amb aquells que han significat quelcom, d’aquells que tot i ser humans han deixat alguna marca en el que som, perquè fins i tot els petits canvis que ens facin portaran a grans resultats finals, tal com em deia un mestre japonès, desviar mil·límetres un cop pot significar que acabi a metres de nosaltres, tot depèn de la distància… i quan un té l’eternitat per endavant els canvis poden ser brutals, avui estava escoltant als Nouvelle Vague i el seu “Love will tear us apart” quan un dels que estava amb mi m’ha fet tornar al present sentenciant “Deu dóna conys a qui no trempa, i tan se m’enfot si em plagien la frase en el sermó de demà…”, he somrigut un altre ha saltat “En aquesta merda de realitat en el que tothom vol viure fa que per tal de poder tenir l’estoreta amb el maleït welcome to normal-land, la gent estigui disposada a desprendre’s de precisament allò que els fa diferents, de fet la gent al final acaba per no aguantar ser diferent i és vol barrejar amb els altres amb la sensació de pertànyer al grup… perquè a vegades ser diferent és senzillament això ser-ho i que et tractin com a tal…”, els he mirat, possiblement estigui amb ells perquè són dels pocs humans diferents del lloc, cada cop menys, cada cop més salten el carrer per canviar-se de vorera, quanta tranquil·litat dóna estar en la vorera de la majoria, com de fàcil és barrejar-se entre la multitud sentint-se i creient-se un de més… un dels presents ens comentava que en una xarxa social havia llegit “Soy piscis como los delfines y feliz como Campanilla…” aquí, tothom ha dit que el tipus s’ho estava inventat que no podia ser que algú amb dos dits de front i forces més anys a les esquenes es definís d’aquella manera, doncs si!, es veu que és cert i amb un parell de collons que la tipa ho diu i convençuda com diu ell de que ho és… tot i que posats a triar un cetaci per la tipa li anava millor lo de balena o catxalot (si no es vol ser cruel ni faltar a la veritat), ara bé, no deixa de ser divertit com la gent es vol definir no per allò que aconsegueixen sinó per allò que els hi ve donat… “Com que he nascut entre tal i tal, sóc d’un xaxipirulin que lo flipas neng…”, un altre ha tret un tema que no sé si ja l’he fet sortir i és el fet que en un anunci d’assegurances amb un nom força contundent i líric, els tipus tenen els nassos de repassar totes les assegurances que fan menys precisament aquella que els hi ha donat el nom i l’èxit, com deia aquell “Hi ha coses que s’han de tenir cobertes per no cal que es diguin…”, i després com no el famós tema de la desaparició del còdex del que ningú se n’explica com ha passat i encara menys saben el que hi deia, un cop em van dir “No hi ha llibres més interessants que aquells que precisament ningú sap el que diuen o el que volen dir…”, i jo em pregunto si la Xada no haurà estat de vacances per allí…. I en un atac de deformació professional….

entrada 884-2 (any 3)

A mi primer amor lo conocí al nacer,
Luz era su nombre,
Su poder enorme siempre me hizo ver la vida,
Tan lúcida y tan bella, ella me enseño a crecer,
Jugando a contar estrellas cada anochecer,
Creí enmudecer cuando Ilusión toco mi corazón de adolescente,
Me enamore perdidamente, era tan bonita, mi flor favorita, mi otra mitad,
Me dijo que los sueños también se hacen realidad,
Perdida en la ciudad vi a Indiferencia andando distraída, cada día,
Sin saber que yo existía, Su mirada ausente entre la gente no me seducía,
Demasiado fría, algo me decía “desconfía”,
Mientras Melancolía me quería con locura,
Cada noche aparecía en mi cama medio desnuda,
Y me abrazaba, hurgaba entre mis cicatrices,
Yo sollozaba, su piel no me otorgaba días felices y la abandone,
Olvide su hechizo y su regazo porque pronto conocí a Pasión, fue como un flechazo,
Unidos cada madrugada, mi amada,
Siempre haciéndome el amor en hojas de papel mojadas

(Ismael Serrano)
Ellas, más amor para tu herida, la vida pintando alguna estrella,
Luciérnagas que tiemblan en tu pecho,
Los restos de un naufragio, Andamio que restaura los recuerdos,
El cielo en que sueñan los cautivos…

(Nach)
Conocí a Constancia en poco tiempo,
Me atrajo su fragancia y desde aquel momento la fui conociendo,
Su autoestima y disciplina me dijeron no abandones,
Tendrás un sitio en la cima con los mejores,
Pero sufrí mal de amores cuando Envidia me miro al pasar,
Otra vampiresa que besa y que te hace sangrar,
Al hablar mentía, quería matar mi Fe,
Puso veneno en la lengua de aquellos que me cruce,
Fue por eso que llore junto a Nostalgia cada tarde,
Sintiéndome un cobarde si venía a acariciarme,
Hasta que un día Soledad llamo a mi puerta y me paralizo,
Me abrazo, rompiendo mi armazón, y Yo,
Vi pasar los meses, no quería ver a nadie,
Hasta que encontré a Esperanza esperándome en la calle,
Ella me hablo de un futuro y de luchar por él,
Me dijo Libertad te espera, ella siempre te será fiel.

(Ismael Serrano)
Ellas, más amor para tu herida, la vida pintando alguna estrella,
Luciérnagas que tiemblan en tu pecho,
Los restos de un naufragio, Andamio que restaura los recuerdos,
El cielo en que sueñan los cautivos…

Como viejas amantes, regresan al olvido,
Haz dormido ya en sus brazos, pero todo es nuevo,
El hecho de vivir deja secuelas, Ellas…

Y como un licor suave… te envuelven,
Siempre es tarde cuando ya se han ido,
Vencido y renacido en desastre,
Buscaste su luz entre el escombro,
Todo irá bien y aunque duela, toma su mano y vuela con Ellas

(Nach)
Ellas, dejaron su huella en mí, el amor y el abandono,
Sensaciones que viví,
Despertando así en cantos, abriendo pasiones y heridas,
Ellas, amantes de un instante o de una vida,
Ellas, estrellas y espinas, bellas damas que te aman o te asesinan,
Las encontré, entre las esquinas, brillaban como diamantes,
Ellas, amantes de una vida o de un instante.

Ellas, dejaron su huella en mí, el amor y el abandono,
Sensaciones que viví,
Despertando así en cantos, abriendo pasiones y heridas,
Ellas, amantes de un instante o de una vida,
Ellas, estrellas y espinas, bellas damas que te aman o te asesinan,
Las encontré, entre las esquinas, brillaban como diamantes,
Ellas, amantes de una vida o de un instante.

(Ismael Serrano)
Como viejas amantes, regresan al olvido,
Haz dormido ya en sus brazos, pero todo es nuevo,
El hecho de vivir deja secuelas, Ellas…

entrada 884 (any 3)

Ahir vaig veure una frase que segur que farà les delícies a alguns dels que han passat (tot i que fa temps) per aquest espai… “Amat victoria curam”, tot i que m’he preguntat, i perquè no en donem dos al preu d’una?, total estem en una època de rebaixes morals entre d’altres així que… ací la teniu “Audentes fortuna iuvat” i després ja em direu amb quina de les dues us quedeu o si en voleu fer un mix… ahir em va convidar un tipus a fer un cafè, i com que té la meitat de la plantilla de vacances em va obligar a acompanyar-lo a una oficina de serveis XXX, només entrar i després del preceptiu numeret per agafar tanda el tipus es va girar “Això és així?, vull dir, el que veiem és real?”, el tipus va proposar no menys de quinze mesures perquè aquella merda de servei fos mínimanet eficient, vaig somriure “Mira, no volen ser eficients, no volen atendre més gent per període de temps, senzillament volen que passi el temps i marxar cap a casa, ahhh i que els hi paguin a finals de mes..”, el tipus es va escandalitzar “I on queda l’esperit de superació?, saps on estaríem si tothom fos com ells?” “Doncs un xic, només un xic més enrere d’on sou…” el tipus va callar per respondre una mica més tard “En això tens raó… mira tothom cagat per les màquines i aquí tenim un exemple de les primeres màquines biològiques… tot i que caldria preguntar-se si podrien servir per quelcom més… ja saps, la repetició dels actes perverteix i deforma…”, aquí una de les tipes se’l va mirar no massa finament, vaig somriure, la gent al final no vol la sinceritat ni la veritat, senzillament volen allò que poden tolerar sense molestar-se… el tipus em va assenyalar el fet de la quantitat de pasta que s’arriba a enviar per girs o WU “Ja ho veus, elles venen a currar i allí s’ho passen bé rebent la pasta, perquè després diguin que no copiem els models naturals, la d’abellots que mantenen, tot i que ningú els hi deu haver dit que les pobres abelles acostumem a morir en l’intent… suposo que podrien viure millor si no enviessin res, tot i que moralment es sentirien pitjor…” ara les mirades ja eren força més crítiques i jo em preguntava en quin moment algú d’aquells homínids ens llençaria qualsevol cosa pel cap, d’entre el personal i havia una noia joveneta que es mirava al meu conegut i li anava llençant somriures, el meu conegut ho va ignorar i la noia tota agosarada li va dir un “Hola!” pel to, per com anava vestida, per haver-se arreglat les bragues abans d’obrir la boca i per la mirada, fina, fina, fina i segura no era aquella noia, veient tot el tou de cartes que duia vaig concloure que deuria ser d’alguns del projectes d’integració que tan bé funcionen al país, el meu conegut la va ignorar i aleshores una de les tipes del lloc li va escopir “Molt que critica però bé que és incapaç de ser un xic educat…”, el meu conegut va somriure “Miri, no es confongui, jo soc força educat, però aquesta noia vol més que algú educat, oi vaileta?, i jo quan parlo amb alguna desconeguda acostuma ser per follar-me-la i no sé si entrarà en els seus codis morals que me la folli a ella…” va dir assenyalant a la noieta, que no va canviar el somriure en cap de les paraules d’ell, una dona gran se’ns va acostar canviant-nos el número, “Si és que s’ha de veure el que fan alguns… fill no et deuen estimar massa” “Tot depèn del que pago…” va dir el meu conegut tot perplex per seguir “Tu entens quelcom?” em va dir mirant-me, aleshores va petar el nostre nou número i després de ser atesos per algú qui segons el meu conegut o era nou o directament un inepte (igual força apte pel seu lloc de treball, però inepte en resum) vam sortir del local i el meu conegut em va dir “Saps?, hi hauríem de tornar més sovint, no em diguis que un no surt pensant que sort que no són aquests els que manen…” vaig somriure mentre un que entrava ens llençava una mirada fulminant… ja per la nit vaig enxampar un programa on sortia una mare i una filla que eren fans (ambdues) d’algú qui diu que canta (bé, cantar tothom pot cantar, aquest diu que canta bé), i veient-les a elles que no es podien gastar res en educar-se i si quatre-cents eurets (de res) en colònia per tenir opcions d’un sopar a soles amb el seu cantant vaig concloure que la invasió ha començat i que estan força més a prop del que us penseu…

entrada 883 (any 3)

No em podia treure la lletra de la darrera cançó que havia estat escoltant abans d’entrar en el local…

Enemy of mine, I'll fuck you like the devil.
Violent inside, beautiful and evil.
I'm a ghost. You're an angel.
We're one and the same, just remains of an age.
Lost in a day dream, what do you see?
If you're looking for Jesus, get on your knees! (If you're looking for Jesus, then get on your knees! )

Els vaig localitzar quasi que els mateixos del darrer sopar, suposo que el tema de conversa seria el fet que la culpa que la pròpia espècie s’extingeixi per la debilitat natural en la procreació es deu no a vosaltres (que sou i esteu magnífics) sinó a la llet que vàreu mamar i que sembla que us va passar forces de les merdes que les vostres mares tenien, ja ho veieu, el problema no és una mala mare, sinó una mare amb una mala mama … i després està el tema de la recomanació de no menjar tonyina en el cas de prenyades i/o nens petits, tot i que no van trigar a dir que l’envasada si que es pot menjar, i jo (i em podeu titllar d’inculte) no acabo d’entendre si el problema ve dels dipòsits de materials pesants i d’altres que agafen aquests peixets, que en el cas de la tonyina fresca sigui perillós o directament delicat i en el cas de l’enllaunada no hi hagi cap problema (suposo que algú ens ho explicarà)… encara tenia la tornada al cap…

The end is coming,
Everybody run now,
We're gonna live forever,
Gonna live forever tonight,
Tonight, tonight.

La vaig veure a ella abans que la seva parella, el tipus estava uns metres més enllà repenjat a la barra amb d’altres tot mirant les tipes que els hi passaven per davant, vaig somriure al imaginar que passaria si ella fes només un xic d’allò que ell feia, la vaig saludar i ella em va retornar la salutació sense amagar els seus nervis, vaig veure les venes i artèries del coll movent-se amb els batecs del seu cor, li va faltar temps al tipus que algú li digués que estava prop de la seva femella perquè em vingués a veure “Saps, igual podríem fer un tracte tu i jo, te la podria deixar a un bon preu, perquè sembla que no pots estar sense ella…”, vaig somriure “No ho has entès, no puc estar sense tu, i no hi ha millor per què em facis cas que acostar-me a ella…” el tipus em va mirar, tenia clar el que anava a passar, podia marxar o quedar-m’hi, ell va actuar però algú s’hi va interposar entre ell i jo, la seva parella es va endur el cop caient sobre meu, vaig veure la seva sang i em va costar aguantar-me, la vaig agafar i voltejant amb ella vaig deixar anar una puntada que es va clavar en l’estómac de la seva parella, aleshores tothom ens va saltar a sobre, els que volien que allò s’animés i els que ja havien tingut prou animació per aquella nit… la vaig mirar, s’havia endut un bon cop, preguntar-li si estava bé estava totalment fora de lloc, li vaig apartar el cabell notant quelcom calent i conegut en els meus dits, la vaig apartar mirant al tipus, no era ni el lloc ni el moment, em vaig girar per marxar, vaig notar el tipus darrera meu em vaig girar deixant-lo passar, una empenta en la seva esquena i es va perdre enmig de la pista, moment que vaig aprofitar per sortir del local, un cop fora em vaig mirar els dits que encara tenien la sang d’ella… i jo sense poder-me treure la cançó del cap…

Angel or demon?
I gave up my soul.
I'm guilty of treason,
I've abandoned control. (abandoned control)

Your soul!

“Estàs bé?” no vaig poder evitar el somriure al girar-me “igual ho tindria de preguntar jo això…” ella va forçar el gest “Suposo que deus estar bé, ja m’han dit que no patís per tu, saps, encara que no ho sembli ell m’estima, sempre em diu que no em refií de tu, i sempre m’he preguntat el perquè, suposo que si poguessis em mataries oi?”, anava a respondre quan ella va seguir “A vegades em pregunto que és millor si una mort ràpida o una vida mortificada…”, els vampirs ens fem febles amb els segles, al començament ens alimentàvem del que trobàvem, ara cadascú cerca allò que més li agrada, ens estem humanitzant en aquest sentit, i en aquest procés acabarem per desaparèixer al renunciar al senzill fet que no hi té d’haver res d’especial en el procés de la nostra alimentació, no més de la que hi ha en la naturalesa… vaig somriure, la cançó havia acabat “Crec que et deuen estar buscant…” li vaig dir mentre em girava per tornar cap al cotxe, aquella nit soparia però no allí ni amb ella…

entrada 882 (any 3)

Parlava amb un tipus qui està fent un estudi que igual li val el Nobel… sota el títol “Xonisme o com no morir en l’intent: el cas de la jenni que va passar de caixera a reposadora de passadís sense morir en l’intent…” i per tal de posar-vos en antecedents us deixo una enllaç per motivar-vos… estàvem en petit comitè entre els que hi eren aquell de qui ja us vaig parlar que té un gimnàs per deixar-se anar, li vaig comentar que tot fent zàping havia vist una peli que me l’havia recordat i ell sense tallar-se va replicar: “A la teva edat i veient pelis porno?”, el somriure va ser generalitzat, el recordava una tarda de fa un temps quan estava entrenant a un tipus que s’emportava una samanta d’hòsties, vaig somriure, el meu conegut va llençar dos jabs rapidíssims, que van enfonsar la guàrdia del tipus aquest instintivament va recular, qualsevol altre s’hagués plantat els jabs mai són definitius, dos jabs més i va obrir un xic la guàrdia, aleshores va llençar un directe i aquí si que s’hagués tingut de moure, un cop més ràpid, terriblement contundent, va entrar per entre la guàrdia donada pels jabs, el tipus va fer un parell de passes enrere tancant els ulls (gran error), li va seguir un crochet que va impactar en la seva mandíbula, sense descans amb l’altre braç un hook al fetge i mentre el pobre desgraciat es plegava un uppercut que el va fer aixecar de terra i el va llençar sobre la lona, el tipus va escopir el protector bocal “La mare que et va… m’has fet mal!” va dir mentre intentava aixecar-se sense poder-ho fer, el meu conegut senzillament li va contestar “El mal te’l fas tu mateix, jo només et mostro els teus defectes, de fet, tècnicament parlant tu em fas més mal a mi, que m’obligues a actuar com he fet… la teva debilitat carrega la meva consciència…” vaig somriure al tornar al present, estàvem en els cafès un tipus va aprofitar per acostar-se’m, diuen que quan jugues amb el diable només pots tenir clara una cosa, que al final et tocarà pagar, poden passar dies, setmanes, mesos o anys, però al final et tocarà pagar, no oblida els seus deutors ni els perdona, suposo que pel temps que fa que no resa cap pare nostre… doncs res, no sé si us vaig explicar ja fa temps una història que ha anat passant per llegenda urbana amb l’especificitat que conec al pare dels protagonistes i a ells de rebot i crec que poden haver fet això i molt més, doncs res, que aquests cadells (dos germans i un amic), van anar de vacances a un país de l’Europa de l’est, van llogar a una traductora i es van fer passar per productors, promotors i el que vulgueu d’una nova empresa de pelis porno, van fotre anuncis en la premsa local tot dient que cercaven protagonistes per les seves cintes, doncs res, que entre el seu muntatge i la traductora que “adequadament motivada” va donar vigència a la juguesca, el tema està en que se’ls hi va començar a acumular la feina, i no va costar massa convèncer a aquelles que volien triomfar (en el que fos) a que fessin demostracions del que sabien fer (de fet s’anaven intercanviant els papers d’actor, director i càmera), i el divertit és que les van gravar de debò les seves sessions al més pur estil pribate (bé, originals, originals, mai han pecat de ser-ho, ara bé eficients un colló d’eficients…), passats els dies van desaparèixer i les noies van descobrir que les targetes que se’ls hi havien donat ni de tampó servien, doncs res, el tipus que tenia al costat em comentava que aquella juguesca havia anat rebotant i que ara hi havia algú interessat ne cobrar-se-la… vaig somriure “I esperes que jo…”, “Que ho solucionis…”, així, amb un parell de collons, uns follen i els altre són follats… i el divertit és que en tot acte sexual queda clar qui està en un costat i qui en un altre, el sexe és dels pocs llocs on no hi ha empats, sempre hi ha qui guanya i qui perd, tot i que qui guanyi intenti no fer-ne sang del tema…

entrada 881 (any 3)

Avui ha estat un dia per apuntar al calendari, dos corbes i ja saps que a la tercera no hi haurà tanta sort, el somriure nerviós de qui anava amb mi al cotxe, el veure que venia un cotxe de front, cop de voltant, i un altre cop, tot esperant el que saps que no vindrà…, una petjada de frens, el cotxe salta damunt l’acera aprofitant l’entrada d’un pàrquing, el cotxe ens passa pel costat mentre nosaltres passem per l’acera com si fos el nostre carril, deixem un edifici a mà esquerra i els cotxes aparcats a mà dreta, un cop en un mur i el cotxe s’inclina tot el just per tal de no picar de morro contra la penya (entenent com a penya un tros de muntanya), el cotxe queda aturat, miro a l’acompanyant “Tot bé?”, no cal que em preocupi per mi, ja ho tenim això els vampirs, ella surt i a mi em toca fer el mateix per la seva porta, ja que la meva porta està just a la paret de la muntanya, sortim, ens mirem i comencem a riure, el tipus que ens venia de cara baixa tot espantat preguntant si ens trobem bé, els veïns surten als balcons, d’una empresa propera surten a veure’ns ens miren, miren al cotxe, el pobre està molt pitjor que nosaltres, ho sento per ell, tot i que ha fet el que s’esperava ens ha salvat d’una bona pinya, la meva acompanyant encara sent l’adrenalina pel seu cos “Només tu em fas sentir això…” diu amb els ulls brillants, sé que no trigarà en estimbar-se, acostuma a passar, és el que té una pujada d’adrenalina, li recomano que es prengui un analgèsic quan arribi a casa, truquem al servei de grua qui ve sense creure que la maniobra hagi estat tan “miraculosa”, com ell deia “Heu tingut sort…”, somric, la sort com la mort és per qui la cerca… carrega el cotxe i anem al taller de confiança el tipus somriu, farà negoci i això en temps de crisi sempre està bé, mira el cotxe dictaminant “No sembla greu mecànicament, ara bé, a ni vell de planxa no et dic res…”, somric, tot el que tingui un preu i es pugui pagar no és car, de fet estem d’una peça (normal en un vampir) però no en una humana, amb l’estona la mirada se li ha anat apagant, comença el baixon, coses així fa que la gent valori l’aire que respira… i el millor sense haver fet mal a tercers ni personals ni materials, només un xic de pintura “verd anglès” en un mur de l’edifici i un rastre de pneumàtics a la calçada que farà que forces desviïn la mirada al passar-hi tot cercant el destí final de les mateixes, perquè no hi ha res més morbós que veure unes marques en la carretera i resseguir-les tot pensant com deuria acabar el tema… bé, i quina és la conclusió?, quina és la paradoxa?, quina és la moralitat? De l’assumpte, doncs senzillament que no val la pena pujar a un cotxe amb un vampir a no ser que s’estigui preparat per emocions fortes…

entrada 880 (any 3)

Alguna cosa va malament en aquest blog, per què el tenir més visitants de Malàisia que no pas dels països veïns indica que quelcom falla, ja que et facin més cas un parell de malaios que no pas els que et poden llegir i entendre’t (igual es tema està en això, en que si se m’entén no té gràcia el que escric…), i més encara quan qui fa la visita és un pobre i avorrit bot malaienc que pobret deu haver decidit visitar a l’il·lús tontet del país dels pirineus, tot pensant que aquells que vivim aquí no deixem de ser més que uns profanadors de tombes (ara és quan poden anar al google a cercar l’origen del mot pirineus…), avui parlava amb un tipus qui em comentava lo fàcil que és provocar el pànic (i després d’escoltar-lo he decidit que no lo fàcil, sinó el perillós que és que alguns tinguin temps per pensar), el tipus m’explicava “Imagina de posar un explosiu en les llaunes de begudes, de forma que al obrir-la la tanca metàl·lica fes contacte i kabummm, no caldria fer-ne masses, l’important seria la distribució i ja tenim un joc nou la “llauna russa”, i no vegis la propaganda per algunes marques… brutal eh?”, no he pogut més que tornar-li el somriure tot esperant que li aixequin el veto d’Internet que pateix, i que pugui navegar de nou per l’espai virtual i més exactament per les pàgines de delicioses asiàtiques lleugeretes de roba… a la feina a més ara estan que salten, tenim una tipa que sempre truca al seu amant a la mateixa hora (fa allò tan humà de que si una cop funciona sempre haurà de funcionar si es fa tot igual…), doncs res com que a més la tipa no es tallava en la seva conversa algú va tenir una pensada genial, va trucar al seu marit i li va dir “Calla i escolta…” i va punxar la trucada de la tipa, òbviament l’escàndol va ser majúscul i va venir de que la tipa volia denunciar a qui havia “violentat” la seva intimitat valents ovaris… avui precisament estaven parlant sobre la correcció o no del fet, quan li han dit a un dels presents “Què, ja m’han dit que vas fer parlar el diumenge!” la meva mirada de curiositat (torno a dir per enèsima vegada que els vampirs som curiosos de mena), ha fet que m’ho expliquessin, aquest cap de setmana hi ha hagut una cursa per la lluita contra el càncer de mama i resulta (i sempre segons les paraules del meu conegut) que ell hi va anar tot pensant que la cursa era “pel càncer que són algunes mamas…”, i un cop allí quasi que el foten fora perquè allò era una cursa “femenina”, després que ell fes valdre el fet que també hi ha homes que el pateixen, i que ell corria en la seva representació el van deixar córrer això si, després de fotre-li una camiseta rosa que estava de cuco que no veas… doncs res, ell indignat perquè ens deia que s’estava reservant pels darrers metres i que li van advertir que ni se li passés pel cap d’intentar guanyar la cursa… com ell deia “Vaig passar més por allí que nedant a l’Amazones entre piranyes…”, no he pogut amagar el somriure, no sé si hi hauria moltes diferències, i heus ací que tenim un exemple de transgressió o d’atac… vosaltres mateixos…

entrada 879 (any 3)

Avui un tipus em preguntava on hi ha la frontera entre la transgressió i l’atac, a més el tipus em deia que no entenia com el personal es corria de gust amb aquells “transgressors” que senzillament ho feien per omplir-se la butxaca, com ell em deia uns “escandalitzadors sense contingut”, a més em destacava el fet que es puguin atacar certes coses i en canvi d’altres siguin intocables, com em recordava “Aquells que han patit es creuen en el dret de fer pagar els altres tot els seu patiment, quan el divertit és que ells (els que mes proclamen aquesta idea) directament no han patit mai el que van sofrir els seus vells, els que per altre costat mai han tingut aquest desig de revenja, perquè tenen clar que si es vol apagar un foc el millor és precisament no fotre-hi llenya…”, també parlàvem de com d’increïbles sou els humans, avui estaven lapidant a un polític que en un atac de sinceritat va dir allò que pensava, i el divertit és que precisament una de les coses que tothom valora més és que precisament que “siguin sincers amb un”, com em deia un conegut “la gent només tolera la sinceritat quan aquesta no els fereix, quan ho fa, passa de sinceritat a una falta de respecte o directament a mala educació…”, estaria bé que fotessin fora a un polític per ser sincer, de fet suposo que aquest és un dels luxes que els polítics no es poden permetre el ser sincers, avui també parlava amb un tipus qui porta els seus fills a un del xaxicoles del lloc, on des de sempre han fet anar als alumnes amb uniforme, com ell diu “Així queda clar on van…”, punt força criticat per la resta de centres qui diuen que això coarta la llibertat dels nens, el tipus em deia “No vegis, si tothom vol que el seu fill sigui com algú altre, o no diuen: podries ser tan intel·ligent com el fill de… tan educat com… casar-te amb algú com…, i després aquests mateixos pares se’ls hi ompla la boca al dir que el seu fill és únic, valents collons, si precisament tenir un fill “únic” és allò que poden dir els pares que no troben cap de les virtuts cercades en els altres reflectida en el seu plançonet…”, no he pogut més que donar-li la raó, tothom vol tenir un fill especial i únic mentre aquest no sigui massa diferent, a partir d’un punt aquesta unicitat i diferenciació salta de ser una virtut a un problema, i aleshores és quan els pares diuen “No sé a qui ha sortit!”… i finalment avui llegint blocs he vist que encara dura el del 15-M, i el divertit és que encara no hagin vist que el 15-M i tot el que li ha vingut no ha estat més que un divertimento, allò que el mateix sistema deixa aparèixer de tant en tant, “Donar peixet…” en diuen a Cambrils, on no té preu l’expressió “Massa motor per poca barca” o “El sogre rai…”, ja ho diuen que aquells que no poden abusar de la paraules per què tenen coses millors a fer amb el seu temps tendeixen a sentenciar en cada frase, i pels que poden perdre el temps en floretes els hi deixo un dels trossos que descriuen més exactament el 15-M (i fa segles que es va escriure)…

Life’s but a walking shadow; a poor player
that struts and frets his hour upon the stage,
and then is heard no more: it is a tale
told by an idiot, full of sound and fury,
signifying nothing
William SHAKESPEARE, Macbeth, V, 5

La vida no és sinó una ombra ambulant, un pobre actor
que es mou enrigidit i consumeix el temps que li toca d’estar a escena
i després ja ningú no el sent més. És un conte
explicat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res

entrada 878 (any 3)

Ahir parlava amb un tipus estudiós i coneixedor de la naturalesa humana, com ell diu “Per conèixer-se a un mateix, res millor que mirar als que són com un, i la veritat, estudiant-los no negaré que a vegades he tingut temptacions de suïcidar-me…” (això darrer sempre recalca que ho diu “irònicament”), el divertit és que ell també diu que no deixa de tenir el seu punt, que es vulgui estudiar el que un considera la particularitat individual tot prenent a la resta com una entitat amb un comportament generalista i consolidable a l’hora d’estudiar-lo, és la vella imbecil·litat de: “Tots són iguals menys jo que soc especial…”, vam estar parlant de diversos temes de l’actualitat entre d’altres quin collons de canvi “democràtic” és el que una persona passi de “sagrada” a “inviolable” segurament se’ns escapen els matisos, i més encara quan de facto aquesta persona seguirà sent sagrada i força més, també m’explicava en el bodorrio del cap de setmana que hi havia vist traces d’una certa nissagalitat de poder, molt possiblement hi havia un xic massa d’amor entre germans… després parlàvem del personal que va escrivint per aquest món virtual i em deia “Mira la diferència entre els que diuen, el reporter “més” fi, i els que diuen “un dels més” fins, està precisament en que mentre els segons ho poden ser, els primers segurament no ho seran mai…”, després vam comentar els darrers anuncis de tampons que fan per la caixa tonta sense poder-nos estar de dir que molt desesperat s’ha d’estar per creure’s tot el que diuen, passant pels modelets d’algunes presentadores i com el blanc o el groc sempre va per damunt del vermell… que ja són nassos de posar el vermell just allí on tothom pensa que hi ha la caldera de calor i quan més a munt colors “més freds”, com ell diu “Hi ha una clara identificació geoanatòmica dels centres racionals i dels passionals…”, després vam passar pels Sgae Sparrows, i com la pirateria no queda tan lluny com podria semblar, de fet de tipus interessats en l’interès comú sempre que faci prevaldre el seu sempre n’hi haurà… i finalment em va explicar dos dels seus darrers estudis entre copa i copa, estudis que l’han tornat a plantejar-se si l’espècie té salvació, de fet el tipus va plantejar una situació “fictícia” en la qual la ciència fos capaç de mantenir a les persones indefinidament en una edat, sense malalties i amb la capacitat de mantenir el cos sempre en l’estat òptim (vaja un vampirisme generalitzat), ara bé, es plantejava un dilema, que no era cap altre que aleshores no podrien néixer més persones, per tal de mantenir un equilibri entre els presents i els recursos, doncs bé, segons els seus estudis i un cop tretes les respostes que tothom deia sense creure havia conclòs, que els estudiats estaven “disposats” a “renunciar i patir” el fet de no tenir fills mentre ells tinguessin garantida l’eternitat, fins i tot algú plantejava que en un “hipotètic” cas de no democratitzar aquest servei es podrien tenir fills per cobrir les morts d’aquells que “no entressin” en el projecte, i el tipus m’ho explicava sense que li tremolés la veu, em comentava que no em diria la seva població d’estudi perquè a les hores si que em podrien caure els collons a terra, en el segon estudi va plantejar un tema un xic diferent, en el sentit de preguntar si la gent estaria disposada en el cas que fos possible a que se’ls induís un estat d’inconsciència induïda on visquessin una realitat irreal, i que poguessin estar així pels temps dels temps, això si, haurien de renunciar al seu cos i a la seva vida actual tal com la coneixien, doncs res, la resposta dels “estudiats” en aquet cas va ser generalitzada: “On cal signar?”… com ell em deia, “Quan més conec els humans més fàstic em dono a mi mateix, perquè per molt que ho vulgui negar no estic massa lluny d’aquests…”

entrada 877 (any 3)

Fa temps parlava amb un tipus qui em deia que els revolucionaris es divideixen en dos tipologies, els que esperen que el món canvií amb els seus actes i els que senzillament volen ser recordats, i el divertit és l’intent d’aquests darrers per ser recordats deixant a un costat el present per centrar-se en el futur, quan el que realment els hi hauria d’interessar és precisament el present que volen canviar… ahir vaig tenir una conversa força interessant i que va tornar a posar en evidència la veritable naturalesa humana, parlava amb un tipus qui havia tingut un accident “domèstic” i els de l’assegurança li havien peritat de forma força beneficiosa l’incident, i el tipus tot explicant que era amic de tal i tal, i com li havien accelerat el peritatge i com quasi que li havien fet a mida, quan li vaig preguntar si li semblava bé el aprofitar-se dels amics el tipus va dir que si amb un somriure, aleshores li vaig exposar “Imagina que vas a un hospital, i resulta que darrera teu arriba un tipus conegut del metge d’urgència qui el fa passar abans que a tu, i per aquest fet la teva filla mora… suposo que ho trobaries bé també…” el tipus va saltar dient que no, que eren situacions no comparables, clar que no eren comparables, valents collons, en el primer cas sortia beneficiat ell i en el segon no, redeu com es pot esperar que siguin comparables!, els de la taula van somriure, ahir va ser una nit de cafrades fins i tot la música ho va ser, mentre fèiem la primera copa va sonar això… i aleshores un va fer l’acudit de la nit, sobre el que havia llegit d’una universitat americana de prestigi que intentava descobrir si era major l’atracció del mar sobre els lèmmings o si ho era la de les vies de tren pels paioponis (dividits en panxitos, maxupixus i pampaios)… i es veu que el tema va per allí per allí; ahhhhh i des de aquest espai us voldria fer una recomanació, la figura de la Luna Miguel de la qui em van parlar ahir, segons qui em parlava conté tot allò que sempre he desitjat: edat, talent i un punt de bogeria, vaja ideal per a un vampir… (a més d’una afició pels tatos i una mirada evocadora…), després de fer la recerca que pertocava no vaig poder més que somriure, “Voila, J’ai trouvé” (no hi ha com el francès per tal que els nois semblin més romàntics i ja no us parlo del francès en el cas de les dones, acte capaç de fer saltar les llàgrimes d’emoció a forces homes…), doncs res, us deixo el seu blog per si hi voleu passejar, i si, ja sé la pregunta, i si al final és un bluf?, doncs res, després de cinc-cents anys entre vosaltres ja hi estic avesat als blufs, a més i com em van dir “Veient la merda que ens regalen, a vegades val més la pena gaudir de l’embolcall que no pas del que conté…”, així que gaudirem del que es veu i ho omplirem del que voldríem veure i no ho tocarem no sigui que la realitat ens faci veure el que realment hi ha… fa uns anys un conegut em va convidar a passar uns dies a la seva casa de camp, el tipus té l’afició de fer salts en paracaigudes, vam estar la nit anterior parlant dels temps passats, de com per molt que es vulgui el que ha marxat senzillament ha marxat, l’endemà em va convidar a fer un salt amb ell, abans de saltar em va mirar dient-me “Un plaer vampir…”, el seu paracaigudes no es va obrir, i el imbècils preguntant-se com podia ser que un expert com ell patís aquell accident, sense voler reconèixer que no havia estat un accident, havia estat un senzill acte de decència moral i de ser conseqüent amb el que es pensa… recordeu, recordeu Luna Miguel…

Va, us deixo un parell (o tres) de cançons…

Cançó 0 si és el de la famosa....
Cançó 1
Cover de l’anterior…

entrada 876 (any 3)

Diuen que la gent que no diu les coses i se les queda al pap acaba per tenir atacs d’incontinència verbal en certes ocasions sota el perill d’explotar deixant-ho tot perdut si no les diuen, i un dels moments per fer-ho és quan un abusa del vi del sopar, tots els de la taula es movien nerviosos davant el comentaris d’un dels comensals vers la seva parella qui estava tot just davant d’ell (desplaçada dos llocs com marquen les normes…), el tipus anava cada cop a més amb els comentaris, jo no vaig poder més que somriure i ell em va llençar una de les mirades que tenien pinta de ser de les seves fieramirades… “Et passa res?”, vaig somriure de nou “No, no…”, com em van dir fa temps “No importa el mal que facis o a qui matis, l’important és no perdre el somriure, que almenys el darrer que vegin sigui quelcom bonic…”, i no sé el motiu però em va venir al cap una història que a més pel que m’han dit ha acabada fins i tot per ser publicada, suposo que quedaria bé el dir que no tinc ni idea de qui se’n va anar de la boca, però mentiria, en certs llocs i moments un aprèn (per una senzilla necessitat vital) a classificar els homes segons allò que són… així, que ja que algú l’ha escrita i és del tot pública la puc escriure aquí sense faltar a cap dels que hi eren, amb tot i com tot el que us dic ho deixarem en una història “suposada” per tal que pugueu anar a dormir tot creient que aquest món és el que us penseu o voleu més que no pas allò que senzillament és; estàvem de guàrdia, érem sis persones, el Sr. A cap de l’escamot, el Sr. B enllaç amb l’exèrcit regular i la població, el Sr. C un tipus sortit directament de la presó i a qui havien bescanviat part de la condemna per anys de servei militar, el Sr. D un tipus que havia deixat dona i nena a casa per tal de servir a la pàtria en allò que ell creia una “missió de Deu”, el Sr. E un estudiant que havia acabat allí al mig tot pensant que allò serviria per tornar-lo millor persona, per no dir home, o que seria una vivència més i que la podria explicar a Aspen o al seu club d’estiu i el Sr. F que no era més que el menda lerenda que us està escrivint i uqe mai faig un lleig a la barra lliure d’humanitat ne estat pur i si hi ha sang millor que millor… portàvem ja unes hores de patrulla quan el A ens va ordenar que ens amaguéssim als vorals del camí, allí amagats vam veure passar a dos dones pel camí, en C va dibuixar un somriure, el somriure de qualsevol animal de presa, A va sortir amb en B per donar-lis l’alto, la dona més gran va saltar espantada i va començar amb la cantorella que era el seu idioma, en B anava traduint tot dient-li que anés més a poc a poc “Diu que treballen a la base, que van cap a casa…”, en D va mirar a la més jove, suposo que deuria pensar que no era gaire més gran que la seva filla, en E va llençar un crit de triomf “Mireu el que tenen!” portaven amagats dos pots de fruita en almívar, un de préssec i un de pinya, la dona més gran va començar a parlar de nou mentre la joveneta es movia nerviosament, en B anava traduint “Diu que li han regalat perquè avui és l’aniversari de la seva filla… que en fa…” en A va aixecar el braç per fer-lo callar “Valents collons, nosaltres jugant-nos el coll i ens donen aquella merda per menjar i a aquestes els hi donen això…” va dir patejant el pot fruita, suposo que quan un està en una guerra on no cal sortir de WP per tenir clar que ho tens perdut un pot acabar un xic cabrejat, i més quan et prenen per imbècil i et diuen que no tot està perdut, així que qualsevol motiu serveix per explotar, allí el món era un xic més injust però força més real, en C va arrufar el nas mentre anava cap a la jove i l’agafava del braç aquesta s’hi va resistir però un parell de bufes i va entendre que poc hi podia fer, “Mira, si elles anaven a celebrar una festa, crec que també tinc dret jo a una festa, a més li donaré un regal d’aniversari que no oblidarà…”, si un ha de triar entre algú que et guardi l’esquena o una brivalla com moltes la decisió acostuma a trigar escassos segons, en C se la va endur, no massa lluny, la mare va intentar anar-hi però en D li va clavar la culata del fusell a l’estómac fent-la caure de genolls, en E li va agafar el cap “Eis, B dis-li que ara veurà com de bé s’ho passa la seva filla” en B ho mirava nerviosament “Cap problema?” li va preguntar en A acariciant la funda de la seva arma en B va empassar-se la saliva i el poc orgull que li quedava “Cap problema” va dir, “Perfecte” va dir en A, vaig veure la figura d’en C damunt la noia, ella no es veia sota el seu cos “Aquesta puta no es mou!” va cridar, va aparèixer el seu ganivet i amb un ràpid moviment li va fer saltar una orella que va llençar cap a en E “Orella!” la noia va llençar un xiscle i va intentar fugir “Molt millor així” va dir en C entre dents i sense perdre el somriure, en E mirava l’orella “Me la puc quedar? em puc fer un penjoll?, direu que l’he aconseguida jo?”, vaig somriure intentant entendre com algú pot acceptar segons quines coses només per ser acceptat, en D s’ho mirava “Tot bé?” li vaig preguntar ell va contestar “No crec que sigui més gran que la meva filla…” “I no té la follaries a la teva filla, mira ja saps que ja té edat per ser follada…” es va girar mentre en C cridava “Orella” per trencar la tensió en E la va agafar al vol “Dos!”, la mare va llençar un crit, amb el temps que hi portàvem teníem certs coneixement de la llengua i ens va venir a dir “Que les matéssim que no ho allarguéssim més…”, en A va somriure “Qui et penses que som?, matar-vos? Ens prens per uns salvatges incivilitzats?, no, no abans de divertir-nos una mica…”, la noia pràcticament ja no es movia ni cridava en C va llençar un buf i aleshores es va escoltar un crit que fins i tot a mi em va sorprendre en C li va tapar la boca a la noia mentre li tallava el coll, es va girar i vam veure dos bultets sota la seva camisa “Què us sembla?” ens va dir, després de veure les nostres cares va obrir-se la camisa tirant dos trossos de carn al terra “Si, ja sé que a ella els pits li quedaven millor…”, en D va somriure, no era un acudit massa bo però si ocurrent, en B es va acostar cap a la noia… en E ens va mirar “Puc?, vull dir…” “Si, no pateixis” va dir en A, vaig veure en E baixar-se els pantalons i estirar-se damunt la noia, en C va somriure “A casa seva creuen que han enviat un noi a la guerra per tenir-ne un home i no vegis quan descobreixin els que tenen, si torna…”, vaig somriure, suposo que poder fer el que es vulgui porta a coses com aquesta, en D mirava a la dona que estava de genolls, i en A se li va acostar “Si vols és teva…” en D va fer que no, “Quin és el rècord?”, en C va somriure “Cinc metres!” en A va fer que si amb el cap, es va acostar cap a la dona i traient el seu ganivet li va clavar al baix ventre, la dona estava en estat de xoc i senzillament ens mirava preguntant-se el motiu de tot allò, com de ràpid passa una d’una festa d’aniversari i de veure els anys que li queden a la seva filla al res, A li va cridar “Aixecat i corra!” en C la va aixecar i la va obligar a córrer mentre l’amenaçava, la dona donar unes passes mentre en A li deia en D “Aguanta” en D va agafar el tros d’intestí que li allargaven, la dona semblava un cabdell de fil, d’un fil vermellós va donar unes passes més per caure al terra i començar a tenir tremolors mentre intentava recuperar el que havia deixat anar, suposo que en A l’hagués deixada allí però era tan pietós com pràctic, així que va agafar un bastó del camí i la va colpejar fins que la va matar es va girar cagant-se en el fet que li havia embrutat les botes amb la seva sang… va mirar en B sense perdre el somriure “Va, no t’ho prenguis així, no ens vas dir que a prop d’aquí hi ha el poble de la teva promesa?, aquella que et va deixar per un altre?, no li voldries fer una visita?” a en B li va canviar la cara, de fet, en A era tan bo manant com motivant al personal, va ser una nit llarga, l’endemà els poc que quedaven del poblat van saber que se’ls acusava de la mort de dos treballadores de la base militar propera, i allí la justícia no podia perdre el temps cercant culpables, i a vegades els actes exemplaritzants són la millor forma de fer entendre com van les coses; i el divertit de tot plegat va ser que passats uns dies vam rebre una trucada on “extra oficialment” felicitaven en A i a la resta per la feina feta d’haver fet justícia en l’abominable assassinat de les dues dones… vaig tornar a la realitat quan va venir el cambrer i va preguntar si volíem postres, la parella del nenaderthal va dir que si “Tenen fruita en almívar?”, allò si que em va fer sortir un veritable somriure…

Ahhh, i pels del dia de la teta els hi deixo un enllaç…