entrada 529 (any 2)

M’havien dit una frase ocorrent i anava pel passadís amb un somriure que no anava per ningú dels subnormals que me’l retornaven tot esperant que allò fos senyal d’un bon dia, algú m’havia dit “Diga’m el blog que escrius i no et diré com ets....”, i amb aquestes que vaig entrar al servei i amb una estúpida lligada d’idees vaig concloure que el blogs s’assaboreixen de forma pausada o ràpida, com el menjar, alguns són elaborats i sofisticats i altres són ràpids i quasi que “blogs escombraria”, i també n’hi ha d’aquells que només són per animals o directament infumables, però tots després d’un procés més o menys ràpid de digestió acaben per ser cagats, sinó fos així els lectors tindrien una obesitablogitis de collons, i com en la naturalesa un intenta quedar-se amb la part bona i que la lectura ens faci millors, més alts, més ràpids i més forts, però és clar mai sabem que ens quedarà del que llegim i a vegades no ens queden les grans frases i sentències o els continguts d’alguns blogs dignes de ser recordats, sinó les tonteries d’aquells dels que hem maleït el temps que hi hem perdut (és a dir, blogs com aquest, directament), i aleshores només queda fer un règim de blogs “selectes” fins que un recupera la forma i poc a poc pot continuar amb els indigestos, de fet ja ho diu el Doctor Nofat Treprim “Només és recomanable un blog hiper calòric a la setmana, en canvi els blogs lleugers i alts en fibra (vaja que fan cagar), s’han de consumir de tres en tres...”, i amb això estava dins dels serveis quan la porta d’un vàter s’ha obert sortint un tipus que no coneixia (això que estiguem d’obres i de moment hagin unit departaments, obra la porta a conèixer nova gent i a descobrir noves formes en que la gent et pot fallar i defraudar...), doncs bé el tipus ha sortit, s’ha quedat mirant-me (suposo que res més ridícul que sortir del bany pujant-se els pantalons i trobar-se un tipus allí davant...), ha escopit un “Bon dia”, mentre deixava un diari damunt el taulell i es rentava les mans, un cop d’ull al diari (els vampirs som moooolt curiosos), i he descobert que l’inútil en la seva estona defecant només havia aconseguit posar un parell de quatres i un míser tres en el sudoku, suposo que estava concentrat fent força i ja sé sap que els homes només poden fer les coses d’una en una, o es caga o es fa el sudoku... ara només faltava que em mirés i digués “Això no és el que sembla...”, com si m’importés el que fos, el que semblés, o qualsevol altra merda, de fet els espavilats van al vàter amb el seu darrer smartphone i la xarxa de l’oficina petada i es passen l’estona veient i fent coses més interessants, i després diran que fer sudokus us fa més intel•ligents, vaig escoltar fa uns dies un estudi que havien fet, en el mateix havien agafat dos grups, un de persones “normals” i un altre de persones “no tan normals”, i les havien posat davant una pantalla on hi havia un tetris, s’havia fet un seguiment del funcionament del seu cervell i s’havia descobert que en ambdós cassos el cervell funcionava de forma semblant, ara bé, amb el pas del temps els “normals” feien servir cada cop menys el cervell i els “no tan normals” seguien utilitzant-lo a tot drap, això portava a concloure que jugar al tetris no et fa més intel•ligent, sinó que senzillament et fa més destre en el joc i amb el temps ho fas millor per la repetició de les jugades més que no perquè siguis més espavilat... suposo que això es podria aplicar als imbècils que caguen mentre intenten fer el sudoku...

entrada 528 (any 2)

Fa segles va morir algú a qui apreciava força, tan que moltes vegades em preguntava si era realment un humà o algú com nosaltres amb ganes de caxondeio i jolglòriu... la nit de la vetlla hi van passar moltes persones algunes més coneixedores i d’altres més admiradores i fins i tot algunes de les que no es perden cap ocasió per tenir el seus segons de glòria al estar en contacte amb aquells que secretament envegen, com deia un conegut una mort dóna per força, vaig pensar que diria si em preguntessin o si més no les paraules en el meu cas haguessin estat necessàries, i aleshores algú va dir a la meva esquena:

Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: it is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.

Que amb una mala traducció vindria a dir: “La vida que no és més que una ombra que passa, un pobre còmic que fa el fatxenda i es sacseja una hora sobre l’escena i després no se l’escolta més...; un conte explicat per un idiota amb gran aparell i que res significa...”

Tot precedit de:
Tomorrow, and tomorrow, and tomorrow
Creeps in this petty pace from day to day
To the last syllable of recorded time;
And all our yesterdays have lighted fools
The way to dusty death. Out, out, brief candle!

“Demà, demà, demà, s’arrossega amb passes insignificants dia a dia fins la darrera síl•laba del temps registrable. I tots els nostres ahirs han il•luminat pels imbècils el camí fins la polsosa mort. ¡Apaga’t, apaga’t breu vela!”

Al girar-me el vaig veure, no em va dir res va fer una salutació i va desaparèixer del lloc, des de les hores l’he anat veient regularment no menys de cinc o sis cops per segle, aquest cap de setmana el vaig tornar a trobar a la barra d’un bar aguantant carros i carretes d’una tipa, qui amb un senzill “Al final no has entès el que volia...” el va deixar allí, ell va somriure i em va demanar una copa a la cambrera, “Saps” va començar dient “La gràcia és que aquestes dones et donen un temps preciós entre el seu primer intent de convertir-te en el que volen i el moment en que veuen que mai seràs el que esperaven perquè te les follis tot el que vulguis... molt possiblement i parafrasejant el que et vaig dir fa temps, moltes dones no deixen de ser unes histèriques que criden i s’esvaloten una hora sobre l’escena, o el llit tot depèn de la sort que es tingui, i després un no sé les folla més...”, vaig apurar la copa i el vaig deixar, molt possiblement en el seu cas l’eternitat és un càstig molt més gran de cap dels que mai patireu els mortals, i més quan un no pot acceptar que la gent té la fotuda costum de morir i no tornar...

entrada 527 (any 2)

Avui m’han passat a saludar pel despatx, feia temps que no el veia i no és per menys veient com té l’agenda, el tipus té una d’aquelles feines “especials” i ben pagades, que quan es diu d’una noia tothom posa aquell somriure... he treballat amb ell forces vegades, és un tipus que em dóna confiança i això en algú que no acostuma a confiar ni en ell mateix ja és... de fet sempre he quedat sorprès de la rapidesa en que un esbrina si aquell que comparteix el negoci o la feina amb tu és confiable o no, poc importa si ens agrada o no, o si creiem que treballa bé o no, o qualsevol altre merda, el que veritablement és vital és saber que hi podem confiar, i és més, que ell també pot fer-ho (una justa contraprestació crec jo), el tipus en qüestió es dedica a ensenyar com viure a gent que han sofert un canvi radical en la seva vida, com ell diu “Tenir molt, implica saber molt el que es vol, perquè no hi ha res com tenir per perdre-s’hi entre tantes coses...”, i aquesta és la seva feina, fer encaixar en aquest mon peces del tot incaixables, persones úniques que s’han de comportar com ho fan els “repetits”, per tal que no arribin a ser odiats, ell sempre em diu que li fan la mateixa pregunta “Però si puc fer el que vull perquè no ho he de fer...”, i la seva resposta sempre ha estat la mateixa “Perquè a vegades el preu de fer-ho no el voldràs pagar...”, la gent necessita ídols i herois, però no ídols o herois que se n’encarreguin de demostrar-vos la merda de paios que sou dia si i dia també, i en això ell és un expert, en mantenir la figura en un equilibri entre el divisme i la comprensió, doncs bé, ara ha proposat ampliar el negoci a aquells que en temps de crisi han vist com el seu estatus ha caigut en picat, és a dir aquells de qui els seus antics amics diuen “Osea, que tiene musho patrimonio pero poco cash...”, com ell diu, en certa manera també són víctimes d’aquesta crisi, m’explicava com els fills d’un empresari vingut a menys li van quasi que saltar al coll al descobrir que aquest any poques vacances i menys encara les que tenien previstes, els fills van titllar de fracassat i irresponsable al pare, per haver-los tingut i ara obligar-los a fer-los treballar... diuen que tota època de crisi és una oportunitat, és un entorn canviant on els adaptables sobreviuen als que fins el moment eren els millor adaptats, sempre ha estat així, com ell diu: “Si pogués triar entre ser canviable o senzillament perfecte, triaria el primer, perquè l’important no és només ser perfecte en un entorn i aspecte, l’important és poder canviar per ser perfecte (o quasi perfecte) en qualsevol entorn, de fet és més, de poc serveix intentar ser perfecte si això em fa perdre el temps i no veure el següent canvi...”

entrada 526 (any 2)

Poca conya molts reien del calendari maia, de l’era d’aquari i auuuu, ja ho teniu a sobre, i ha estat tan senzill com les declaracions d’un polític aquesta setmana on ha dit ras i curt: “Senyors, el mon tal com l’hem conegut ha canviat...”, i en una era on els canvis pràcticament es produeixen abans que ni tan sols s’avisin ja podeu tenir per segur que feu tard i aneu amb la muda bruta a un esdeveniment com aquest... eisss i no em direu que no farà trempar als amants de les teories de la conspiració el fet que s’anunciïn i posteriorment s’aprovin les mesures anti crisi tot just abans de la reunió del bildenbergestenians i que just després de la mateixa el govern decideixi fer el mateix davant la reforma laboral, tot després de que el Sabatero passés per la sala a escoltar el que feia malament (perquè no ens enganyem, bé, bé, nomes diu zapateradas (malaltia socialista sinó veure les maragallades), i mentir), i és clar en aquell fòrum de tonteries les justes, perquè si volen riure ja es paguen una entrada a qualsevol club de la dramàtica... eis, i no us queixareu del dia que s’ha escollit per presentar-les... el dia en que la roja s’estrena, i veieu ahir tot mirant la sèrie de spartacus (auuu, ja us toca llegir el post d’ahir), va quedar clar que el poble digereix millor les males notícies (i fins i tot les pot no considerar) si se li dona pa i circ, i teniu el circ mundial de futbol muntat i això cap polític s’abstindrà d’utilitzar-ho segons els seus interessos, o us penseu que la morterada que els hi pagaran si guanyen o fan un bon paper els hi donaran pels èxits esportius?, senzillament els hi donaran pel descans que oferiran a una classe política de qui la gent n’està un dia fins els collons i l’altre fins els ovaris, però res, a pintar-se de vermell i fer l’indio pel carrer tot preconitzant els èxits d’un país que us està traient tot allò que tan us ha costat guanyar... i com ja deia tot gràcies al pobre aquari i als maies, que si voleu que us sigui sincers (redoble de tambor i fanfàrria de trompetes (això és una redundància)... ), doncs bé, el tema del calendari maia, és que el tius eren uns caxondus de collons i es van quedar sense pedra per seguir el calendari i el Txuaplentneitec va dir tot graciós ell: “Eis, perquè no deixem el calendari a mitges i ja veuràs com els imbècils del futur es creuran que se’ls hi acabarà al mon... perquè a veure ja poden aquells ganduls de fer-se el seu calendari i no esperar que els hi fem nosaltres...”, hi ha una segona teoria que diu que van ser els espanyols els que van agafar la part que falta del calendari i la van donar com a penyora a un jueu (i no tinc res contra ells...) que havia muntat ja un montepio al lloc per tal de poder-se pagar unes copes de mescal, i avui en dia aquesta part està amagada en un magatzem tan secret d’una de les super potències que ningú se’n recorda d’on és, bé, només un descendent del Txuaple que està contractat en precari com a conserge del lloc i qui està a punt de morir de riure cada cop que escolta lo del calendari maia...

entrada 525-2 (any 2)

“Love, lust and the Holy Ghost”.... “Those were the days...” avui dia de tri-sessió no hi ha res com ser un vampir i que el temps importi un borrall, avui he pogut veure al final l’adaptació de Dororo, una història del tot recomanable, una adaptació de Blood the Last Vampire i finalment el primer episodi de Spartacus... si, ja sé que possiblement un xic exagerat a nivell hemoglobínic però per a un vampir que menys... i tot amenitzat amb un generós Moskovskaya, de fet no he entès mai la mania del russos pel Absolute amb els bons vodkes que destil•len.. però després de la feina d’ahir m’ho tenia ben guanyat, sempre m’han fet gràcia les sectes de fet tothom en algun moment de la seva vida ha format part d’alguna i n’hi ha que encara en formen part, no he acabat d’entendre mai la facilitat que teniu els humans per creure en les veritats que us diuen altres i que us estalvien de pensar com viure la vostra vida, es podria dir que és tot un fracàs del lliure senderi amb el que Deu us va afalagar... i quan més regalada es té la vida més fàcil en creure que hi ha uns objectius superiors per a vosaltres, com si ja no fos suficient objectiu l’arrossegar-se per aquest mon intentant ser el màxim de feliç possible... em van acompanyar educadament fins al guru del tinglado qui després d’observar-me va fer la pregunta del segle “Què desitges?, et podem ajudar?, et trobes sol, necessites un motiu per la teva existència, creus que...”, “Miri, he vingut a buscar una de les seves feligreses, curt i ras...” “Ja però igual ella no desitja deixar-nos...” “Suposo que veient això tampoc hagués desitjat entrar-hi... però no seré jo qui el jutjarà així que possiblement el més civilitzat és fer-ho per les bones...” “I sinó?...”, em fa gràcia Deu va castigar a un àngel per la seva supèrbia i a nosaltres ens toca castigar als humans per la seva... vaig somriure “No s’estranya que encara no hagi entrat ningú?, igual és que ja no hi ha ningú que pugui entrar...”, el tipus em va mirar sorprès mentre els seus gestos per tal de cridar l’atenció i demanar ajudar es van fer més evidents, el problema és que ja no hi havia ningú allí per poder-lo ajudar, a cada pas la por anava creixent en aquell cos, “Possiblement puguem arribar a un acord...” va dir quan ja estava davant d’ell, allò em va fer somriure “arribar a un acord”, bona conya, però tampoc volia desprestigiar massa aquell vividor de les necessitats alienes, “Vostè mateix, ja li he dit jo només he vingut a buscar una persona...”, va desaparèixer i va tornar al cap d’una estona amb la persona que havia anat a recollir, no sé que li va dir ni tampoc m’interessa, però suposo que la va convèncer que tenia una missió molt important fora d’allí i que havia de viure la seva vida amb tota normalitat i esperar la senyal, de fet els gurus poden ser una colla d’estafadors però no són estúpids, així que va aplicar la màxima de que perdre un benefici segur que pot portar a la pèrdua total està justificat davant la possibilitat d’obtenir nous beneficis... i després diuen que les religions no són un negoci...

entrada 525 (any 2)

Fals, fals i és més, fals... m’han acusat d’anar a favor de l’empresa i he de dir que és del tot fals... jo sempre vaig a favor de qui més pagui... i normalment els treballadors tenen la raó però els empresaris són qui tenen els recursos, i que jo sàpiga la raó no dóna per menjar... amb tot fa un temps vaig defensar els interessos d’uns proletaris, tot i que pagat per un empresari a qui li divertia veure com les passava un competidor, recordo que em van parar a l’entrada de l’empresa i m’hi van tenir força estona, amb tot ho agraeixo, ja que si haguessin estat gossos veritables, i no gossos com els que eren m’haurien pixat a la cama i no sabeu el que costa treure aquella olor de la roba... em van deixar passar amb el cotxe i a mig camí de la mole que era l’empresa vaig parar a una noia que hi anava a treballar “Suposo que l’exercici és sa... però només quan ve de gust”, ella va somriure i només un cop dins del cotxe es va preguntar el perquè jo havia parat i ella havia entrat tot obviant que havia seguit senzillament els seus instints, dins de cotxe HIM sonava per tots els altaveus, ella va reunir el valor o bé la curiositat va poder més per preguntar “Qui ets?”, vaig somriure “Si t’ho digués t’hauria de matar...”, ella em va mirar espantada “Estàs de broma oi?”, “No” vaig respondre mirant com s’agafava al seient, vaig somriure i ella va deixar un gest de rancúnia... “Si, sóc senzillament un fill de puta” “Com?”, “És el que pensaves i no gosaves dir...” “Bé, jo he pensat erets un cabron....” “Ah, si?” vaig dir parant el cotxe, aleshores ella va veure com l’havia enganyat i va somriure “Mira, si arribo tard me la liaran...”, vaig arrancar, tenia una persona al costat que es pondria vendre a tant el quilo de fet no hi havia res en ella que la fes especial, colònia vulgar, roba vulgar, ungles vulgars, cabell vulgar, possiblement algú dirà que tothom té dret a viure, i jo em pregunto aleshores com és que els humans extermineu una espècie dia si i dia també... la reunió va ser ràpida, al final vaig aconseguir una acord satisfactori per ambdues parts, al sortir m’estaven esperant els representants dels treballadors qui van rebre les notícies i ho van celebrar, cap d’ells se’m va acostar fet que vaig agrair, allò no anava amb mi, al final un va fer l’esforç d’acostar-se i donar-me les gràcies “Ja sé, que nosaltres no et paguem, però si podem res per tu...” vaig somriure “Mira, ara que ho dius em podríeu donar quinze verges...”, ell em va mirar dibuixant un somriure “Ja ens havien dit que erets de la broma, amb tot després hem quedat al bar del poble, si vens estaràs convidat... i les verges no abunden precisament aquí...”, em va dir picant l’ullet, vaig deixar anar un buff, pocs saben el valor real d’una verge i molts si ho sabessin se n’estarien de malgastar-lo amb cinc minuts de moviments ridículs i un xof de ves a saber que..., vaig anar cap al pàrquing quan em van cridar, al girar-me la vaig veure “Em pots portar a la porta?” “No” “Com?”, “No, no vull portar-te a la porta”, “I a casa m’hi pots portar, és més voldria que m’hi portessis...”, vaig somriure, allí hi havia el primer pas, quan algú demana el que vol comença a ser humà, els humans són experts en demanar i sinó se’ls hi dóna, robar allò que volen i com que no tenia ganes de perdre el cotxe la vaig deixar pujar tot esperant que res de la seva vulgaritat es volgués quedar dins del cotxe...

entrada 524 (any 2)

Avui llegint un dels blogs que vaig seguint, he vist una observació que em van plantejar fa uns mesos, en una empresa havien contractat un eventual que misteriosament els hi havia sortit genial, el tipus s’havia tret la feina a base de bé i havia encaixat de por dins de l’equip, quan va arribar el final de contracte van moure cel i terra per tal de que es quedés, òbviament la direcció no en va fer cap cas i el van acomiadar, els treballadors van seguir cabrejats una temporadeta i dan pel cul considerant allò del tot excessiu, doncs bé, hi va haver una baixa i un departament de set persones va quedar convertit en un departament de quatre persones, que van anar de pompis per tal de treure’s la feina, tot i que si he de ser sincer, ho van fer de forma més que correcte veient els que eren i com estaven; passades unes setmanes va haver-hi una reunió a la que em van convidar, allí al voltant d’una taula va sortir la pregunta “Quina lliçó heu aprés?”, els treballadors es van mirar sense dir res, tot i que la seva mirada era força més explícita que cap de les seves paraules que ens poguessin escopir, vaig somriure trencant el silenci... “El primer que heu aprés, és que la direcció actua escoltant però fent sempre el que creu convenient, i la segona cosa és que esteu set per fer una feina que quatre poden fer més que correctament...” “però això és una explotació!” va cridar un dels presents... “Explotació?, no crec, senzillament es un intercanvi de la vostra força bruta i escàs enginy a canvi d’un salari, i sento dir-vos que la “força” i l’enginy “escàs”, és quelcom força ofert... i no crec que en el vostre contracte hi hagi cap clàusula que digui que també teniu de pensar o prendre decisions sobre el personal... senzillament diu que vindreu, treballareu i tornareu a casa per descansar i poder retornar aquí descansats i amb ganes de treballar...”, un altre va intentar dir-hi la seva, però el més vell del grup es va aixecar “D’acord, si voleu rucs que només treballin i no pensin això tindreu...”, ainsss si tinguéssim la sort de tenir-ho... però els rucs que treballen no trigaran a creure’s que a més poden pensar i prendre decisions... i el més graciós és que les seves decisions tendeixen a afavorir la seva situació i en canvi no toleren quan l’empresa en pren per tal d’afavorir la de la pròpia empresa..., i tot això encara amb la imatge de l’acomiadament d’ahir, ja estem sense director de projectes, tot i que suposo que aviat en vindrà algun altre, el motiu de l’acomiadament?, doncs senzillament que era un drogoaddicte, si voleu que us sigui sincer a l’empresa no tenim res en contra de la gent que es droga, suposo que tothom pot decidir com viure i com morir de la forma que li vingui en gana, el problema de les drogues és que generalment i tal com li vam dir, són una eina per tal de potenciar i obtenir per la via ràpida allò que no es pot obtenir voluntàriament, qui necessita de drogues per ser més o menys feliç i és incapaç de ser-ho per ell sol, denota que per un costat vol les coses per la via ràpida i fàcil i d’un altre que és incapaç de controlar-se, i aquest va ser el motiu de l’acomiadament, la incapacitat controlar-se i la dependència, perquè tothom sap que no hi ha res més perillós que un subnormal incontrolable i dependent...

entrada 523-2 (any 2)

Val, val, molt possiblement tingueu raó i el blog, està agafant un caire massa rancuniós, de mala llet i baba que no porta a res, a l’excepció que deixi mal regust de boca (com diuen algunes dones i homes quan no se’ls ha avisat a temps... i ja sé sap que la primera mentida del mon va ser la de... tu segueix que jo aviso...), aixina que intentaré ensucrar un xic les històries, i no us penseu que no conec gent feliç i amb una vida profitosa, sense anar més lluny a l’empresa hi ha un tipus genial, de fet en tot el temps que porta amb nosaltres mai ha tingut ni una sola enganxada amb ningú, és dels que creu que “No dir una paraula en un mal moment, estalvia forces més paraules per tornar als bons moments...”, està casat amb una dona de les que dóna gust estar-hi al costat, té aquell punt femení sense arribar a l’extrem de les erices cabrejades i té clar que algú no és qui és per raons de sexe, sinó senzillament per raons d’un mateix, doncs bé, tenen una família formada per tres fills i des de fa poc s’han comprat una casa al camp on han pogut fer realitat els somnis dels tres fills, el gos pel Joan, el poni per la Carla, i un bon taller per tal que l’Òscar treballi tan la fusta com que arregli motors de cotxes i motos...”, hi he estat un parell de cops i de fet fa goig aquella casa pintada amb colors crema que dona un toc Naïf als camps del voltant que amb els seus canvis de color van contrastant amb la casa, ara estan d’obres per fer-hi una piscina, de fet han esperat fins que els fills no siguin susceptibles de voler superar el record mundial d’aguantar la respiració sota l’aigua; la casa té dues plantes, la primera és la social i la segona és l’estrictament familiar, on no hi pot pujar ningú (bé, ja sé sap que les normes estan fetes precisament per saltar-se-les...), i el que molts pocs saben és que hi ha una tercera planta com a golfes on la seva dona té muntat un petit laboratori fotogràfic, de fet ha publicat algunes de les seves fotos i li han ofert la possibilitat de que sigui la seva feina, però ella sempre diu “Quan el plaer es torna obligació, no acaba per ser un plaer perdurable al llarg del temps, acaba de ser una obligació que mata el plaer”, ahir estaven sopant i com era costum bona part del que menjaven provenia de l’hort que tenen en la part de darrera de la casa, on tots hi tenen la seva missió, si us he de ser sincers sempre que he pogut m’he escapolit de les seves invitacions ja que prefereixo que siguin els altres qui gaudeixin de la felicitat, doncs bé, ahir mentre sopaven va sonar el telèfon, ell s’hi va aixecar, va ser una conversa llarga que li va provocar l’enuig de la seva dona i els fills, qui anaven estirant-li el menjar del plat “abans no es refredi...”, ell ho va aguantar amb un somriure, quan va acabar la trucada va tornar a acabar el poc que li havien deixat, després dels postres i quan els nens van marxar, va mirar la seva dona sense poder evitar un somriure recordant que allò de “cada dia està més maca” amb ella es quedava curt, ella li va retornar el somriure com sempre havia fet: “Ja tenim notícies, no caldrà operar, de fet no cal perdre-hi més temps, només em queden sis mesos de vida en el millor dels casos...”

entrada 523 (any 2)

Ahir em va tocar empassar-me un sopar d’aquells on un desitjaria que la llengua d’algun dels presents estigués en la carta més que res per gaudir del silenci i de la bona taula, i en tot cas, i si això és impossible gaudir d’un xic de conversa interessant... però res, primer una de les presents ens va explicar el seu nou projecte per tal d’ajudar a gent socialment crítica i en perill d’exclusió (si és que ja no ho estan), i per tal d’evitar-ho ha pensat en dirigir la seva vida per tal que siguin persones de profit i socialment acceptables (ella va dir “ciutadans socials”), però en realitat volia dir “socialment acceptables” o “socialment tolerables”... ara bé, el que ells volien de les seves vides vaig observar que tenia poca importància, perquè a la meva pregunta ella va contestar: “El que “ells” volen?, no veus en que han convertit la seva vida?, ells són incapaços d’orientar-se vers un objectiu positiu i constructiu (ole, ole, els seus ovaris...), mira, hi ha persones que no necessiten només un xic d’ajuda, ja persones que cal que se les reconstrueixi de nou...”, vaig somriure intentant no opinar davant aquella frase tan xaximegafashion per no treure la veritat del que amagava; i aleshores va venir el moment goldmongo de la night, i va ser tot just quan vaig passar un sobre a un dels presents, aquest el va obrir i amb una somriure li va dir a la seva parella: “Mira, al final ens ha aconseguit les entrades per la inauguració del local XXX, no em vas dir que no hi podríem anar perquè no n’havies troba?, doncs ja les tenim...” la cara de la tipa va ser tot un poema, de fet en House no s’equivoca quan diu que una parella amb dona maca i home lleig implica força més que el senzill amor, el meu conegut és un dels tipus més brillants i teòrics que he conegut, tot i que a vegades pot ser terriblement poc pràctic, en canvi la seva parella és una supervivent nata, i que ha gaudit de molt més del que hagués pogut imaginar al costat seu, però el temps ens fa més sincers i cabrons i els comentaris eren que ja no anaven tan bé, ni fins com feia uns anys, així que ell s’havia esforçat per aconseguir les entrades per la festa inaugural del local de moda i intentar fer-la contenta, la tipa el va mirar i al final va confessar: “Veuràs, no t’ho volia dir però ja les vaig aconseguir les entrades, i si vols que et sigui sincera preferiria anar-hi sola, no ens enganyem, a tu no et van aquestes coses fa temps que estàs “out” i (aquí va ser quan va mirar a la gent del voltant), i a més ets, ets, lleig per un lloc com aquell”..., aquí va ser quan tothom va riure a gust (el meu conegut maco, maco, maco no és, però bé, no es guanya la vida precisament per ser-ho...), ell la va mirar i apurant la copa de vi va dir “Vaja, doncs si hem de ser sincers... no sé si vull anar a un lloc on tu vas amb poca roba sense ser puta i on “i si vols que et sigui sincer” se’t valora sobretot el fet que ets una subnormal...”, ja no hi va haver riures... (i mireu que tothom sap que la tipa és curta de mena), i aleshores ho vaig veure clar, ella havia estat graciosa i ell en canvi havia estat un mal tractador de gènere...

entrada 522 (any 2)

Hi ha vegades que penso que per molt que em paguin hi ha situacions que són del tot impagables, ahir em va tocar despatxar amb un dels anormals que ha decidit posar en pràctica allò de la “paternitat compartida”, i com que la seva dona té una feina un xic més acaparadora que la d’ell, ell fa de papa/mama forces hores, ahir el vaig trobar en un parc prop de la feina amb el seu querubí passejant entre una multitud de crius que amb la poca feina que tenen es dediquen a inspeccionar el grau de toxicitat i perillositat de tot el que els rodeja, em va saludar i li vaig passar el sobre, ell amb un somriure de filldeputa em va assenyalar el banc al seu costat “No em diguis que no te’ls menjaries...” “Vols saber la veritat o la resposta que esperes...”, ell va tornar a somriure “Saps, fa poc he descobert que fins i tot en aquest espai hi ha una imatge clara del que som els humans, fixa-t’hi bé, aquí els indígenes i allí els nou vinguts, no es veu però hi ha una clara frontera entre ells i nosaltres, i què defineix la frontera? Ahhh, doncs el banc de sorra, la secció vella i a la que pocs presten atenció és la dels nou vinguts, i la secció nova és la nostra, i si hi ha cap dubte hi ha el quòrum de les mares natives les que determinen fins on poden arribar uns i on poden començar els altres, l’altre dia la meva dona se’m va queixar que l’Alex (el seu fill) havia estat jugant amb “els altres”, saps em va fer gràcia això dels altres...”, “I aquells?, trenquen la teva teoria?”, ell se’ls va mirar tot rient “Aquells són l’excepció mon ami, són els tocats per la mà de Deu (en el bon sentit), són una mostra de la bondat de la nostra societat que s’apiada del més desfavorits i els converteix en el que esperem d’ells, són els moderns my fair lady... una demostració de com amb diners i mal gust es pot convertir una potencialitat en una merda..., en fi, no hi ha millor manera de considerar-se “normal” que definir el que no ho és i assegurar-se que un no pertany a aquell grup”, el vaig mirar estant a punt de preguntar-li a aquell anormal si volia escoltar una dissertació sobre la “normalitat” o com de difícil és ser normal en un mon d’anormals que es creuen normals... “Saps...” va seguir ell, “La gent té la tendència a creure’s especial, però alhora tots volen pertànyer a algun grup, suposo que per la manca de confiança de sortir-se’n tot sol, quan al final un no forma part de cap grup, de fet un no és tan igual ni tan diferent com qualsevol altre, qualsevol intent de pertinença en un grup és un engany que es fa evident quan aquest grup ja no ens necessita i sense ni tan sols agrair-nos els serveis prestats ens fot fora amb una puntada al cul, molt possiblement un sigui útil mentre ho sigui pel grup, sense importar massa i si un és útil precisament per a un mateix... al final un descobreix que l’important no és tot el que hagin fet els que ens envolten, l’important en el fons és el que nosaltres hem fet...”

entrada 521 (any 2)

Avui quan he entrat al despatx he vist quelcom que desentonava de com l'havia deixat el passat divendres després de fer de Hike Colburn i passejar al Mr Daiso tota la tarda nit... doncs bé, fixant-m'hi he vist damunt la taula un paquetet que no hi era feia uns dies, i ja sé sap que parlar de curiositat i de vampirs és sinònim, el tenia a les mans que he escoltat “Veus, ja sabia que ho apreciaries...”, no m'ha calgut girar-me per reconèixer la veu del Pau: “Vaja, ja has tornat de les vacances...” “Ves quin remei...” “I què? com ha anat el creuer? i la coexistència amb la “gent”?” remarcant el concepte de “gent”, de fet s'hagués pogut pagar unes bones vacances com Deu mana, però ell es pren aquests períodes com una immersió entre aquells dels que ens hem d'aprofitar per tal que els que ens contracten continuïn gaudint del seu estatus... “Bé, força instructiu, il·lustratiu i exemplaritzant del que alguns entenen per condició humana... de fet he confirmat la teoria que la gent quan gaudeix de tot el que vol no es dedica a gaudir precisament, sinó a malbaratar allò que li és ofert, i perquè? doncs senzillament per comprovar que per molt que gastin sempre hi ha més, i quan un descobreix que per molt que gasti i malbarati sempre hi ha més acaba per enfadar-se ja allò contradiu el que esperava, que no era més que “ser feliç”, perquè no entenen que ser-ho no depèn de tot el que es tingui sinó de senzillament voler-ho i poder-ho ser..., mira el que em va demostrar com es pot arribar a ser, va ser quan una de les dones que vàrem conèixer i que era una gran afeccionada a la cuina àrab ens va dir que frisava per anar a un mercat d'espècies, ja que en les botigues de la seva ciutat no trobava les que necessitava ja que segons ella per molta globabilització que hi hagi no trobava les que li havien comentat o havia vist en programes de terrorisme gastronòmic com Karakia, doncs bé, en una de les parades vam desembarcar i la van acompanyar a un mercat o zoco, que encara no entenc massa bé les diferències, doncs bé, després de passejar una estona pel mercat i la tipa allí amb els ulls com a plats i sense comprar res, al cap d'una estona li vàrem preguntar si hi havia cap problema, i ella que res, i allí aturada, al final va tornar al vaixell amb una merda bossa que va comprar per més compromís que no per res més, ella no ens ho va reconèixer però va quedar clar, a la seva ciutat enfadada perquè no hi havia les espècies que necessitava i en el zoco enfadada perquè hi havia moltes més espècies de les que necessitava, i suposo que aquest és l'equilibri de la felicitat humana, no tenir poques coses ni tenir-ne masses, la qüestió és saber quines són les que exactament necessitem en aquest equilibri...”

entrada 520 (any 2)

Alguns humans tenen la capacitat de deixar-me bocabadat, garratibat i més encara... esmaperdut, els grans concerts són com els centres comercials, la sentència de mort de les actuacions individuals, i més encara d'aquells que no tenen forces seguidors que renunciïn a part dels seus diners per tal de veure'ls, però és clar, com en molts altres casos els humans preferiu gastar poc i que us condeixin a gastar molt i potenciar als altres... doncs bé, ahir mentre em canviava estava veient per la caixa tonta un dels magnes concerts de l'estiu el Lio en Madrid o quelcom semblant... i entre els concerts d'ahir hi havia el de Pereza, mentre feien temps i suportant els comentaris i les imbecil·litats dels presents vaig fer un xic de memòria sobre el grup i vaig tenir de reconèixer que qualsevol es pot sentir identificat amb bona part de les seves cançons, doncs bé, en un moment dat van passar la connexió al backstage (és a dir entre bambolines), i allí em va aparèixer una colacao amb trajo i equip de comunicacions en plan sherpa qui suposo que deuria mamar (la teta de sa mare) i ara la teta de la mama “estat” en pro de la igualtat, quan els Pereza començaven a tocar, perquè la gràcia no és pujar al tren que ja porta temps funcionant, la gràcia és apostar per aquells trens que ens agraden i que no sabem on ens portaran, doncs bé, l'entrevista va ser per llogar-hi cadires, sort que els components del grup van agafar aire i van respondre no sense certa ironia a les preguntes del tipus, qui va intentar demostrar que estava in, in, però in ktkgas... i el concert?, doncs bé, el concert força bo, el millor quan van fer pujar a part dels Rodriguez i canviant la lletra de la cançó un va dir “No mes busques en grandes conciertos...”, una broma infantil i carregada de mala llet, ja que qualsevol músic que se n'aprecií sap que tocar davant un grup de subnormals que tan els hi fot veure la Hanna Montana com la Shakira, com Pereza o Bon Jovi, criteri, el que es diu criteri (almenys musical), no en tenen, ahhh i bona la perla quan van dir “Ya sabemos que este es un concierto mundial, pero de aquí aprovechamos para reclamar la música hecha en español...”, senzillament una declaració de principis, com quan van dir: “No importa tocar delante cien o cien mil personas, lo importante es no defraudar a niguna de esas personas...”, i ahir ells sabien que eren plat de segona, teloners de luxe per un grup consagrat, així que van fer allò que saben fer, tocar i deixar anar la mala llet que porten fent divertir a aquells que els havien anat a veure a ells i danplkul a tots els que només feien temps per veure als grans JBJ, de fet ells (aquests darrers) s'ho van perdre, ja que mentre esperàven el seu gran concert, van deixar passar el gran concert de la nit...

A ti que te supo tan mal que yo
me encariñara con esa facilidad
me emborrachara los días
que tú no tenías que trabajar.

Era un domingo llegaba después
de tres días comiendo el mundo.
Todo se acaba dijiste mirándome
que ya no estábamos juntos...

A qui no li ha passat mai de descobrir que aquella persona que tan crèiem que era la que ens calia tenir al costat, era tan diferent que era impossible precisament tenir-la, i que de creguts que hem estat per intentar creure que només el seu desig de voler estar amb nosaltres era suficient per no canviar...

¿Dónde crees que vas?

¿quién te parece que soy?

puede que quizás

luego sea hoy.

Quantes vegades s'han fet aquestes preguntes quan un n'acaba fart i vol saber exactament a quin joc es juga, perquè moltes vegades molts han desitjat que el “potser després” fos un “ja” fos el que fos el que hagués de venir...

No necesito mediocridad,
no quiero armas,no quiero paz
ni mas escenas en la puerta de algun bar,vale ya.
Si me permito desafiar
cuando me salga,cuando te va
nunca pensamos que fuera acabar,
y hoy como pudo empezar

Brutal, senzillament brutal... “mai vam pensar que pogués acabar, i ara en canvi com va poder començar...”, quantes vegades ens hem fet aquesta pregunta...

Yo sólo busco
que me tiemblen las piernas
que seas de esas
que nadie recomienda

I es busca quelcom més? que senzillament ens tremolin les cames al viure, o al veure o millor descobrir a algú... i més si aquest algú és d'aquells que ningú recomana (moltes vegades perquè ningú el tindrà mai i ja sé sap com és la impotència i la mala llet)...

Desde hace tiempo si me permites
todo me sale genial
Me siento más cerca de los Beatles
Que de tus discos de jazz.

Desde hace tiempo si me permites
todo va fenomenal
Me sienta tan bien que no me invites

Dos veritables bufetades dites amb una suavitat encara més cruel... “prefereixo els Beatles als teus discs de jazz” i “Em senta força bé que ja no em convidis”, un veritable convit a deixar-ho... i sense perdre el ritme mentre es diu...

Nada se me ocurre, nada es suficiente para decir
lo que tengo yo adentro.
Lo nuestro es tan genial, que nadie puede decir
que lo entiende porque no es así.

Suposo que qui mai hagi arribat a aquesta conclusió podrà morir tot dient quqe mai ha viscut... (quant de temps perdut)

No hay mundo perfecto
Que nos consiga conquistar
La mierda, lo cierto,
Es que nos une un poco más

No queremos ser como los demás
No queremos ser como los demás
Como los demás
Como los demás

entrada 519 (any 2)

És increïble lo fàcilment que un passa de “cooperant” a “activista” i posteriorment a “activista pro XXX” i encara no a “terrorista”, però tot es caminarà, i tot en això en només tres telediaris ( i mai tan ben dit això dels “tres” telediaris...), si com deia un conegut “Al final no deixem de ser allò que es diu que som...”, doncs bé, avui ja m'han dit que tota la humanitat es divideix en dos tipologies de persones els dammificats i els dammifigats, i mai un canvi de “c” per “g” ha significat tant (poc oculta la g)... els primers són els que pateixen (passant per insolidaris i aigua festes) anuncis com els d'una famosa cervesa, el segons són les que perden la figa (perquè collons no en tindran) amb anuncis d'aquells on un veu el que voldria que fos i que mai serà..., i és que la gràcia es troba en que tothom fa el seu selfmadead (ho sento Doc), és a dir tothom agafa la base del merdanunci i se'l fa seu pensant com seria d'espectacular i meravellós aquell anunci en la seva idiotaxistència... i que voleu que us digui, suposo que com el temps que fa florir els capullos observo com van floreixent en aquestes dates els capulloblogs dels feliçinfeliços o dels infeliçfeliços que intenten vendre no sé quines històries, sort que arribarà la tardor del seu fracàs i l'hivern del descobriment de la realitat... fa uns mesos parlava amb un tipus força espavilat, qui somreia cada cop que escoltava allò de beshitmyfriend (ummm, igual no era aixina), i el tipus em deia: “Saps, tothom parla d'estar en un equilibri, però si vols que et digui la veritat estar en equilibri és una merda, ja em diràs que té de divertit estar en una situació immutable i on res canvia, i on res ens fa trontollar, de fet no m'imagino un pitjor càstig per a una existència amb data de caducitat, amb lo divertit que és tenir una vida amb alts i baixos, i marejos i on a vegades fins i tot pots acabar vomitant de les voltes que dóna...”, però bé... que és divendres i no voldria amargar la sortida a ningú amb un excés de realitat irreal (que direu sinó...), així que vestiu-vos, engalaneu-vos i sortiu a la nit a veure quines sorpreses us guarda, jo tan aviat com arribi a casa faré el mateix i qui ho sap, igual ens creuem lectors anònims en un mon fotudament anònim, i pensant-ho bé, perquè perdre l'encant del que es llegeix coneixent el molt possible imbècil que ho escriu... potser és una juguesca massa arriscada i és preferible deixar volar la imaginació i creure que aquell que ens sorprèn amb el que escriu està força pròxim al que nosaltres considerem normalitat dins l'anormalitat que ens fan creure que estem vivint...

entrada 518 (any 2)

Allò hauria d’estar prohibit, perquè cap de les presents dubtava que el tipus aquell portava un banyador unes talles més petites del que tocava, i això provocava que la poca part de l’anatomia que no deixava veure quedés més que palesa, i és clar, que tots som humans i el tipus no s’hi escapava així que de tan en tan i amb un somriure es passejava demostrant que aquell banyador podria rebentar en qualsevol moment, ella havia decidit fer piscina per prescripció mèdica, s’hi havia cagat perquè aquell vell caspós li hagués recomanat fer exercici, com si li faltés!, bé de fet ella tenia clar que li faltava i és que els anys no perdonen, però va ser arribar a la piscina i preguntar-se que feien totes aquelles dones com ella a la piscina, sense fer massa exercici o dissimulant molt bé, i aleshores el va veure, el guarda banyistes al tipus amb qui valia la pena ofegar-se només per sentir com els seus braços l’agafaven i la treien de l’aigua i notar els seus llavis mentre l’intentava reanimar... només de pensar-ho s’excitava, però entre tanta humitat present qui ho notaria?, i de fet havent aguantat a l’idiota que tenia a casa segur que s’havia guanyat el dret a gaudir d’un cos com aquell, de fet el tipus es passejava desitjant que li saltessin damunt, i com es descuidés ella ho faria, vaja si ho faria, i estava segur que despertaria forces enveges entre les llobes que hi havia a la piscina, a més des de la seva alçada cada cop que li passava per davant no podia deixar de veure aquella part de l’anatomia que la tenia boja, s’imaginava saltant sobre ell i traient-li el banyador mentre li possava el seu sexe a la boca i ella se’n carregava del seu tot dient-li “Fes-lo reviure, que és la teva feina....”, segur que és queixaria al començament però acabaria per fer-ho al final tots el homes són iguals i només pensen en una sola cosa, tot i que també hi havia el perill que fos homosexual... però res, aleshores ella el tornaria al recte camí, no hi havia dret que es malbaratés un producte com aquell... ell va passar per davant d’ella i ella sense pensar-s’ho i amb un somriure li va allargar la mà, el tipus es va parar i forçant el gest la va ajudar a sortir de la piscina, mentre ella s’aixecava el sexe d’ell va quedar a escassos centímetres de la seva cara, podia notar el seu olor i fins i tot com palpitava, es va mossegar els llavis per aguantar-se, un cop fora ell es va girar per seguir el seu camí, i ella no es va poder estar de donar-li un copet al cul, quan ell es va girar totes les dones de la piscina van riure, ell va agafar aire i va seguir com si res...

Allò hauria d’estar prohibit, perquè cap dels presents dubtava que la tipa aquella portava un banyador unes talles més petites del que tocava, i això provocava que la poca part de l’anatomia que no deixava veure quedés més que palesa, i és clar, que tots som humans i la tipa no s’hi escapava així que de tan en tan i amb un somriure es passejava demostrant que aquell banyador podria rebentar en qualsevol moment, ell havia decidit fer piscina per prescripció mèdica, s’hi havia cagat perquè aquella vella harpia li hagués recomanat fer exercici, com si li faltés!, bé de fet ell tenia clar que li faltava i és que els anys no perdonen, però va ser arribar a la piscina i preguntar-se que feien tots aquells homes com ell a la piscina, sense fer massa exercici o dissimulant molt bé, i aleshores la va veure, la guarda banyistes la tipa amb qui valia la pena ofegar-se només per sentir com els seus braços l’agafaven i el treien de l’aigua i notar els seus llavis mentre l’intentava reanimar... només de pensar-ho s’excitava, però entre tanta humitat present qui ho notaria?, i de fet havent aguantat a la idiota que tenia a casa segur que s’havia guanyat el dret a gaudir d’un cos com aquell, de fet la tipa es passejava desitjant que li saltessin damunt, i com es descuidés ell ho faria, vaja si ho faria, i estava segur que despertaria forces enveges entre els llops que hi havia a la piscina, a més des de la seva alçada cada cop que li passava per davant no podia deixar de veure aquella part de l’anatomia que el tenia boig, s’imaginava saltant sobre ella i traient-li el banyador mentre li possava el seu sexe a la boca i ell se’n carregava del seu tot dient-li “Fes-lo reviure, que és la teva feina....”, segur que és queixaria al començament però acabaria per fer-ho al final totes les dones són iguals i només pensen en una sola cosa, tot i que també hi havia el perill que fos lesbiana... però res, aleshores ell la tornaria al recte camí, no hi havia dret que es malbaratés un producte com aquell... ella va passar per davant d’ell i ell sense pensar-s’ho i amb un somriure li va allargar la mà, la tipa es va parar i forçant el gest el va ajudar a sortir de la piscina, mentre ell s’aixecava el sexe d’ella va quedar a escassos centímetres de la seva cara, podia notar el seu olor i fins i tot com palpitava, es va mossegar els llavis per aguantar-se, un cop fora ella es va girar per seguir el seu camí, i ell no es va poder estar de donar-li un copet al cul, quan ella es va girar tots els homes de la piscina van riure, ella va agafar aire i va seguir com si res...

En els primer dels cassos ens trobem davant una dona alliberada, happysexinthecity, i que fa el que haurien de fer totes les fèmines del mon mundial, i que no és més que gaudir del dia i alliberar-se dels lligams sexistes de la societat en la que viuen, en canvi en el segon dels cassos ens trobem davant un filldeputa masclista i sexista, a més de possible violador i maltractador, que cal tancar en una garjola i llençar la clau a la fosa de les Marianes... ains com canvien les coses segons qui les faci....

entrada 517 (any 2)

Avui he assistit a una conversa força interessant, es veu que ara volen “tunejar” o més ben dit “atufejar” una sala de l’empresa per tal què: res del que es digui es pugui transmetre outside (és a dir cap a fora), i això vol dir un sistema força car de pantalla o cortina electrònica (amb lo senzill que és dir: tothom qui entri: “Si us plau deixi el seu mòbil a l’entrada... en cas de no fer-ho i si l’enxampen se’l castrarà a lo viu i després serà llençat per la finestra, que ja estem farts de veure només coloms aixafats a l’asfalt....”), i després i per acabar de cascar el pressupost trimestral volen fer una nova inversió per tal que tot el que es digui allí dins (inside) quedi enregistrat, perquè es veu que la gent té molt mala memòria i al final fa tot el contrari del que havia dit, i aquí ha estat on he escoltat la pregunta: “Així, cal gravar el que diuen els altres perquè nosaltres els hi recordem?”, “Of course yes” com diria el nou gran germà (nomenat petit cabró a l’empresa) que ara vigilarà aquella sala i que després passarà als serveis per vendre l’exclusiva del llançament a la tassa del cagarro Xmer2... i jo que hem pregunto?, perquè collons cal recordar a la gent el que ha dit?, no hauria de ser tothom suficientment conseqüent amb el que diu i complir-ho?, perquè que podem esperar si baseu totes les nostres relacions en mentides?, doncs senzillament que les veritats que sempre us heu cregut (i us heu volgut creure, que això és el més trist), mai ho han estat, i han estat dites per qualsevol altre com vosaltres, qualsevol altre que titllareu de subnormal, imbècil i mentider, mentre us mireu al mirall tot dient “Jo mai ho faria... tan malament”, i finalment, aquesta tarda toca copa de comiat, ja que un dels analistes ens deixa, bé, més ben dit han fet que ens deixi, i això passa quan el que et paga té una màxima: “Quan algú creu que té la feina assegurada cal fer-li veure que res de tan fals...”, així que un dels analistes que s’havia casat, havia engendrat (ell o un altre) un parell de fills, tenia hipoteca i algun que altre préstec personal, i que havia començat a actuar a l’empresa com si en fos el patró, ha arribat pel matí i s’ha trobat un sobre damunt la taula, un sobre amb un xec, de fet tothom ho té clar el que vol dir això, l’empresa mai ha volgut discutir per diners, paga l’indemnització i un xic més pels serveis prestats (sempre he cregut que pagar un xic més per allò que ja està en el preu inicial i pactat és tot un luxe), així que el tipus des del moment que ha agafat el xec té clar que demà ja no entrarà a l’empresa, suposo que ara anirà plorant a tothom i preguntant perquè ell, i que és del tot injust, i què farà ara, i tal i tal; però bé, la situació en la que es troba no és culpa de l’empresa, és culpa dels riscos que ell ha volgut assumir pensant en que tenia un lloc de treball assegurat, i de fet no hi ha millor treballador que aquell que sap que tot pot ser segur menys el seu lloc de treball, i que cal que el defensi i se’l guanyi dia si i dia també...

entrada 516-2 (any 2)

Aquest, matí mentre baixava he tingut de donar un cop de volant per no emportar-me un despistat que treia el seu cotxe del pàrquing, de fet això és el que passa quan un té un cotxe amb massa morro (i després diuen que els cotxes no s’assemblen als conductors), i una família darrera per cobrir el cotxe i el que faci falta, tot i que creure que la falsa seguretat i domini que un té dins a casa es mantingui al carrer és una idea falsa i força perillosa, el tipus ha frenat sortint del cotxe, sabia que el millor era no fer-li cas, però és clar davant la possibilitat d’arribar puntual a la feina o liar-la, que millor que liar-la... he parat uns metres més avall sortint del cotxe el tipus ha quedat un xic sorprès, però ara ja no hi havia volta enrere, m’hi acostava quan l’he reconegut, de fet a ell no el coneixia, però si al seu pare i avi i de fet res més trist que ser conegut per l’avi que no pas pel que un mateix és, un cop d’ull i tenia davant meu un dels gipipolles de qualsevol anunci de happylife que passen per la caixa tonta, on la gent s’hi queda embobada no veient que senzillament un anunci no fa més que oferir un producte i no tot el que es veu amb el producte, així un anunci de cervesa senzillament ofereix cervesa i no un mon feliç... com a molt una vida alcohòlica i una possible cirrosis, i amb tot, la gent surt al carrer vestint, cantant i bevent el que ha vist en l’anunci tot creient que per art de màgia el seu mon es tornarà com el que han vist i han idealitzat... bé, que voleu que us digui, tot subnormal té el dret de viure la vida com més feliç li faci i com més aviat li permeti arribar a l’orgasme vital... i tornant al tipus aquell, el tenia ja davant ni tan sols l’escoltava només esperava.... allò, el tipus ha fet el gest per donar-me una empenta però un crit l’ha parat, des de la porta he vist la figura del seu avi qui ha vingut cap a nosaltres “Josep...” l’he saludat, el vell m’ha tornat el somriure tot mirant al seu nét qui no acabava d’entendre qui era aquell que saludava així al seu avi “No tens res millor a fer que molestar a la gent?” “Però...” “Ni peros ni òsties, si no tens feina te la busques i ara marxa...”, el jove ha tornat al cotxe tot demostrant la potència del mateix “Tu li pagaràs el pneumàtics?” li he dit al Josep, ell rigut mentre m’agafava per l’espatlla “Va anem a fer un cafè, que ja no sé quan fa de la darrera vegada... quan va ser l’últim cop que em vas fer un favor....”, vaig somriure “Estiu del 44!” ha dit algú darrera seu, aleshores l’he vista a la Mary “Va, entra que tinc aquell cafè que tan odies...”, la meva ment ha anat força enrere, i he somrigut al veure com un error pot fer canviar la vida d’una persona, la Mary estava l’estiu del 44 de vacances per Espanya, i va cometre l’error de creuar una frontera sense tenir-ho massa clar, va ser detinguda i en aquella època no hi havia mitjans de comunicació com els actuals, la noia era la filla d’una fortuna americana i el seu pare va demanar pel millor advocat de la zona per tal que tragués la seva filla de la presó i la retornés a casa, el millor advocat era un tal Jose Garcia, un tipus de la capital que tenia negocis i contactes en la zona, però vet aquí que a l’hora d’escriure el nom algú va entendre Jose Barcia, un jove del país que feia poc havia acabat els estudis de dret, el noi que no anava sobrat de clients no es va fer masses preguntes i va acceptar... la sort, que eren pocs habitants, i que tothom volia demostrar que el noi s’ho valia, van fer del judici una tontada de la que encara avui se’n riuen els que hi van assistir, però és clar, la Mary qui no entenia ni un esborrall del que deien s’ho va prendre per la valenta, tot creient que aquell jove l’havia salvat de quelcom terrible... al final el Jose Garcia va cobrar callant com a bon puta i el Josep Bàrcia va absoldre la noia qui va quedar hostatjada a casa d’uns parents d’ell, amb el temps va néixer el que anomeneu “amor”, ella sense explicar qui era en realitat i ell sense voler saber res més d’ella que allò que ja havia descobert, no volent destapar res que l’allunyés d’ella, però al final tot va quedar a l’aire, i allí hi havia intervingut jo.... aconseguint un enllaç pel que molts pocs donaven un torrat i que havia durat fins al moment, i del que entre altres cosses havia nascut un dels imperis econòmics de la zona un parell de fills i uns sis nets (un d’ells el subnormal del cotxe)...

entrada 516 (any 2)

“El mon mai ha estat just, i aquells que promouen la justícia en el mon, moltes vegades no deixen de promoure la “seva” justícia, i acaben per tornar-lo encara més injust....” em va dir fa segles en Braddl davant una bona cervesa, ahir va ser un dia de comentaris, n’hi va haver d’estúpids com l’acte del hippy jazz o com nassos es digui, i com tots en reien la gràcia que feia, suposo que menys gràcia els hi faria que els hi passés a ells, i menys gràcia li faria al subjecte si li fessin a ell, perquè els segles m’han ensenyat que aquells que van fardant de sentit de l’humor són els que accepten pitjor les bromes, i més en aquestes bromes on hi ha un punt d’escarni que només ells poden fer, perquè tot i que siguin els “Deus bufons” de l’humor no deixen de ser Deus segons ells... i el mateix passa amb els periodistes, que es creuen amb la capacitat de parlar de tot i tothom però en canvi no accepten que es parli d’ells, ja que quan ells parlen, ho fan de la vida pública de qualsevol altre (i tothom sap, que si algú no vol que parlin d’ell, és que alguna cosa té a amagar), en canvi quan es parla d’ells el que s’està fent és un atac flagrant a la seva vida privada (i la vida privada tot i el sucosa que pugui ser, no es pot tocar...), com deia aquell: “No hi ha res pitjor que jugar a cartes amb algú que faci trampes i a més les hagi marcat, perquè podem tenir per segur que a part de que perdre ens considera subnormals...”, un altre dels comentaris va ser l’acte de fre sobre la flota “llibertat”... valents collons (de nom), al llarg dels anys he treballat amb multitud d’humans, i si m’he de quedar amb alguns entre els primers de la llista hi hauria els israelians, són uns tipus que ho tenen clar, saben que els actes mai acontenten a tothom, així que no cal valorar el resultat dels mateixos, i si que cal fer allò que es cregui necessari, un dels seus representants va fer unes declaracions que em van fer somriure, quan li van preguntar si sabien que havien atacat a civils i gent de pau el tipus va dir: “Nosaltres hem atacat a terroristes”, i quan l’altre tot indignat responia que hi havia escriptors, pacifistes i altres merdes el tipus responia: “Miri, molt possiblement ni ells saben que són terroristes...”, ara sortiran tots parlant de terrorisme d’estat i altres conceptes que si un es para i demana que li expliquin com a molt obté un “Fascista!” i que no li dirigeixin més la paraula, i les cosses són força més senzilles del que sembla, un estat sobirà té bloquejat un altre estat degut a que aquest no para de promoure atacs contra ell, i davant la impossibilitat d’aplicar la màxima de “Davant una amenaça el millor és eliminar l’amenaça...” màxima que els humans heu utilitzat sempre, bé, sempre que no hi hagi humans pel mig... alguns diran que pel fet que hi hagi humans, però la veritat és que així també us protegiu a vosaltres mateixos que no passareu mai per aquest sedàs, doncs bé, teniu el país bloquejat i us assabenteu que hi ha una flota que es dirigeix a trencar el vostre bloqueig, no responen a les vostres peticions de que parin i decidiu intervenir, l’objectiu es parar-los, i si no s’hi posen bé, doncs pitjor per ells, i c’est la vie... dit i fet, i ara els ecopijos que hi anaven estan demanant ajuda consular i que els repatriïn amb els vostres diners (perquè vosaltres pagareu els bitllets), i la resta de subnormals al carrer per defensar als pobres no sé que, mentre giren l’esquena als encara més pobres no se quantos que tenen a la cantonada de casa, perquè tothom sap que val la pena ajudar als desgraciats que viuen lluny més que no pas als que teniu al costat, no sigui que aquests s’hi acostumin i ho hagueu de fer constantment... que una mica queda bé, però massa acaba per cansar i avorrir, i a més si un després de l’esforç un no acaba per sortir a la tele ni veure mon, quin mal rotllo i quina tonteria, que un és progre però no idiota...

entrada 515-2 (any 2)

Fa uns dies vaig llegir en un blog quelcom sobre els eriçons, posteriorment en un altre he vist una observació on també parlaven sobre aquests animalons i les seves punxes, i òbviament un servidor que cada cop que pot posa la cullerada en les erices cabrejades de qui n’espero la panera de Nadal corresponent... doncs bé, fa temps algú em va fer un comentari que m’ha vingut al cap amb tot això dels eriçons, aquesta persona em va dir que les relacions personals li recordaven un conte que li havien explicat, en aquest conte un grup d’eriçons es troben en una plana on hi comença a bufar vent i a fer fred, aleshores els eriçons decideixen fer una pinya per aguantar millor el calor i poder sobreviure, i és al fer-ho quan descobreixen que les punxes que els han salvat en tantes ocasions ara són tot un handicap, amb tot van fent proves per acostar-se el suficient per calentar-se però no per punxar-se i arriben a una situació d’un delicat i extrem equilibri que assoleix les seves expectatives, aquesta persona em deia que les relacions humanes moltes vegades no deixen de ser això... un equilibri delicat i extrem, entre l’estabilitat i comoditat per un costat i el perill de fer i prendre mal per un altre, això o quedar-se com un eriçó solitari que davant qualsevol perill s’embolcalla i es preparar per superar-lo ell sol... eisss, i aquest dissabte festival d’eurovisió, si us he de ser sincer, ja fa anys que ens ajuntem tot un grupet per veure’l, de fet sabem que musicalment ens aportarà ben poc, però sempre hi ha sorpreses (aquest any Ukraine...), i després de les actuacions les votacions... i si voleu que us sigui sincer a brau passat tothom pot vestir les seves teories, com per exemple que ja feia forces anys que cap dels big four havia guanyat o que Alemanya o França s’ho mereixien pels seus esforços vers una Europa unida, però vet aquí que sigui pel que sigui, la cançó que ha guanyat (l’alemanya pels que encara no ho sàpiguen), no sonava malament del tot, a més la noia tenia la seva gràcia i la cara quan la va cantar per segona vegada, tot després de preguntar: “Però l’he de tornar a cantar” va justificar que guanyés, després i com sempre surten els il•luminats amb els ploms fosos per dir que el sistema no funciona, que si es voten els veïns que si la gent no té gust musical i que si tal i tal, tot i que aquest any van pervertir les votacions deixant en mans d’aquests il•luminats el 50% del total dels vots, i que voleu que us digui, tal com ja vaig dir fa temps, davant les decisions que no agraden que menys que culpar al poble que no té cara i amb qui ningú es sent identificat quan el titllen d’incult i subnormal... però mireu, en el fons es tracta d’un concurs on tothom pot votar a qui li surti d’allí i després estar més o menys d’acord amb els resultats, i voler justificar un èxit o un fracàs amb això és tan imbècil com creure que sindicats i patronal arribaran a un acord...

entrada 515 (any 2)

Vam arribar a casa de la noia, ella va fer les parades que fan totes per justificar que allò no ho feia amb qualsevol, que estava dubtosa i moltes altres coses per tal de salvar un xic la seva autoestima i no quedar com el que era, ni ensenyar massa allò que desitjava, vaig fer un intent de deixar-la però ella em va tallar la retirada i em va dir que no hi havia res de dolent en fer-hi la darrera copa, va entrar en el seu pis i després de mirar-me em va convidar a passar, i molt possiblement aquell va ser un dels seus errors més grans d’aquella nit, vaig entrar-hi una bola de pel va venir al nostre encontre, segons ella era la “Pha” (fa gràcia que recordi el nom de la gata i no pas el d’ella...), bé almenys s’havia buscat un animal de companyia independent i que mai la trobaria faltar (aquells que creieu que els gats tenen els més mínim “amor” pels seus amos sou més estúpids que la majoria... hauríeu d’aprendre la diferència entre cànids i felins...), em va convidar a passar a la sala d’estar/menjador, va entrar a la cuina per preparar un parell de copes, i jo em vaig deixar perdre per aquell espai, i res, era impossible trobar res que indiqués un mínim de personalitat, aquella casa hagués pogut ser la seva, la de l’altre o fins i tot la teva, i qui no té capacitat o valentia per fer de casa seva una imatge del que vol malament, o bé, si ella volia que allò fos el que la definís encara pitjor, vaig mirar els mobles, hi predominaven els mobles “iquea” ma quale idea, no hi tinc res a dir, de fet jo també en tinc alguns: mobles barats, amb un cert disseny, funcionals i que duren el que han de durar i a més, amb aquell encant afegit de que cada moble és com un sudoku tridimensional per veure quan es pot tardar a muntar-lo, i descobrir amb cara de sorpresa la quantitat de cargols de més que han posat en la caixa, això fins el moment que el moble comença a caure’s a trossos i un descobreix que igual aquells cargols sobrants tenien una missió... en molts casos com els humans, que per molt inútils i obviables que ens semblin moltes vegades també tenen una missió per evitar que tot se’ns caigui damunt, però bé, i com deia un conegut l’accés a aquests mobles només és admissible quan ve pel gust i no per la necessitat, ella va sortir de la cuina donant-me una copa, la vaig acostar als llavis i com no podia ser d’una altra manera, una beguda asquerosament normal, vaig fer-ne un glop deixant-la damunt d’una tauleta, ella va posar música escollint entre el poc que hi havia... al final la Nora Jones va començar a cantar, ella va forçar el gest deixant pas a l’Alicia Keys “Millor” va dir amb un somriure... “On ho havíem deixat?” va dir acostant-se, allí ja no vaig saber si era ella o la Pha, i per cert: que havíem començat que havíem deixat?... la tenia just a pocs centímetres, podia olorar el seu perfum que com no podia ser d’una altra manera era normal, els subtils olors del maquillatge, del pintallavis tot vulgar i de qualsevol altre cos femení, podria estar a punt de follar a qualsevol humana si tancava els ulls, però per darrera hi havia l’imperceptible olor d’ella, l’olor de la seva transpiració, allò la feina única, allò que havia intentat amagar era el que la feia única entre tots els humans, la vaig atraure al meu cos mentre la besava, era de les normals que obra la boca amagant la llengua i intentat provocar un xoc de dents que faci ric a qualsevol dentista, ella em va començar a despullar, vaig aixecar-li la camiseta que va deixar veure uns sostenidors de H&M, vaig forçar el somriure.... com no... vaig començar a desfer-li la faldilla, i ella em va apartar les mans “Espera...” em va empènyer fins que vaig quedar en una de les butaques i ella va començar a moure’s al ritme de la música, molt possiblement allò se li donava millor que no pas la feina que realitzava, es va treure la faldilla deixant veure unes calces que poc tenien a veure amb els sostenidors (odio les dones incapaces o no suficientment coquetes com per entendre que la roba interior forma una unitat... bé, això només es perdona a aquelles perdonables, que no era el cas...), se’m va acostar, va anar baixant mentre em desfeia els pantalons i me’ls treia, em va agafar de la mà i em va acompanyar a la seva habitació, i com no, allí hi havia una habitació expo-moby... vaig prendre la decisió tirant-la al llit, al acostar-me em va dir la frase de la nit “Tens condons?...”, al veure la meva cara va somriure assenyalant un calaix de la tauleta de nit, allí dins hi havia la famosa caixa on encara es trobaven les restes de la darrera aventura de la tipa, vaig començar a besar el seu cos, des del coll baixant per la seva espatlla, vaig començar a jugar amb els seus pits veient com s’excitava i arquejava la cadera, vaig seguir baixant, podia estar tranquil del normal que era segurament el tindria cuidadet, res que cridés l’atenció i així va ser... quan m’hi vaig acostar ella em va estirar “Mira, ho sento però no vaig neta...”, com si jo li hagués preguntat... vaig tornar al seu coll i ella es va apartar un xic “Ja sé que et sonarà estrany, però jo no arribo sinó em masturbo, espero que no et molesti...”, molestar-me?, vaja era una noia autosuficient allò... vaig seguir besant el seu coll “Saps...” va començar a dir ella, però allí es va quedar, les meves dents van destrossar el seu coll, possiblement hagués pogut estar més fi, però si fèiem un concurs a vulgaritats calia esforçar-se... (els vampirs som força competitius...), la tia em va mirar mentre intentava agafar aire i parlar, les seves mans van dirigir-se a la ferida, les va mirar sense entendre res (com no podia ser d’una altra manera), de fet ja feia estona que no en tenia cap ganes de follar-me-la, no fos que m’encomanés part de la seva way of life o vulgaritat brutal... vaig beure el suficient evitant les arcades que aquella sang em provocava, podria haver estat bebent sang tan com pixats, un líquid sense substància ni gust, al final ella va deixar anar una llagrimeta i no vaig poder més que dir-li: “Mira-ho pel costat bo, no crec que ningú et trobi a faltar, de fet ser vulgar provoca que n’hi hagi forces com un, d’allí precisament el concepte de vulgar... que tu has confós amb el de normal, bé, tu i molts milions d’humans...”, la vaig deixar morir sobre el llit, possiblement aquella mort fos el més anormal de la seva vida, i no em direu que la vida no té sorpreses ni cops amagats...

entrada 514 (any 2)

Ahir sortida de nit (com no), només entrar en el local i el Undo it ens va deixar sords, després d’arribar a la barra sortejant el mateix nombre d’ànimes necessitades que de sobrades i demanar la copa de sempre van mirar la pista perdent uns segons en el panorama que ens oferia, i va ser aleshores quan un dels allí presents creient que em feia no sé quin cony de favor es va acostar amb una noia, me la va presentar (sento no recordar el nom, o possiblement no ho sento gens ni mica), i es va fer fonedís, així que allí em vaig quedar amb la tipa aquella davant meu, veient que no tenia cap copa en la mà n’hi vaig demanar una, tenia tota la pinta de veure ginebra amb qualsevol merda, una vida com la seva no amb menys es podia identificar... amb aquell regust amarg i de pàtxuli que deixa anar la ginebra, diuen que només beuen ginebra aquells que ja ho han begut tot en la santaforma de gintònic o bé els fracassats, no cal que digui en quin grup queia aquella tipa, després d’aguantar un xic el silenci no vaig poder més que preguntar-li en que collons treballava, ella va deixar anar un “Administrativa, bé em dedico a import-export com a junior assistant...”, diuen que la merda de lloc de treball que un té moltes vegades és directament proporcional amb la quantitat de lletres que un hi posa per tal d’amagar el que realment es fa, i sinó mireu les poques lletres que té la paraula “jefe” i lo clar que queda, i sinó com diuen ara director general “DG” pels amics, que no “DJ” tot i que ambdós posen la música i la resta dels subnormals a ballar al so que toquen, ara era el torn de Kesha, que va animar a la tipa a fer preguntes força agosarades veient que la nit encara era jove... “Saps, m’havien dit que m’engegaries als pocs minuts, i ja veus portem una estona...”, vaig somriure el que ella va entendre com que li donava la raó i vaig notar com respirava un xic més alleugerida, possiblement no hauria de valorar com funciona una relació en funció del temps que uns s’aguanten, sinó més aviat pel temps que s’ho passen bé, però bé, que es pot esperar d’una humana, ara eren els Insane Clown Posse els que tenien els seus segons de glòria no podent evitar el somriure al imaginar la cara dels directius de Disney quan van descobrir que els havien fitxat indirectament... la tipa va tornar a mal interpretar el somriure i amb una franquesa que mereix elogi em va preguntar si volia fer la darrera copa en un lloc més tranquil “Algun lloc?”, “Havia pensat en casa meva, perquè aquí la música va a menys”, vaig tornar a somriure ella va imaginar-se que era per la seva oferta i no, era per les seves paraules, per mi la música havia anat a cada cop més, hi ha gent que no entén com unes senzilles paraules els hi poden marcar la nit i el que els hi resta de vida... vam sortir del local deixant les ànimes de la nit, aquelles que es moren per trobar el que busquen i que a canvi acaben per conformar-se amb el primer que enxampen, suposo que es més fàcil mirar-se al mirall i dir-se allò de: “Vaig trobar però no era el que buscava” que no pas dir-se: “Una altre nit en blanc...”

entrada 513 (any 2)

Ahir sopar, sopar obligat que va provocar bona part dels fets posteriors de la nit, però bé... anem pel sopar, sopar de professionals i a més i per evitar favoritismes els llocs en la taula sempre venen per un sorteig previ, així que mai saps al tontet que tindràs al costat, tot i que ahir la fortuna va fer que em caigués un psicòleg que no fa massa que participa en aquesta mena d’actes, el tipus com a bon psicòleg va saber mantenir les formes dient el que s’esperava que digués i evitant fer comentaris que el poguessin posicionar en alguna de les moltes alternatives que s’anaven comentant, com que em va semblar un tipus força intel•ligent a l’hora dels cafès li vaig fer una pregunta: “Què penses del SAP?”, ell em va mirar tot sorprès començant amb un “Veuràs no és la meva especialitat...”, tots els del voltant van començar a riure, i ell veient el panorama va renegar i apurant el cigar va continuar: “A veure, no és un trastorn reconegut, i de fet forces associacions el neguen...”, per a tots els solters o divorciats sense fills, el SAP és el nomenat “Síndrome d’Alienació Parental”, concepte creat per Richard A. Gardner i que les erices cabrejades han decidit negar de forma total i totalitària, amb perill de que qui ho defensi acabi en una illa deserta (que ja se’n poden riure els de supervivientes) i amb les inicials SAP tricotades a l’esquena amb punt de creu... ell va seguir “Ara bé, li podeu dir com vulgueu però negar que un divorci afecta als fills existents del matrimoni i que tothom directa o indirectament, o més ben dit, volent o no volent intenta influenciar-los, és com negar que demà sortirà el sol... i com a mostra li podeu preguntar al Joan” va dir assenyalant a un dels de la taula, qui va forçar una ganyota mentre aixecava la copa “Molt bé, molt bé, ja vec on queda el secret professional...”, va apurar la copa d’armagnac també coneguda com a “eau de vie de grappes” i en va demanar una altra... “Mireu, del cap de setmana alternatiu vaig passar a tenir-los quasi cada setmana a casa, d’aquesta manera sa mare s’estalviava que jo pogués quedar els caps de setmana amb la meva nova parella i ella podia follar amb qui volia en aquella casa que jo pago perquè hi siguin uns fills que estan en el meu cutre pis de lloguer..., i el bo del tema és que a més m’odien perquè es pensen que jo vaig deixar a la seva mare sense pensar en ells, i que totes les mancances que tenen provenen del fet que no dono cap diner a la seva mare, i jo ja passo de preguntar ni esbrinar en que se’ls gasta... i el divertit és que em van demanar de quedar-se tota la setmana amb mi i quan vaig parlar amb sa mare sabeu que va passar?, doncs que la tipa va denunciar que havia posat els fills en la seva contra, ja que jo els hi consentia allò que ella no i que a més, cada cap de setmana que passaven amb mi deixava sense efecte l’esforç que ella feia per educar-los, en poques paraules que els malcriava... i la molt... els hi va dir a ells que jo havia demanat de no veure’ls més, quan vaig voler deixar-ho clar i vam decidir que era un cas de SAP de calaix sabeu com va acabar el tema?, doncs que ara ja només els puc veure un cop al mes i gràcies, i que segons el jutge millor haguessin estat els diners a favor dels meus fills que no pas per inventar una teoria basada en una malaltia inexistent...”, “Voila!” va dir el psicòleg... “Com veieu si mai us passa no la utilitzeu, és millor callar i aguantar, que callar, aguantar i escoltar com li diuen ruc a un...”

entrada 512 (any 2)

Avui mentre em passejava per l’oficina he estat observant a la meva secre, i no he pogut més que deixar escapar un somriure al recordar les queixes de les happyhaikus i haikuflowers 2.0 a una de les darreres històries, precisament la que parlava del pas previ al speedating al que em van convidar fa uns dies, avui la meva secre ha fet un curset accelerat ajudada per una altre administrativa sobre el funcionament de la centraleta, i ja ho diuen que la necessitat provoca el coneixement, un curs que ella mai va voler fer i ara fent-lo de qualsevol manera, no he pogut amagar els somriure veient com saltava cada cop que li sonava el telèfon, la meva secre a part de ser eficient i terriblement llesta i no anar mancada d’una certa intel•ligència està feliçment casada, conec la seva parella perquè ja fa temps em va resoldre un problema domèstic de forma eficient i professional, el tipus va començar com a paleta i ha acabat com a encarregat en una empresa constructora, tot i la crisis van carregats de feina i tot i això, sempre que pot la passa a buscar, no de forma ostentosa ni sorollosa, l’espera al carrer en una cantonada que ja porta el seu nom, quan la veu sortir espera que s’acomiadi de la resta de companyes i va al seu encontre, i sempre li porta una tonteria, des de la revista setmanal els dimecres a quelcom per berenar els dijous, una cadàver de flor els dilluns, o un exemplar d’aquell llibre que ella es va quedar mirant i que ell de refilo va memoritzar els dimarts, i els divendres senzillament li porta un petó per celebrar l’inici del cap de setmana... són el que es podria dir una parella feliç, aquest estiu tenen preparades unes vacances amb un creuer per les illes gregues, de fet vaig ser jo qui va aconseguir-li un bon preu cobrant-me alguns dels favors que em devia un client, i a més sé que és una aficionada a la cultura clàssica, el dia que li va dir al seu marit aquest va somriure i amb tota la innocència del mon va deixar anar un “Ostres, allí és on fan el iogurt no?”, vaig somriure davant la veracitat de la seva frase, allí es fan els iogurts i forces altres coses, entre elles allí es va coure bona part del que sou... doncs bé, avui la secre està totalment centrada en el telèfon cada vegada que sona fa un saltiró tot mirant qui truca, encara que ella no ho vulgui admetre sé que li prepara una sorpresa al seu marit, en el despatx els mòbils estan terminantment prohibits almenys per aquells que no tenen despatx propi i per aquells que no coneixen la importància del que es pot dir per un d’aquells aparells, així que ella queda esclava del telèfon de l’empresa, ha aprés com posar un to diferent a les trucades internes de les externes i així pot estar un xic més tranquil•la, possiblement des del meu despatx no la podria observar i veure tots els seus tics i moviments, així que he agafat una cadira en el despatx d’un company qui mentre despatxa m’observa divertit “Encara no?”, “No, encara no”, “Vols dir que trucarà?”, “Segur, ja ho veuràs....”, i ara encara no fa trenta minuts ha passat, un so un xic diferent indicant que la trucada era externa i ella ha deixat anar el que tenia entre les mans, perdent la poca ja inexistent concentració que tenia, definitivament en dies com aquells no voldria ser qui patís un informe redactat per ella, s’ha girat mirant al seu voltant veient com cap de les altres administratives estava a zona d’escoltar-la, ha identificat la trucada i ha allargat la mà, però al final senzillament ha deixat morir el so sense respondre, ha agafat aire i ha continuat amb el seu desastre laboral personal, “Veus, com estaves equivocat” m’ha dit el company de despatx “Tu sempre pensant el que no és...”, “Potser, potser...”, uns minuts de feina i quan tot semblava tranquil el telèfon ha tornat a saltar sobre ella, aquest cop ha estat un pobre teclat qui n’ha patit les conseqüències del so, ella ha tornat a mirar al seu voltant i veient la trucada entrant ha agafat aire despenjant-la... després d’un “Hola” ha fet les preguntes de rigor, i només ha deixat anar un “Val, d’acord” penjant el telèfon, he sortit del despatx i ella m’ha vist i m’ha seguit: “Perdona, no em trobo bé, t’importa si marxo un xic abans avui?”, he dibuixat el meu millor somriure “Cap problema, ja t’he vist un xic fora de tu avui... mira de fet m’he pres la llibertat de trucar al teu marit, i m’ha dit que ara mateix et ve a buscar”, “Com?, que l’has trucat, vaja... gràcies doncs...”, ha agafat les seves coses i ha sortit del despatx, per la finestra l’he vist sortir ell en la seva cantonada s’ha llençat sobre ella veient com estava, ella ha estat a punt de caure mentre deixava anar un “T’estimo...”, “Ahhh, l’amour...” m’ha dit el que havia compartit el despatx amb mi feia uns minuts “Com de gilipolles torna a les persones...” “Gilipolles i cegues...”, la meva secretària s’havia passat el matí volent i no volent aquella trucada, per un costat la desitjava per escoltar la veu a l’altre costat de la línia, i no la volia perquè tenia clar el que li anaven a dir, no era cap secret que tenia una història amb un tipus força més culte que no pas el seu marit, algú que la feia sentir especial amb el sentit positiu de l’expressió i no pas com el seu marit, qui la feia sentir especial tot i que no costés massa ser-ho al costat d’ell, la trucada havia estat un comiat, sé que ell n’ha trobat una altra, una menys espavilada i més jove i sota la mentida que no li vol fer més mal ha aprofitat per deixar-la, i allí estava ella representant el seu paper en la comèdia de la vida, l’adúltera davant del seu marit tot dient que l’estimava, perquè en el fons tota la culpa ja sé sap de qui és...

entrada 511-2 (any 2)

Llegint i rellegint blogs he vist com hi ha una espècie que hi abunda de forma especial (i alarmant diria jo), i són els fotògrafs poetes, que ja són collons... i llegint els seus blogs m'he trobat amb dues frases que venen a dir el mateix i que demostren la mena de verb que gasten aquests personatges, en una deien: “La prosa defineix la realitat mentre que la poesia fa somiar i ajudar a interpretar aquesta realitat i la fa experimentar... qualsevol idiota pot dir com és la realitat i encara un inútil més gran ho pot entendre, però només els que tenen certa sensibilitat poden entendre la veritable naturalesa de les coses...”, i en un altre blog sobre fotografia: “Tothom pot veure la realitat però nomes uns pocs (fotògrafs) la poden plasmar, la gent normalment és cega davant la realitat i necessita d'altres que els hi ensenyi...”, ole, ole, ole, modestos, allò que es diuen modestos no massa, i jo no sé com he pogut viure més de cinc segles sense saber interpretar ni veure la realitat... fa molts anys vaig mantenir una conversa amb un tipus entranyable, qui entre copa i copa em va fer una confidència: “No et fiïs d'aquells que fan dir a les paraules el que ells volen, ni d'aquells que t'ensenyen la realitat segons com ells la veuen, i menys si creuen que la seva és l'única forma de explicar i veure-la...”, frase que no pot més que venir-me al cap cada cop que visito segons quins espais; doncs bé, avui sembla que la paraula de moda és decepció... tothom ho està, des dels animalets fans de lost a qui els hi han aixecat la camisa i després de l'emprenyamenta han decidit cercar explicacions metafísiques que justifiquin la seva pèrdua de temps ajuntant-se sota la frase de: “El que passa és que tu no ho has entès...” i és clar quan preguntes que t'ho expliquin, et miren i diuen “És igual no ho entendries i a més estàs mentalment ofuscat per segons quins conceptes...”, ole, ole tus cojones... doncs bé, tothom està decepcionat, i a més amb tot, tothom es queixa de que la gent li falla, que la situació no és el que volen i tal i tal... i torno a la frase del meu conegut.... “El problema no és que ens decepcionin els altres, de fet això és el normal, el problema és que ens decepcionem a nosaltres mateixos, ja que tothom ens pot fallar menys nosaltres mateixos, i en el fons la culpa de la decepció moltes vegades és nostra ja que ningú ens demana que hi posem esperances o il·lusions en algú, ho fem perquè així ens entim millor i pretenem assegurar-nos un futur feliç tot pensant que la gent actuarà tal com nosaltres esperem, però el que volem negar és que de la mateixa manera que nosaltres no actuem com s'espera de nosaltres la gent tampoc té la costum e fer-ho, i aleshores ens decepcionen quan en realitat ens hauríem d'enfadar amb nosaltres mateixos per haver fallat alhora de dipositar la confiança en persones que no la mereixien, i si vols que et sigui sincer el millor per evitar les decepcions és evitar esperar res de ningú i no dipositar cap mena d'il·lusió o expectativa en cap humà, perquè en els fons els humans són unes màquines perfectes de desil·lusió...”

entrada 511 (any 2)

Avui no serà un bon dia, el segles m’han ensenyat que si un dia comença estrany acaba per flipar, i avui normal, el que es diu normal no ha començat, després de pujar al cotxe i fer el primer intent per anar a la feina m’he trobat amb un dels veins amb el seu cotxe desventrat al mig de la carretera, de bon gust l’hagués atropellat tot recordant que aquell és l’imbècil que creu que el bricolatge és una activitat social i que el so de les broques i el martell tenen una cadència que tots hauríem d’entendre, com si formés part de la partitura divina de la creació... amb tot, he frenat i baixant la finestra li he preguntat que passava i si necessitava ajuda, tot resant perquè el meu intent de ser educat no em compliqués massa l’existència, ell ha forçat el somriure i ha començat a explicar-me no sé quina merda sobre la bateria, i que ja havia trucat a l’assistència... i aleshores la pregunta trampa “Tu baixes a la city no?”, doncs no, subnormal, si et sembla agafo el cotxe per donar un tomet pel barri i tornar a casa, he retornat el somriure “Si, si que hi baixo, per?”, ainsss, aquesta curiositat insana... “Mira, em faries un favor si poguessis portar al meu fill al Insti, que no voldria que arribés tard...” valent imbècil, ell si que pot arribar a la feina, ara bé, el seu fill no pot retardar l’arribada al Insti, anava a dir-li que m’era impossible quan la porta del copilot ha fet una intentona per obrir-se, de mala gana he pitjat el botó del tancament centralitzat i s’ha obert, sense dir res ha entrat la presència fantasmal també coneguda com a fill de l’imbècil... aquest ha respirat aliviat tot acomiadant-se del seu fill qui senzillament ha aixecat un xic el cap, recordo el dia que em va dir “Joves... no hi ha qui els entengui, cada dia són més estranys...”, el problema no és que cada dia siguin més estranys el problema és que cada dia ets més vell vaig pensar sense dir-ho, i a més, si un no entén al seu propi fill (tècnicament parlant), ja pot apagar els llums i plegar... el viatge fins l’Insti ha estat silenciós, tot i que no m’he pogut estar de preguntar-li “No teniu festa aquests dies?”, el tipus ha quedat en silenci i quan ja me pensava que era imbècil i a més idiota com el seu pare ha contestat “Suposo que prefereixen tenir-me fora de casa... quan menys em veuen els hi és més fàcil oblidar que tenen un fill...”, vaja l’idiota sabia parlar i a més coordinadament, possiblement no ho tinguem tot perdut, al entrar al carrer de l’Insti he pogut veure quasi el mateix nombre d’alumnes que un dia qualsevol, suposo que uns agrairan les festes i d’altres les activitats extra escolars, uns per no tenir d’estudiar i els altres per no tenir de patir als fills, he anat poc a poc perquè conec la tendència natural dels joves a creuar-se i voler provar en persona la duresa d’un para-xocs, he topat la mirada amb un parell dels gallets que han netejat part de la carrosseria amb els seus pantalons i jaquetes, no negaré que tinc una simpatia natural cap al jovent, possiblement sigui una debilitat el creure que allò serà algun dia el que ara és el que controla el mon, però la il•lusió se m’acaba aviat al pensar que aquells joves no deixen de ser més que projectes d’adults i veient en que s’acaben convertint els adults ja no em mereixen massa confiança... uns metres més i sense necessitat que m’ho digui, he parat el cotxe abans d’arribar a la porta, tan se m’enfot si entra o no al centre, total no sóc el seu pare, ell ha obert la porta i tot sortint m’ha donat les gràcies “Gràcies, per... no voler entendre’m”, ha dit tot sortint i tancant la porta del cotxe, un cop fora s’ha convertit en un altre dels joves que envaïen com un rierol ple de vida el carrer, possiblement fa temps la forma dominava al fons i ara el fons domina la forma, però sigui com sigui un jove sempre ha estat un jove, algú a qui canviar, controlar i pervertir perquè sigui un adult de profit...

entrada 510 (any 2)

Ella pertany a forces entitats sense ànim de lucre i sempre que pot dóna un cop de mà a qualsevol causa perduda (i quan més perduda millor), ell mai ha entès aquesta fal•lera tot i que la intenta comprendre amb un somriure, ell prefereix quedar amb els seus amics i veure un bon partit de futbol, o qualsevol altre acte, de fet l’important no és l’acte en si, sinó quedar amb els amics i aprofitar per cometre algun que altre excés, tot dins de la seva mesura (m’agrada el concepte d’excés i de mesura...), ella el deixa anar mentre pensa que mai perdria el temps amb les seves amigues d’aquella manera, ella prefereix quedar per fer un te o una infusió i parlar amb les seves amigues de forces temes, temes que el temps i l’experiència han anat tornant cada cop més banals (fa anys que va descobrir que explicar intimitats a una amiga implica perdre l’amiga i fer públic el que es vol mantenir en secret), ell per tal de fer-la somriure té apuntat en la seva agenda que cada cert temps l’ha de portar a sopar a un d’aquells restaurants on ell poc hi menjarà, ella en canvi quan rep la invitació d’ell es posa aquella roba interior que mai portaria, només per veure la seva mirada mentre es pregunta perquè necessita vestir-se com una fulana per cridar la seva atenció, però ja sé sap que els homes són així... porten parlant des de fa temps de fer un viatge a la Índia, per ella un somni fet realitat i per ell una oportunitat per utilitzar la càmera de fotos que ella li va regalar el passat Nadal (i és ara quan descobreix que molt possiblement el regal no fos tan casual...), tenen mirats els hotels, ella ja li ha dit que mentre ell fa turisme i es perd per les zones més visitades ella ha anat fent contactes mitjançant la xarxa per tal d’anar a veure projectes i altres iniciatives que les entitats en les que participa han anat coordinant i finançant; ell cada matí es planta davant l’armari amb un somriure mentre tria la camisa, la corbata i el trajo, coneixedor que quan ella es desperti li dirà que “No”, que aquest color no combina amb aquell altre i que les sabates no van bé amb els mitjons que porta, són forces anys com per lluitar davant una veritat que dia rere dia s’ha anat fent palesa, ella en canvi es pararà davant la màquina de cafè esperant que ell l’abraci per darrera i l’aparti, el cafè i ella no són massa bons amics i ningú fa el cafè com ell, quan acabin d’esmorzar marxaran conjuntament; ell va arribar el darrer així que serà el primer en treure el cotxe i com sempre li dirà si vol que tregui el seu, ella arrufarà el nas i li preguntarà si es pensa que no sap conduir, es miraran i somriuran, com cada dia, durant el dia ell la trucarà un parell de vegades i ella segur que una o dues, sempre té dubtes que ell li resol, en canvi sap que ell ho fa per la necessitat masculina de saber on està, i finalment quan caigui la nit i ja hagin justificat prou el seu salari, ell anirà al gimnàs, dirà una mentida piadosa de que ha sortit tard per justificar la cervesa de després, ella en canvi haurà passat per qualsevol entitat a les que ajuda i també mentirà, tots dos en són conscients però possiblement la felicitat sigui això, ell prepararà el sopar i ella li donarà aquell toc especial que només ella sap, i amb un somriure obrirà una ampolla de vi, una nit bé que ho val, ell acabarà el sopar i s’empassarà aquell programa de televisió que la té a ella bocabadada, ell la mirarà més a ella que no pas a la televisió, ja que ella és força millor que qualsevol imatge que tregui la caixa tonta, un cop acabat el programa ella el mirarà i s’aixecarà corrents cap a l’habitació tot dient “Ja tardes...” i ell la perseguirà amb un “Tramposa!”, el programa acaba i ella el mira, fa un somriure i s’aixeca corrents cap a l’habitació tot desitjant que ell l’agafi com sempre abans d’arribar-hi, i caiguin els dos en el llit abraçats... “Ja tardes!” crida mentre comença a córrer, ell obre la boca “Saps, lo nostre s’ha acabat...”, ella segueix corrent negant el que acaba d’escoltar, no comprenent com poden aquelles paraules haver-se colat a casa seva, però la carrera es fa llarga, no l’escolta darrera seu i arriba a l’habitació, davant seu el llit, s’hi deixa caure maleint que ell no hi sigui per parar la caiguda, mai una caiguda en un llit va ser tan dura...

entrada 509 (any 2)

Fa uns segles vaig gaudir d’una experiència que encara avui en dia copio i utilitzo en alguns seminaris, per aquella època em trobava en la cort d’un noble qui tenia tota una sèrie de problemes, entre ells que la malaltia i les males collites s’havien ajuntat per donar com a resultat un putu desastre, doncs bé, el noble després de demanar el favor dels Deus, dels no tan Deus i de tothom qui li pogués resoldre el problema per la via fàcil va decidir cridar a un savi (qui com tots els savis vivia en una muntanya... ains si sóc poc original...), doncs bé el savi va arribar a la cort del noble, va clavar els ulls en els meus i va dibuixar un somriure, aquell savi portava ja forces anys en aquest mon, el noble li va explicar els problemes, el savi el va escoltar i senzillament li va dir “Sap jugar al escacs?, que li sembla si fem una partida mentre parlem?”, la partida va ser curta, el domini del savi sobre el tauler era palès, però amb tot va ser dinàmica i en algun moment un observador amb coneixements hauria vist en la gosadia del noble la possibilitat de donar la sorpresa al final van acabar en taules, un cop acabada la partida el savi va demanar un temps de reflexió, va tornar passades unes hores dient: “M’ho he pensat bé i l’ajudaré, ara bé, tot té un preu i li proposo un tracte, jugarem de nou als escacs si vostè guanya li donaré la resposta, si perd me’n duré la meitat del seu patrimoni...”, el noble se’l va mirar “I miri, si li ve de gust deixaré que s’aconselli per qualsevol que el pugui ajudar en la partida...” el savi em va mirar tot demanat que preparés el taulell, la partida va ser llarga, força llarga, a cada moviment del savi hi havia eternes discussions i moviments indecisos, al final el noble va perdre, el savi va donar per tancat el pacte, el noble veient el resultat va demanar de nou ajuda al savi, tot dient que li donaria el que volgués, el savi va demanar un temps per pensar-ho, passats uns dies es va dirigir al noble: “D’acord, farem una nova partida però aquest cop si guanyo vull la vida de la seva filla, si vostè guanya recuperarà el que va perdre dies abans i tindrà la resposta al que vol saber....” aquest cop li va costar més acceptar, però davant les pressions de la gent ho va fer fent venir a grans jugadors d’escacs per tal que l’ajudessin, la partida va ser terriblement llarga, el savi continuava movent de forma ràpida, el noble amb tothom al voltant era lent i pesat i al final va perdre, el savi va somriure “He tornat a guanyar...”, el noble va caure en la desesperació tancant-se en les seves cambres, al final va tenir de donar al savi el que aquest havia guanyat, mentre esperaven a la seva filla, el savi va preparar de nou el taulell, “Perquè no fem la darrera partida?, i aquest cop sense res en joc?”, el noble va jugar amb ràbia i decisió, sense ajuda, sense destorbs i vet aquí que al final va guanyar... “Ja ho veu, les coses moltes vegades són més senzilles del que ens creiem, només cal actuar amb les idees clares i sense esperar ni guanyar ni perdre res, moltes vegades els problemes venen pel senzill fet que no es volen veure les solucions, o bé aquestes no es volen acceptar, i aleshores se’n busquen d’altres que no porten més que a perdre un temps que no es té...”, el noble va mirar al savi sense dibuixar cap somriure “Ara ja sap el que li toca fer...” va dir el savi aixecant-se “Per cert, no m’interessa el seu patrimoni, ara bé, la seva filla ja és un altre tema...”, se’m va acostar mentre anava cap a la porta “Vols venir a sopar vampir?, avui tenim virginal de primer i segon plat, tanta innocència i sang com puguem desitjar...”, i com va acabar el noble?, doncs força senzill, va fer matar a tots els malalts i va obligar a emigrar a aquells que no podien subsistir amb els escassos recursos, la resta de la població va sobreviure i fins i tot la contrada es va recuperar passats els anys, ara bé, mai més ningú va pronunciar res de bo del noble que havia donat la seva filla, havia matat a malalts i havia fet marxar a gent, ningú recordava que ell senzillament havia governat, i que havia salvat a la resta, governar moltes vegades no és fer allò que la gent vol, és fer allò que es necessari agradi o no... doncs bé, em pregunto quan trigarà el Sabater a jugar als escacs...

entrada 508 (any 2)

No sé quants segles fa que em dic que tot el que em diguin els humans directament no m’ho he de creure, o senzillament que val (i força ) la pena posar-ho en quarantena, però res, que cada cop hi caic de quatre potes i sort que m’aixeco ràpid no sigui que acabin per donar-me pelbull... doncs res, ahir em van fer empassar la peli de “Perdona si et dic amor...”, i com que no estava sol vaig aguantar per fer passar el tràngol de veure-la a tots els qui estaven presents, i mireu que la vam parar cap a la meitat tot i que després de dos copes algú va dir: “Què collons, que no es digui que no tenim sentiments...”, tota una postal de finura i sensibilitat l’animaló aquell, així que vam seguir des de quan ell les invita a dinar a elles amb els seus amics, fins a al final o al fine... val, val, la peli no és apta pels diabètics emocionals ja que necessiten després de forces injeccions de realisme per no creure’s que el mon és com el de la peli, però si m’he de quedar amb alguna cosa de la peli em decantaria per la selecció de cites que hi van sortint i per la música, si, si, tinc debilitat per les cançons en italià i com diria un vampir conegut “Mai mossegaria a qui escolti al Eros en castellà, podent-ho fer en la seva llengua natal, lingua natale o com collons se’n digui...”, i la resta de la peli doncs res... avui algú em deia que salvant les distàncies podria ser semblant a la de “An education”, tot i que una pecaria d’excés de realisme i l’altre d’idealisme... en resum les dues tenen exageracions en si mateixes, ara bé, de la que vaig veure una de les imatges que em va sobtar era que la brivalla de disset anys portava un rolex combinat d’or i acer, i que cap de les amigues de la tipa tenia el menor desperdici, i sabeu? he de reconèixer que les jovenetes acostumen a ser maques però quan un surt al carrer no veu només nenes maques sobrades de pasta i “trentamolts” amb Mercedes 4x4 o BMW X5 o qualsevol altre cotxe popular i amb feines lliberals d’aquelles de: “Vaig a treballar-hi quan em rota dels collons perquè jo ho valc...”, possiblement i veient-la amb perspectiva algú podria arribar a la conclusió que no ens trobem més que davant d’un remake (versió d’una peli anterior, per a subnis) passat pel sedàs italià, de “La flaqueza del bolchevique”, i comparant-les em sento més identificat amb el calb amb mala llet amant d’extremoduro al italianet guaperàs incapaç de portar música al seu cotxe i tot un crisisticexistencial amb un excés de bonrotllisme que exapatras com diria la princesa del populus, però res, si us plou i enlloc de cagar-vos en la merda de dia voleu acabar per pensar que la pluja té un quelcom de romàntic i que ja tardeu per tenir a algú al vostre costat a qui explicar-li les vostres neures i que us somrigui tot comprensiu no teniu més que veure-la, i si ni així només em queda recomanar-vos que obriu els ulls i accepteu que el mon ha de ser cabron amb alguns (vosaltres), perquè altres vegin els feliços que són (els altres)...
Cançó 1
Cançó 2
Cançó 3
Cançó 4
Cançó 5
Cançó 6
Cançó 7
Cançó 8
Cançó 9