Un (de molts) espais

entrada 1020-2 (any 4)

2011-12-26T19:07:00.001+01:00

La festa seguia, ara sonava això que feia que tothom fes saltirons mirant als del voltant per no fer el ridícul més enllà de l’estríctament necessari, vaig somriure al veure que tot i els sostenidors reforçats alguna podria acabarà amb un pit esgarrat, la naturalesa és així de puta… vaig deixar la zona de música abans que sonés això i totes les tipes perdessin la poca decència que els hi quedava, i ja se sap que per Nadal les gallines velles només al caldo… vaig començar a pujar les escales quan vaig notar un olor a l’aire que m’era familiar, vaig obrir la porta trobant a bona part del jovent que em van mirar sorprès, l’Ade (Adela pels seus pares) va saltar “Pensava que no et veuria!, que t’havien segrestat els d’avall…” em va saltar al coll i jo em vaig preguntar si feia fred o els seus pits s’alegraven de veure’m… un tipus es va moure al fons, me’l va presentar com el seu nuvi, se’m va escapar un somriure quan anava a preguntar-li si tenia “intencions honorables vers aquella noia…” (perquè em contestés “Tinc 20 cm de honorabilitat per aquesta noia”, que ja sé sap que els nois tendeixen a exagerar), la vaig deixar mentre ells feien sortir el porro del no res coneixedors que no es poden fiar dels vells, vaig seguir pujant les escales fins arribar a la terrassa, vaig mirar el cel estelat preguntant-me com és que entre les infinites estrelles existents cap s’havia decidit per venir… “Sento el d’abans…” no he entès mai aquest intent d’arreglar els problemes emmerdant-los encara més “No hi ha res a disculpar…”, “Així, ets amic de la família?”, vaig somriure al llarg dels anys he conegut tipus del Ministerium für Staatssicherheit (stasi pels amics) més diplomàtics i discrets… “Si, es podria dir així…” la tenia a prop, ella va tornar a disculpar-se i a explicar-me de nou a que es dedicava i recitar-me la seva existència, amb un final de “I mira a vegades penso en que m’han passat forces ocasions per endavant i mai n’he agafat cap…”, vaig somriure tot mirant cap avall hi hauria més de deu metres d’alçada, “En vols agafar una?” ella em va mirar, no sé el que va contestar la vaig agafar i vam saltar, amb aquestes alçades dóna poc per cridar o dir, un cop a terra la vaig deixar anar “No ha estat malament, oi?” la tipa estava tremolant sense dir ni un mot, el seu deliciós vestit estava tacat almenys per un lloc… “Hauries d’estar disposada a acceptar el que et pugui venir si vas demanant… el tema no està en voler, el tema està en poder acceptar el que ens pot venir…”, la vaig acompanyar a una bancada deixant-la asseguda mentre li deia que aniria a buscar quelcom per beure, un cop a la bara algú em va dir “A mi mai m’ho has fet això…” vaig somriure “Possiblement perquè acabaria per agradar-te…”, “Has vist a l’Adela, bé l’Ade?”, “No…”, aquí ha estat on ella ha rigut mentre s’acostava el seu marit “Menteix tan malament com sempre, no?, suposo que ella estarà fent el que fèiem nosaltres…”, “Espero que almenys ella tingui condons… i no hauries de deixar a la teva coneguda sola, és de mala educació… i això en algú que té una exquisida educació com tu és del tot imperdonable…”

entrada 1020 (any 4)

2011-12-26T18:16:00.000+01:00

Aquests dies un ha d’anar a festes i actes on algú sense un excés d’alcohol (o manca de coneixement) no hi aniria, un cop a la porta qui m’havia dut em va dir “Recorda, intentem ser un xic educats… saludem, somriem, tornem els comentaris de forma respectuosa, no abusem de la beguda i quan no se n’adonin pleguem veles, creus que ho podràs fer?”, vaig somriure, en aquesta existència he fet moltes coses, però allò em semblava quelcom força més complicat que els dotze treballs de l’heracles aixecats al quadrat, a la barra de solterones/acabades de separar ens van saludar, qui venia amb mi em va dir “En aquests llocs no sé diferenciar les putes de les dones oficials, perquè les primeres intenten semblar senyores i les segones semblar putes…”, “No havíem de fer comentaris respectuosos?” “No volia faltar a les putes…” em va contestar agafant una copa, aleshores ens van venir amb l’estratègia de separa i guanyaràs, i en un tres i no res em vaig veure allunyat del meu company, em va tocar saludar, escoltar el sempre amanit “Sembla que per tu no passa el temps…”, vaig anar esquivant el personal fins arribar al jardí de fons sonava allò que s’espera que soni en festes com aquestes, on creuen posar lo darrer de lo darrer i un no acaba d’entendre el refregit del 40 secundaris que van fotent, un cop al jardí vaig agafar aire notant el fred en els pulmons que em va fer somriure “Diuen que coses com aquests et fan sentir viu…” no em vaig girar “Aleshores caldria veure si val la pena estar-hi…” ella es va posar al meu costat tot presentant-se, un nom més, una cara més, una vida més, a vegades em pregunto quantes vides més estaré condemnat a conèixer, “Diuen que es fan festes per estar amb els coneguts, i no entenc aleshores el desig de voler conèixer desconeguts…” “Deu ser que els coneguts no són el que un espera d’ells…”, “A vegades la gent té una forma certament curiosa de demostrar la seva amistat…” vaig somriure, “Mantingues els amics a prop, però els enemics encara més a prop…”, “Sun Tzu…” va dir ella, li hagués pogut fer veure l’error en la citació, però m’hi vaig estar, vaig veure una ombra que se’ns acostava “Vaja i jo buscant-te per dins…” el tipus em va mirar inquisidorament “I vostè és?”, “Ningú…” li vaig contestar acomiadant-me, al passar pel costat del tipus aquest em va agafar el braç “Crec que li he fet una pregunta…”, el vaig mirar, no entenc aquest coi de festes, la gent hi hauria d’anar a passar-ho bé i no pas a liar-se amb el primer desconegut, aleshores va aparèixer l’amfitriona qui va fer que em deixés “No crec que el coneguis ni tan sols que el vulguis ni calgui que el coneguis, és un vell, molt vell amic de la família, no?, et podríem dir així…”, vaig somriure, segurament em podrien dir així, ja que vaig ser jo qui va ajudar al rebesavi a crear l’imperi que serveix per muntar festes com aquestes…

entrada 1019-2 (any 4)

2011-12-24T23:34:00.000+01:00

Tot i que només vinc de tan en tan m’han convidat de nou a sopar, suposo que un cop l’any no fa dany (collons amb el rodolí), i quan deixes anar un comentari o alguna animalada es miren amb un somriure i diuen “Ai, com ets...”, els miro i quasi que els envejo si realment creuen que perquè algú va dir que aquests serien uns dies especials ho són, ells van i s’ho creuen, com si la capullositat del personal desaparegués en algun moment, miro al voltant i no em cal arribar al final de la taula, tenen totes les seves culpes escrites en la cara i recordables en la memòria dels presents “Ningú és perfecte” et diuen, però un no pot més que somriure al valorar el que va de “no ser perfecte” a ser el que acaben sent, persones que molt segurament ells no aguantarien, ara bé, com que són ells no toca més que axatar i aguantar “que només és una nit...” em diu una persona amb la mirada més càndida possible, “no pot ser tan dolent...” li podria dir el que és dolent, suposo que li podria explicar allò que jo ja considero normal i ella em miraria sorpresa sense creure un borrall del que li estic explicant, perquè no pot arribar a imaginar (i menys creure) que els humans, aquells que són com ella puguin fer coses com les que li explicaria, i no em caldria entrar en temes escabrosos, el comportament de “sèrie” de forces humans ja per si sol sobrepassa les capacitats d’acceptació... un dels de la taula em mira “I què?, encara segueixes amb lo teu?, mira que mai ho recordo... ets una mena d’assessor, oi?”, somric, espero que la pregunta es difumini amb algun comentari o alguna observació de lo puta que sembla que la tipa de la televisió, normalment dit per aquelles que tot i no semblar-ho senzillament ho són... però no, no hi ha puta aparent a la pantalla i si cantant imitant a un gat en una picadora... somric pensant que a un li toca ser un xic educat en una nit com aquesta i contesto “Resolc problemes...”, algú respira alleugerit, aquest cop no he pecat de sinceritat incompresa, quasi que ja domino les regles del joc de les “convencions socials....”, el tipus obre la boca de nou però la seva parella treu qualsevol comentari, dona llesta, sap que no està bé temptar a la sort, i al final repartiment de regals, els tipus i les tipes se’m queden mirant quan obren els que els hi he portat, ja sé els comentaris, ells regalen merdes i jo regals, suposo que d’això va aquesta merda de dia, i si no en tens per regalar el millor és ser sincer i no intentar anar de farol amb merdes que per molt de botigues socialment compromeses o de mercats justos (algun dia els hi hauria d’explicar per qui són justos aquests mercats) no deixen de ser això, senzilles i putes merdes, al final un surt amb un munt de paquets que fan que et qüestionis en quin cony de container de reciclatge cal fotre’ls (fa alguns anys els “oblidava” a la casa on estava convidat, però darrerament tothom em recorda que els agafi), clar, ningú vol una merda com aquella... recordava per la tarda quan he anat a comprar un parell de llibres, la llibretera m’ha preguntat “Ets d’aquí?” no he pogut evitar somriure-li “Hi vaig viure fa uns anys...” ella me’ls ha donat dient-me “T’he fet preu... i mira sinó t’agraden els pots retornar” l’he mirada “No pateixis sinó m’agraden ja els regalaré per reis...”, i no, aquest any tampoc l’han encertat, així que si voleu fer content a aquest vampir em podeu regalar una cafetera de les d’abans, d’aquelles pre mel·lites i ja no diguem en comparació a les nespresso, una d’aquelles que es posaven al foc, però que ara les han fet que es connecten a l’electricitat, com em deia el de la botiga “Van deixar de fer-les, bon cafè i a bon preu... sense càpsules ni merdes, un mal negoci, bon cafè, però mal negoci...”

entrada 1019 (any 4)

2011-12-24T22:24:00.001+01:00

Avui passejant per entre les pedres que haurien de recordar a la gent, però que resten força oblidades (suposo que ja deuen haver fet la seva funció de neteja moral un cop posades), l’he vista allí, des d’on veu sortir els dies i caure el sol, el punt exacte des d’on em deia amb un somriure tot assenyalant un turonet a l’horitzó “Allò és el més lluny que conec del món, en això som tan diferents...”, un cop em van dir que en el fons aquell qui no és d’enlloc és força semblant al que és de tot arreu, m’hagués agradat dir-li com ha anat l’any, o el segle, dir-li tot el que ha canviat i com ella s’ho ha perdut, dir-li que per molt estrany que sembli la van plorar un temps però va acabar oblidada, ella, els seus fills, els néts i forces més descendents, tothom acaba per ser oblidat, oblidat o recorda’t d’una forma que el record poc té a veure amb un... recordava no feia massa el sopar de “semi-empresa” (al lloc on faig veure que treballo ja no hi ha sopars d’empresa com a tals, allí cadascú es cerca la vida amb aquells qui li són més afins), doncs un dels presents ens deia que no sabia que l’empresa estigués afiliada a Greenpeace, en el fet que aquest any s’havien abonat a l’indult generalitzat de porcs i no havien regalat pernils per aquestes festes, fent que ara els boscos estiguin superpoblats per aquests animalons que faran a la Crisi la seva santa salvadora... el tipus surt amb una noia preciosa, una d’aquelles que com va dir un en un atac de lucidesa “Hi ha tipes que no te les follaries ni a hòsties, en canvi n’hi ha que hi hauria hòsties per follar-se-les...”, ella sempre somriu dient que si li falta cul o li sobren pits i la gent no pot més que somriure tot pensant que Déu no pot ser tan cruel amb la resta dels mortals i tan benèvol amb un de sol... recordava el sopar quan he entrat a un supermercat a fer les darreres compres, la caixera (xoni on les hi hagi) quasi bé que em llença la compra per sobre i encara em demanava si li podia pagar just, he somrigut treient un bitllet i forçant unes disculpes, ella ha bufat i m’ha tornat el canvi, m’hagués pogut estar una estona repassant-lo però que coi que és Nadal... un cop fora he vist un captaire, m’hi he acostat i en lloc del tetra de don-saimon estava llegint un llibre, el tipus m’ha mirat i suposo que ha pensat “Si, sé llegir, que passa que els pobres no poden llegir?”, he tret un bitllet i li he deixat al plateret tot ple de monedes que com en altres casos han servit per netejar consciències... m’ha fet somriure la rapidesa amb la que el tipus ha estirat el braç, suposo que no deuen caure massa bitllets, i la seva mirada, sempre que un dóna més del que s’espera acaba per rebre una mirada desaprovadora per qui ho rep, però tan me fot, he recordat les paraules que em van dir fa segles, una vella a qui li vaig fer un favor “No podràs purgar les teves culpes, però hauries de donar part del que et sobra, mai sé sap qui hi ha darrera un captaire...”, “I jo que pensava que donar era un acte de caritat i sense esperar res a canvi...”, ella va somriure “Que hi vols fer, som humans...”, així que mai m’estic de deixar anar algunes monedes o un bitllet en aquests casos, tot coneixedor que no em salvarà del foc de l’infern, perquè no crec que Déu canvií massa la seva concepció de mi per aquests actes, i que coi, si som Nadal... de tornada a casa he vist un grupet de “nou-vinguts” que se m’acostava (no serem políticament incorrectes....), el primer s’ha aturat mentre em sobrepassaven la resta, el tipus m’ha preguntat l’hora o si tenia foc o si... que coi importa, em conec ja aquesta cançó, i la sorpresa és el que un no ha de deixar perdre, una puntada al que tenia davant (podia fallar i que no anés a passar el que imaginava però...) el tipus s’ha plegat mentre notava algú a la esquena, l’he colpejat tirant el cap enrere notant com se li partia el nas, he girat picant amb el palmell de la mà dreta en la seva mandíbula, mentre llençava una puntada al del costat que ja el tenia a sobre, el tipus s’ha aturat doblegant-se, he aixecat el peu deixant-lo caure en la seva esquena i ha caigut a terra, el quart s’ho estava mirant tot, he somrigut, quantes vegades ho deuen haver fet, que ràpid es passa de la despreocupació del vencedor a la por del vençut, he pensant com es passa de valorar quelcom com a “defensa pròpia” a “assassinat” tot segons del bàndol on un està, però aleshores ho he tornat a recordar, que recoi estem a Nadal, “Jo els portaria a que els hi donessin una ullada...”, li he dit mentre m’allunyava recuperant la compra, no he pogut evitar somriure, si al final pot ser que fins i tot Déu premií els pobres actes d’aquest senzill vampir...

entrada 1018-2 (any 4)

2011-12-22T16:21:00.001+01:00

Avui he viscut una d’aquelles situacions que et fan somriure tot entenent un xic més als humans, avui tots reien d’una panda de subhumans que van sortint per la tele tot demostrant que per molt que un cregui que ho hagi vist tot, la naturalesa humana i el temps et poden fer veure lo equivocat que estaves... així que avui ha estat un dispendi i un malbaratament (aprofitant l’esperit consumista de nadalanec), per tal de riure d’aquells que un considera més tontos (a tall del sopar dels idiotes) i clar, sempre que el grupet que està amb un jugui al mateix número i riguin amb un, el tema ha anat pujant de to fins que un dels caps pensants de l’empresa que els observava m’ha vingut a veure “Ja els veus, no tenen cap mena de problema per riure de la gent, ara bé, pocs accepten que ho facin d’ells...” al que li he contestat “Ells tenen la clau dels que són tontos i objectes de mofa i els que no, i si per cas algú se’n riu d’ells no pateixis que trigaran poc a titllar-lo de mal educat... ells ho fan “perquè no s’hi poden estar” davant tanta demostració d’estupidesa, i no tenen la capacitat (entre d’altres mancances), d’entendre que molt possiblement (i per forces més dels que es poden arribar a imaginar), ells no són menys imbècils que els tipus dels que riuen...”, el tipus amb qui parlava és un d’aquells que no veu les coses com la resta, senzillament les intueix, ell no passa per la sempre eterna frase “És possible? Doncs podem mirar de fer-ho...”, ell parteix de “Cal fer-ho, ara mirarem com...”, el recordo com va tornar d’un d’aquells seminaris per emprenedors i on els comentaris de la resta d’assistents no van ser massa bons (el tipus els va fer sentir a tots com una panda de kpllos integrals), deien que en una de les proves posaven una línia de foc al terra i a cada costat un tipus agafant una corda, guanyava qui es quedava amb més corda però això implicava llençar l’altre al foc, i en teoria el tema estava muntat per tal que un veiés que a vegades cal negociar... el meu conegut quan li va tocar participar-hi va estirar la corda fet que també va fer l’altre (principi d’acció reacció en diuen), ell va fotre una bona estirada i abans que l’altre recuperés estirant es va acotxar cremant la corda, aquesta es va partir i ell va ensenyar que el seu costat era més llarg que el de l’altre... m’imagino el silenci de la sala, i els intents dels guru de torn per explicar aquella situació que ni ell s’havia imaginat... doncs res que avui el tenia allí davant mirant a la resta del personal com qui mira el pati d’un col•legi... el tipus s’ha girat per dir-me amb un xic de tremolor en la veu “A vegades em pregunto com nassos pot funcionar aquesta empresa... suposo que totes deuen estar infectades del mateix i per això no estem ja fora del mercat...”, no he pogut més que somriure tot demanat si volia un cafè, ell ha mirat cap a la cafetera tota envoltada d’aquell personal i m’ha preguntat “I si és contagiós?”...

entrada 1018 (any 4)

2011-12-22T13:08:00.001+01:00

En Peter s’ho mirava tot amb aquell posat de qui sap que res es pot canviar, tenia que reconèixer que el primer cop que li van explicar (tot i la seva formació acadèmica) la història li va semblar més procedent d’un conte de ciència ficció que no pas real, ara i amb el pas del temps, els fets, i la gent que tenia al voltant havia arribat a la mateixa conclusió a la que arribava des de ja feia uns mesos, el món s’acabava, o almenys el món tal com el coneixien, com a lloc on els humans hi havien passat els darrers mil•lennis tot aprofitant-se de l’entorn... un cop van arribar a la conclusió que el món s’encaminava cap a la seva fi van passar per totes les fases d’aquell a qui li diuen que la seva vida té una data de caducitat, des de la negació, a l’enfrontament, negociació, resignació i finalment l’acceptació de la fi, com en moltes altes coses tampoc calia dir-ho al gran públic, perquè segurament no entendrien (en la normalitat esperada) una notícia com aquella, i com els hi havien dit “Podem anar cap a la fi, però hi anirem ordenadament...”, i aleshores van descobrir quelcom que els va deixar totalment perplexos, de fet ja els hi ho havien dit, ja n’estaven avisats que el món s’acabaria, i amb una exactitud que no deixava lloc a cap mena de dubte, i en aquell precís moment la física i la noció del temps tal i com l’entenem va canviar, algú va dir que a l’igual i en un futur l’espècie coneixedora (com ho eren ells) del final, havien enviat un missatge al passat per avisar i per tal de veure si les generacions passades (futures per ells) es poguessin preparar per evitar el cataclisme, i ells que feia segles que tenien l’avís damunt la taula ni tan sols l’havien valorat seriosament... i aleshores un dels físics va dir que en “teoria” era factible enviar un objecte al passat, que s’havia fet a nivell de nanopartícules, que els estudis sobre la física quàntica parlaven de partícules que podien (per moments) estar en dos llocs al mateix temps... i aquí van anar destinats tots els esforços i recursos, en el poder avisar als del passat dels que ens vindria al futur i esperar que poguessin fer-hi res, tal i com algú del nostre futur ja havia fet, el temps no és lineal, és circular, és un vòrtex que gira sobre si mateix i només a vegades permet de fer alguns canvis, en Peter va somriure tot sabent que segurament per molts missatges que enviessin el món no es salvaria, i no deixava de trobar-li un cert punt graciós que mentre els maies i d’altres es van prendre els missatges seriosament i van posar a la gent en sobre avís tot i les seves limitades capacitats, les generacions futures ho havien negat i se n’havien rigut d’aquelles “prediccions” sense ni tan sols valorar-les... i ara es trobaven a escassos mesos de la desaparició com espècie, i l’únic que li feia la feina més portable era saber que davant la pregunta de “Què havia aportat l’espècie humana a l’Univers?”, la resposta era senzilla “Res de res...”

entrada 1017 (any 4)

2011-12-20T10:53:00.001+01:00

L’altre dia llegia el que algú va dir ja fa uns segles “Els homes es mostren aterrits davant la mort, i en canvi es permeten el luxe de passar un terç de la seva vida dormint...”, que va venir lligat amb una demostració de decència moral d’un dels presents qui ens deia “Ja ho veieu, de les 24 hores del dia, un se’n passa 8 dormint, 8 treballat i de la resta hi ha aquelles tasques que no ens venen de gust però ens toca fer, així que ens queda per fer els que ens agrada?, i després, clar està que un pugui fer sempre el que li agrada i no ho hagi de postergar a determinades temporades, amb tot, a un no li queden més que unes 3-4 hores al dia, el mateix temps que poden tenir els reclusos per sortir al jardí com qui diu... una senzilla vuitena part del dia per fer el que un vol, i la resta, és a dir set vuitenes parts per fer allò que un ha de fer, massa bon negoci no sembla...”, vaig somriure, de fet si pensem en la vida com a quelcom amb un valor extrem pels humans, veure com set vuitenes parts de les mateixa es destinen a fer el que un no vol fer per tal de tenir-ne una vuitena part de realitzada sembla quelcom que com a mínim hauria de fer pujar els colors al personal... bé, suposo que això no es deu poder aplicar a la totalitat de la gent, però segurament als Mindundis Club que us perdeu per aquestes línies segur que si... fa temps mentre caminava vaig assistir a una discussió entre dos alumnes d’un conegut mestre, un dels nois li deia a l’altre “No és més feliç qui més té sinó qui menys necessita!” l’altre anava a replicar però van acabar mirant al mestre qui no deixava de somriure, els va mirar i els hi va contestar “Senzillament és feliç qui ho és, i vosaltres us heu perdut la noia que acaba de passar per davant vostre... la felicitat no és qüestió de tenir o no tenir coses, és senzillament qüestió de ser-ho o no...”, tot això amanit amb la nova política fiscal que sembla que tornarà a pujar la càrrega impositiva o pressió fiscal, i un dels presents em deia “Ja ho veus, els rics no tenen problemes en que els pobres siguin un xic més rics, ara bé, quan van mal dades tenen clar que seran els pobres qui pagaran les necessitats dels pobres, faltaria més!, i el govern a fer el de sempre, apallissar als indefensos (que són molts, però indefensos) i no tocar els nassos als gallets de torn no sigui que els hi inflin els morros... i no deixa de tenir el seu punt, que la feina de polític sigui la que tothom té clar que vol dir no fotre ni cop i en canvi es declari de la més necessària, i aquella que pel poc que es fa estigui més ben pagada, perquè quan un es pot fixar el seu propi sou i té tot un país treballant per a ell, modest, el que es diu modest segur que no serà...”, possiblement aquest no sigui el millor món possible, ara bé, el que si que és, és un dels més divertits possibles....

entrada 1016-3 (any 4)

2011-12-18T21:55:00.001+01:00

Podria dir que m’ha despertat l’olor a cafè, però us enganyaria, ja feia estona que l’escoltava tafanejant i trafegant per la cuina, així que m’he aixecat tot just quan sortia amb el cafè, el tipus m’ha somrigut mentre s’acostava al balcó mirant el paisatge nevat… “Suposo que la gent hi deu veure cases nevades…”, “Però tu no…”, el tipus ha somrigut “Jo vec el que tu, clarament les cases on hi viu algú d’aquelles on no hi viu ningú tot observant les que tenen la neu fosa a les xemeneies d’aquelles que no…”, m’he anat a servir el cafè tot pensant que no és bona idea convidar a casa a tipus tan paranoics com aquell, i no he pogut evitar el somriure al recordar com cada cop que va a la perruqueria (sempre la mateixa i sempre l’atén la mateixa noia) quan aquesta li diu que tanqui els ulls que li repassarà les celles el tipus obre els ulls cada cop que la cadència de les tisores canvia, com ell diu “No em puc estar d’admirar-la…” tot i que en el fons ambdós sabem que ho fa per tal de veure si ella li vol treure un ull amb les tisores… el tipus m’ha tret dels meus pensaments amb una pregunta d’aquelles que no tenen resposta “I al final amb que ens quedem?” m’ha dit tot assenyalant la pantalla de l’ordinador “Per cert, vaja merda de blog… deus ser la vuitena plaga tu, bé el teu blog…”, no l’anava a contestar però suposo que algú que quasi mai es preocupa per ningú (encara recordo quan un dia vam veure com atropellaven un tipus i ell em va dir tot normal “Li deu haver fet mal…”) si et fa una pregunta com aquesta es mereix una resposta, he mirat la pantalla… el tema estava entre…

Something beautiful is happening inside for me
Something sensual, it's full of fire and mystery
I feel hypnotized, I feel paralyzed
I have found heaven
There's a thousand reasons
Why I shouldn't spend my time with you
For every reason not to be here I can think of two
Keep me hanging on
Feeling nothing's wrong
Inside your heaven

O…

In your room
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

Anava a contestar quan el tipus m’ha dit “Un altre cafè?” i ha entrat a la cuina, el que m’ha fet somriure ja que m’he debatut entre l’alleugeriment de no tenir de respondre i la mala llet de veure lo poc que li importava la resposta, però com ell sap “Tothom menteix…”, i com a mostra la presentadora del noticiari que deia que aviat hi ha un coi de loteria que farà a gent milionària, del tot fals, pel que em sembla i el premi del dècim, com a molt farà la gent mil·lenària en euros… tot i que els humans sou animals de costums i deu sonar millor dir que un pot ser milionari de les antigues pessetes que no pas mil·lenari dels actuals eurets, així de rucs sou…

entrada 1016-2 (any 4)

2011-12-18T11:11:00.002+01:00

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

Something beautiful is happening inside for me
Something sensual, it's full of fire and mystery
I feel hypnotized, I feel paralyzed
I have found heaven
There's a thousand reasons
Why I shouldn't spend my time with you
For every reason not to be here I can think of two
Keep me hanging on
Feeling nothing's wrong
Inside your heaven

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

I can feel the emptiness inside me fade and disappear
There's a feeling of contentment now that you are here
I feel satisfied
I belong inside
Your velvet heaven

Did I need to sell my soul
For pleasure like this
Did I have to lose control
To treasure your kiss
Did I need to place my heart
In the palm of your hand
Before I could even start
To understand

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

entrada 1016 (any 4)

2011-12-18T11:01:00.002+01:00

In your room
Where time stands still
Or moves at your will
Will you let the morning come soon
Or will you leave me lying here
In your favourite darkness
Your favourite half-light
Your favourite consciousness
Your favourite slave

In your room
Where souls disappear
Only you exist here
Will you lead me to your armchair
Or leave me lying here
Your favourite innocence
Your favourite prize
Your favourite smile
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here

In your room
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here

I pels menys puristes però no per això amb menys gust...

entrada 1015-4 (any 4)

2011-12-17T15:56:00.001+01:00

Per on anava… estava sonant això… em va fer gràcia la cantarella “Jo no estic enamorat, nosaltres no estàvem enamorats…”, i em pregunto, qui collons ho està, al entrar al local no sé perquè em va venir al cap… “I vaig escoltar un soroll de sobte, com si estiguessin trucant a la meva porta… No m’ha escoltat trucar?”… ja anava un xic perjudicat i se’m va barrejar amb “Anem al voltant del sol, la lluna gira al voltant de la terra, no ens mata la mort: ens mata el vertigen!”… a la barra els de sempre m’hi vaig acostar demanant una copa, el bo que tenen els sopars de Nadal és que fa que els animals nocturns s’ajuntin, al voltant meu tots aquells que ningú vol al seu voltant, ara sonava això, i com si els tipus s’haguessin imbuït del missatge van començar a parlar d’on hi havia les millors putes, em va fer gràcia un dels presents que ens parlava del millor local de Mèxic DC, un altre de Praga (ahhh, Praga…), i un dels presents va concloure “”De fet a tot arreu hi ha putes bones, ara bé, bones dones…” vam somriure aixecant les copes, no érem els tipus més políticament correctes però tampoc ho hem cercat mai, va ser un flash però suficient per què em taladrès el cap “Crist va i entra en un hotel. Tres claus li dona al dependent i li pregunta: Té creus lliures?”, vaig mirar la copa, a vegades l’alcohol ens parla d’una forma estranya, un dels presents em va picar a l’esquena “Em sembla que venen per tu…” em vaig girar i la vaig veure, molt possiblement qualsevol heterosexual se l’hagués volgut calçar, ella va caminar per damunt la merda que érem fins arribar davant meu… “Saps que fas llàstima oi?”, vaig somriure tot just abans de notar la bufetada… que no em va fer esborrar el somriure “C’est tout…” li vaig dir “Tot i que si vols t’ho puc dir en una llengua menys compromesa…”, la tipa va girar i va marxar, fa segles l’hagués morta, ara ja m’avorreix actuar com sempre i matar per matar, fins i tot un vampir sap que hi ha vides que carreguen més que la mort, ara de fons va començar a sonar i dins meu quelcom va petar en un “Mira noi, aparta la pistola. Les bales no m’aturen, les navalles no em fereixen… Mira… Mira’m! Soc l’error del pilot, soc la malformació del fetus, soc el cromosoma aleatori… Soc la més completa i total bogeria… Soc la por…”, vaig assaborir de nou la copa, res més voluble i més efímer que el gust del tiet Jack als llavis, ni tan sols un bon comiat vaig pensar tot mirant als que m’envoltaven, ells sabien que: “Conec el dolor a nivell molecular… estira dels meus àtoms.. m’encanta en l’alfabet de la por…”, vaig demanar una copa més sabia que ho lamentaria, el tiet jack no avisa “Si em beus has de ser conseqüent, et diu…”, i aleshores ho vaig veure i beure clar “Les desgràcies mai venen soles, sinó a ramats, tinc aliats en el cel, Jack i camarades a l’infern: Saluda’ls per mi”…

entrada 1015-3 (any 4)

2011-12-17T14:29:00.000+01:00

De fons sonava…

I saw your picture hangin' on the back of my door  
Won't give you my heart  
No one lives there anymore  
And we were lovers  
Now we can't be friends  
Fascination ends  
Here we go again  
Cause it's cold outside, when you coming home  
Cause it's hot inside, isn't that enough   
I'm not in love   
Could it be that time has taken it's toll  
Won't take you so far, i am in control  
And we were lovers  
Now we can't be friends  
Fascination ends  
Here we go again  
Cause it's cold outside, when you coming home  
Cause it's hot inside, isn't that enough   
I'm not in love  
I'm not in love
I'm not in love  
We are not in love  
We are not in love  
We are not in love  
We are not in love

And death goes on…

entrada 1015-2 (any 4)

2011-12-17T14:07:00.001+01:00

Demà és el dia, aquell on ho tornen a fer, un acte on a canvi d’uns pocs eurets un es pot sentir super xaxi compromès amb alguna merda causa (crec que en tenen una llista ja feta fins el 2040), i on un pot fer real la seva aportació a la societat i tot això rodejat de l’esperit nadalenc i dir el dilluns quan es torni a la merda de feina que teniu “Jo hi vaig col·laborar!”, i recordeu amb un catarsi social els moments més emotius i algú encara digui “Mira, mira, encara se’m fot la pell de gallina…”, i tots us aneu a dormir tot creient-vos millors persones… per mi tot resumit en quatre paraules “valents fills de puta”, quan de fàcil és convertir un any de misèries i de merdes a una justificació dels mateixos amb uns pocs minuts de compromís amb quelcom que us la porta tan fluixa com qualsevol cosa que no us afecti directament… fa poc en un sopar es va encetar el debat sobre la donació d’òrgans i el fet que la cultura existent en la societat és un dels principals problemes per la donació, el sentiment de possessió malaltís fins i tot després de mort… i un dels presents ens deia “De fet, està clar que els trasplants són bons, salven vides!, i que el fet de no voler donar els òrgans no té cap base científica i si molt d’egoisme… crec que el millor seria que per llei s’estigués obligat a donar els òrgans, no us imagineu la quantitat de gent que es podrien salvar…”, vaig somriure aixecant la copa, em pregunto si morís la seva filla si acceptaria donar els seus òrgans, igual s’hauria de provar… però clar, com a bon vampir sé que no em puc fotre en els afers dels humans… només vaig recordar que els malfuncionaments corporals venen moltes vegades provocats precisament per un defecte codi genètic i que anar salvant deformacions del codi genètic pot portar a senzillament acabar per pervertir-lo, i d’això la naturalesa en sap força… aquí és quan et titllen de nazi i un no pot evitar el somriure, perquè darrera aquestes crítiques hi ha l’intent humà de ser més que res i ningú, tot just sota dels deus, l’home com element que sotmet i controla la naturalesa i les seves lleis, l’home com a element regidor dels seu futur… avui mentre feia les compres algú em deia que problema d’avui dia ja on és que la gent no foti exercici, és que la gent menja massa i massa bé, i una de les presents amb alguns anys li ha dit “El problema és que no heu passat gana…”, no he pogut més que somriure davant aquelles paraules, viviu una vida regalada, una vida que no us toca i que no us heu guanyat, viviu en un equilibri tan fals com l’estabilitat que us creieu que teniu, i el divertit és que al final, algú donarà el pas en fals i us vindran a veure amb un somriure “Ara toca pagar…”, i aleshores voldré veure quants podreu i sabreu pagar la factura d’aquest comportament humà amb el que ho pervertiu tot… amb tot i com deia aquell: “No hi ha res bo o dolent, sinó que és el pensament el que fa les coses bones o dolentes…”

entrada 1015 (any 4)

2011-12-17T10:47:00.001+01:00

Avui he descobert un cop més fins on arriba la imbecil·litat humana, tot mirant per la finestra he pogut veure a un dels veïns bowl en mà de cereals tot mirant per la finestra com queia la neu, el tipus ha aixecat un xic la cullera, i jo sense saber si em convidava a la merdacereals o m’estava saludant… el tema és que el tipus anava amb els seus horribles pantalons de xandall i camiseta màniga curta, això quan al carrer marcava -3º, amb un parell de collons i una conscienciació mediambiental i de sostenibilitat de nassos… encara tenia l’escena d’ahir per la nit al MB sonava això, de fet cada dia té més aquell punt a fill bastard del bosc de les fades, ara bé, sense venir de cap còpia, suposo que l’evolució dels locals fa que en dos llocs espacialment distanciats hi pugui haver dos locals semblants sense que ni tan sols en cap moment d’aquesta evolució s’hagin interaccionat entre ells, ahir per la nit hi havia el Chaos, un xilè que acostuma a venir a fer la temporada des de ja fa anys, el tipus és famós per l’espècie d’Akelarre que fot per tal de fer nevar, ara ja feia temps que li demanaven perquè el tema estava dur, i ell amb un posat místic tot dient “Xa xegara…. Xa xegara…”, doncs res que fa dos nits en va ser la Nit, la festa és senzillament salvatge, on l’alcohol és la menor de les preocupacions dels que hi ha per allí, com ell diu “Los dioses quieren actos a su altura, ningun dios se divierte con una panda rezando… a ellos les va mas la accion hardcore, sinó mira sus actos…”, i la festa no desmereix, vaja que no, al final acaba en un folliskipuguis que ja haguessin volgut per si algunes bacanals romanes, i aleshores el tipus surt del local i fot foc a una pila d’eskis vells per tal de fer nevar mentre el personal fa la cabra (i sense ànim de voler molestar a aquests animalons) al voltant de la foguera, i heus ací que ahir per la tarda es va començar a tapar i avui ha fotut la primera de les nevades, i tot deu no deixant de pixar colònia del Xaos i que sigui com sigui el tipus sempre l’encerta, ahir me’l vaig trobar al MB “Vaja, l’home del moment!” li vaig dir mentre ell em llençava el braç damunt l’espatlla (si, tenen aquest punt… mariconil aquesta penya), “Xa ves…”, vam demanar un parell de copes tot parlant de l’encert de les seves festes i ell entre copa i copa em deia, “Lo importante no es tener contacto con los dioses, lo importante del carajo es tener una buena previsión meteorológica…”, “Amén!” li vaig dir tot aixecant la copa…, el Pablo que estava darrera la barra em va clavar la mirada “Che ahora tendremos que matarte….” vaig somriure mentre li demanava una altra copa com a darrer desig abans de ser executat.. doncs res, avui dia de neu, dia de mort blanca… i redeu que si quan plou els angelets pixen ara es deuen estar matant a palles…

entrada 1014 (any 4)

2011-12-15T13:36:00.001+01:00

Això de la crisi té les seves coses bones, tinc un conegut que per una petita “relliscada” ha estat condemnat o millor dit “recomanat” per fer una sèrie de treballs socials, el tipus com que és d’aquells que entra i surt de les ments de les persones com el pedrito per casa seva el van col·locar en un servei destinat a persones que han patit de forma especialment dura la crisi, doncs res, m’explicava (i si ja sé que hi hauria d’haver un cert secret entre pacient i metge, però com ell em diu “El que m’arriba no tenen res de pacients i menys de persones, es queden tot just en l’esglaó d’animals, i es planten en el rac, el ionals ho van deixar per un millor dia”), doncs això, que el tipus em deia que li havia vingut una dona d’uns quaranta i pocs i li va explicar que degut a la crisi la seva parella “Su Juan” havia tingut de marxar a treballar a l’estranger, i que ja feia sis mesos que havia fotut el camp, i clar, que el tipus era de poques paraules (i si de fets com semblava), i la tipa doncs això. que estava un xic neguitosa, el tipus li va preguntar “Té por que se’n vagi amb una altra dona?”, ella el va mirar sorpresa “Con otra?, miedo?, no claro que no, el sabe que puede hacer lo que quiera, pobre… si encima está trabajando para mi y los niños, que menos que se de alguna alegria el bendito…”, el meu conegut va canviar el gest tot preguntant-li “Així doncs, és vostè qui està cercant un home?” i aquí la tipa va explotar “Pero quien se ha pensado que soy?, yo no soy una puta, yo soy fiel a mi marido hasta la muerte…”, el meu conegut va fer esforços per no aixecar-se i demanar la canonització d’aquesta dona allí i en aquell mateix moment, va mirar al cel tot dient “Deu, m’estàs posant a prova no?”, la tipa el va mirar estranyada i ell va seguir, “Bé, i així quin és el problema…”, la tipa va mirar l’habitació com si hi hagués algú més “Verá mi hija me ha dicho que si me toco… Bueno ya sabe…” aquí el meu conegut va estar a punt de dir “No, no se” però va callar i ella va prosseguir “Que si me toco es parecido a que si él, bueno que si mi Juan, ya me entiende…”, ell va fer que si amb el cap “I aleshores el problema?”, “No se, es que tengo la sensación que si lo hago lo estoy engañando…”, aquí el meu conegut quasi que cau de la cadira, allò era una dona, ole, ole, ole, que no volia enganyar al seu marit ni amb ella mateixa, amb tot li va venir una escletxa de dubte “Perdoni, i tot i que no vingui al tema, quants anys té la seva filla?”, la tipa se’l va mirar “Doce, por?”, ell va somriure “No, per res, només per dir-li que ha sortit al pare…”, el tipus va agafar la llibreta de receptes i li va recomanar que es comprés una caixa vermella de nestle (ho va tatxar i en va receptar dos) i que es prengués una nit per anar a una reunió del tuppersex (no a comprar, sinó a riure i a conèixer dones noves), i de pas li va dir si tenia previst fer cap viatge o si podia fer una escapada, “Miri, una sortideta al Senegal no li faria cap mal, bé igual un xic al començament però segur que tornava com a nova… això si, aquest tractament no el cobreix la seguretat social…”

entrada 1013 (any 4)

2011-12-14T14:40:00.001+01:00

La vaig veure arribar, ara suposo que formaria part de qualsevol d’aquelles xaxi tendències que us inventeu, entre una gòtic Lolita i una victory girl... feia ja un temps que estava amb ella, l’havia vista canviar i ara havia arribat al punt on la meva presència ja no era “necessària”, ella es va aturar davant meu “Tot bé?” li vaig preguntar, ella em va clavar la mirada “Tens la mateixa cara que l’esperit dels Nadals passats... millor si ens deixem de diàlegs hermenèutics... marxes no?”, vaig somriure “Si”, “Suposo que ara diràs que m’has de matar...” vaig tornar a somriure “Ja ho he fet, fa cinc minuts mentre venies cap aquí...”, “I em farà mal?”, “No, mon dieu, no pots esperar que et faci mal... i menys si t’he de matar...”, ella va forçar el gest “Ja m’agradaria morir... hauria de tenir por de fer-ho?” “No, si no t’importa desaparèixer i ser oblidada, la mort és l’alliberament màxim perquè representa la desaparició d’un, de fet si la vida fos la matèria la mort seria l’antimatèria...”, “No vull que marxis...” ho va dir amb la boca petita, li va quedar la cara de nena entremaliada que jo recordava haver vist entre les fustes de la barana de casa seva el dia que vaig arribar, ella havia canviat, jo no, acostuma a passar amb els vampirs, possiblement per ella els darrers dotze anys havien estat quasi bé que una vida, per mi no havien deixat de ser una estona, ella i a escala humana, havia cregut que havia passat molt de temps tot comparant-ho amb tot el que havia canviat, però oblidava que el món té un pas de temps força més lent i meticulós, de fet la vida no d’un de vosaltres, sinó de tots els que podeu resseguir del vostre arbre generacional no representa més que unes poques mil·lèsimes dins del rellotge vital del planeta... vaig marxar i em van comentar passats els anys que s’havia casat, que no li havia calgut visitar Mortia abans d’hora, que era feliç, que havia passat de filla a mare sense canviar massa, i que òbviament m’havia oblidat... fa segles un conegut em va dir que després d’estar al costat d’algú que ens necessita podem observar dos respostes, la primera la d’aquell que no et vol perdre davant la por del que pot venir i que té uns lligams emocionals amb tu, i la segona la d’aquell que no et vol perdre perquè senzillament “ell” no et vol perdre, aquí hi ha un egoisme davant la facilitat que representa tenir-nos al costat, com em deia el tipus un veritable eros i tànatos, dos forces que al llarg del temps un es va trobant, el tipus sempre acabava dient-me “És fàcil saber quan ens trobem davant d’una o d’una altre, si quan deixem a aquell qui ens han confiat sentim un xic de llàstima al marxar ens trobem en el primer dels casos, si en canvi sentim senzillament un descans en el segon...”, avui he fet les maletes i he donat la carta de preavís, el meu viatge (en aquesta companyia) ha arribat a la seva fi, fa segles que he aprés que no cal ser un exagerat, que els histrionisme en els vampirs no és gens chic, i fins i tot un xic demode

entrada 1012 (any 4)

2011-12-13T21:34:00.001+01:00

Avui un dels tipus que curra amb mi ha sentenciat amb un: “Les coses són el que són i no pas allò que les parts diuen que són…”, al que l’altre ha quedat amb la boca oberta el temps just perquè el primer abandonés el despatx victoriós, aleshores suposo que ha estat quan ha valorat lo important que és tenir una bona cultura clàssica i les coses clares… avui també he viscut una de les imatges que m’han fet comprendre perquè aguanto en un antro com aquest i no fa temps que els he engegat, dins de pocs dies s’ha de lliurar un projecte, així que els membres del projecte ens han demanat si és possible un canvi d’horari, de fet ens demanen si poden bescanviar les vuit hores que fa tothom dins una franja temporal delimitada a vuit hores en torns rotatius de forma que sempre hi haurà algú treballant en el projecte, i és que a vegades tres persones treballant alhora rendeixen menys que tres persones treballant alternativament (i si són tres nerds de kllons amb fixacions malaltisses per la Natalia Vodianova, que no pas, Bodrionova…, no us dic res, i el divertit és que el meu cap m’ha fet mirar d’esbrinar el cost de fer-la venir pel sopar de Nadal, i sempre segons ell “Per premiar-los… que jo estic casat..”), doncs res, que ara els tenim en torns alterns com si fossin currantes de planta de cotxes, i el bo del tema, és que ja hi ha les primeres queixes, i no pas d’ells, sinó dels qui diuen que ells estan sent explotats (quan els interessats passen del tema i només volen acabar el projecte que per això cobren), però clar, una demostració de versatilitat com aquesta deixa en segons quin lloc a forces altres, de fet jo ja fa anys que vinc preconitzant el passar de pagar un sou per hores d’estada a l’empresa per pagar un sou per treball fet, donar una tasca, destinar-hi unes hores i si un l’acaba abans doncs mireu, dies que tindrà de descans, i si un altre necessita més temps, doncs apa xiquet que has pringat… però clar, una política com aquesta faria trontollar forces principis de l’empresa, on alguns creuen que només per ser-hi ja tenen dret a sou i com em deia un conegut “Ni les putes cobren per estar en una cantonada, o fan de puta o senzillament acaben putejades…”, i veient algunes i alguns dels que diuen treballar amb mi , que voleu que us digui… no són pas millors que les putes, almenys aquestes et treuen la mala llet mentre que els que tinc a l’empresa t’hi foten… ahhhh, i definitivament l’ànima de cantaru que em va martiritzar la passada nit m’ha dit que ho ha deixat, i sembla que aquest cop hi va seriosament segons ell: ha bloquejat el mòbil d’ella, res de whatsup, fora facebook, merda al Messenger i no sé quantes més, no he pogut evitar somriure al pensar que quan un es pren quelcom tan seriosament molt segurament encara n’estigui penjat, com els tipus que treballen amb trajos aïllants, les mesures les prenen per la importància i el respecte que els hi fa amb allò que treballen i no pas perquè passin i tan els hi foti… així que molt segurament quan més intentes evitar que l’altre pugui parlar amb tu, més ganes en tens tu de parlar amb ella… tot i que me n’estat de dir-li (que collons!, estem quasi ja a Nadal…), així que esperaré a després de reis per dir-li i de pas que m’expliqui com li ha anat…

entrada 1011 (any 4)

2011-12-12T21:48:00.001+01:00

En aquestes dates hi ha un fet a l’empresa que no deixa de tenir la seva gràcia, el lloc on treballo ofereix la possibilitat de faltar unes hores per determinades causes, i com no, les lloques amb experiència en són totes unes expertes per utilitzar aquestes hores per portar els seus xurumbels al metge, per estar amb ells quan estan malaltons, o per trucar dient que estan malaltes quan tothom sap que estan de rebaixes, i el que no em deixa de sorprendre és la seva defensa a ultrança de la igualtat entre homes i dones, i en canvi com són elles les que sempre pringuen quan el gremlin que han cagat no es troba bé… doncs res, que davant aquest fet ja fa uns anys es va decidir que tothom qui tingués hores pendents les pot compensar abans d’acabar l’any com a dies de lliure disposició (segons els jefes és un premi a la bona salut i la cura d’un mateix que tenen certs treballadors), doncs res, no han trigat aquestes lloques a queixar-se tot dient que això està molt malament i com si elles s’agafessin els dies per gust… ahhh, aquí un no pot dir més que allò de “Se siente…”, tot posant cara de jefe comprensiu mentre penso en lo bé que li aniria al món en segons quins casos que el condó anés incorporat a la polla i no fos un extra negociable… així que ara tenim les jovenetes agafant-se dies i les lloques amb un cabreig monumental, i clar la resta dels jefes em diuen “Ja ho veus, les joves contentes i les velles cabrejades…” i el somriure és generalitzat… avui parlava amb un dels jefes que aquest cap de setmana no s’havia trobat massa fi i va anar a les urgències d’aquest meravellós país, després de diferents proves (i de fer una puta partida del trivial a la pregunta “A veure que té el malaltó…”), i que ell expliqués que tenia un dolor a l’esquena que se li allargava fins als pulmons (tot remarcant un “Suposo que no cal ser un putu House per fer la feina de metge…”), li van donar uns calmants i sota l’excusa de “No tenim l’especialista” el van convidar que marxés cap a casa i que el dilluns anés al seu metge, el tipus es va fotre farruco que també farruquito tot demanant veure l’especialista (que segurament estaria sobant o en algun lloc d’aquest país tot avisant que no el molestessin i que si queia cap malaltó que miressin d’engegar-lo, civilitzadament, això si, però que miressin d’engegar-lo), després de molt insistir van acabar per trucar al “especialista” i el meu conegut va escoltar la conversa (té l’orella fina…) com el tipus li deia a la noia de la recepció “I ja li heu dit que si tan de mal li fa pot anar a un veterinari?” aquí la tipa va riure a gust mentre dissimulava, va penjar i va dir un “Ho sento però està ocupat…”, el meu conegut va demanar parlar amb el cap del servei, i quan el va tenir davant li va demanar que li fessin un informe amb el diagnòstic i les proves fetes, més que res per si li passava alguna cosa i tenia d’acabar anant a veure un veterinari, que semblava ser que en aquest país els animals estan millor cuidats que les persones (i ja és, i de fet diu força del país), davant la negativa de donar-li el que demanava el meu conegut va trucar a un amic seu que és notari qui sense saber que fer en aquell moment (els notaris són així) es va presentar a urgències, i tot demanant el nom de la persona va aixecar acte del que passava, i no me’ls imagino, però deuria ser del tot impagable…

entrada 1010 (any 4)

2011-12-11T14:39:00.001+01:00

De fons sonava això, la vaig veure estirada al llit encara tenia en la seva cara aquella expressió de calma que tothom vol després d’una nit moguda, igual ja no hi havia tanta temperatura com feia unes hores però seguia sent una dona digna d’admiració, un veritable patró de les mesures clàssiques, no vaig poder més que recordar les hores passades i dibuixar un somriure al pensar que havia anat força bé, normalment en la seducció i el sexe tothom hi posa el millor perquè sé sap lo difícil que són les segones oportunitats, i com em van dir fa segles “No hi ha millor per oblidar que prendre’s un caprici, ja que en el fons tot desamor fa mal perquè un té clar que perdrà allò que vol, més que no pas l’alegria que ens pot portar el donar a l’altre l’opció de ser feliç…”, vaig pensar en quants havien fet el mateix camí que jo després d’una nit com aquella, quants havien esperat una trucada i els pocs que l’havien rebut, i els pobres imbècils que havien cregut que ells en serien els darrers i que ja tenien posada la pica a Flandes, vaig somriure tot caient en com intentava no despertar-la, la vaig mirar de nou, pensant que segurament tenia un nom, i molt segurament me l’havia dit però els noms són el primer que un oblida per no associar un tros de carn a una personalitat, i allò era el que hi havia al llit un tros de carn sense vida, erma, un cos sense ànima, amb aquell posat de “temps parat”, suposo que deu ser el negatiu de fotre’s al llit amb un vampir afamat i a més avorrir-lo, vaig pitjar el número mecànicament donant l’adreça i indicant que només hi havia un cos, ara ja vindrien aquells que ens permeten que seguim amb el nostre anonimat, perquè hi ha realitats que no estan fetes pels humans…

I hate to turn up out of the blue
Uninvited, but
I couldn't stay away
I couldn't fight it, I'd hoped
you'd see my face
And that you'd be reminded
That for me, it isn't over

Tot i que no vaig poder estar-me del tros que indica la veritable naturalesa dels actes humans i el que us fa moure…

I heard that your dreams
came true
Guess she gave you things
I didn't give to you

La vaig mirar des de la porta de l’habitació, el cos damunt del llit, com de patètica és la vostra existència, unes hores abans us crèieu que ho teníeu tot a tocar i una estona després senzillament ja no teniu res, ni tan sols us teniu a vosaltres…

De fons sonava això, però ara el meu cap estava amb l’enigma que l’esfinx d’aquella nit, la que m’havia dit…

If I was scared, I would
And if I was bored, you know I would
And if I was yours, but I'm not

All the kids have always known
That the emperor wears no clothes
But they bow down to him anyway
It's better than being alone

entrada 1009 (any 4)

2011-12-10T16:01:00.000+01:00

Avui mentre esmorzava un tipus se m’ha acostat i m’ha revelat una de les veritats universals “No saps el plaer que em dóna quan em trec un pel llarg del cul.. i la pregunta és, com ha arribat aquell pel allí!?”, davant tanta profunditat i sinceritat no he pogut més que dir-li “M’agrada que m’expliquis les teves intimitats però… vols dir que calia?”, en el local sonava això i un dels presents ens explicava el seu viatge “vital” a la Índia i com li havia canviat la seva forma de veure el món (jo he entès bussiness que voleu que us digui), ens explicava que ara pots destinar un xic del teu pressupost d’aquestes festes a la seva oeneje de merda, i ell l’enviarà als necessitats d’aquell país, això si, t’envia un nino amb una foto d’un natiu per tal que l’asseguis a la taula pel Nadal (a tall de chester de mal gust), suposo que deu ser la versió moderna i xaxiprogre del fotre un pobre a la taula per Nadal i que justifiqui amb un acte de decència moral tot un any immoral i indecent a més de ser èticament força reprovable, em fan gràcia aquests que expliquen els seus viatges a aquells països com llocs on un canvia, que voleu que us digui, encara recordo quan en alguns dels negocis els tipus em deien “Mira, em comenten que si vols et pots quedar amb la seva filla…” i davant la meva mirada seguien “I si no et serveix (que per gustos els colors) i si vols, també té fills, que com ell diu, li costarà molt més un negoci com aquest que no pas fer-ne un de nou, i ja no parlem del rendiment que n’espera obtenir…”, i quan els hi explicava la meva naturalesa i el que podia esperar aquella minyona tot intentant veure un xic de terror, senzillament veia somriures “Mira, ningú és perfecte…” em deien… així que no em vulgueu vendre les vostres palles mentals d’aquells llocs amb un viatge planificat per i per a turistes imbècils com tots vosaltres… un dels tipus ens explicava els problemes que té amb la seva parella en el sentit que aquesta cada cop vol quedar menys amb ell, i que sota l’excusa de “Ja veure’m que farem i que podem fer” decideix passar cada cop menys temps amb ell, un dels presents em deia “I aquest és un dels teus millors analistes?”, la resposta ha estat fàcil “Ja saps que el resultat o la capacitat de fer anàlisis correctes és indirectament proporcional a l’interès personal en els mateixos…” el tipus no ha pogut menys que donar-me la raó… ara sonava això de fons… un dels presents no s’ha estat de dir-li “El problema no és el què fer, el problema està en quan s’ha de fer quelcom per estar amb un, de fet s’hauria de poder estar amb un tot i que no és fes res…”, ahhh, les veritat com de dures que són i més per aquells qui no les vol escoltar… i un dels presents fent gala d’una educació llatina brutal no s’ha estat de recordar-li “Dove non basta la pelle del leone, bisogna attaccarvi quella della volpe”… tota una demostració de sapiència si senyor…

entrada 1008 (any 4)

2011-12-09T20:47:00.001+01:00

Padre Misericordioso, he malgastado mis días con planes a cerca de muchas cosas. Esto no se encontraba entre ellos. Mas en este momento, tan sólo Te ruego que me permitas vivir los próximos minutos con honor/acordemente. Por todo lo que debimos pensar, y no pensamos; por todo lo que debimos decir, y no dijimos; todo lo que debimos hacer, y no hicimos; Te ruego, Dios, por el perdón.

Ahmed Ibn Fahdlan

He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y a mis hermanos. He aquí que veo a la línea de mis ancestros a través de los tiempos. He aquí que me llaman y me piden que ocupe mi lugar entre ellos, en los patios de Valhalla, donde los valientes viven por siempre.

Guerreros vikingos noruegos

Porto ja segles com a vampir, i si puc dir quelcom amb certa seguretat és que qualsevol humà a qui un vampir alleugeri del pes de la seva existència tindrà com a darrer pensament precisament quelcom força semblant al que recitava el pobre Ahmed (i no, no era el terrorista suïcida…), al final els humans lamenten els moments perduts, el no haver gaudit d’allò que es tenia en aquell precís instant perquè un va creure que ho podria tenir sempre que volgués, de la poca importància que es va donar a una companyia perquè un creia que sempre en tindria, de com de lleugerament es va dir o es va jutjar a algú i com mai s’ha trobat el moment de demanar perdó (perquè tothom sap que els humans mai us equivoqueu…), és divertit veure l’intent en que convertiu el vostre darrer acte per tal de fer creure que necessiteu més temps, que no heu fet prou o que encara us queda per fer… i un no es pot més que preguntar si algú fixa la seva vida pels pocs moments als que li ha trobat sentit, perquè collons hauria de viure si n’ha perdut tan de temps amb actes que no mereixen ni la seva memòria, fa temps un tipus em va dir “Hi ha gent que pensa el que vol fer i després en els actes del que haurà fet, i quan es decideixen senzillament el temps ja ha passat i ells ja estan morts”, i al final sempre em ve al cap la mateixa cançó…

And you bring me to my knees again
All this time, that I can beg you please, yeah
All the times that I felt insecure, yeah
And I lift my burden out the door

[Chorus]
I'm on the outside
I'm looking in
I can see through you
See your true colors
'Cause inside you're ugly
You're ugly like me
I can see through you
See to the real you

All this time that I felt like this won't end
Was for you
And I taste what I could never have
It's from you
All those times that I tried, my intention, full of pride
And I waste more time than anyone

[Chorus]

All the times that I've cried
All this wasted, it's all inside
And I feel, all this pain, stuffed it down
It's back again
And I lie here in bed, all alone, I can't mend
And I feel tomorrow will be okay

entrada 1007-2 (any 4)

2011-12-08T16:04:00.000+01:00

Estàvem pel segon cafè quan un dels presents m’ha donat la resposta al que m’estava preguntant “Res… no es perdria res si es morissin tots els que hi ha en aquesta cafeteria, molt possiblement els nens/es que no caguessin les que hi ha aquí ja els cagaran altres… suposo que en el futur podrien estar descansats si ara els hi donés per què un accident restés la penya que hi ha aquí, no crec que ens trobem davant de ningú que justifiqui ni la desena part de l’aire que respira i contamina…”, l’he mirat i no m’he estat de dir-li “Has provat de sopar amb all-bran?”… un dels presents estava fent un soliloqui (més que res perquè ningú estava per tallar-li el rotllo al tipus), aquest ens deia que moltes relacions tenen força més a veure amb la cuina del que la gent es pensa, com el tipus deia per una relació que funcioni calen primer els ingredients per fer-la funcionar correctament, i aquí n’hi ha molts i força variats: paciència, lleialtat, confiança, estima, respecte i com no d’altres com diners, capacitat de dir sempre “si”, un bon cos i millor polla (perquè no us enganyeu, la mesura si que importa… i sinó, no teniu més que dir-li a qualsevol hetero que prefereix que li fotin pel cul si una polla “mandingo class” o una “micropenis co” i ja veureu, així que quan la vostra parella amb cara de circumstàncies us digui “No, si la teva està bé carinyu, no et preocupis si a vegades encara estic simulant quan tu ja l’has treta… són els problemes de ser una actriu amateur…” ja podeu començar a pensar en un jet stender o com nassos es digui), i el tipus seguia, cal tenir els ingredients i alhora saber-los combinar, perquè tan desastrós es voler cuinar un menjar de rics amb ingredients de pobre com amb els millors ingredients intentar cuinar allò del que no en tenim ni puta idea…” i aquí s’ha trencat el soliloqui per esdevenir un diàleg “I doncs, que s’hauria de fer?”, el tipus ha agafat el cafè amb un posat ideal per donar valor a la veritat universal que anava a llençar sobre nosaltres o pobres ignorants, i que faria que tothom digués “kllons, que en sap aquest tipus!”, i ens ha revelat “Doncs el millor es com diuen els cuiners, mal menjar amb el que tenim a casa, i quan es vulgui gaudir anar a un professional”, ooohhhh, aaaaahhhh, aquí la penya ha començat a fer l’onada… i una tipa d’una taula se’ns quedava mirant, el meu conegut ja llençat se li ha acostat “Miri, li faré un joc d’endevinació i sense que cap animal pateixi mal… segur que vostè no llegeix massa per no dir res…” la tipa sorpresa li ha dit “No, com ho sap?”, el tipus ha sentenciat “Senzill, si llegís ni que fos una mica, segurament hauria sabut dels efectes secundaris del medicament que li han recomanat les seves xaximigues i no estaria amb aquesta cara d’idiota amb la que ens inspira els nostres comentaris, amb vostè no podem ser ni àcids ni sarcàstics, senzillament som realistes…”, la tipa se l’ha quedat mirant mentre una de les que estava amb ella li deia “Crec que s’està quedant amb tu…” “No, no m’interpreti malament (el difícil seria que m’interpretés correctament), no espero quedar amb vostè…”…

entrada 1007 (any 4)

2011-12-08T10:48:00.001+01:00

Vagi per endavant que odio la democratització dels dies de festa i de les merdavacances de les que tots en gaudiu, perquè segurament aquest i no pas cap altre serà el motiu de la fi de la civilització occidental tal i com la coneixeu, quan qualsevol local amb un xic de nom s’omple de xonis de suburb i xosuas megatattos amb el xaxitribal de braç tot creient allò que no importa com es sigui mentre es gasti i que els diners donen la charme de per se... i això sense comptar amb els iaios que volen aquell i no cap altre entrepà, que un cop després de superar l’Alzheimer galopant, diuen un “Nena em pots cobrar?” i quan li donen el canvi salten amb un “Amb monedes! Que les vull per la màquina” i la cambrera mirant-lo i pensant “Au que si tingués telepatia estaria en aquesta merda de bar aguantant personatges com vostè, si encara està aquí perquè no el volen ni al cel ni a l’infern...”, doncs res, entre tota aquesta fauna un tipus comentava que la crisi (com no, la inefable crisi) encara està per venir, aquí un dels presents ha sentenciat “Diuen que quan t’enfonses i saps que pots tocar el fos el que no has de fer es barallar-te i resistir-te, el que has de fes és relaxar-te i deixar-te arribar fins el fons per pivotar i sortir-te’n, i em sembla que ara s’estan malbaratant forces recursos per intentar reflotar abans d’arribar al fons, i segurament quan s’hi arribi ja no quedaran forces per pujar... això si, força democràtic el tema de no deixar enrere a ningú... i com que a tots no els podrem salvar doncs res ens farem fotre tots...”, aquí hi ha hagut com sempre la crítica dels xaxipolles multiflowers pop abellamallitics qui criticaven per radicals (que no per irrealistes ni falses) les idees i comentaris del tipus, de fet em va venir al cap un entrenament de certs cossos militars, on deixen en una piscina als aspirants lligats de mans i peus i els hi diuen que han d’aguantar-hi un cert temps, el primer instint és no deixar que el cap s’enfonsi i el tipus lluiten amb peus i cos per mantenir-se a surant, el que acaba amb la seva resistència i els han de treure abans d’hora, només aquells que senzillament es deixen enfonsar i pivoten al terra per tornar a pujar se’n surten, tot i que ho han de fer repetides vegades, i el tema està preparat per tal que hagin de deixar anar tot l’aire per arribar al fons, si et quedes amb un xic per poc que sigui ja no hi arribes i no pots pivotar per tornar a sortir-te’n, no cal dir que són pocs els que se’n surten del tema... i pel tema res millor que escoltar als pescadors (que poden no saber masses coses però en això són uns mestres “racionalització/lògica vikinga” en deien al guerrer número 13), quan un cau al mar la idea és la de començar a treure’s la roba cagant llets, perquè aquesta en funció de com es vagi amarant es torna un pes que costa de controlar, i per qui s’enfonsi, el primer que cal treure’s són les sabates... perquè quan un se la juga de veres tota la resta no deixa de tenir una importància com a mínim “relativa”....

entrada 1006 (any 4)

2011-12-07T13:53:00.001+01:00

Ahir un paio em deia que el fet de visitar segons quins blogs i segons de quina manera té força a veure amb l’aventura espaial, molt on visitar i poc èxit en l’intent de trobar vida intel•ligent (i això dit després de visitar aquest espai...), amb tot em va fer gràcia imaginar-me a qualsevol tipus/a que després d’una recerca desafortunada pitja l’enllaç vers el teu blog tot esperant que aquesta visita li solucioni una mica el problema que té o el neguit cultural que se li ha presentat, i aleshores voilà!, cau en un lloc com aquest i aguanta les tres primeres paraules, que si aquestes ja li omplen els ovaris les dues següents li poden fer perdre la paciència i no arribarà a la quarta de la desena línia que ja tindrà la mosca al nas i estarà disposada a fer aquella mena de justícia divina on un sempre rep... jo en el fons tinc la sort que aquest és un blog tan merdós que qualsevol altre que visiti em sembla infinitament superior, com diria algú, en aquest blog hi ha una creativitat quàntica i ja no parlem de tot allò que fa un espai digne de ser llegit i recomanat... avui un dels tipus que sempre arriba puntual ha arribat tard, de fet ja estàvem a punt de trucar a urgències i que anessin a buscar el seu cos a casa, perquè la llegenda deia que si mai no arribava a l’hora era senzillament perquè s’havia mort, doncs el tipus ha arribat i sense la seva forma flemàtica de vestir, deixant un reguitzell de fang al seu pas, després d’engegar a la merda i quasi que mossegar als que se li acostaven m’han “convidat” a anar i parlar amb ell, un cop dins del despatx l’he vist obrint una ampolla i cercant dos gots “Suposo que si t’he d’engegar a la merda et puc oferir una copa abans..” l’he acceptada mentre m’asseia davant d’ell, rere seu tota la ciutat, no he pogut evitar el somriure al recordar el que deia “No vegis quins collons, tinc unes vistes de nassos i no les puc gaudir perquè la taula està al reves... i no diguis de girar-la que es veu que trastoques el fengshui dels collons, ja et diré jo on se’l poden fotre aquesta merda de tècniques...”, ell ha apurat la copa i se n’ha servit una altra mentre m’explicava “T’he parlat mai de la Maia?, suposo que si, si en aquest món hi ha una gossa bona és la Maia, mai m’ha fallat (el que no puc dir de forces dels humans) i no ha demanat res a canvi (el que encara puc dir de menys dels humans), no li importa com la tractis ella sempre està al teu costat, ja li pots cardar una bronca que et mirarà amb aquells ulls que no entenen res i acabarà per llepar-te mentre mou la cua... doncs bé, com saps ja té una edat... ahir per la nit la vaig deixar amb el Tidus dormint, aquest matí quan m’he despertat i no he vist al Tidus al meu costat m’ha sobtat, un cop al passadís l’he vist mirant-me i la Maia (com sempre dormint al seu costat), ell no ha vingut, vaja que no es movia d’on era el fotut gos, ha estat al acostar-me que he vist quelcom que no rutllava, he acabat assegut al terra, la Maia estava morta, i en Tidus li ha començat a donar cops de cap per veure si la despertava (com sempre feia), no sé el temps que hi he estat... al final m’he aixecat i després de posar-la en una bossa l’anava a llençar quan m’he vist al mirall de la porta, i saps?, per primera vegada he sentit vergonya de mi, del que anava a fer, molt possiblement m’importin els humans encara menys que a tu, però m’ha semblat que li devia quelcom més a ella, així que he cercat un lloc allí on sempre anàvem a passejar i l’he enterrada...” l’he mirat mentre m’acabava la copa i li allargava el got de nou quan ell m’ha dit “Ara ja te’n pots anar a la merda...”

entrada 1005 (any 4)

2011-12-06T21:53:00.001+01:00

It's like we just can't help ourselves
'Cause we don't know how to back down
We were called out to the streets
We were called in to the towns

And how the heavens, they opened up
Like arms of dazzling gold
With our rain washed histories
Well they do not need to be told

Show me now, show me the arms aloft
Every eye trained on a different star
This magic
This drunken semaphore
And I

We are listening
And we're not blind
This is your life
This is your time

And we're not blind
This is your life
This is your time

I was called out in the dark
By a choir of beautiful cheats
And as the kids took back the parks
You and I were left with the streets

Show me now, show me the arms aloft
Every eye trained on a different star
This magic
This drunken semaphore
And I

We are listening
And we're not blind
This is your life
This is your time

I pel que deia que ahir només vaig deixar mariconades... doncs au, apa xato ja pots estar content....

entrada 1004-2 (any 4)

2011-12-05T21:47:00.000+01:00

Els dies van anar passant i en Kral es veia cada cop més sovint amb la Iiis, el que inicialment se li havia fet difícil poc a poc va anar passant a ser quelcom força senzill, de fet estar amb ella no esdevenia gens problemàtic, fins i tot a vegades aconseguia abstreure’s de qui era, una tarda ella li va dir “Dius que ets una gran mag, suposo que deus ser força bo en lo teu… em preguntava si em podries fer uns demostració…” ell la va mirar, tot dient-li, “Tria a una persona…” ella va assenyalar una camperol que passava pel seu costat, ell va somriure dibuixant una sèrie de signes a l’aire, passats un dies tot passejant van trobar al camperol plorant, la Iiis li va preguntar que li havia passat, ell li va contestar “Fa pocs dies va morir la meva dona d’una cruel malaltia que va fer que li caiguessin els membres putrefactes, el meu fill es va quedar cec, mud, sord i finalment va deixar de saber com respirar, i la meva collita s’ha perdut per una plaga que mai abans havia vist… i jo no aconsegueixo manllevar-me la vida, cada cop que ho intento em desperto com si no hagués passat res, i cada nit mentre dormo se m’apareixen en somnis els meus per dir-me que soc el culpable de tot el que ha passat…” la Iiis va quedar seriosa i va mirar al Kral “Has fet una bona feina, ara et voldria demanar si pots fer feliç a aquest home, si li pots tornar la felicitat que li has pres…”, l’home el va mirar sense gosar dir-li res, en Kral va descobrir que podia matar i destrossar, però no podia desfer el que feia, la Iiis li va dir “Ets com un nen amb un poder que no sap controlar, i actues com un nen, et creus que els altres no importen, que pots fer el que et roti, però hauries de saber que tots els actes porten les seves conseqüències…”, passats els dies hi va haver una revolta, un camperol s’havia rebel·lat contra els mags acusant-los d’actuar arbitràriament contra la resta dels homes, pocs mags es van salvar en Kral va ser un d’ells, la Iiis i la seva família van ser detinguts i cremats a la plaça del poble, la gent va començar a creure en un sol Deu que demanava obediència a canvi del seu favor i van perseguir als mags pel que representaven i pel poder que tenien, en Kral va tornar al seu poble, un cop allí es va trobar amb la Yseida una companya qui li va dir “Ja m’ho han explicat… coneixent-te suposo que ja ho deus tenir superat i ara només tens odi per aquells que t’han posat en dubte… però saps?, no estem fets i tu menys per esperar res d’aquest món, la teva relació no podia ser, igual hi ha gent que es pot permetre de tenir-les però nosaltres no, nosaltres hem acceptat un camí que ens ha condemnat…”, “Som com nens….” va començar a dir en Kral “Possiblement ho siguem, però recorda que no hi ha res dolent en ser-ho… no tenim res vetat, tot i que per això hem de pagar un preu, i en el nostre cas és força alt… no esperis entendre’ls ells tampoc ho intentaran, tot i ser de la mateixa espècie som tan iguals com una pedra i una gota d’aigua; resultat de la naturalesa, resultat de la composició química de certs elements, però una pedra sap que és una pedra i una gota d’aigua que és una gota d’aigua… així doncs, nosaltres sabem el que som i el que són…”

entrada 1004 (any 4)

2011-12-05T20:25:00.001+01:00

Aquest cap de setmana estava apurant la copa quan algú em va tocar l’espatlla, vaig imaginar agafar la mà girar i que el propi moviment trenqués el canell, cop a les costelles flotants i a la barbeta i agafar el got trencar-lo a la barra i rebentar-li el coll, i au, barra lliure de sang, però vaig somriure i vaig ser força més avorrit tot girant-me per veure un conegut, i reconèixer que no s’hagués perdut res de l’altre món si hagués fet el primer que se m’havia passat pel cap (nota mental: quasi sempre el primer que et ve al cap és la millor opció, normalment la resta d’opcions serveixen per excusar el no haver aconseguit el que la primera ens hagués donat…), de fons sonava… el vaig mirar i com sempre feia el posat d’aquell que es troba en una cruïlla de camins (i caldria que sabés que no és massa recomanable estar-hi massa temps, més que res perquè un multiplica per dos la possibilitat de que l’atropellin o bé de tenir alguna que altra “visita” poc desitjable…), vaig somriure “Com va?”, el tipus va fer un que si mentre demanava una copa al Pablo “Encara sense tenir-ho clar?” em va mirar deixant anar l’aire “I jo que pensava que seria un nit tranquil·la…”, el vaig mirar, de fet està cardat i el tipus ni ho sap, li podrien dir que li queden pocs mesos de vida i segurament la notícia el deixaria igual, ara sonava això… el tipus surt amb una noia que és perfecte, senzillament perquè no és perfecte en res, ara bé, el tipus no ho té clar, i mentre tothom li diu que arrií i cerqui nous ports els tipus es fon cada cop que la veu tot pensant que no deixar-ho més que no pas fer-te semblar un desesperat et fa sentir un valent “Crec que hauríem d’anar directament a la tercera, per ser francs, ja saps que el temps…” “No està fet per ser perdut…” va sentenciar acabant-se la copa d’un glop i demanant-ne una altra, conec a la noia i sé com acabarà aquesta història, després d’algun xic de beuratge etílic i que la sinceritat s’apoderés de nosaltres li vaig dir “Mira fa segles em van dir que només podem donar el nostre cor si estem preparats perquè ens el retornin trencat, l’únic que pots tenir clar és que al final t’enganyarà, és senzillament una qüestió d’estadística… no es pot dir sempre la veritat… i en això no val allò de tan has fet tan et mereixes, aquí val allò de tan has fet? Doncs tonto que has estat…, vaja que es passen el do ut des pel forro d’allí…”, “I?” el vaig mirar mentre demanava un parell de copes més “Ets feliç?” “A estones…” “Mira, ja és, pensa que hi ha gent que viu i mor en aquest món sense conèixer ni uns instant la felicitat que tu pots sentir, ara bé, la felicitat és una de les pitjors drogues que existeixen i que crea més dependència i amb un dels monos més salvatges que es coneixen…”, “I tu? com ho portes tot això?”, vaig somriure, “Jo?, doncs no confiant amb ningú, fer-ho és el primer pas perquè t’enganyin i no esperant res de ningú, agafant el que m’interessa i fent el que crec que haig de fer, i no demanant res, perquè qui no demana res tampoc ha de donar res…” “I funciona?” i clar amb tan d’alcohol un ha de ser sincer “A vegades…” vam riure mentre demanàvem una nova ronda i de fons sonava…

entrada 1003 (any 4)

2011-12-04T12:56:00.001+01:00

Ahir estava bevent amb un tipus que fa bona la frase aquella de “N’hi ha que s’enamoren fins i tot en un desert” (que no en un dessert…), el tipus s’ha embolicat amb una de les treballadores de l’empresa, suposo que a certs nivells la gent sap com portar-ho però quan algú de les plantes altes inicia una relació amb les de les baixes hi ha forces possibilitats que en les visites que es facin els de les plantes del mig s’olorin quelcom estrany, bé, a l’empresa les relacions entre el personal mai han estat ben vistes, i menys les que impliquen persones de grups diferents, més que res, perquè a la gent li costa poc el començar a xerrar i fer històries d’indicis que no volen dir res, així que al tipus se l’ha citat el proper dilluns i ahir el tenia davant meu, i com si ja no em cansés aguantar el personal entre setmana ara em tocava fer-ho també en cap de setmana, a més de no saber qui collons li hauria dit que era amic meu… el tipus em deia que l’havien citat i no tenia clar que diria “La pregunta serà fàcil, et diran si te l’estàs follant, no estan per perdre el temps…” “Però no tenen el dret a fer aquestes preguntes, la nostra vida privada privada és!”, “Mira, si utilitzes la primera persona del plural com ara, ja no caldrà que els hi diguis res més… amb tot i si folla bé et pots plantejar de canviar de feina i mantenir la relació…” “Jo no vull canviar de feina!” “Aleshores, senzillament digues que el tema el va iniciar ella i segurament ells força alleugerits la convidaran a abandonar l’empresa amb una bona gratificació i una carta de recomanació excel·lent”, el tipus em va mirar “Jo no vull que la putegin d’aquesta manera!”, “Un ha de ser conscient que els seus actes sempre porten conseqüències, i en el teu cas el problema no és que te l’estiguis follant, en el teu cas el problema és que t’has enganxat d’ella…”, el tipus va fer un gest mentre agafava la copa “I enamorat, enganxat o idiotitzat (agafa el que més t’agradi), perds bona part del poc que et feia competent, crec que el millor és que deixis la feina, tens raó, no crec que ella en tingui cap culpa de follar amb algú tan imbècil com tu… i per cert, no hi ha puta més fàcil d’aconseguir i perdre que l’amor, sota l’excusa que un no pot garantir la fidelitat acostuma a moure’s vers allò que més interessa…”, em vaig aixecar, no volia iniciar una discussió amb un obcecat mental amb les facultats pertorbades i no tan sols per l’alcohol, vaig mirar al local tot pensant quant d’amor hi hauria d’haver entre totes aquelles parelles, no vaig poder evitar somriure mentre apurava la copa tot imaginant també quants enganys i polvos creuats no explicats, perquè ja sé sap que ningú vol espatllar ni tacar quelcom tan bonic com és l’amor, sota la idea de “No per un petit error engegarem enlaire la relació… i per molt comprensiu que sigui la meva parella, perquè dir-li?, si al final només li faré mal… deixa, deixa que tot segueixi igual”… humans, humans, humans…

entrada 1002 (any 4)

2011-12-03T12:34:00.001+01:00

Ahir em van deixar penjat, bé en el sentit que a darrera hora et capgiren els plans, així que vaig acceptar aquest avatar del destí i vaig temptar a la sort, agafar el cotxe i que soni això ja denota que la nit promet, un cop al local el cambrer argentí, bé porteny segons ell, que argentins n’hi ha molts però portenys menys (de fet Deu primer va fer els portenys i després veient lo perfectes que havien quedat s’ho va repensar i va fer la resta dels humans),em va venir a rebre “Che vos tambien?, solo con decir que xega la temporada se me xena de gashegos a la busqueda de carne argentina…”, vaig somriure intentant justificar-me “Eps que jo vinc durant l’any…” al que ell va contestar tornat rere la barra “Lo justo para no quedar como ejos!”, em va dir tot assenyalant a dos tipus a la barra, vaig somriure, al final el destí havia decidit que la nit no fos del tot malament, ara sonava això al local… després de demanar una d’aquelles copes ideals per fer oblidar tot el que un vol oblidar i força més, un dels tipus entre rialles m’explicava que aquella tarda havien anat de “senyoretes” tot i que abans havien anat a comprar el sopar, un cop al super havien demanat un peix i havien dit a la tipa “rascadora” que ja sé sap que “rascar y ganar todo es empezar…” que els hi talles el peix sense el cap, doncs res que la tipa els hi tala el peix, es mira el cap i el separa, el tipus que ho veu i li pregunta que en farà, i ella que respon que el guardarà per si… i aquí salta el meu conegut tot preguntant si vol fer negoci amb el que ell ha comprat, que ell li ha dit que ho pot tirar no pas que ho pugui revendre o regalar, i que si li farà preu amb el peix a canvi del cap… la tipa que es comença a saturar (ja sé sap que en la versió de software “rascadora 2.0” no hi ha el mòdul “negociació de conflictes o com atendre un client cabron”), doncs res que la tipa allí parada i que s’acosta l’encarregada i amb resignació demana disculpes i llença el cap a les escombraries “Coi com li havia dit de bon començament… només faltava!” vam demanar més copes que allò prometia, l’altre m’explicava que si agafes un sac de menjar de gos i mires la composició et trobes que tenen collons de fotre components com “cendres” i d’altres, i que tot i sumar mai arribes al 100%, a més de que segurament es gasten força més pasta per tal que el pinso faci bona olor (a nas dels humans) que no pas que sigui millor pels quissos, l’altre li ha dit que igual el component que manca és la part de “patero tarifenc de primera” o de “caiuqueny canari”… aquí quasi que m’ennuego tot pensant que hi hauria d’haver més nits com aquelles, els tipus em deien que aquella tarda havien anat de senyoretes, m’explicaven força acadèmicament (de fet es guanyen la vida en aquests terrenys) que feia temps que havien observat algunes ineficiències en les seves corbes d’utilitat pel que feia al tema de parella, com ells deien l’ordre natural de convidar a sopar (i pagar-lo), convidar a copes (i pagar-les) i després d’aguantar tota la nit una conversa insulsa i sense contingut portar a la persona a casa seva (amb el teu cotxe) tot esperant que et convidi a pujar era del tot ineficient a nivell econòmic i de temps, era força millor valorar el cost del procés i invertir-ho directament en una professional, a la que fins i tot li podies dies que es fes un xic l’estreta només fins al tercer cop que li preguntes “Follem?” i mira, segons ells hi van junts i així poden veure qui acaba primer, i es poden comentar la juguesca… vaig demanar una altra ronda, perquè allò anava de millor en millor, un dels tipus m’explicava tot just quan sonava la cançó al local, que la darrera que havia convidat a tot el procés ineficient un cop a dins del cotxe i escoltar la cançó li va preguntar “Tu eres un poco rarito no?, quiero decir que te gustan las cosas raras?”, al que ell va estar a punt de retornar la resposta “Igual si, pero no aun en el extremo que me guste algo como tu…”

entrada 1001-2 (any 4)

2011-12-02T12:24:00.001+01:00

Ahir vaig assistir a una conversa/discussió interessant, es veu que la ALLQFVKC aka (associació de lloques que fan veure que curren), va presentar una queixa perquè una de les secretàries es passava l’estona xatejant amb l’ordinador i elles ho trobaven totalment fora de lloc (també s’ha de dir que la “denunciada” no és de les més apreciades per aquest corpuscle), em va cridar el responsable per tal que escoltés les parts i tenir una visió més, la “denunciada” ens va dir que ella xatejava mentre les altres parlaven, llegien la premsa i/o revistes o senzillament s’ensenyaven els modelets de roba,i que a ella personalment no li venia de gust de parlar amb cap d’aquelles amargades que li havien entafonat com a companyes de feina... el tipus em va mirar i no em vaig estar de recomanar-li que mentre la feina sortís i no perjudiqués la seguretat informàtica de l’empresa que senzillament li apugés el sou i la deixés xatejar, que segurament perdria menys temps que les altres amb les seves merdes... ell va dir que una cosa era la conversa entre companys de feina que reforçava vincles, creava relacions personals i enfortia l’organització i una altra... mentre m’anava parlant no vaig poder evitar que se m’escapés un somriure “Realment ho creus tot això?, mira això és l’excusa per no dir que un és incapaç d’aconseguir que la gent vingui a treballar i punt... són elements intercanviables i totalment substituïbles, no parlem de cap rara avis, parlem de lloques...” suposo que el tipus no deu aprovar el meu vocabulari, tot i que pensi el mateix i perdi el temps cercant una forma acadèmica i formal per explicar el que tothom sap... el patró explota el treballador i el treballador mira d’escaquejar-se al màxim; i res més divertit que un autònom amb doble personalitat, allò si que és digne d’estudi i contemplació... ahir també vaig riure al posar benzina al cotxe, em fa gràcia que el lloc que està de moda és com aquells ancestrals on et posaven ells la benzina, on era del tot impensable que tu ni t’acostessis al sortidor, però clar, veus sortir al tipus i qui hi ha al cotxe li diu amb un somriure “Ja ho faig jo...”, sou així de patètics els humans, mentre tingueu clar que teniu al tipus al vostre servei ja us va bé i acabeu per pringar vosaltres perquè sou així de generosos i bones persones, vaja tots un xaxiguais... doncs res, que al anar a pagar hi havia un grupet de gremlins dant pel cul i una dona que era qui els intentava dirigir (millor hagués estat que els intentés digerir), intentant organitzar aquell desgavell, estava pagant quan un gremlin que no aixecava un pam de terra i de sexe femení tot mirant-me deixa anar un “onyo!”, la vaig mirar i ella divertida va seguir “onyo!!” la tipa que els intentava controlar aquella manada va quedar glaçada mentre el monstre anava per la benzinera a la caça de la hello kitty que segurament li voldria dir goodbye al crit de “onyo! onyo! la dona dient-me “Ja sap com són els nens sempre es queden amb aquella paraula que...”, vaig pensar en quin moment li havia demanat explicacions jo a aquella fàbrica ambulant de monstres, suposo que igual així es sentia millor, quan dos dels gremlins un xic més grandets deien “I això que és?” “És per obtenir energia, la meva mare s’ho pren, però en pastilles, i sempre quan marxa el papa i ve el tiet...”, aquí la caixera i la tipa van quedar glaçades mentre el gremlin petit va tornar i mirant-me deia “onyo!” vaig pensar “Doncs si, onyo i puta!” tot mirant la pobre hello kitty que tenia agafada pel coll i preguntant-me on quedaven ara els de la protectora de pelutxos...

entrada 1001 (any 4)

2011-12-02T10:18:00.002+01:00

Ahir vaig escoltar unes declaracions que us deixo...

“En la III Jornada de Actualidad Financiera de la Unión Europea, organizada por las cajas, Iturbe reconoció que nadie quiere dejar de salir en la foto, aunque destacó que es la hora de distinguir entre los que han hecho las cosas bien y los que no.
Así, pidió no alargar la agonía de las entidades que no aguantarán la recaída que se prevé para 2012. Además, el responsable de la caja vasca aseguró que no podemos gastar más tiempo en esta carrera de obstáculos.
Iturbe subrayó que los retos a futuro no serán pocos ni fáciles, para agregar que parece que nos encaminamos hacia la tormenta perfecta en 2012.
Siguiendo con la metáfora de la tormenta, señaló que el grito ya no es sálvese quien pueda, sino si se salvará alguien.
En todo caso, puso de manifiesto que espera que se equivoquen los que predicen esta tormenta perfecta.”

Suposo que alguns ja les haureu escoltat, i mireu si es canvia lo d’entitats financeres per un “jo”, ja teniu dibuixada la situació que us tocarà viure en breu... com deia aquell “Agafa’t al cinturó de seguretat que venen corbes...”, fa segles i en mig d’una pandèmia que deixava els pobles sense població un tipus em va dir “La veritable naturalesa humana bé quan deixes de lamentar que morin els fills dels veïns per alegrar-te que no siguin els teus, i quan ja no esperes que no es mori ningú, sinó que senzillament esperes que no et toqui a tu...”, i davant això la imbècil de torn amb un posat tooooope xaxi existencial ens deia “Mira, jo penso que no és més ric qui més té sinó qui menys necessita, ozea...” se’ns queda mirant i tot girant-se a una companya li diu “Era així no?” (aquest ha estat el moment còmic del matí), un anava a contestar però ha callat coneixedor que amb segons quins animalons no es pot racionalitzar, l’hem deixada marxar i ha estat aleshores quan el tipus ha dit “Igual té raó, ara el divertit és que precisament aquells que més tenen són els que menys necessiten, perquè senzillament ja ho tenen tot...”, i si, ara ja em podeu dir que l’important és tenir salut i altres merdes, però mireu si us deixen triar entre ser uns malaltons pobres o uns malaltons rics no trigareu massa en donar la resposta correcta, que com no podia ser de cap altra manera, és la de ser uns malaltons pobres, faltaria més, amb un parell...

entrada 1000 (any 3)

2011-11-30T14:34:00.001+01:00

Ahir algú em deia que havia d’aprofitar el fet de les 1000 escrits (pels tontets que no saben comptar dir que fa dies que les vaig passar), doncs res, que podia aprofitar el fet per deixar caure una de les frases lapidàries que acostumeu a patir en aquest espai, i de que pas que algú es pogués córrer de gust davant el malbaratament de lletres i tinta que representen, doncs res, ho sento, comentar que bona part de les frases no són meves i que hi ha multituds de llocs per la xarxa on un pot trempar, excitar-se i fins i tot esquitxar la pantalla tot llegint el que altres han dit... tot i que també podria ser divertit el deixar el blog parat en aquest nombre... fa temps em van explicar una història, fa molts anys quan la màgia convivia amb les persones, abans que la ciència jugués les seves cartes i la relegués a històries per espantar nens hi havia persones que tenien la capacitat de fer-la servir, aquests van ser perseguits i selectivament exterminats en un intent de que la majoria perdedora apliqués la democràcia i s’imposés a una minoria brillant, d’entre aquella minoria hi havia en Kral, el tipus tenia un veritable do per la màgia pertanyia a un grup de nigromants i ell era qui més poder tenia d’entre ells, es guanyaven la vida llençant malediccions i matant a canvi de diners, i ell era el més temut de tots, en aquells temps el mags es reunien un cop cada segle per pactar les normes que havien de regir les relacions entre ells, en Kral va ser enviat com a representant de la seva germandat, passejava per la ciutat quan va veure un marrec que posava la mà a la bossa d’una noia, va somriure i amb un senzill gest va veure la cara de sorpresa del noi i com començava a cridar, aterroritzat movent els braços sense mans, la noia es va girar sorpresa i al veure el nen va somriure li va agafar els braços i d’aquests van sortir unes mans, després el va acaronar i el noi va calmar-se, va treure de la bossa que duia unes monedes i els hi va donar mentre mirava al seu voltant, va somriure al veure en Kral i va anar a buscar-lo, ell es va sentir sobtat de fet tenia la costum que tothom fugia de la seva presència, tot i que li va fer gràcia veure-la, un cop davant d’ell es va presentar, ella es deia Iiis, ell va dir el seu nom tot esperant que fes l’efecte que s’havia guanyat al llarg des anys i ella sense perdre la cara divertida li va dir “Deus ser algú molt perillós, però no et recordo i no t’hi vec tan de perillós...”, ell es va oferir a acompanyar-la, no va trigar a descobrir que era la representant d’una brillant família de mags, d’aquells tan imbècils que havien decidit dedicar la seva vida a ajudar als altres, van començar a caminar i ell va aixecar la mà fent que la gent es separés tot deixant un camí davant d’ells, ella va tornar a somriure “No podem esperar ser i que ens vegin com ells si a cada moment els hi demostrem que som diferents...”, ell va baixar la mà i de nou la gent es va arremolinar al seu voltant... avui he viscut quelcom que com a mínim no ha deixat de ser divertit, avui tocava lliurar un informe a un client, informe que no s’ha acabat i clar i com no podia ser de cap altra manera, ningú n’era el responsable de que no estigués, tothom tenia l’excusa per justificar perquè no estava llest, ara bé, ningú havia tingut la capacitat de que estigués, un conegut que actua com a cap d’aquells inútils, ha aixecat el braç fent callar el guirigall i després de mirar al personal ha dit “Tu i tu, al carrer... suposo que si cadascú de vosaltres pot decidir que ell no té la culpa i ho és dels altres jo puc decidir qui segueix i qui no... i recordeu que el dia no acaba ni a les 13,30 ni a les 20 hores...” veient les cares del personal ha dit resignadament “Gràcies a la feina podeu tenir i mantenir el coi de família que heu parit, i gràcies a la família putegeu a la feina amb els lletjos que li feu cada cop que us demana un petit sacrifici, així que no forceu la corda...”, no he pogut més que recordar el que vaig llegir fa temps “Per mi, l’home més intel·ligent del món no és més important que el tèrmit més intel·ligent de la terra...”

entrada 999-2 (any 3)

2011-11-29T12:07:00.001+01:00

Avui parlava amb un tipus qui m’explicava la importància de saltar-se les normes, com ell em deia “L’única norma, és que no hi ha normes...”, de fet això provoca una situació complicada per la majoria del personal, perquè quan no sé sap sota quines regles es juga un o és força destre en el joc o senzillament perd, i clar, quan tots els que perden s’ajunten decideixen fixar normes per tal de reglamentar els jocs; i la quantitat de normes va en funció de les limitacions mentals d’aquells que hi juguen, recordava la lectura en un blog d’una història on una noia estava fent un gestió i on qui parlava amb ella li deia: “Et vindria de gust un cafè?” la noia després de l’estona esperant i del que portava li diu que si amb un somriure, i el tipus contesta “Doncs em guardo el teu número i et trucaré per quedar algun dia...”, m’ha fet gràcia perquè ha demostrat la capacitat de trencar la linealització mental de força del personal, de com un pot jugar amb les regles del que es diu i el que s’espera que es digui... fa poc una de les dones que treballen a l’empresa em deia (i no sense certa amargor) que havia descobert que el seu pollaman era ideal com a parella però un desastre com a pare, i que ara ja no necessitava una parella en el sentit d’un tipus disponible sexualment les 24 hores, divertit i un xic cabro i caradura, ara senzillament necessitava la tranquil•litat d’un pare que l’ajudés a pujar als seus fills i de la millor manera, com ella em deia “A vegades no pensem en el llarg termini encegats pel curt...”, aquesta mateixa era la que al matí m’explicava (ella es dedica al màrqueting i d’altres pseudociències, crec que tb fa reiki...) com de dolents estan sortint els anuncis avui en dia, “Encara no sé com tenen collons de posar-los i més encara, no me’n se avenir com és que a la majoria no els hi han plogut les denúncies, perquè deixen a dones i homes d’imbècils cap a dalt...”, aquí va ser on vaig estar a punt de dir-li “Ah, però no són imbècils com a mínim?”, i clar com no, el tema de conversa és la crisi i no pas pel que porta a nivell social, sinó pel fet que semblaria ser que us quedareu sense la vostra ració setmanal de circ via caixa tonta i directament centrada al vostre pobre cervell, suposo que davant les retallades proposades algú deuria dir “Mira, els hi direm que treurem el furrrrbo, i a veure si tenen collons de retallar-nos el pressupost...”, perquè la gent es pot estar de forces coses, ara de deixar de veure els seus endiosats herois xutapilotes no, diuen que fa segles un cronista romà explicava com un emperador després de visitar l’imperi va dir “No em preocupa lo gran o lo difícil que sigui mantenir-lo, em preocupa la quantitat de gent que hi viu... i sort del Deus que ens regulen aquest problema, perquè el dia que faltin ens tocarà fer-ho a nosaltres i se’ns hauran acabat les excuses...”

entrada 999 (any 3)

2011-11-29T09:44:00.001+01:00

Ens acostem als 1000 posts, i molt possiblement podria deixar anar una d’aquelles sentències lapidàries (valguem la redundància), tot dient que després del 1000 el món s’acabarà o qualsevol altre merda per tal de reafirmar-me i deixar a l’aire que els meus actes poden fotre enlaire la correlació espai temporal, en un intent força humà (i tot el que fot tuf d’humà pels vampirs sona a insult) de demostrar la importància individual en un oceà de col•lectivisme, perquè en el fons tothom vol demostrar la seva importància i que el seu paper en aquesta funció que li ha tocat viure esdevé quelcom més que la d’un senzill figurant que poc té a dir i menys a fer, com em deia un tipus “En el fons fins i tot dos gotes d’aigua tenen més que les diferencia que no pas el que les fa iguals, però per qualsevol observador no deixen de ser això... dos gotes d’aigua...”, el tipus amb qui parlava somreia al escoltar el set ciències de torn en un intent d’explicar el perquè de la cosina agressiva que a forces països els hi toca aguantar i ell ho resumia en un: “Mireu, si tu pots tenir un deute a un cost força més baix que el dels veïns ves que no faràs que aquest cost es mantingui o que fins i tot s’incrementi, només un imbècil voldria pagar més per tal que els altres paguessin menys, i tot i que els humans d’imbecil•litat precisament no en van mancats, es quan l’egoisme esdevé una força universal que proclama allò de “si puteja als altres segurament a mi em beneficiarà”, així que mentre aquells que paguen poc manin i remenin les cireretes la resta seguireu com fins ara, pintant més aviat poc i pagant el que els altres us demanin, i no oblideu que pagueu a aquells que a més heu ajudat amb els vostres impostos, si no tinguéssiu una merda de dones per parelles us diria allò de “cornuts i pagar el beure”; però amb l’excedent càrnic de dones i homes que teniu al costat només pagareu el beure...”, bé, d’amics no en té masses però ja sé sap que la sinceritat i l’amistat són com aquelles parells que de cara a la galeria són perfectes i que un cop rasques una mica veus que no representen més que allò que l’imaginari popular vol veure... com ell em deia “Tota relació es basa en una taxa d’intercanvi, de fet les relacions són com el deute nacional que està tan de moda, hi ha gent que acaba amb persones de les que esperava obtenir-ne força i que els hi ha costat un esforç tenir-les per tal de descobrir que els valor d’aquestes persones és molt menor a l’esperat i que ara o bé les cedeixen a un mercat secundari tot perdent bona part de la inversió o se les queden tot veient el que volien que fos i la merda en que ha acabat tot...”, i per acabar d’arrodonir el matí avui al arribar a la feina i entrar al ascensor m’he trobat amb tres noies dins la cabina, i una em diu “No funciona...” un cop mirades he decidit obviar les paraules i pitjar el botó del meu pis, aleshores les portes (ooohhhh brujeriiiiiaaaaa) s’han tancat i l’ascensor ha començat a funcionar, una ha saltat “Doncs jo li he donat al botó!”, no he pogut evitar el somriure mentre una altra em mirava desaprovadorament, i jo pensant “Va disme quelcom, va si tens ovaris...”, perquè suposo que les gallines tot i no ser tan tontes com elles almenys posen ous... ja veieu quina associació d’idees a primera hora del matí... un cop al pis he sortit de l’ascensor mentre esperava que les portes es tanquessin i continués el seu camí, no fos que els hi tingués de preguntar al pis al que anaven i pitjar-lis jo el botó, ainsss quan de mal va fer que traguessin Barrio Sesamo...

entrada 998 (any 3)

2011-11-27T17:59:00.000+01:00

Ahir la nit mentre sonava això estava amb un tipus qui m’anava explicant els canvis d’orientació sexual d’alguns dels presents, tal i com ell em deia: “Sembla que és més fàcil canviar de sexe a follar, que no pas de roba interior en alguns casos..” va aconseguir fer-me treure un somriure, a la barra hi havia un conegut qui em va demanar una copa, vaig somriure “Suposo que deu ser la forma de pagament del que m’explicaràs…”, el tipus va arrufar el nas “No entenc la incapacitat de la gent per tenir un mínim de conversa…”, el tipus m’explicava com en un món on tothom fes el correcte arribaria un punt on la gent no sabria si allò que fa és precisament el correcte, els humans (tal com ell deia) són animals que mesuren els seus actes per comparació, així doncs es necessiten de veritables actes salvatges per tal d’entendre el que és un acte civilitzat (tot i que moltes vegades la definició de la civilització dels actes no deixa de ser força personal…), també em comentava com tornen a sortir pel·lícules (i cada cop més) on de forma directa o indirecta es ve a dir que a partir de certa edat la gent esdevé més problema que no pas solució, i tal com ell em deia “Si no els hi posen data de caducitat als iaios és que per sort els iaios tenen forces més collons que no pas els joves, ara bé, no dubtis que el dia que alguns d’aquests iaios es garanteixin la seva pervivència la resta ja ha begut oli…”, vaig aixecar la copa i tot encuriosit li vaig preguntar si el seu cadell l’havia perdonat, ell va somriure “Doncs no crec, mira vaig trobar genial que anés a aquelles concentracions de joves hiperimplicats amb els problemes dels altres, i per això ja li vaig dir que aquest Nadal cap regal, que els diners els cediria a organitzacions d’aquelles que ell tan defensa, i no vegis el cabreig que va agafar tot dient que ell volia anar a esquiar… i per seguir sent conscienciat ja li he dit que la pasta que em costen els seus estudis els penso cedir a la universitat per tal que facin beques per aquells que tenen millors notes i més problemes econòmics que no pas ell…”; la nit va anar bé, curta com sempre, tot i això no ha deixat de tocar-me els kllons que truquessin a la porta de casa aquest matí, al obrir-la m’he trobat amb una veïna, la tipa m’ha mirat tot dibuixant el seu millor somriure “Et puc demanar un favor?”, m’ha fet gràcia perquè la frase que ella volia dir era “Em pots fer un favor?”, intentava sospesar si canviaria molt o no si l’engegava dins la meva posició veïnal, però veient la cara de la tipa al final he cedit a canvi d’un cafè, al entrar a casa he vist a la seva filla que entrava a la seva cambra dient entre somriures “Ja et deia jo que acabaríem així…”, la mare ha remugat mentre m’acompanyava a la seva habitació m’he quedat mirant el llit tot pensant que quan un llit passa a ser un lloc on deixar roba i d’altres malament… dins l’habitació i havia tot un reguitzell de peces i cargols i al mig de tot un plànol, no calia però ella m’ho ha dit perdent la poca autoestima que li quedava “Ens van dir que era fàcil muntar-lo, però mira, no sé… no estem fets per aquestes coses, i no veus lo pesadet que es va fotre el Jordi (el seu marit) en anar-hi i comprar alguna cosa… i la cosa la tens aquí, em pots donar un cop de mà per muntar-lo?”, “I el Jordi?”, ella resignadament m’ha contestat “Què no has entès de: vull muntar-lo?”

entrada 997 (any 3)

2011-11-26T00:07:00.000+01:00

A punt de sortir i pels altaveus sonant una vegada i un altre…

I've got a dream when the darkness is over
We'll be lyin' in the rays of the sun
But it's only a dream and tonight is for real
You'll never know what it means
But you'll know how it feels
It's gonna be over (over)
Before you know it's begun
(Before you know it's begun)

It's all we really got tonight
Stop your cryin' hold on (tonight)
Before you know it it's gone (tonight)
Tonight is what it means to be young
Tonight is what it means to be young

No sé les vegades que l’he escoltada i encara menys les vegades que he vist la pel·lícula, suposo que no passarà als anals de la història però es deixa veure, i no puc evitar somriure al pensar que moltes de les que al final han passat als anals, per mi podien anar analment a aquells que es dediquen a decidir que està bé i que no… avui parlava amb un tipus mentre vèiem alguns teletips (si, si, encara existeixen) i alguns missatges i correus dels corresponsals que tenim per certs països on la gent va sortir al carrer tot reclamant llibertats i on ara tornen a sortir perquè veuen que allò que se’ls hi va prometre no és el que se’ls hi dóna, un dels presents em deia “I que esperaven aquells imbècils?, canviar-ho tot per dormir al ras un dies, mira que quan deixin de ser divertits i passin a tocar els collons ja veuràs que ràpid es passa de la valentia a la covardia, no hi ha més que veure com al del costat li foten un tret…”, molt possiblement no estigui rodejat de les persones més políticament correctes, però un aprèn que les persones que remenen les cireres (i aquest ho és) ho són senzillament perquè no acaten les normes que tots vosaltres seguiu a ulls clucs, els tipus se les salten, les canvien o directament en fan de noves i allí radica el seu poder, mentre vosaltres teniu regles del joc ells senzillament tenen jocs sense regles, i les regles les marquen ells a gust, veient la informació que ens va arribant semblaria ser que tots aquests que es dediquen a fer un ús privatiu d’espais públics, i no deixa de tenir el seu punt que tots aquests que van contra el sistema i proclamen un millor repartiment i més equitatiu dels recursos, siguin els primers que acaparen espais públics pels seus interessos sense ni tan sols demanar el parer de la resta… i com em van dir fa segles “Deu ens lliuri dels salvadors, perquè moltes vegades els salvadors són pitjors que els propis opressors”, i mentre ells rient tot comentant que quan les coses vagin de veres i el personal vegi per les seves caixes tontes i en directe que passa quan masses de persones indefenses s’enfronten a persones armades segurament la idea generalitzada serà “Si ja ho deia jo que això acabaria malament, sort que tinc una feina/subsidi i jo mai faré una cosa com aquella”, i heus ací que el sistema haurà tornat a triomfar i vosaltres us creureu un xic més feliços i més espavilats que aquells que es deixen matar per una idea, perquè vosaltres no sou tontos i sabeu que les idees són perilloses i vosaltres voleu estar quan més lluny millor del perill…

I mentre tancava la porta...

entrada 996 (any 3)

2011-11-24T11:17:00.001+01:00

Avui m’ha tret un somriure la frase d’algú que té l’estranya qualitat de sorprendre’m i això per un vampir ja és, la frase la tenia penjada a la seva xarxa social i a més deixava clar que no era seva (cosa que encara l’honra més), “Se’n riuen de mi perquè soc diferent a ells, en canvi jo me’n ric d’ells perquè són tots iguals...” (au, els malalts de la citologia que no de les citologies ja podeu començar a cercar pel google qui la va dir, qui l’encerti té premi de mossegada a la jugular), no he pogut evitar somriure al recordar que bona part dels tipus que diuen frases com aquestes acaben força aviat els seus dies en aquestes terres, com em deia fa anys algú per qui això era una certesa universal “El problema està en el nombre, el “ells” sempre és més que el “jo”, per molt d’ego que un tingui, “un” sempre és menor a “molts”... així que els riure’s de molts sempre fa més soroll i molesta més que no pas el d’un de sol, o ja sé sap que qui riu sol acaba per ser considerat boig...”, ahir per la nit em va tocar inauguració de local, i més en plena campanya política, així que hi havia tots els candidats en un intent de demostrar que ells col•laboraven i potenciaven les activitats del emprenedors (aquí en diuen “entrepreneurs”,que tot lo que soni a gabatxo mola mazo), i el tipus que havia muntat el negoci em deia que si no fos perquè es deixarien una pasta a la barra els engegaria a la merda, perquè ajudes reals (i no, un copet a l’esquena, un somriure i bones paraules, mai són ajudes reals), doncs això que d’ajudes reals poques de poques per part de l’administració, i ara estaven tots allí penjant-se les medalles, bé que dir dels polítics que la gent no sàpiga ja... entre els presents em va sobtar veure una noia en cadira de rodes i clar escoltar el tan amanit acudit de “Ves i pregunta-li per on queden els boxes...”, i al costat un parell de tipus parlant amb ella mirant-la de dalt cap a baix i fent-li agafar a la noia un atac de torticolis de collons, el tipus de la barra em deia “Ja ho veus, hi ha gent que està més malalta que un hobbit fetitxista dels peus” em va fer treure un riure i vaig anotar mentalment que aquell era un bon barman, vaig agafar el got anant cap a la noia, em vaig posar en agenollat mentre li allargava la copa, ella em va mirar li vaig dir “Saps que ets el més semblant a un T-900 per aquí?” ella va somriure i els tipus que ens miraven de les alçades es van mirar “Vaja, estaven vius!” li vaig dir i ella va tornar a somriure mentre em deia “Em portes a donar un volt, estic cansada de veure polles rere pantalons...”, “Ahhh, tens accés directe a saber si agrades o no... això si condueixo jo”, ella va tornar a somriure mentre treia el fre de la cadira, un cop fora vam agafar aire tot veient la nit i ella va deixar anar un “Saps, tenen llàstima de mi perquè soc diferent a ells, en canvi a vegades jo tinc llàstima d’ells perquè són tots iguals mentalment”, vaig somriure pensant que igual aquesta era una frase més políticament correcta que no pas la primera, ara bé, demostra un cop més que tot humà és creu únic mentre considera a la resta iguals, i ningú cau en el fons de la qüestió... que si tothom és igual per tothom, un no deixa de ser més que un igual als altres...

entrada 995 (any 3)

2011-11-23T20:36:00.001+01:00

Avui tot fent el cafè i davant el monotema de la crisi un ha deixat anar la famosa cita: “Ash nazg durbatulûk, ash nazg gimbatul... Ash nazg thrakatulûk agh burzum-ishi krimpatul… que en els nostres dies vindria a ser: una moneda per a governar-los a tots, una moneda per trobar-los, per atreure’ls a tot I lligar-los a la Unió Europea… I a veure qui és el valent que té els collons de llençar l’euro a la muntanya de l’oblit…” aquí alguns han somrigut tot discutint qui aniria agafant els diferents rols d’entre els espanyols, italians, portuguesos, grecs i irlandesos, que de pas no em direu que no sona a acudit aka xist dels dolents lo de un espanyol, un grec, un portuguès, un italià i un irlandès, vaja tota la matèria grisa d’Europa… doncs això, han anat decidint a quina nacionalitat endinyaven les diferents races de la terra mitjana, ha quedat clar qui seria el nan, l’elf, l’humà, el hobbit i encara sobraven protagonistes… després han decidit que òbviament Mordor quedava tot just al centre del continent i que el senyor fosc havia canviat de sexe convertint-se en senyora… i el pobre Sauron queda com un pobre esconalet al costat de la Merkelon… i clar com no podia ser de cap altra manera, aquesta té al seu servei tot una colla de nazguls que no la formen més que aquells capitostos que s’han ja s’han decantat al costat fosc de la moneda única i que hi han caigut de quatre potes davant els encants de la mateixa, i clar també hi ha un gollum sota la forma d’un Sarkoum qui no para de cridar “Mi eurooooo, mi eurooooo…”, i tal com va el pollastre segurament encara ens quedaran anys d’aventures i desventures dels nostres intrèpids protagonistes, on hi ha hagut quorum ha estat que el mag no podia ser cap altre que el gran Zapataralf el gris (i mai tan ben dit lo de gris…), qui amb el poder del verb és capaç de dibuixar qualsevol realitat de forma creïble per molt impossible i increïble que aquesta sigui… tot i que forces s’han apuntat a la càrrega sota el crit de “Eorrrringaaaaan”, i com a bons Rohirrim no parar fins la victòria, i aleshores un tot animat ha deixat anar un “Hasta la victoria siempre!”, ens l’hem mirat sense poder evitar el riure mentre un li deia “Che, que anem de veres nosaltres no pas de conya!”, mentre ja ens queia la bava de pensar en la cavalcada per l’abisme de Helm, o Pelennor, i pensar en engegar el lema que s’està posant de moda “Força a través de la unitat, unitat a través de la fe” pel cul dels que ara per ara no se n’afarten de dir-ho i demanar que per res un se’n pot sortir dels lligams dels passats, i clar arribats a aquest punt i ser ja uns addictes als lacrimògens un ha dit “Eisss, i en tot això on quedaria el proper cap de Govern…”, aquí hi ha hagut una mirada de tot el grup i un pensament únic “Com a l’innombrable!”

entrada 994-2 (any 3)

2011-11-22T20:44:00.001+01:00

Fa anys estava en un local passant una nit de vampirs, amb mi estaven els bons del Pieter i del Hoxto, em feia gràcia que els tipus sempre anessin junts, de fet les males llengües deien que havien començat a anar junts feia ja alguns segles tot seguint a un tipus que va acabar força malament en el seu repte personal per superar la popularitat de Barrabàs, doncs res, en Pieter té una màxima i és no estar amb ningú per qui pugui arribar a sentir quelcom, com ell diu “Quan et molestaria o feriria una traïció de l’altre part, el millor és deixar-ho, perquè en aquesta relació tens les de perdre…”, així que com ell deia només anava amb “prescindibles” tipes o tipus que podia substituir sense masses remordiments i els que si els substituïen a ell no li representava massa problema, en canvi el Hoxto era un tipus força peculiar, tenia predilecció per les humanes tot i ser coneixedor que un vampir no s’ha d’implicar massa amb ells perquè el tema sempre acaba per emmerdar-se, i sinó intenteu explicar-li a una humana que heu estat tota la nit fora amb altres vampirs bevent sang i matant gent, ja veureu la resposta “Quina excusa més dolenta per no dir-me que has estat amb els amigots aquells bevent alcohol en qualsevol Bar i a saber que has intentat fer… doncs saps què?, mira ara anirem a veure a la meva mare que fa temps que no la veiem i tu condueixes…”, doncs res, que el Hotxo es va emmerdar amb una humana, la Catherine, una tipa que mai va tenir un mal gest amb nosaltres per molt beguts que estiguéssim i sempre venia amb un somriure, van passar els dies i no vàrem parar de recordar-li que allò no acabaria bé, que en gaudís però que havíem de fotre el camp, el tipus sempre ens demanava un dia més, i al final tan temptar a la sort aquesta va decidir dar-nos pel cul, el vam notar abans de veure’l, el tipus va entrar al local i instintivament tothom va recular al seu pas, fins i tot la Catherine va perdre per un moment el seu somriure, nosaltres vam aixecar la copa veient la figura un herald, tots teníem clar el missatge que portava, suposo que l’haguéssim pogut matar i fugir o esperar-ne el següent, però tots sabíem que allò era una jugada a perdre, el tipus se’ns va acostar fent petar la llengua “M’han dit que heu estat uns minyons dolents… que no teniu ni la gràcia d’haver-vos fotut al llit amb la mainadera… heu preferit fotre-vos-hi amb el gos de companyia… no sabeu que està lleig jugar amb el menjar?”, “Suposo ara hauríem de riure…” el tipus em va mirar “Faig cara de voler fer broma…” va posar la seva millor cara de vampir cabrejat i aquí si que vam riure, el Pieter va contestar “No oblidis amb qui parles…”, va ser aleshores que el tipus va caure que allí tot i ser bromistes no s’estava per bromes… “Bé, ja sabeu perquè he vingut, han arribat veus que algú de vosaltres està cometent quelcom que no té nom amb un d’ells…” va dir assenyalant teatralment a la gent del local, “I com que tenim clar que càstig mai ha servit com exemple pel qui comet la falta ja sabeu el que toca…”, el que tocava era matar a la Catherine, de fet una aplicació d’allò de “Morta la humana mort l’enconyament (a no ser que es tinguin gustos necròfils està clar)”, el Hoxto va saltar però el vam agafar, aquella no era la millor resposta, era la resposta d’un humà i com a tal equivocada… el Pieter el va treure del local mentre la Catherine el seguia amb la vista, el tipus em va passar el braç pel coll “I per fer-ho més divertit m’han dit que la matis tu… suposo que no representarà cap problema…”

entrada 994 (any 3)

2011-11-22T15:45:00.001+01:00

Algú em va dir fa temps que si després de parlar amb una persona un té la sensació que queda més buit que a l’inici de la conversa el millor que pot fer és deixar de parlar o tractar amb aquella persona, i això és aplicable a tots els àmbits... avui també parlava amb un tipus que em deia entre rialles la quantitat de gent que es mira els programes del cor i que mai ho reconeixen, o que si ho fan et venen amb excuses força increïbles, i una de les més esteses és la que diuen que ho fan per tal de poder fer la migdiada... bé, suposo que si com diuen algun tipus de música pot despertar parts ocultes del cervell aquests programes poden deixar-les fregides i convertir a un tipus en un perfecte vegetal intel•lectual, amb premi i menció honoris causa al baveig homeril... perquè no deixa de ser, com a mínim, increïble que algú es pugui adormir sota l’escàndol de la panda de mongomentals que surten en aquests programes, i més encara quan després et fan tota una ponència de qui és qui en qualsevol revista o fotograma que surti per la caixa tonta, i aleshores te’ls mires i al veure’s descoberts deixen anar un “Mira, és que abans de dormir els escolto una mica i alguna cosa queda”, coi doncs!; que sempre els hi quedi justament el que un veu quina casualitat més casual... tot i que fent pròpia la teoria de la memòria com una pissarra que un va omplint i que no es pot esborrar per tornar a ser omplerta fa por la quantitat de xorrades que aquests animalons deixen que els hi serigrafiïn... així que si voleu rebre empremtes us proposo la següent:

"Siendo ésas las premisas para encontrar en qué consiste la identidad personal, debemos ahora considerar qué significa persona. Pienso que ésta es un ser pensante e inteligente, provista de razón y de reflexión, y que puede considerarse asimismo como una misma cosa pensante en diferentes tiempos y lugares; lo que tan sólo hace porque tiene conciencia, porque es algo inseparable del pensamiento, y que para mí le es esencial, pues es imposible que uno perciba sin percibir lo que hace. Cuando vemos, oímos, olemos, gustamos, sentimos, meditamos o deseamos algo, sabemos que actuamos así. Así sucede siempre con nuestras sensaciones o percepciones actuales, y es precisamente por eso por lo que cada uno es para sí mismo lo que él llama él mismo [...]. Pues como el estar provisto de conciencia siempre va acompañado de pensamiento, y eso es lo que hace que cada uno sea lo que él llama sí mismo, y de ese modo se distingue de todas las demás cosas pensantes, en eso consiste únicamente la identidad personal, es decir, la identidad del ser racional, hasta el punto que ese tener conciencia puede alargarse hacia atrás, hacia cualquier parte de la acción o del pensamiento ya pasados, y alcanzar la identidad de esa persona: ya hasta el punto de que esa persona será tanto la misma ahora como entonces, y la misma acción pasada fue realizada por el mismo que reflexiona ahora sobre ella que sobre el que la realizó". (Ensayo sobre el entendimiento humano, l.2, cap. 27, n. 11, editora Nacional, Madrid 1980, vol.1, p. 492-493).

Bé això o us podeu quedar amb el “Andreita coméme el xoxo” o era “Andreita comete el pollo”?, vaja que ja ni recordo... perquè ja sé sap que “Por mi hija me forro!” o era “Por mi hija mato, ma-to...” en tota una demostració que va anar al cole el dia que dividien les paraules en síl•labes... avui he acabat després de la conversa amb una tipa fent el cafè qui em comentava divertida l’últim atac de banyes al que ha estat sotmesa “No es pot tenir un marit maco...” jo hagués dit quelcom com “No es pot tenir una marit cabron i tenir un xic d’autoestima”, però... cadascú té el dret de acontentar-se amb el que vulgui, i la tipa seguia “A vegades hi penso si em valdria més la pena estar amb un home més fidel però alhora menys interessant que el que tinc i sempre arribo a la mateixa conclusió, per molt que em molesti que m’enganyi el temps que passo amb ell entre infidelitat i infidelitat sobrepassa en molt al temps que pugui estar amb qualsevol altre que em jurés amor etern...”, i com ja he escrit en altres cops s’arriba a la conclusió que segons en què és preferible tenir un caramel xupat per tothom que no pas una merda de propietat exclusiva...

entrada 993 (any 3)

2011-11-21T09:35:00.001+01:00

Fa poc vaig escoltar com en una demostració fastambulosa (per dir alguna cosa) s’havien multat a dos actors americans per sortir en un cartell d’una peli en una motoretta i sense casc, segons deien aquella imatge potenciava conductes “de risc” entre la gent i calia que els multessin (eis, i que en totes les imatges de la peli si que el porten, era només per la foto de la promo que no el duien), sense entrar a valorar una subnormalitat com aquesta, aquest cap de setmana he vist clar el motiu de la recaptació pecuniària, i no és cap altra que poder finançar amb aquests diners públics la segona part de la cinta a 3msc (si algú sap que vol dir, li agrairia deixés de llegir aquest blog, ja que segurament hi deu ser per accident), doncs res, cinta on es veu entre d’altres carreres de motos on el casc el deuen portar als ous perquè al cap lo que es diu al cap... i en aquest cas no he vist a cap d’aquells senyors del primer cas demanant una sanció exemplar... umm, igual deu ser perquè en el primer cas si queien de la moto i prenien mal es podien malmetre dos actors, i en el segon si cauen i prenen mal no tinc massa clar que es malmetria... ara bé, que no m’ha deixat de sorprendre aquesta diferència de tractament en base a si els que la fan són de fora o de dins... ahir tot fent el cafè vaig riure una estona amb la darrera història d’un dels presents, el tipus no fa massa que surt amb una noia qui ja té dos gremlins d’una relació passada, doncs res, que ahir al tipus li va tocar portar-los a una festa perquè la noia treballava, i ell ens jurava i perjurava que havia intentat lligar-los al cotxe però que tot havia estat impossible, que el gremlin alfa s’havia encabronat i s’havia deslligat i que feia el mateix amb la seva germana... i el tipus que mira que els hi explicava que si havien d’anar lligats, que si tenien un accident, que si un senyor molt agradable vestit de verd els aturava o vestit de blau segurament deixaria de ser divertit, però res, que els gremlins estaven revoltats i van decidir fer un xiquipark dels seients de darrera, així que el meu conegut va aplicar la màxima de “Només es valora l’aire quan un troba que li fa falta...” i va fotre una frenada, els gremlins van sortir disparats després de l’ensurt inicial i dels plors de la nena va observar com el nen alfa havia fet una prova empírica (mira, ha sortit científic) per tal de veure si eren més dures les seves dents o els seient de davant, el resultat... una sangada, el tipus sabia que allò aniria a menys però davant l’escàndol del crio que semblava que s’anés a morir el meu conegut va decidir portar-lo a urgències, un cop allí el va deixar en mans d’una de les infermeres mentre ell es dedicava a la nena tot intentat fer valdre el seu master en enginyeria per muntar el que els hi havia cagat el huevo kinder dels nassos, quan estava a punt de deixar-ho per impossible el gremlin femení li va dir “I si ho poses per allí?”, dit i fet, l’andròmina va quedar complerta i la nena al final va tenir el seu joguet mentre mirava despectivament al vellipolles aquell que havia trigat poc menys que un segle per acabar la joguina, vaja que si li haguessin encarregat les piràmides d’Egipte encara estarien en els fonaments... en això que va sortir una de les tipes demanant per qui havia portar al nen aquell, un cop dins del box la tipa li va dir que no entenia com havia anat tot perquè el nen deia que ell havia frenat en sec per fer que ell es piqués contra el seient, el tipus va posar cara de sorprès tot dient “Jo!?, no em dirà que creu més a un nen que a un adult?” i clar després la pregunta de perquè no el portava cordat i la resposta de que el monstre s’alliberava i la tornada en forma de “I vostè no es sap imposar a un nen?, explicant-li que ha d’anar degudament subjectat al cotxe?”, aquí la resposta fàcil era “Vostè ha decidit parlar mai amb una paret?”, de sobte es va sentir un crit al passadís van sortir i van trobar una infermera que reculava mentre el gremlin mascle injeccions en mà li deia “Eoooo toro, eoooo toro”, el meu conegut va somriure (el kabron tenia estil...) el monstre estava a punt de banderillar a la tipa aquella, la dona que havia parlat amb ell li va saltar “I no pensa fer-hi res?”, ell va agafar aire es va acostar al gremlin i abans aquest no pogués reaccionar li va fotre dos bufes, les banderilles van caure al terra mentre el marrec començava a plorar, el va agafar de la mà mentre la infermera li deia “Per aquest cop no passa res, ara li agrairia s’ho pensés abans de tornar per aquí”, un cop al cotxe va quedar sorprès de com el gremlin es deixava cordar i no deia res mentre el mirava i va estar a punt de respondre a la seva pregunta silenciosa “Fotre’t al llit amb ma mare val tan com tot això?”, amb un “Doncs mira no ho tinc massa clar...”

entrada 992 (any 3)

2011-11-20T12:20:00.001+01:00

Prop del ’89, i no, no parlo ni del 1900 ni del 1800 ni tan sols del 2000 (hauríeu d’entendre que per molt importants que us creieu i ho situeu tot en la temporalitat que us ha tocat viure o malviure… els vampirs tenim una visió de la línia temporal força més dilatada, quasi tan com el culet que us quedarà després del pariplé democràtic que escenifiqueu avui…), doncs bé, en el ’89 un tipus em deia “El pitjor per la democràcia és fer-la senzillament democràtica, esperar que tothom doni la seva opinió i decidir mirant de molestar el menys possible, porta a que quan es pren una decisió aquesta ja no tingui significat, així doncs s’ha de resumir i donar el poder a pocs que representin a molts, però ens hauríem de preguntar que per molts que representin, sinó representen a la totalitat el sistema és tan pervers i brut com aquell on pocs representen a pocs…”, i acabava amb un “Al final cada societat té el govern que es mereix, i els governs no es guanyen a les urnes es guanyen amb sacrificis i accions decidides i valentes, la comoditat de posar una papereta i ja està, porta al que hi ha, governs còmodes i acomodats… ahhh, però que fàcil és queixar-se quan no s’està disposat a fer res…”, vaig somriure aixecant la copa de brandy i tot pensant en com de puta és la casualitat per tal que encara hi hagi humans sobre aquest fotut planeta, avui vosaltres tanqueu un periple electoral, i un país que conec l’inicia, un país del que no en puc dir el nom sota perill que m’ho retreguin i em diguin que tot el que escric és mentida, amb la vehemència d’aquells que senzillament volen fer soroll per tapar la veritat, com deia un polític “L’important és cridar, més que no pas donar raons, perquè els crits poden tapar les raons dels altres, costa menys guanyar un debat senzillament fent sord a l’adversari que no pas discutir els seus arguments…”, doncs el país del que parlo (imaginàriament), té tanta poca gent amb dret a vot que es saben anticipadament per circumscripcions els resultats electorals, de fet els errors no arriben als 10-15 vots del que cada partit té previst, a més hi ha una pràctica força “peculiar” que en diuen el “door to door” (una versió muntanyenca del “trick or treat”), on un vulgui o no rep la visita dels diferents partits polítics a casa, on a més i després de haver de convidar-los a berenar ha d’escoltar el seu programa electoral, fet que acabaria en qualsevol democràcia en un “do ut des”, però que aquí i per efecte de les muntanyes es torna en un “T’estic fent una oferta que no pots rebutjar al demanar que em votis…”, un país on només un de cada tres persones amb edat de votar hi té dret (“Pel manteniment d’un sistema democràtic just i equitatiu amb els qui pertoca i sense contaminació dels que no entenen la realitat nacional”, tenen la lògica i els arguments de dir), com em va dir un natiu fa uns dies “No sé quin país deixarem als nostres fills, o si tan sols hi haurà país, peis o pois, el que si que tinc clar però és que estarà governat per gent d’aquí, faltaria menys…”

entrada 991-2 (any 3)

2011-11-19T23:15:00.002+01:00

Avui mentre fèiem el cafè sonava això, hi havia una parella que ens estava explicant la seva darrera pensada aka ocurrència, el tema està en que porten un temps junts però no tenen clar que puguin acabar-hi, així que davant la voluntat d’anar a viure junts i la normal por que tot se’n pugui anar a norris, han decidit de la forma més racional possible que cadascú d’ells mantindrà el seu pis de solter, on hi guardaran tot allò que pugui arribar a molestar a l’altra persona i que recordi els seus fets passats, i a més en llogaran a mitges un de nou on hi aniran a viure, de fet per a ells no els implica un esforç econòmic massa important i com diuen “Si al final no funciona doncs res, cadascú a casa seva i no caldrà fer mudances traumàtiques o tenir de cercar una nova llar…”, no els hi he pogut negar que romàntic no sé, però que pràctica ho és i força una decisió com aquella, mentre comentaven el tema al costat hi havia una taula on algú ha deixat anar un “Ja ho veus, gent que no té on viure i ells vinga llogar i gastar…”, el meu conegut que pot ser moltes coses però no és sord se li ha girat “Suposo que et deus pensar que no diré res perquè les teves paraules em fan sentir malament, doncs no, mira igual tu has decidit ser un mort de gana o el que siguis, jo en canvi sempre he decidit el que volia ser, i sempre he tingut clar el que podria arribar a ser, tu senzillament només tens clar el que voldries ser sense que t’importi si pots o no ser-ho… i per cert, si tan solidari ets podries donar els diners que et costarà l’esmorzar i la cervesa de després a una entitat que els destinés a fins justos…”, l’altre anava a respondre quan una de les tipes de la taula li ha dit “Deixa’l que no veus que només busca brega…” aquí senzillament hem rigut tot valorant qui era el que estava buscant la brega, i la tipa no contenta ha seguit “Ja ho veus una panda de vells que no tenen en que divertir-se…”, el meu conegut anava a contestar quan la seva parella l’ha fet callar i ha parlat ella “Suposo que només els joves teniu la capacitat de trobar solucions noves als problemes que tenim… i obvieu la part més senzilla de l’equació, per obtenir respostes noves ser jove no és suficient, el que s’ha de tenir es una mentalitat “nova” que permeti de veure de forma diferent els problemes, i veient-vos aquí quasi que tinc un deja vu de les reunions de anarcosindicalistes de fa uns anys…”, aquí hi ha hagut un silenci tens que ha trencat la cambrera que ho havia escoltat tot “Mira que teniu ganes de fotre de mal rotllo al personal de bon de matí… amb lo senzill que és que us prengueu l’esmorzar i uns no foteu les orelles a les taules dels altres i els altres us esteu de fer segons quins comentaris…”

entrada 991 (any 3)

2011-11-19T22:05:00.001+01:00

Em van acompanyar a una espècia de tenda que havien muntat en un temps record prop del poblat, un cop dins vaig veure algunes gàbies on anaven posant als indígenes, al centre hi havia diverses taules i cadires que em van recordar alguns dels episodis més foscos de la inquisició, la tipa va ordenar a un parell de soldats que agafessin els homes i dones per igual i els anessin lligant a la taula, vaig veure el somriure en un ajudant de la dona aquella que amb bata de doctora va donar les primeres ordres, sempre m’ha fet gràcia que tan doctors com els que treballen en alguns escorxadors portin la mateixa bata… l’ajudant amb una precisió quirúrgica va tallar el peu a una de les dones que va començar a cridar, vaig veure com algú ho filmava mentre ella cridava i donava ordres, no satisfeta va fer que deslliguessin a la noia i la traguessin de la tenda tot dient al seu ajudant que s’ho mirava com a un nen que li han pres el joguet nou “Ja t’ho han dit, només un membre no els podem deixar inútils per tal que treballin, si només els hi fa falta un encara serviran per fer tasques!”, al següent li van tallar un braç a l’alçada del colze i ella va començar a donar ordres de nou, un cop acabat van demanar dos “voluntaris” més, un dels joves que tenia al meu costat s’ho mirava tot sense entendre res “Què fan?” em va preguntar sorprès, en les ments d’aquells era impossible entendre el que feien aquells que tenien allí davant, vaig forçar un somriure “Actuen eficientment i civilitzadament” li vaig contestar, tot preguntant-me si no serien els salvatges els civilitzats allí, la tipa va mirar a la dona que havien lligat a la taula i que no parava de cridar “Així ens va millor, han d’estar en estat de pànic i de shock per tal de que les situacions siguin iguals que al camp de batalla” va ordenar que li tallessin la cama a l’alçada del genoll la noia va cridar fins quedar inconscient mentre la doctora donava instruccions, no van aturar-se, en un racó hi havia ja forces membres i jo havia vist no menys d’una desena de formes d’intentar curar les ferides, la tipa se’m va acostar mirant-me amb un somriure “Encara que no m’entenguis suposo que ja saps de que va el tema, veuràs estem a punt de començar una guerra i tindrem ferits entre els nostres, i el hi oferirem la millor atenció mèdica per tal de minimitzar les ferides, tot i que per aconseguir-ho, hem de fer proves amb persones, si és que se us pot dir així, per tal de fer avançar la ciència mèdica, i no saps com d’agraïts us estem de la vostra col·laboració…, ja el podeu treure!”, un dels soldats va obrir la porta mentre un altre vigilava, hi havia quatre soldats al recinte em vaig sentir insultat, el tipus va entrar a la cel·la i em va donar una empenta per fer-me fora, m’hi vaig resistir i l’empenta va ser més forta, tan que em va llençar cap endavant ell va riure fins que va contemplar com acabava davant al que tenia davant un cop al plexe mentre girava traient-li el seu ganivet del cinturó li vaig tallar el coll i sense parar el vaig llençar contra el que m’havia empés, el tipus va anar al fons de la cel·la amb el ganivet clavat al cor, els altres dos soldats em van mirar sorpresos i mentre esperaven que fugís van quedar descentrats de veure com anava contra ells, vaig picar a una safata agafant dos escarpells llençant-lis, no seria mortal però si suficient per distreure’ls, em vaig llençar contra ells un cop a la nou del primer el va deixar fora de combat el segon es va girar per rebre un cop a la barbeta que li feia girar el cap, li vaig agafar per deixar-lo sobre la meva espatlla un cop sec i el coll va agafar un angle impossible, la doctora em mirava sorpresa i l’ajudant va obrir la boca de la que no va sortir cap so al notar un bisturí al seu coll “Et tu quoque” li vaig dir mentre notava una humitat que li regalimava per la cama, vaig somriure tot veient com de ràpid que es pot passar de ser un valent a un veritable covard, la doctora em va mirar “Suposo que hem comés un petit error i em deus entendre… no som salvatges nosaltres crec que ho podrem portar civilitzadament…” la vaig mirar divertit, veure-la amb la bata tacada de sang i no precisament per salvar i ajudar a la gent (més que jurar s’havia cagat en el pobre Hipòcrates i el seu jurament, això o a Alamània el tenien entès d’una forma força “particular” ), i amb la mirada encara encesa del que havia fet i tot el conjunt d’extremitats rere seu em va fer plantejar si allò era precisament “civilitzat”, vaig deixar anar a l’ajudant dient-li “Ara li diré el que farem, suposo que aquest cau deu tenir una sortida “alternativa” i abans que em digui que no li puc assegurar que si jo m’hi fico no em preocuparé de salvar-li la vida si començo a jugar al seu joc… així que siguem sincers i igual ens en sortim tots..”, la tipa va mirar-me i per un instant la seva mirada la va trair, vaig somriure acostant-me a ella quan el jove de la tribu es va posar al mig “Crec que viva ens podria servir més que no pas morta…”, vaig forçar el gest tot pensant en el que arriba a ser un quan un “salvatge” t’ha de donar consells, vam sortir de la tenda i vam caminar per la selva durant uns dies, sempre allunyant-nos dels camins, va ser al tercer dia quan el jove em va dir el que jo ja sabia, que feia unes hores que ens estaven seguint, sabia qui no era així que vaig demanar que ens aturéssim, al poc van aparèixer uns altres natius que ens van anar rodejant, allò començava a pintar malament quan el que deuria ser el cap dels mateixos se’ns va acostar demanant-nos qui érem, quan el jove va dir el nom de la seva tribu el tipus se’l va mirar tot dient-li “No podem matar fantasmes ni barallar-nos’hi, la vostra tribu no existeix esteu tots morts, heu caigut sota les mans dels salvatges vinguts de fora… en mans d’aquells que ni tan sols saben les regles de les batalles, senzillament exterminen i roben… per nosaltres sou uns nens perduts sense tribu i crec que podríeu venir amb nosaltres…”, el jove em va mirar i jo no vaig poder més que pensar en el bruixot, una dona d’aquells se’m va acostar apartant als que l’envoltaven i la protegien, un cop davant meu em va mirar acariciant aixecant-me la barbeta i mirant-me als ulls “Ja et van dir que els salvaries oi?, com s’ha de veure el món quan un monstre que hi és per matar acaba per donar la vida, i encara coses més estranyes veure’m abans que el pare sol deixi el lloc a la mare lluna….”, em van preguntar que havien de fer amb la dona i el noi, vaig somriure tot dient que el millor era deixar-los… m’hi vaig acostar dient-li a ella “Teniu l’oportunitat de fotre el camp, ara bé, si us torno a veure a tu o a qualsevol dels teus pots tenir per segur que el mataré a ell i vindré per tu, ha quedat clar?” ella va fer que si amb el cap “Ja ho veus” vaig seguir dient-li “A vegades els salvatges són més civilitzats…”, i tot m’ha vingut al cap al veure com es donava un premi a una doctora especialitzada el tractament de ferides extremes i en cirurgia reconstructiva, veient la fotografia he vist a aquella doctora, i veient el nom i cognoms no he pogut més que reconèixer que havia sortit a la seva mare…

entrada 990 (any 3)

2011-11-18T09:04:00.001+01:00

Ahir un tipus deia “Els que guanyaran les eleccions no ho faran pas perquè la gent cregui en el seu programa, ho faran perquè senzillament la gent ja no creu en el dels altres...”, em va fer sortir un somriure, ahir tocava un d’aquells sopars que tot i anar-hi convidat un se’n voldria desdir, una d’aquelles causes benèfiques que queden totalment pervertides en un acte de demostració de poder social que corroeix qualsevol intenció de bona voluntat, si enlloc d’enviar els diners recaptats pel sopar, s’enviessin el que havien costat vestits, maquillatge, perruqueries i d’altres (entre ells els serveis de noies de companyia i algun que altre noi) segurament s’haguessin enviat forces més diners, però la societat és així d’hipòcritament joputa, el tipus un paio que deuria rondar la seixantena i amb qui coincideixo en forces d’aquests saraos era qui havia parlat abans, a la taula teníem una parella joveneta i alguns de mitjana edat i ell per edat i aspecte i jo per edat deuríem ser els que portàvem més temps en aquest teatre (del bueno) que algú li ha donat per dir vida, doncs bé el vell ha seguit amb la xispa que dóna l’alcohol “La diferència entre els vells i els joves, és que els joves són influenciables i els vells tendeixen a voler influenciar, i els més vells senzillament estan directament influenciats...”, vaig somriure, el sopar va anar transcorrent entre plats i visites dels amfitrions/organitzadors que venien a preguntar si tot anava bé (suposo que cercant qualsevol excusa per queixar-se al restaurant i acabar per no pagar), em va fer gràcia enxampar a una de les organitzadores i preguntar-li el motiu del sopar, la tipa em va mirar sorprès “És per les malalties del tercer món, per recaptar diners per tal de poder comprar medicament que les curin...” “I em podries fer un llistat d’aquestes malalties...”, la tipa em va mirar intentant cercar qualsevol que despistat se la mirés (a ella o al seu escot) per fotre el camp (això si, amb una excusa del més educat), jo no em vaig donar per vençut “I un cop els hagueu curat que en fareu d’ells?, perquè suposo que sou conscients de la regulació natural de la població en aquells llocs, salvareu a gent de la malaltia per tal que es morin de gana?”, aquí la noia joveneta de la taula em va mirar contrariada i jo vaig decidir ser bon minyó deixant marxar a la xaxiorganitzadora aquella, tot preguntant-me quantes vides es podrien salvar només amb el conjunt de la seva roba interior i de pas quantes n’alegraria sense la roba interior... a la taula va sortir el tema del Govern de tecnòcrates (tan de moda) i la parella de joves va començar en una defensa dels valors democràtics, que la resta de la taula tot veient que ningú hi anava en contra anaven acceptant (ja sé sap que els anys fan que la gent perfeccioni la tècnica de “nedar i guardar la roba”), aquí el vell després d’assaborir de nou el vi (ell em deia amb un somriure que tenia pèrdues de memòria i necessitava beure sovint per recordar lo bo que era el vi) va dir: “En el fons no deixa de ser com les empreses familiars, el pare pot deixar que el fill porti l’empresa però si aquest no funciona els clients i els proveïdors acabaran per amenaçar al pare de no tenir-hi més tractes comercials, primer el pare farà que el seu fill es rodegi de tècnics que l’aconsellin, però si el fill creu més en ell que no pas amb els tècnics de poc servirà i el tema anirà a pitjor, al final l’empresa començarà a tenir problemes i els actors externs demanaran que al cap hi hagi algú que realment entengui com funcionen les coses, així que el pare o pagarà unes vacances al fill o li comprarà un cotxe o qualsevol altre història i deixarà l’empresa en mans dels que saben com va una empresa... a vegades la democràcia és un luxe que no ens podem permetre, està bé com a joc de sobretaula però quan van mal dades...”, vaig somriure aixecant el got, total com a molt dirien que era un vell xoxo tot i que tenia la clarivitat que mancava a tots els de la taula, aquí el jovenet va saltar “Si, si, un govern de tecnòcrates, un govern dels bancs...”, el vell quasi que s’ennuega i jo ja patia per les seves cada cop més freqüents pèrdues de memòria que feien que el tipus hagués de beure a cada poc, i va contestar... “Aquí hi ha el seu poder, els podeu nomenar bancs, mercats, poder financer, organitzacions ocultes, el xoxodtprima o com vulgueu, però en el fons són força més propers i coneguts, són senzillament els que tenen, i que tenen quelcom en comú tan visquin a Xina, França, Berlin o a Castillejo del Montalaz, i és que volen seguir tenint, i aquí la seva força mentre tots teniu idees diferents ells en tenen una de sola, ser igual o més rics encara, i no tenen ni escrúpols ni morals tal com les enteneu, i això si, si tenen quelcom són recursos... així que el millor invent va ser crear ents que ningú pot veure però als que tothom pot criticar per tal que ells segueixin fent el que saben fer, enganyar i fer-se més rics...”, “I si és així que podem fer?” va dir el jove cadell, i el vell li va contestar resignadament “Matar al teu pare i repartir el que té, perquè ell no ho farà i si descobreix que tu ho vols fer et matarà a tu...” tots els de la taula van callar, finalment el jove va dir “Va avi quines pensades que tens!” vaig somriure i encara més quan un de la taula que havia estat callat va saltar “Escolti pare no li doni idees al nen!”, aquí quasi que exploto aixecant la copa i brindant amb el vell, sinó fos per ells aquest món seria força més maco estèticament, més maco i més merdós moral i èticament...

entrada 989-2 (any 3)

2011-11-17T15:45:00.001+01:00

Avui tocava fer el cafè sol, prendre taula i mirar al voltant, veure la fauna humana en el seu més ampli sentit, tota confiada creient que aquell que se’ls mira no deixa de ser més que un pobre desgraciat que ha caigut per accident en aquell edèn on fan la seva vida social... tenia davant meu una taula on la quantitat de diners que tenien era directament proporcional als anys que sumaven i on les ganes de compartir-los era també directament proporcional als anys que els hi quedaven de vida... dels tres només una parlava amb un francès decent, la resta atemptaven la llengua de Moliere amb aquell inevitable accent de català que fa que més d’un francès molt educadament et digui que no t’esforcis i que li parlis directament en anglès, i això provenint d’un francès ja és... ha estat aleshores quan ha entrat en Jacob, el tipus m’ha vist però ha estat interceptat pels de la taula que es veu que eren grans amics dels seus pares, ells els ha atès educadament tot responent de forma neutral a les seves preguntes i ha seguit el seu camí sense dir-me res i tot sense poder evitar un somriure; encara recordo el dia que el pare del Jacob em va comentar que tenia un problema amb el seu fill, el tipus era genial, ara bé, el fet de no aprendre a comptar fins a tres feia que les seves explosions de caràcter li portessin forces problemes, el pare em comentava que a més anaven a més en nombre i potència amb el pas dels anys, tot demanant-me si hi podia fer res al respecte, vaig somriure tot quedant amb ells dos, no em va costar fer-lo saltar, dos petites observacions i el tenia encès a escassos centímetres de la meva cara i fent que el que m’hagués rentat la cara pel matí fos un acte del tot inútil... li vaig dir al pare que ens deixés, un cop sols li vaig dir “Suposo que et diran que has de canviar que has d’evitar aquests atacs que tens... doncs mira, no ho has de fer, perquè aquesta és la teva potencialitat, i negar la potencialitat que tenim tot intentat de canviar-la ens torna inútils i ineficients, perquè competirem amb d’altres que tindran en el que volem aprendre la seva potencialitat, el que has amb els teus atacs és acumular-los, centrar-te, potenciar-los i focalitzar-los, per deixar-los anar en el moment just, només has d’aprendre a tenir un xic de paciència... fa temps un artiller em deia que l’important no és disparar o la cadència de foc, l’important és disparar quan toca i on toca...”, el tipus em mirava sense entendre massa bé el que li estava dient, així que vaig decidir baixar el llistó “Mira, és com un futbolista, no farà més gols per estar xutant tota l’estona a porteria, el que ha de fer és esperar i xutar just en el moment oportú, l’oportunitat més la potència són imparables”, el tipus seguia amb la seva cara, i vaig baixar encara més el nivell “Escolta xatu, pots ser el paio que folla millor del món, però com no et treballis les titis abans de demostrar-lis les teves capacitats poc els hi demostraràs, i passaràs de ser el tipus que folla millor del món al tipus que es fot més palles del món...”, ell va anar posant-se cada cop més vermell i li va costar dir-me “Em prens per imbècil, no? crec que t’he entès des del començament...” “Segur?” ell va estar a punt de saltar, però es va aturar i va somriure “Si, segur...”, ha estat una de les lliçons més ràpides, i de fet moltes vegades la quantitat i duració de les lliçons venen determinades per la pasta de l’alumne, doncs res, que avui el tenia a la barra tot dinant i al vells davant, quan marxava un dels vells li ha dit a la cambrera que els cobrés i de pas també cobrés al Jacob que el convidaven, la cambrera els hi ha dit “Ho sento, però el Sr. Jacob els ha convidat i ha pagat...” , el ell s’ha qeudat parat per encabronar-se i no he pogut somriure tot pensat que ella si que podia convidar, ara bé, a ell no el podien convidar, i ha acabat amb un “Si és qeu no es pot ser vell” i la seva parella amb un somriure delator li ha constestat “Primer el pare i ara el fill... si és que no aprens”, ahhhh i el molt cabron a mi ni el cafè.... si és que no hauria de ser tan bon professor...

entrada 989 (any 3)

2011-11-17T14:52:00.001+01:00

A vegades a aquest vampir li agrada abstreure’s de l’inevitable fet de tenir d’estar rodejat d’humans, abans tenia la mania d’anar a aquells llocs on encara no hi havia arribat la “civilització” tot i que quedava sorprès com aquells que tenien menys civilització acostumen a comportar-se de forma més civilitzada que aquells que en van sobrats de la mateixa... a aquells llocs on tampoc es preocupaven massa de sortir-se se la seva rutina perquè entre altres coses ja en tenien prou amb aquesta rutina, doncs res, portava uns anys convivint amb una tribut amazònica, uns paios que no deixaven de ser més o menys imbècils que la resta dels humans però que almenys no molestaven massa, encara recordo al pobre bruixot de tribu qui un dia tot fumat em va dir “Algun dia salvaràs aquesta tribu...” vaig somriure i ell va seguir “Estrany destí per un diable com tu, però algun dia ens salvaràs...”; em van arribar notícies que a la vella Europa les coses no anaven del tot fines, un dia estava en el poblat quan vaig veure arribar tot un reguitzell de capullos blancs aka “els elegits dels deus”, no em va costar reconèixer el seu idioma, els tipus ens van agrupar a la plaça del poble quedant sorpresos de veure’m entre aquells salvatges, aquí va ser el cap qui els hi va dir que m’havien trobat de petit i que m’havien pujat com un més de la tribu, un dels tipus uniformats se’m va acostar mirant-me divertit i deixant-me anar floretes en el seu idioma, suposo que deurien creure que tothom entenia i podia parlar l’alemany, em vaig quedar callat perquè el tema prometia, un cop ens van tenir a tots reunits van arribar els capitostos, no vaig poder més que admirar els uniformes que portaven i les calaveres que hi havia en els colls dels mateixos, qui deuria ser el que manava va somriure al veure’ns, darrera seu va sortir una dona qui ens va mirar quedant-se sorpresa al veure’m, un cop explicada la meva presència la tipa se’m va acostar “M’entens?, saps el que t’he estic dient?” aquí vaig decidir intervenir allargant la mà per sobar-li un pit la castanya d’un dels soldats va ser immediata i em vaig veure a terra mentre els de la tribu reien, la tipa em va llençar una puntada força contrariada “Definitivament no deixa de ser un salvatge més...”, ens van fer formar i allò va començar a deixar de ser divertit, van fer passar a uns quants que van carregar en camions i vaig entendre que els portarien a diferents camps de treball per tal d’obtenir recursos naturals, un va intentar fugir però el van abatre amb un tret veient la cara de sorpresa un dels tipus ens va dir “Tinc el poder del llamp i del tro!”, els de la tribu ho miraven sense entendre com havia caigut el seu company, quina estranya màgia era aquella que permetia matar a algú amb un bastó a tall de sarbatana però sense necessitat de bufar i més encara, d’una forma tan ràpida que no hi havia fugida possible i a una distància força superior a la que es podien imaginar, alguns van començar a preguntar en veu alta si aquells no eren més que els enviats pels Deus per castigar-los, tot i que ells mai havien deixat de venerar-los... vam anar passat i quan em tocava pujar al camió la tipa em va aturar “A aquest deixeu-lo aquí...”, el soldat em va separar tot portant-me cap un altre grup “Com vulgui, ja vec que li ha agafat afecte al mono blanc aquest...”, al que ella va respondre “Ja veure’m si li queden ganes i mans per ser tan mal educat...”

entrada 988-2 (any 3)

2011-11-16T15:53:00.001+01:00

En Iuri era un soviet amb totes les lletres, i quan el vaig conèixer encara donava un cert orgull dir que un era fill de la gran mare russa, el tipus es guanyava la vida com a pilot d’una d’aquelles línies aèries que no surten per enlloc, es dedicava a portar allò que algú havia venut (tot i que no es podia vendre) a qualsevol país africà a canvi de retornar amb l’aparell ple de recursos naturals, en aquell temps Àfrica era dels russos com ara ho és dels xinesos,tot i que els seus habitants saben que per molt que es vulgui Àfrica sempre serà massa Àfrica per un sol país... en Iuri no feia preguntes, senzillament pilotava, cobrava i s’emborratxava, força soviètic en poques paraules, com ell em deia “No ens han ensenyat a fer preguntes o qüestionar-nos els que fem, ens han ensenyat a fer-ho i ja està...” deia tot aixecant el got de vodka i bevent-se’l d’un glop (com ha de ser...), el tipus una nit de certes confidències em va dir “Quan a un no se li fa estrany imaginar-se a la seva parella follant amb algú altre es pot dir que està força cardat...”, sempre m’ha fet gràcia aquesta lògica soviètica, i la sensació de que tot i ser nacionals d’una de les grans potències sempre anaven mancats de quelcom, com si l’autoestima no el hi fos permesa i només pogués ser gaudida pels gran mandataris del partit, en un dels darrers aeroports on ens vam creuar el tipus tenia en semi-propietat una taula prop de la barra on hi havia una corredor aeri etílic constant entre aquesta i la seva taula, d’on les ampolles volaven i retornaven sense necessitat de cap torre de control, al seu voltant tot un reguitzell de noies de color que intentaven ser la més, més, de totes, aquella que s’endugués el premi gros (i el Iuri era força gros), el tipus em va fer un gest i em vaig seure entre tot aquell harem monocolor, el tipus va aprofitar per demanar una ampolla més i me les va anar presentant al que cada una d’elles anava dibuixant un somriure, mentalment vaig intentar catalogar l’edat que tenien i entendre com podia ser que els hi faltessin més dents que no pas les que tenien... en Iuri aquell dia estava escandalitzat de la situació de les dones allí, i allò venint d’un rus no va poder fer-me més que somriure tot pensant en que no són precisament un model a seguir el tipus em deia: “Ja ho veus, amb el temps un aprèn l’infecte dialecte (per dir-ho d’alguna forma) que parlen aquesta panda, i una de les tipes li deia a la seva companya: no fotis que només volen follar?, i no s’emborratxen?, i no ens pegaran?, van mínimament nets?, no ens violaran?, i a més ens pagaran per fer-ho?, definitivament els Deus ens han somrigut...”, vaig somriure, pels segles que porto en aquesta merda de món sé que no es pot lluitar contra els elements, bé corregeixo, es pot lluitar contra els elements, el que no es pot esperar és guanyar-los...

entrada 988 (any 3)

2011-11-16T11:00:00.001+01:00

Avui mentre fèiem el cafè el bo del Josep ens ha explicat la darrera “disfuncionalitat social” que ha patit, doncs res, que el tipus aquest matí al obrir la nevera ha observat com l’excel•lent compra de “Compri quatre i paguin dos” de pasta fresca que va fer ha servit per tal que tres dels quatre envasos estiguessin a punt de caducar, i el tipus amb un atac de falsa solidaritat els ha agafat i ha decidit portar-los a un banc d’aliments (segons ell encara tenien 2 dies de vida, més la que se’ls hi vulgui donar en “gràcia”), així que ja el veieu en el banc d’aliments bossa en mà i mirant de no agafar res dolent en aquell antro, ara bé, el millor ha estat quan se li ha acostat una joveneta qui li ha preguntat “Tu diràs?”, ell ha trigat a contestar després d’aquell atac de tuteig a primera hora del matí, tot i així i després de superar-ho li ha explicat el tema allargant la bossa amb el menjar, la noia se l’ha mirar i li ha dit “Escolta que et penses que és això?, que aquí la gent menja el que vosaltres no voleu?, que els hi donem sobres? Mira igual ens podries portar el que vas tirar ahir per sopar!, si vols col•laborar ens has de donar el teu compte corrent i fer una aportació o bé anar als centres que tenim seleccionats i comprar el que ells et diran que necessitem...”, en Josep ha trigat uns segons a computar, processar i entendre tota aquella informació, ha somrigut, ha donat les gràcies per la informació i ha sortit del antro tot llençant el menjar en els diferents contenidors (ell està plenament conscienciat amb el tema del reciclatge), i mentre m’ho deia m’ha dit “Mira, m’ha vingut al cap el Guille i el seu famós “I zi mejor la pateo”...”, aquí ens hem fotut tots un fart de riure, han arribat els segons cafès i una de les cambreres que ens atén i ens pateix al veure el Josep li ha dit “Ep mestre, que vàreu dir que un dia m’explicaríeu el tema aquest de la cosina de risc...”, el Josep ha somrigut amb complaença al veure aquell petit intent de coneixement (tot i que d’on venia era un gran intent, tal com deia aquell; tot és relatiu...), i li ha dit “Per començar la cosina de risc és la d’aquest, que en veritat és una cosina de molt alt risc...” (riures generalitzats a la taula i la cambrera baixant la mirada), ell ha seguit “El tema és que tota la Unió Europea actua com si fos una comunitat de propietaris, diuen que viuen en un mateix espai tot i que a casa seva tothom fa el que li rota, i com et pots imaginar, hi ha famílies que guanyen més que les altres i tenen una casa millor moblada i adecentada que la de la resta... això si, tots paguen les despeses de comunitat i quan algú no pot, ja hi ha els veïns amb més pols econòmic que fan el pagament tot esperant que els veïns pobres a canvi els ajudin en alguna tasca de veïnatge i els hi cedeixin el pas a l’ascensor, i de pas no toquin massa els collons, ara bé, imagina per un moment que cal demanar un préstec important per exemple per reformar la façana de l’edifici, aquí entra la figura del Banc que serà aquell qui deixarà els diners, el Banc es reuneix amb cada veí i veu amb bons ulls deixar els diners als que en tenen perquè sap que cobrarà, fins i tot els que en tenen podrien pagar la seva part sense endeutar-se, així que per aquests el Banc no té cap problema de deixar-lis els diners, ara bé... i pels altres?, bé el banc els anirà catalogant i anirà fixant un interès que hauran de pagar pels diners en funció del risc de cada família, fins i tot es podria donar el cas que el banc no volgués fer cap préstec a alguna família de la que conegui les seves dificultats per arribar a final de mes, així doncs per fer la reforma de tot l’edifici (ja no parlem de fer-la només per aquells que obtenen els diners), els rics hauran d’agafar responsabilitats i avalar als que no tenen tan, però això alhora fa que la seva posició també es vegi compromesa davant aquestes noves responsabilitats que van agafant, el que fa variar el seu risc fent-lo més alt i fent que la seva posició ja no es vegi tan segura davant els altres...” la noia el mirava amb els ulls oberts i li ha preguntat “I així? Quina solució té això?” el Josep ha tornat a somriure “O bé donar el valor que hauria de tenir la comunitat de propietaris i que sense fer massa soroll exterior per si feina interior solucioni el tema de les reformes, o que s’accepti la veritat universal de que els rics només poden viure amb rics i els pobres amb pobres... i que els primers poden fer les reformes a casa que vulguin i els segons els hi toca viure on poden...”, “Ara ho entenc una mica més...” ha dit ella amb un somriure que li ha durat el que ha trigat en Josep a contestar “Doncs hauries d’estar contenta que això en tu ja és molt...” la tipa ha marxat cagant-se en tot i ell ha dit mirant-nos “Algú sap perquè s’ha enfadat?...”

entrada 987-2 (any 3)

2011-11-15T16:30:00.001+01:00

Darrer dia de classe, avui tocava examen, amb el temps havia arribat a creure que putejant el personal amb exàmens difícils acabaria per no tenir feina i no em tocaria anar a perdre el temps intentat instruir a aquells que senzillament volen una nota i justificar l’estona que perden per qualsevol aula, però heus ací que encabronats hi ha un grup any rere any d’irreductibles imbècils que venen a classe i a més es presenten a l’examen, i sé que si baixés el nivell es molestarien, perquè tenen clar que en aquest cas aprovar l’examen demostra no tan sols que un té la capacitat d’empollar i memoritzar, així que després de repartir-los i molt acadèmicament dir que els podien girar hi ha hagut les primeres cagades en tot i com s’han aixecat els que han vist que la probabilitat en segons que, pot ser de tot menys probable, per la resta els hi he advertit que només hi ha quelcom que em molesti més que una demostració d’ignorància com és el no presentar-se o sortir donant l’examen en blanc, i és que em facin perdre el temps fent-me llegir el que ja sé o el que no és..., de fet lo de l’examen no deixa de ser un putu pariplé, des del primer dia i cop d’ull un ja té clar els que valen la pena de ser salvats dels que senzillament es poden deixar en el mar de la vulgaritat, bé, més aviat oceà de la ignorància que ens rodeja, i el divertit és que no cal preocupar-se que copiïn, cap dels cadells presents deixarà que ningú li prengui la seva parcel•leta de sapiència sota perill de quedar com a més tonto que l’altre, i el tema de copiar d’apunts o d’altres elements queda descartat per la pèrdua de crèdit que denota davant la resta... i de fet, i quan en un examen el que es mira és la comprensió i la capacitat més que no pas la memorística com si els hi vols deixar accés a la wikipedia... per acabar d’arrodonir-ho i demostrar la possibilitat de la quadratura del cercle, els hi he dit que tot preveient com aniria el tema els hi escurçava un xic el temps de l’examen ja que havia quedat per fer un cafè i ells s’han queixat el que ha fet que els hi recordés que estaven perdent un temps preciós (bé, si el podien fer servir per fer quelcom) mentre es queixaven, tot mirant a aquells que sense queixar-se estaven ja en l’examen, i a qui segurament els hi sobraria temps mentre que aquells que es queixaven ens hi mancaria, perquè encara n’hi ha que creuen que el coneixement apareix amb el pas del temps... i després de patir els monstres ha tocat el cafè, el tipus m’ha explicat la darrera que li ha passat i quasi que fem que ens fotin fora de la cafeteria, em deia que feia res havia tingut davant seu una noia jove, el seu pare i la seva mare, i que la tipa deia no trobar-se bé (vegis tipa per noia jove), després de les proves (per justificar un diagnòstic que el tipus tenia clar) els hi ha donat les felicitat tot dient que serien avis, el pare no s’ho ha pres massa bé i la noia ha dit que era impossible que ella... (aquí el meu amic se l’ha mirada de fit a fit tot pensant “Va tingues collons, millor dir ovaris, de dir que no has fotut un putu polvo, va, va...”), tot interromput pel pare que ha començat a cridar “El mato, el mato!” i la mare que intentava posar pau, i heus ací l’excusa de la noia “Ara que hi penso... a l’estiu vam estar a la platja i un cop a l’aigua ell em va dir que anava molt calent, jo no vaig voler fer res, però ell es va fer una palla dins el mar davant meu... no sé, igual ve d’aquí...”, el meu conegut quasi que es mor de riure allí mateix o explota tot intentant aguantar-se, ara el millor ha estat la cara de la mare tot preguntant “Doctor vostè ho creu possible?”, ell s’ha posat seriós tot preguntat “Es diu Rambo?, John Rambo el noi?” i ella ha respòs, “No, es diu Net Ramo-net...”, aquí ja no ha pogut més i ha sortit del box sense aguantar-se el riure, tot pensant que almenys esperava que la tipa s’ho hagués passat bé follant i que com sortís un nen/a com la família els seus deixebles professionals tindrien l’espectacle assegurat pels anys venidors....

entrada 987 (any 3)

2011-11-15T14:56:00.001+01:00

Hi ha països de pandereta, de pandereta i paxanga si em deixeu donar la meva opinió, avui escoltava “l’atracament perfecte” que han fet uns tipus al vostre país, d’on s’han endut forces quilets de droga, i el divertit del tema ha estat el detall que en feia el periodista a llegir i riure: “la droga estava en una dependència que depèn de la policia nacional tot i que qui l’havia incautat era la guàrdia civil (si, si, els del “A ver la documentasionnn lo papele del camion”)..., a seguir, per manca de recursos la policia nacional té subcontractada la seguretat de l’edifici a una empresa privada, qui només vigila de dilluns a divendres i en horari d’oficina, la clau es troba en un edifici a uns centenars de metres sense cap mena de vigilància (fora dels horaris de la vigilància pactada), i clar, els lladres van anar fora d’hores d’oficina (valents esquirols com dirien alguns) i després de recuperar-se del riure i la sorpresa van buidar el local de droga (eisss un favor que van fer que no sabeu el que pesen els sacs de droga i perquè? Per acabar cremant-los, deixa, deixa, que si et fan la feina...), i encara van tenir esma d’agafar el disc dur on hi havia les imatges captades, que em suposo que estaria en una habitació del mateix edifici amb les portes obertes i un cartellet amb una fletxa on es podria llegir “kopia zeguridad aki...” per tal que el tipus que en fa la revisió (i ja és suposar molt que algú foti una revisió de tan en tan) les trobi sense masses problemes... ara bé, que a tot arreu couen faves, perquè avui mentre retornava de les classes (i ja us explicaré), he vist un accident on un pobre paio amb moto ha patinat i un cotxe l’ha picat, doncs res, en poc menys de cinc minuts hi havia els putus Hombres de harrelson (TJ on the roof) allí fotuts, tres cotxes de la policia, més una furgona dels bombers, més una ambulància mentre una altra de medicalitzada s’obria pas a toc de clàxon, i el divertit era veure el paio assegut a terra amb la motoreta damunt la cama amb cara espantat pensant “Em moro, segur que em moro, sinó ja m’explicaràs...”, i el polis tot mirant-s’ho intentant recordar el protocol a seguir (segurament aquell dia van fer campana) mentre discutien si calia o no, intubar-lo i fer la maniobra de recuperació Schwat-Hendersson (un ha dit que igual si li trencaven la cama sabrien que fer, que ell lo de fer torniquets i immobilitzacions li sortia de nassos), i el tipus allí assegut mentre se li refredava el cul i que segurament acabarà amb un encostipat que ja sé sap que el pitjors venen via rectal... i ull, que no es podia tocar la motoreta no fos que s’empitjorés la situació del paius, si com deia un conegut meu “No sé que és més trist, si morir per inacció del personal o fer-ho per una sobre acció dels mendes lerendes...”, i tot això mentre a la prima de risc “se le vaaaaaa la cabechaaaaa”, si com em deia avui un paio “No és que se’n vagi el món a la merda, perquè sempre ho ha estat a la merda, el problema és que ara a algú se li ha passat pel cap el tirar la cadena i ja t’hi pots posar bé que venen corbes...”

entrada 986-2 (any 3)

2011-11-13T23:35:00.001+01:00

Sense ànim de generalitzar si em preguntessin a que sonen els diumenges per la tarda molt possiblement diria que tenen un so semblant a aquest… un so on pots arribar i agafar per sorpresa a la teva parella, un so que et permet fer l’imbècil amb passes de salsa i que el ritme et deixa fer les correccions adients per no quedar en ridícul, i més quan un és coneixedor que si algú acaba per trepitjar a l’altre serà aquest pobre vampir que per molts segles que porti per aquest món sempre se li han resistit els balls tribals com aquest… i et mires i somrius tot pensant que molt possiblement qualsevol voyeur accidental acabaria per creure que estàs més tocat del bolet del que un pot arribar a pensar, però tot mirant a la teva parella rius pensant que igual tu no ets l’Astaire tot i que ella en tingui força de la Rogers, et retorna el somriure i pots notar com els seus peus quasi bé no toquen el terra, a ritme de la música es va animant sense deixar-te massa en evidència i tu recordes llocs i cares i més encara recordes situacions que has viscut amb ella o sense ella (tampoc cal ser egoista), i ella no deixa de somriure suposo que deuria desitjar que tots els diumenges acabessin d’aquesta manera, fent passes impossibles pel menjador tot intentat evitar els mobles que com a ballarins maldestres s’han proposat de trencar el moment, ensopegues amb una cadira i la teva parella deixa anar un “Ho sento Sr. records a la seva senyora…”, i et fa sortir un somriure, molt possiblement hi ha hagut molta merda abans i més que n’hi haurà després (un fet inherent al viure amb humans), però te n’oblides i et centres en la música, ella et pica l’ullet “Mortal a l’aire?” tu mires el sostre que sembla força més baix que de costum i et preguntes si és perquè estàs volant i contestes “Millor ho deixem per un altre dia…” que no és qüestió d’acabar a urgències i tenir d’explicar quelcom que ningú es creurà… i aleshores tu recordes el dia que la vas conèixer el posat de dur que vas fer i com ella va somriure, el mateix somriure que ara dibuixa com si el temps no hagués passat per ella, notes el seus cabells movent-se al ritme de la música tot i el temps et sembla que fa un xic massa de calor i és que després d’uns segles un ja no està per masses balls… ella somriu amb els darrers acords de la cançó “Tot un plaer cavaller” et diu mentre es va separant i veus com la mà que la tenia agafada queda orfe “Li apunto un ball a la meva llibreta social…” et diu amb un to burleta mentre es fa fonedís, i és aleshores quan un agraeix que tot i estar sol sempre quedin els fantasmes per fer-nos companyia, somrius i li dones de nou al play, aquest cop sense partenaire de ball i la cançó ja no sona igual, les situacions només es viuen una vegada diuen, les repeticions no deixen de ser això repeticions…

entrada 986 (any 3)

2011-11-13T11:29:00.001+01:00

Ahir tot sopant algú va treure el tema que no fa gaire un cos celeste va passar força a prop de la Terra, i de com els mitjans de comunicació no se n’havien fet ressò fins que quasi el teníem a sobre, un dels que hi havia al sopar està un xic posat en temes de seguretat i gestió de desastres a nivell de Govern, i va anar responent amb evasives tot dient que en passen forces i que no cal alarmar a la població, quan ja estàvem un xic més perjudicats per l’alcohol i algú va tornar a treure el tema no vaig estar de dir-li “Perquè no els hi expliques en que consisteix el Protocol de Grans Desastres Locals?”, el tipus em va fulminar amb la mirada tot i el seu estat etílic, i aleshores li van caure a sobre forces demandes dels presents que encuriosits volien sentir una d’aquelles històries que al cinema se’n diuen “Si te l’explico t’hauré de matar…”, el tipus va anar intentant amagar el tema tot dient que ell no sabia de que li estava parlant i era un poema veure com mirava a la seva parella qui el contemplava amb aquella cara “Vols dir que no m’has de dir res? So cabron”, així que un xic més d’insistència i algunes copes més i el tipus va arronsar les espatlles “Que consti que jo no us he dit res, eh?” i tots van fer un posat del mes transcendental i seriós per donar validesa a aquelles paraules (si al final no deixeu de ser més que una colla de nens amb pantalons curts…), i el tipus tot derrotat va començar “Sobre els anys seixanta es va detectar un cos celeste que podia impactar amb la Terra, i abans que em digueu que no n’heu sentit a parlar mai us diré que en els propers trenta anys hi ha de nou la possibilitat que ens torni a visitar, el tema va estar en que les principals nacions van decidir que s’hauria de crear un protocol per tal d’evitar o almenys estar preparats davant aquests incidents, es van reunir forces científics i personal de diferents agències i es van fer dos descobriments, el primer que el cos passaria a prop però no ens tocaria, i el segon la creació del Protocol de Grans Desastres Locals, el qual diu que en cas d’un gran desastre que tingui un àmbit local primer cal determinar a quina zona afectarà, es va dividir el globus terraqüi en tres zones, A, B, C, on cada una inclou determinats països, doncs bé, el protocol determina una sèrie d’actuacions a realitzar, però el que suposo que el cabron vol que us expliqui és que davant un gran desastre si aquest afecta a la zona C es va determinar que el millor era no fer res, que no valia la pena provocar un caos i incórrer en unes despeses per intentar evitar que el desastre es cobrés un elevat nombre de víctimes i causés una gran destrucció, de fet fins i tot alguns dels estudis es decantaven per creure que era del tot necessari aquesta “regulació” de la població i que era millor que fos en aquella zona que no pas en la d’un mateix, així doncs si el coi de planetoide caigués en una d’aquelles zones senzillament no es diria ni es faria res, es deixaria caure i després ens faríem d’or reconstruint la zona i això també s’aplicaria per qualsevol altre desastre natural…”, “Això t’ho has inventat, no?” va dir un dels presents mentre els altres reien del que feia dir l’alcohol “Coi si no ens ho vols explicar no ens ho expliquis però no ens venguis aquest sopar de duro!”, vaig somriure i ell també, de fet ho teníem clar que ningú se’l creuria, i no perquè no puguin fer-ho, sinó senzillament perquè no volen fer-ho, força catxondo aquest protocol que els americans han rebatejat com a “Lie and hide”

entrada 985-2 (any 3)

2011-11-12T22:20:00.001+01:00

Vagi per endavat que gràcies a:
Això
Això
I això…
Un pot afirmar que definitivament hi ha vida després dels coldplay, i ara no me siguin cabrons i no me’ls esbombin que faran que perdin el seu encant, i si, el cantant perd oli, però tb ho feia el Morrisey, Suede, i forces d’altres aixina que caps quadrats poc tolerants amb aquells que us deixen més noies per a vosaltres ja podeu fotre el camp a tall d’això…, doncs res, pels que us heu quedat, gent força tolerant i comprensiva (que la veritat no sé que collons hi feu aquí vagi per endavant), doncs seguirem… això, que hi ha vida després dels coldplay, avui he entrat al local on estava sonant això m’he acostat a la barra amb un somriure “No fotis que estàs enamorat” li he dit al cambrer “Te’n pots anar a la merda…” m’ha contestat ell de la forma més sentimentalment pura que un es pugui imaginar, poc després ha sonat això el que m’ha fet somriure un xic més, estava assaborint la copa, tot pensant en el que anava a passar, sempre m’agrada quedar en llocs que conec i presentar-m’hi un xic abans, està bé allò de formar part de l’atrezzo, et permet de passar més desapercebut, l’he vista entrar m’ha buscat mirant el rellotge ha rebufat una mica i aleshores s’ha quedat estorada al veure’m a la barra, un somriure i se m’ha acostat, he pensat mentalment tot el que li diria i el que ella em contestaria, jo diria una mentida per tal que ella em pogués contestar amb una altra i no es sentís violentada al fer-ho, al final d’allò anava el tema, m’ha somrigut mentre li demanava que volia prendre, ella ha somrigut “No sé, el que sigui normal prendre aquí…” el cambrer ha renegat i jo he deixat escapar un somriure, la tipa ha tossit després del primer glop, i el cambrer no s’ha pogut estar “Qui no sàpiga beure no ho hauria de fer…”, l’he excusat mentre ella m’explicava qui no era i jo posava cara d’interessat, ella al final ha deixat escapar un gest “Et dec estar avorrint no?”, “Podem continuar si vols una estona més, o anar directament als serveis, pots triar el de nois o el de noies?” ella m’ha mirat escandalitzada quan la brillantor del fons dels ulls em retreien que hagués trigat tan en dir-ho, l’ha agafat de la mà i ella s’ha deixat dur, un cop dins dels serveis se m’ha llençat al coll, suposo que es volia sentir desitjada, volia sentir-se viva, volia sentir-se com volia i no pas com se sent, li he obert la camisa i ha quedat al descobert la seva roba interior mentre ella em mossegava el coll, l’he girada de cara al mirall, mentre li pujava la faldilla i li apartava el tanga, feia estona que estava molla, li he passat el dit pels seus llavis vaginals i els hi he acostat a la boca ella els ha llepat mentre la penetrava per darrera, li he estirat el cabell fent que aixequés el cap i es veiés reflectida al mirall, la seva respiració s’accelerava i anava deixant una bruma en el mirall que apareixia i desapareixia en funció de la seva excitació, per un instant he pensat en la seva cara de sorpresa si li encastava la cara contra el mirall, segurament allò si que la sorprendria força més que un polvo amb un desconegut en uns serveis, però no era tarda per fer coses noves, ella ha accelerat la respiració mentre es mossegava el llavi, li ha fallat una mà i ha quedat amb la cara contra el mirall, quasi bé que podia veure com em mirava, el que m’ha deixat un xic descol·locat, he accelerat el ritme fins que ella ha deixat anar un crit sec, he sortit just per tacar en blanc la seva pell, perles blanques en un mar de carn com podria dir algú, ella s’ha girat abraçant-me i cercant els meus llavis, suposo que volia donar un significat a allò que no en té, un senzill polvo, ella no es sentirà millor passats uns minuts ni jo, perquè ningú és més o menys per follar, tot i que dona per un post… un cop sortint del servei sonava això…

entrada 985 (any 3)

2011-11-12T12:10:00.001+01:00

Avui he fet un acte de constricció i penitència anant a comprar i deixant el dissabte lliure a la mucama, i no deixa de ser divertit de sortir del cotxe escoltant això i entrar en una botiga on hi ha això, i sense comptar la cara de la tipa que ha vist com el seu cotxe no entrava on el meu, no he pogut estar-me de dir-li “Ja ho veu, a vegades la mesura si que importa… (sempre m’han dit que la capacitat del cotxe en un home és indirectament proporcional a la seva capacitat sexual, ara bé, no sé com agafar-ho això en el cas femení… no sé si la potència del cotxe en aquest cas és directament proporcional a les ganes femenines de tenir polla)”, doncs res un cop dins de la tenda i tot esperant que em toqués he escoltat com dos menopausikgirls que no riotgirls (ja haguessin volgut elles) parlaven i se m’han caigut el kllons a terra quan una li ha dit “Doncs hauries d’anar a veure el meu dietista, ni Gukan (suposo que deu ser el fill dietista del Goku o era el Dukan a qui volien nombrar) ni res, ell et fa les dietes segons el teu caràcter, perquè diu que cada aliment complementa un punt del nostre caràcter, així que depenent dels instints primaris que ens dominin hauríem de menjar, i de fet engreixar-se no és més que menjar allò que va en contra del nostre caràcter, per això a vegades si abusem d’un menjar ens sentim malament…”, ole, ole, valents ovaris, i suposo a més que les tipes tenien estudis, un monument se li hauria de fer al tipus aquell per convèncer al conjunt de lloques aquelles de imbecil·litats com aquelles, això o les ganes i necessitat de trobar solucions d’algunes, però res, que l’altre no s’ha estat calladeta, que quan li ha tocat la tanda ha dit “Un kilo de carn picada…” i quan la dependenta anava a agafar la safata amb la carn picada li ha dit “No n’hi haurà un kilo no?”, “No, però ja n’hi faré més…” la tipa aleshores ha clavat la mirada a la dependenta i després ha mirat “dissimuladament” a la resta del personal, en un intent de transmetre mentalment “Mira guapetona la merda carn aquesta que a saber qui hi ha respirat a sobre i que hi ha passat, els hi vens als giripolles aquests i a mi mes la fas de nou…”, la dependenta que ha captat les ones telepàtiques li ha dit “Vols que te la faci ara mateix?” i la tipa amb un posat derrotat dient-li “Dona, si no hi ha més remei…”, ole, ole, ole, plas, plas, plas, amb les mans i les aletes del cony quasi que miro les monedes que tenia a la butxaca i els hi llenço en un intent de pagar l’impagable numeret que havia vist… tornar al cotxe i després d’agafar aire passar d’això a un altre local on s’estava escoltant això, i on després de comprar al arribar a la línia de caixa la tipa em diu tota convençuda “Té nens?”, l’he mirada sorpresa veient el seu intent de màrqueting agressiu de voler-me encaixonar un fulletó amb les darreres pensades (i esperances de certs pares) per entretenir la panda gremlinskbrons que algunes han cagat en aquest món (eisss, que és pura estadística no tots els xurumbels poden ser uns angelets alguns fills de puta hi haurà d’haver, i si, sempre us toquen a vosaltres…), i no he pogut estar-m’hi de dir-li “Miri, si volgués ser desagradable li diria que m’encanta intentar tenir-ne tot i que me n’alegro de fallar sempre…”, la tipa se m’ha quedat mirant i no he pogut callar “Tot i que amb vostè rien de rien no cal que pateixi…”, i un cop al cotxe de nou música…

entrada 984 (any 3)

2011-11-11T08:48:00.001+01:00

Aquest matí mentre anava a la feina he vist l’escena del dia (el que fa que la resta del dia no esdevingui més que tot un seguit de fets més o menys avorridots...), doncs res, anava cap a la feina i davant tenia un pare amb la seva filla de curta edat (curta edat no vol dir ni que fos tonta ni que no pogués parlar), i mentre caminaven el progenitor enxampa visualment a una jamelga que tota curta (d’ornaments materials, que ella era força llarga) se’ns acostava i deixa anar un “Ossssstia, putent, putent!”, i el gremlin que el tenia enxampat de la mà es frena i ell quasi que li arranca el bracet, es gira i ella li pregunta “Papa, què has dit?”, i heus ací que la unineurona del tipus s’ha tingut d’aixecar de cop amb llums vermelloses i sons de clàxon d’emergència davant aquella situació, ell tot agafant aire li ha dit “Putent, petitona li he dit putent... la noia es Putent per part de mare i Potent per part de pare..., per això li he dit Potent Putent, i quan siguis gran sabràs que les “o” i “u” al ser àtones tendeixen a confondre’s...”, la nena se l’ha mirat mentre veia passar la noia qui li ha llençat un somriure (sempre m’ha estranyat i m’ha deixat confós com totes les dones llencen somriures al nens i nenes sempre que no siguin seus, suposo que deu ser en plan “Au, una altra que ha parit, doncs que es foti i s’engreixi una truja, que el meu xoni és unidireccional i només d’entrada”), doncs res, que el pare ha observat la seva filla i després de veure com aquesta s’ha fixat en un colom que passava per allí ha respirat tranquil tot pensant i anotant mentalment que caldria que comprés un caramel per tal que el monstre en un atac de sinceritat no se li passés pel seu caparró de dir-li a la mamà l’estranya combinació de cognoms que tenia la noia amb la que s’havien creuat aquell matí, amb tot, el tipus ha acabat per dibuixar un somriure, total que li podia passar si la seva parella se n’assabentava?, que el deixés sense follar una temporada (ell ja no recordava el darrer cop que se l’havia follada, el que el va torbar, ja que no sabia si això era bo o dolent), o igual li demanés el divorci; i aleshores tot començaria de zero i podria bavejar a gust davant de les descendents dels Potents Putents... el tipus s’ha girat i m’ha vist sense entendre el meu somriure, era com tots els humans un llibre obert que només cal llegir, com em deien fa temps “És fàcil entendre als homes, de fet són uns llibres oberts on només cal llegir, el problema està en que normalment la gent està molt més preocupada escrivint i llegint el seu propi llibre que no pas llegint els dels altres, i el molest del tema és que un ja sap el que diu el seu, però clar, com a bons humans un creu que el seu és l’únic interessant de ser llegit...”, suposo que amb els blogs podria passar igual, hi hauria aquells que llegeixen més els seus posts que els dels altres i els que un cop escrit el deixen en estat d’orfenesa i es centren en els cadells dels altres, deixant les vetes incestuoses per aquells que només es poden córrer al llegir les seves pròpies paraules...

entrada 983 (any 3)

2011-11-10T22:31:00.002+01:00

Avui no he pogut més que somriure al escoltar la notícia que un tipus havia tallat el cap de la seva filla (mentre una altra filla mirava la televisió… mostra inequívoca que la caixa tonta senzillament atonta…), i el tipus un cop feta la feina ha trucat a la policia tot dient que el Diable li havia dit que ho havia de fer (i en aquest cas si que l’ordre dels factors hagués alterat el resultat final…), home… que voleu que us digui, és pecar un xic de supèrbia creure que el propi Diable se’t pot aparèixer per demanar-te una cosa aixina, bé no deixa de tenir un cert equilibri còsmic que Deu demanés el sacrifici d’un fill i ara el Diable el d’una filla… però segurament el Diable estava posat en els somnis d’alguns enginyers tot ajudant-los a dissenyar vaixells que es diran titànic, o avions que es diran concorde que ja posats a liarla ell no s’hi fot per poc, suposo que hi haurà anat un diable d’escalafó baix que són els encarregats de fer aquestes juguesques i ara el pobre diable acollonit quan el cridin i li diguin “Piltrafilla, que qui deies que eres?” i el tipus cagant-se en tot i en el parricida que no havia tingut la boca tancada… i de fet i com em deia un dels que fa els tractes, avui en dia el tema està sembrat perquè els tractes surten com els caramels a la porta d’un col·legi, mai vint-i-un grams han estat tan poc valorats, i això que només s’ofereixen tractes a aquells que ja no han condemnat la seva ànima per accions pròpies que venen a ser bona part de la humanitat, com em deia el tipus “Si Deu hagués canviat el nom de les llistes i hagués posat les virtuts com a pecats i els pecats com a virtuts segurament l’espècie humana seria la més virtuosa mai vista… però al de dalt se li escapava el tema de la psicologia inversa, i no hi ha com dir-li a un humà que no faci una cosa per tal que la faci, i amb els segles cada cop ens costa menys de fer que acceptin, de fet tothom vol en algun moment quelcom: allargar la vida d’un familiar, diners, l’amor, qualsevol cosa, i és clar, si un sap buscar i demanar sempre hi som per fer realitat els somnis de la gent, de fet nosaltres senzillament oferim solucions… i clar, al final sempre toca passar per caixa, i ja ho saps, la casa mai perd….”, vaig somriure mentre pensava en quanta raó tenia, de fet he conegut poca gent que no tingui com a mínim una taca sobre la seva immaculada ànima, Deu us va fer imperfectes i us demana la perfecció en els vostres actes, suposo que en un intent de no superpoblar el cel, i ha acabat fent les delícies dels d’abaix que no paren de fer ampliacions de l’infern, de fet com em deia el tipus “Allò no deixa de ser com un Torremolinos o un Benidorm en temporada alta, i clar per tota l’eternitat…” només d’imaginar-ho tot i ser un vampir em plantejo si no val la pena començar a fustigar-me i mirar d’expiar els meus pecats, perquè si unes setmanes de contacte humà com l’expossat em carreguen ja no m’imagino uns mil·lennis… i de fet com acabava el tipus dient “Imagina, perquè tothom sap que no existim i que no és possible fer aquests pactes, però imagina que per un moment poguessis obtenir el que vols, i tot a canvi de quelcom que no saps ni si tens, de quelcom que no has demanat, de quelcom que no es veu, vaja de quelcom semblant a una compresa, i de fet amb el mateix pes vint-i-un grams, no em diguis que l’oferta no és temptadora…”, i és aleshores quan recordo a tots aquells intocables que misteriosament perden la seva “bona fortuna” i un pensa que Deu tot i ser burleta i astut no juga pas als daus…

entrada 982 (any 3)

2011-11-09T22:05:00.001+01:00

Fa poc em van titllar de “tecno-vampir” i recordant tot el que m’han dit al llarg dels segles no ha pogut més que fer-me somriure, el mateix que m’ha fet el llegir alguns dels posts del personal, perquè aquest anonimat que dóna això dels blogs fa que la gent vomiti o directament cagui totes les seves pretensions i opinin de tot (que està bé, el que ja no ho està no és opinar sinó voler imposar l’opinió d’un, perquè uno lo vale…), avui llegia a algú que es queixava que havia estat escoltant a dos paios xerrant (i no, no era el debat dels candidats), i que un cop acabada la conversa havia descobert esgarrifada que no li havien dit res per fer-li més fàcil la seva merdavida, que no hi havia hagut cap revelació divina en les paraules d’aquells escollits, suposo que després de moltes palles mentals intentant trobar paràmetres cabalístics en aquella conversa ho deuria deixar pel que era, una senzilla conversa… fa segles vaig escoltar a un mestre qui deia als seus alumnes “Veieu el camí que teniu allí al davant?” tots van fer que si, perquè a part de ser força visible la ferum que fotia matava, el mestre va seguir “Algú de vosaltres voldria acabar la seva vida recollint la merda que els cavalls van deixant?”, aquí els alumnes es van mirar i van dir tots que no, que ells estaven per fer coses més importants i intel·ligents, el mestre va somriure “Si ningú recull la merda del camí al final se’ns menjarà, així doncs l’important i el més intel·ligent és precisament treure-la…”; un altre estava despotricant contra els pobres imbècils que sota la màscara volen canviar el món sense caure en que el món els canvia a ells, doncs res, el tipus criticava que aquests eren víctimes de les seves pròpies necessitats i que amb el seu look estaven fent rics a precisament bona part de les multinacionals que criticaven, ainssss, ànima de cantaru… i tu? no contribueixes en el mateix?, i en el teu cas encara hi ha més delicte perquè tu estàs dient que tens la veritat absoluta que veus més enllà d’Absolom… i en canvi acabes com els que critiques, vaja com tothom, comprant el que tothom compra, menjant el que tothom menja, tenint el que tothom té i cagant com tothom… però res, podeu seguir escrivint les vostres palles mentals i sentir-vos força realitzats que segurament hi haurà gent que les llegirà i dirà “Poz zi que en saben aquests!”, i podeu tenir per segur que jo també us llegiré, perquè sense vosaltres aquest pobre i vostre vampir seria incapaç d’escriure aquesta merda blog… i per aquella que esperava escoltar com li solucionaven la vida… mentre esperes que et diguin que fer i com fer-ho et vas perdent tot el que et passa per endavant, però clar si quelcom falla sempre és millor poder dir que ha fallat el que ens han dit més que no pas allò que nosaltres mateixos crèiem…

entrada 981 (any 3)

2011-11-08T21:01:00.000+01:00

Avui al entrar a casa sonava això, i m’he trobat al Joash fent la bossa, “Un altre encàrrec?” ell ha forçat el gest “Si, ja ho veus, no em deixen descansar…” damunt del llit he vist el projectil “I ja té nom?” “Nom i cognoms…” m’ha contestat mentre el deixava dins de la bossa “De fet no vaig massa lluny d’on vaig estar el darrer cop”, “Al final sortiràs als llibres d’història” li he dit amb un somriure “Deixa, deixa… que surtin els personatges importants, i a nosaltres que ens deixin tranquils”, sé que no cal que li digui si vol que l’acompanyi a cap lloc, sortirà com va entrar, deixarà la clau damunt el moble i l’habitació endreçada, alguna nota d’agraïment (se li dóna millor escriure que no pas dir-ho) i un “ens veiem” al final… el seu destí tot i que no me l’ha dit m’ha quedat força clar, suposo que passarà de nou per la primavera nord africana i farà caure a qui li han demanat tot a canvi d’una retribució d’acord amb la feina, com ell diu “Fa temps vaig pensar en retirar-me, però aleshores vaig descobrir que si ho feia deixaria de ser útil als que em paguen, i no em va agradar massa imaginar el que pensarien si sabessin que ja no soc útil… molt possiblement aleshores esdevindria més problema que no pas solució…” així que el bo del Joash segueix acceptant encàrrecs, i mentre ell es preparava per marxar jo he retornat a la meva normalitat que avui estava destinada a donar de nou classes per tal de satisfer la pena que se’m va imposar, he estat observant als alumnes mentre acabava la classe que em precedeix, i no he pogut evitar un somriure al pensar quants d’ells seran el que volen ser i quants seran senzillament el que puguin ser, en com s’intenta allargar la fase de felicitat juvenil, l’intent d’evitar convertir-se en home/dona per no tenir de prendre les decisions que porta aquesta categoria; en la seva “volguda” ignorància de com funciona el món senzillament perquè ja els hi va bé tal com funciona, els he vist mirar i riure de la seva professora, sense entendre que només aquells que se’n surtin tenen una possibilitat a arribar a ser com ella, la resta esdevindran individus grisos i molt possiblement socialment acceptats, perquè per molt que ho negueu sempre fan falta tipus que arrepleguin la merda i netegin els carrers, tot i que suposo que fent gala de la seva solidaritat els cadells allí presents dirien un “Doncs que sigui qualsevol altre menys jo…”, un cop dins de la classe ha tingut lloc una situació divertida quan una de les presents m’ha preguntat “Ens podria dir com serà l’examen” “Aquesta no és la pregunta que vols fer” “No?” “No, el que tu voldries saber és el que posaré a l’examen més que no pas com serà, tot i que clar, aquesta pregunta no seria moralment acceptable…”, la resta de la classe ha rigut, i ella ha seguit després d’agafar aire “I que posarà a l’examen doncs?”, “Mira, us proposo un tracte, si voleu us dic que posaré però aleshores corregiré com ho hauria de fer i segurament no aprovarà ningú, o bé, puc no dir-vos el que hi posaré i corregiré de forma que algú pugui aprovar…”, el silenci s’ha imposat demostrant un cop més que a vegades val més la ignorància que el coneixement…

entrada 980 (any 3)

2011-11-07T09:40:00.001+01:00

“El problema dels polítics és que pensen massa en el seu país i massa poc en el país dels altres, tots s’omplen de pensar (que no de dir), “el meu país per a mi i Europa per la resta...” i així no podem anar enlloc...”, em va fer somriure aquesta frase i sobretot en boca de qui la deia, suposo que deu ser el fet que estigueu en plena campanya electoral i que a tothom li toqui aguantar els comentaris, observacions i anàlisi de qualsevol retardat que se les vol donar de salvador de la pàtria, quan qualsevol persona amb dos dits de coneixement sap que no es pot salvar la pàtria senzillament perquè ja no hi ha pàtria a salvar... i tot em va portar a recordar una història que em van explicar fa segles, em deien que en aquella època hi havia un rei a qui li arribaven històries cada cop més terribles d’un mag que vivia a les fronteres del seu regne, es deia que el mag a canvi de diners i altres favors podia fer emmalaltir i matar gent, podia fer perdre collites o fer que el llop (que feia anys que havia desaparegut, el que portava a creure que igual invocava quelcom pitjor que un llop) tornés per matar els ramats dels camperols, el rei no hi creia en totes aquestes històries però el neguit dels seus súbdits va portar-lo a intervenir, va reunir als seus cavallers i es va dirigir cap a la casa del mag, el rei tenia un únic fill que havia intentat protegir de tots els mals però en aquesta ocasió no va poder evitar que anés amb ells, de fet a la pròpia cort ja hi havia rumors sobre com algú que estava sempre sobreprotegit podria protegir-los a ells algun dia, i ell com a rei i com a pare no podia permetre aquests núvols de dubtes sobre el seu fill, el camí va ser llarg i el rei li va dir al seu fill que arribat el moment no intervingués sense la seva autorització, pel fill era tota una oportunitat de demostrar al seu pare tot el que havia aprés i retornar-li tot el que li havia donat en forma d’orgull que hauria de sentir al veure les seves gestes, un cop arribats a la casa del bruixot el rei va demanar a tothom que estigués vigilant, van caminar per diferents sales fins arribar a una de força gran, on hi havia multitud de símbols que eren desconeguts per a tots ells, allí al centre assegut en el seu tron hi havia el bruixot qui tenia dibuixat un somriure enigmàtic “I a què dec l’honor d’un visitant tan important?” va preguntar el mag sense deixar de somriure, “Maleït bruixot!” va cridar el fill del rei llançant-se contra ell, el mag va aixecar les mans i el fill va quedar convertit en un drac, tots els presents van deixar anar un crit, el fill es va aturar girant-se mirant al seu pare i companys, “Em sembla que el teu fill ja no és qui diu ser...” el drac va obrir la boca però només podia emetre grunyits, els soldats i el propi rei reculaven atemorits, però quan el drac se’ls hi va acostar un dels soldats li va llençar una llança que se li va clavar al pit, va ser aleshores quan van veure caure el drac convertint-se de nou en el fill del rei, aquest va avançar i abans que el bruixot pogués llençar cap encanteri més el va matar, no cal dir que el soldat que va llençar la llança va ser proclamat un heroi i com a tal va tenir una vida força breu, qui m’explicava la història em feia veure que la força del bruixot no era la de convertir algú en un drac, sinó la de fer creure a tothom que aquell noi era un drac, és impossible convertir a algú en un drac, ara és força senzill per segons qui fer creure a tothom que algú és un drac... i heus ací que tots aquests debats polítics que no penso escoltar us fan veure més dracs dels que realment hi ha...

entrada 979 (any 3)

2011-11-06T11:39:00.002+01:00

Primer no els va creure, li va costar entendre i ja no diguem comprendre i acceptar allò que li estaven explicant, igual en alguna de les malaltisses novel·les que tenien tan d’èxit, algú havia pogut escriure quelcom que es podia acostar ni que fos un xic al que li estaven dient, era de nit i passejava pels carrers mentre recordava el que li havien estat explicant “Ens trobem davant un dels perills més grans per la nostra espècie, un perill que podria significar la nostra extinció i no podem fer-ho públic…” el van acompanyar a una sala on hi havia tot un conjunt de pots on dins del líquid hi havia com uns cucs de diferent llargada, va ser acostar-s’hi per veure com aquell cuc que semblava mort es llençava bojament contra les parets de vidre… “És un paràsit, un paràsit que té als humans com a hostes, sap que és un hoste?, suposo que s’ho deu imaginar… doncs bé, tot i el seu aspecte aquest organisme ha aprés a passar de cos en cos aprofitant les relacions sexuals, on en el moment del clímax salta d’un hoste a l’altre deixant en l’antic hoste un ous que acabarà per donar lloc a un nou paràsit, i com es pot imaginar amb quelcom com el sexe pel mig segurament acabarà per caure tota la humanitat, i els religiosos els primers…”, va somriure, suposava que davant un situació com aquella calia cercar un xic d’humor, el tipus va prosseguir “Pel que sabem no serveix amb matar la persona que porta el paràsit, el paràsit té capacitat per quedar en el cos i aprofitar la primera ocasió per saltar a un nou host, cal exterminar al paràsit i la mort del paràsit sempre comporta la mort del hoste així que no cal patir per algú que ja ha estat sentenciat… hem detectat que un dels nuclis de propagació es troba en les barriades on les prostitutes ofereixen els seus serveis, de fet resten sent prostitutes però ja els hi queda poc d’humanes…”, “I què esperen que faci?” “Senzillament resoldre el problema, ens cal que extermini aquests paràsit i deixi per nosaltres els que ja han estat infectats, de moment tenim clar que la infecció (per dir-li d’alguna manera) no s’ha tornat incontrolable…”, el tipus va forçar el gest, a partir d’aquella nit va sortir, li van marcar totes aquelles que eren susceptibles d’estar infectades, no va preguntar que passava amb les que no ho estaven però ja en sabia la resposta “A vegades la mort d’una persona si és en favor de milers no és un assassinat, és un sacrifici…”, el tipus va sortir forces nits, localitzava les persones infectades i les matava, per després esbudellar-les per tal d’eliminar al paràsit i que deixés de ser una amenaça per la humanitat, un matí quan va arribar al centre d’operacions se li va acostar un dels que l’havia contractat amb un somriure i un diari “Ja tens nom!” el diari deia en la primera pàgina i a tota plana “Jack l’esbudellador ataca de nou!”, va llegir l’article mentre intentava trobar la broma en aquella situació, algú que estava intentant salvar a l’espècie humana estava esdevenint un dels majors monstres dels temps moderns, ningú li podia negar que la situació no deixava de tenir la seva guasa…

entrada 978-2 (any 3)

2011-11-04T11:54:00.001+01:00

Observo no exempt de certa sorpresa (bé, estaria sorprès si no conegués la imbecil•litat natural dels humans), com us arrossegueu en mans d’aquells que us han de fer la vida més fàcil, com aquests encantadors de serps a tall de flautistes fan sonar les seves cançons i vosaltres les balleu (i en l’analogia, les rates ho feien millor), en un intent que us treguin de sobre allò que no voleu, perquè ni tan sols us qüestioneu la dualitat del bo i del dolent, ja que vosaltres l’únic que voleu és el bo i el dolent que s’ho empassin els altres, llegia no fa massa un post d’una tipa que feia tot un exercici d’interioritzar les energies negatives per treure-les positives, en un procés alquímic que com a mínim no deixa de ser sorprenent, en un intent de que el dolor deixi de ser dolorós (ull a la incoherència del tema), en un intent de tenir un bitllet d’anada i no cal tornada als móns de iupi (o com collons s’escrigui), en un intent de perdre el dolor, de perdre la desesperança, de perdre l’angoixa, vaja de perdre tot allò que us classifica com a humans, i el bo és com us poseu en mans del primer que us promet que us pot fer la vida més fàcil, i apliqueu mil i una teràpies per tal de que us pugueu desprendre d’allò que no voleu, senzillament perquè no ho voleu... i és aleshores com divertit observo com després d’intents i més intents i algun que altre intent més, ho deixeu tot desesperançats als descobrir que no funciona, que no us podeu desprendre de tot allò, que a cada intent ho teniu de nou al costat, perquè senzillament un no pot matar a allò que forma a un mateix o no es pot desprendre d’allò que un mateix genera, sou el que sou, i alguns encara menys, una panda de nens malcriats que heu viscut de forma regalada i que en un tomb més de cargol ara voleu que us treguin de sobre tot el que no us agrada i només quedin els fets hedonistes en la vostra vida, i clar encara n’hi ha que et diuen “Costa viure amb el dolor...”, doncs bé, si una cosa sé és que amb els segles que porto entre vosaltres el dolor és quelcom del que no us en podreu salvar perquè va inherent a vosaltres mateixos, molt possiblement la gràcia no estigui en evitar-lo sinó senzillament en acceptar-lo, perquè un és el que és i no pas allò que un es creu o voldria ser, ara bé, això portat a l’extrem faria que forces dels que viuen de la venda de falsos somnis sota la forma de llibres miraculosos es trobessin a l’atur, i no seré jo qui els hi tregui el pa i més encara quan aquest pa els hi ve dels pobres imbècils com vosaltres, així que ja ho sabeu, viviu com us diguin els altres per tal de ser feliços més que no pas el viure com un cregui que ha de viure per ser-ho... com em van dir fa segles, no hi ha millor convençut que aquell que vol creure...

entrada 978 (any 3)

2011-11-04T11:53:00.001+01:00

Llegeixo les crítiques als tipus que fan cua per comprar qualsevol gadget de darrera generació, i la llàstima dels que ho fan per obtenir la seva ració diària d’aliment, i tot lligat en un intent de qüestionar els valors socials d’aquesta societat vostre (que no meva); i la quantitat de merdadesitjos que vaig llegint en un intent de millorar el món; i tot amanint la pregunta de: “I tu què collons fas a part d’escriure merda i queixar-te” amb la sempiterna resposta “Jo?, el que puc, que més no puc fer...”, i un no pot més que somriure al veure lo idiotes que sou, perquè un potser pot fer poc, però molts uns poden fer força coses, això si, sempre que no siguin els pobres desgraciats que formeu aquesta societat que mentre es pugui queixar ja en té prou per netejar i mantenir controlada la seva consciència (de fet sempre ha estat més fàcil criticar que no pas actuar)... escoltava també per la ràdio (ja esteu en campanya electoral), com algú criticava les paraules d’un altre que havia fet una broma de mal gust sobre els bombardejos de la ciutat només bona si la bossa sona, i el divertit era que qui feia la crítica del que havien dit era el més clar descendent polític d’aquells que ho havien fet, que més puc dir... ja se sap que l’ètica i la política es porten malament; lligat al primer punt avui un dels que conec ens ha ensenyat el seu darrer cotxe, de fet el tipus canvia de cotxe cada cinquanta mil kilòmetres o tres anys (de parella un xic més i d’amant un xic menys, com ell diu “Les parelles aguanten millor el pas dels anys que no pas les amants, i mentre per les primeres et cal un bé complementari en les segones basta amb un de substitutiu”, sempre em pregunto si parla de substitutiu o directament de prostitutiu), doncs res, que mentre ens ensenyava el cotxe un dels presents ha fet un breu retret de l’alegria en la despesa del tipus i més tal com està el tema, ell ha somrigut “Mira, poc que els hi deia jo als morts de gana quan gastaven el que no tenien, jo almenys gasto el que tinc, i a qui no li agradi o ho trobi ofensiu doncs que no miri...”, el que no saben o no volen recordar els que hi havia allí presents és que el tipus fa generoses donacions (totes fiscalment deduïbles) a forces entitats, així doncs i en comparació amb alguns dels presents els tipus era força més generós i solidari que no pas ells, però clar, quan un només té sopa per menjar el que desitja és que tothom tingui només sopa i no veure els que es foten el filet, perquè aleshores és quan descobreix que aquest món no és just (oooohhh gran descobriment) i de pas on queda un... i al tipus no li ha calgut acabar amb la frase: “Mentre pugui fer cua per comprar la darrera andròmina que ni tan sols necessito que no em comparin amb els que fan cua esperant que els hi fotin un xic d’arròs al plat (que ja és una demostració de mal gust culinari)... al cap i a la fi tothom fa cua pel que li rota que estem en un país lliure...”

entrada 977 (any 3)

2011-11-03T12:33:00.001+01:00

Anar a centres comercials dóna la possibilitat de veure als humans en la seva salsa, de fet només acostar-s’hi qui venia amb mi em va dir amb un somriure: “De fet, em recorda aquelles imatges de la gent que arrasa amb els magatzems en una acció de pillatge... aquelles imatges que a vegades es veuen per la televisió”, no vaig poder estar-hi més d’acord, masses incontrolades de personal amb carros i sense ells, carregant els productes en mans i que ens venien a sobre (i més ara que per ser xaxicologistes ja no et donen bosses de plàstic bytheface i ara et toca la butxaca cada cop que en demanes una, “Tot sigui per la sostenibilitat i el planeta” diuen ells, i tu penses que ja saps on es foten la sostenibilitat i el que els importa el putu planeta veient d’on bé el que venen i com produeixen...), doncs res, que un cop dins i després de fer el sacrosant viacrucis amb les diferents parades de passió per tal que veiéssim com de xaxiguai quedava tot en qualsevol merdacasa d’aquelles que quan entres no saps si estàs a casa teva o la del veí, total perquè tothom compra els mateixos mobles als mateixos llocs per cert: n.i. (nota per ikeadiotes) no compreu el quadre amb les làmines del Leonardo sota perill que quan us visitin se n’enfotin a la vostra cara amb un: “Mira té el mateix quadre que A, B, C, D...” (i així fins doblar l’alfabet no sé quantes vegades), doncs això, després d’agafar el que li feia falta al tipus i passar per la caixa pertinent va tenir un atac de xusmisme brutal i em va oferir de fer un mos allí mateix, allí mateix!, mon dieu, allò com a primera estació del purgatori es quedava curt, un cop asseguts en un espai que compartíem amb entranyables desconeguts de qui un podia xafardejar les els carros i les bosses corporatives (sacs de transport en diuen per allí), es podien escoltar floretes com “Mira, si tenim un nen li podrem dir que el vam fer amb les fundes de llit que hem comprat...” i jo pensant “I si et pregunta, so imbècil, perquè té gust a maduixa quan el llepen li podràs dir que és per culpa del sensations que has comprat per embadurnar a la teva parella aquesta nit...”, ara el millor va ser la revisió de l’entranyable “pedra, paper, tisora” (potenciat pel Coper a pedra, paper, tisora, llangardaix, Mr Spock), doncs això, amb la nova versió sota el nom de: “Pet, rot, singlot”, on pet guanya a rot, rot guanya a singlot i singlot mata al pet... i tot això ben amanit amb masses informes de gremlins que entrepà en mà i tal com si fos un putu sable de llum s’anaven perseguint creant dos bàndols els del sable groc mostassa i els del vermell ketchup, i els irreductibles que havien combinat els dos colors amb un resultat que no explicitaré... i clar jo imaginant que allí no hi havia darth vader que tingués collons de dir “XXX, yo soy tu padre...” perquè la frase a dir seria “XXX, me cago en tu padre...”, quina llàstima que en aquells llocs no venguin preservatius, perquè segurament farien un gran favor a l’espècie humana i a la resta dels que ens toca sofrir aquest món...

entrada 976 (any 3)

2011-10-31T19:49:00.001+01:00

Fa temps algú em va dir que en una nit com aquesta dedicada als que ja no hi són un s’hauria de preocupar dels que hi són… fa encara més temps els combats s’aturaven en nits com aquestes i forces dels combatents esperaven poder veure per darrer cop als companys caiguts i poder expressar-lis tot allò que en vida no els hi van poder dir… la vaig conèixer al local de sempre la tipa no va estar per perdre el temps i em va convidar a fer la darrera copa a casa seva, sempre he dit que cal donar una oportunitat a les dones que trenquen motlles, li vaig acceptar al pujar al cotxe sonava això, ella em va mirar amb un somriure i no vaig poder més que pensar en una part de la cançó…

You take it all on your side 
You take it all on your side 
But it was never enough 
for you, my love

Vam arribar a casa seva i abans fins i tot de servir la copa va anar a l’equip de música “Cap preferència?” em va preguntar amb un somriure “Sempre he preferit que em sorprenguin…” ella va tornar a somriure i va començar a sonar… vam beure la copa i possiblement alguna més, ella em va dir a cau d’orella “Jo et diré que tinc d’anar un moment a l’habitació, tu em diràs que cap problema, però com que ets un mal minyó em seguiràs…”, sempre m’ha agradat aquest punt de vodevil que algunes volen posar al seu polvo amb un estrany, ella es va apartar tot seriosa “Tinc d’anar un moment a l’habitació…” “Cap problema” li vaig contestar, i ella es va aixecar desapareixent per un passadís, tercera porta a la dreta… vaig esperar una estona abans d’aixecar-me i entrar-hi, la llum era tènue i centrada en el capçal del llit, un capçal metàl·lic de barrots on hi havien un parell de manilles enganxades als barrots i obertes de l’altre costat “No em diràs que et fan por…” la veu venia d’una cantonada que estava a les fosques, podia olorar l’aroma a sexe que ella desprenia, em vaig acostar al llit pensant si calia que em treies les sabates… ara de fons sonava això… m’hi vaig estirar posant-me la primera manilla i escoltant el so metàl·lic al tancar-se, l’altre va requerir un xic de lògica d’habitació de fermat però finalment també va quedar tancada, aleshores la llum es va anar difuminant quedant a les fosques, la podia notar movent-se per l’habitació, l’aranya tenia la seva presa enganxada en la teranyina, tot i la foscor podia notar com s’havia quedat quieta contemplant-me, va acostar-se sense fer cap mena de soroll, es notava que tenia ben apresa la lliçó em va anar acariciant les cames quan vaig notar un contacte metàl·lic “Has estat un mal minyó…” em va dir mentre notava com els pantalons s’anaven obrint deixant les meves cames a l’aire “Què faré amb tu…”, vaig notar la punxa prop del meu cor i com anava fent saltar tots els botons de la camisa, va jugar passant la fulla pel meu pit, pujant-la cap al meu coll “M’han agradat molt els teus ulls, t’ho havia dit?” tenia la fulla a escassos centímetres de l’ull i allò segurament aniria a més, si ja m’ho deia la iaia que no em fotés al llit amb segons qui…

entrada 975 (any 3)

2011-10-30T18:57:00.001+01:00

Fa poc algú em va preguntar si podia explicar que era una “visió estratègica”, i mentre m’esplaiava amb mil i una teories em va venir al cap un tipus que vaig conèixer fa anys, qui un dia em va dir “La visió estratègica per un general pot ser conquerir un poble, per un altre conquerir un país, o fins i tot, per un altre conquerir el món sencer, la visió estratègica et donarà la idea de l’alçada del tipus, tot i que no pas la física…” va acabar dient amb un somriure mentre jo aixecava el cap tot i que aleshores no el podia veure, al llarg de la meva existència he conegut a molts tipus i només alguns de destacables, i sembla estrany com la allargada de la vida d’aquests és inversament proporcional a l’interès que em desperten, recordo un que va ordenar un atac del que en tenia clar que no se’n sortiria i qui em deia “No espero que ho entenguis, però no em podria perdonar arribar a vell i veure com em vaig perdre una oportunitat com aquesta, possiblement renunciar al que un creu et pot allargar la vida, però tinc clar que el temps que guanyaràs no serà pas vida…”, avui estava convidat a fer un glop del tiet Jack amb un tipus a qui li han diagnosticat un càncer galopant, pocs mesos de vida i ell amb un somriure no es cansa de dir “He viscut tot allò que havia de viure, moments bons i dolents, de tots els colors, he viscut com he cregut i no me’n penedeixo de res ja que de tot he aprés…”, el tipus ha cedit la seva biblioteca de llibres a la biblioteca del poblet on viu el que els hi ha comportat un problema d’espai ja que ell disposava d’una de les col·leccions de llibres sobre els templers i el món empresarial més escandalosament brillants que he pogut veure, fa poc em va trucar per si li podia fer un favor i clar quan algú et diu “No deixaràs penjat a un pobre condemnat a mort, oi?” un no s’hi pot negar, així que mentre assaboríem la darrera ampolla del tiet Jack l’anava ajudant a esborrar tota la seva presència a internet i el contingut de tots els ordinadors i dispositius que disposa, i l’operació no ha estat senzilla, perquè només els imbècils formategen els disc dur i es pensen que ja està, quantes cares idiotitzades he vist quan s’ha llençat una carpeta amb tots aquells documents que algú pensava que havia eliminat, i ja no cal opinar sobre els que es pensen que posant un document a la paperera i esborrant-lo ja ho tenen solucionat, perquè aquests directament mereixen un monument a la santa innocència, doncs això, ja ens veieu netejant el passat del tipus (i és dels que té passat a netejar), com ell em deia “No espero que ho entenguin si ho arribessin a veure tot això, i davant el dubte millor no posar-los en aquesta situació…”, un cop acabat el tipus m’ha allargat una caixa l’anava a obrir quan ell hi ha posat la mà damunt la tapa “Ja l’obriràs, crec que ets dels únics que em pot guardar el secret del que hi ha dins…”

entrada 974-2 (any 3)

2011-10-29T22:54:00.001+02:00

Entrar en un local i escoltar això porta a concloure que la nit podrà ser més llarga que de costum, però que segurament també serà “especial”…

So you think I'm alone?
But being alone's the only way to be
When you step outside
You spend life fighting for your sanity

This is a cold war
You better know what you're fighting for
This is a cold war
Do you know what you're fighting for?

If you wanna be free?
Below the ground's the only place to be
Cause in this life
You spend time running from depravity

This is a cold war
Do you know what you're fighting for?
This is a cold war
You better know what you're fighting for
This is a cold war
You better know what you're fighting for
This is a cold war
Do you know what you're fighting for?

Bring wings to the weak and bring grace to the strong
May all evil stumble as it flies in the world
All the tribes comes and the mighty will crumble
We must brave this night and have faith in love

I'm trying to find my peace
I was made to believe there's something wrong with me
And it hurts my heart
Lord have mercy, ain't it plain to see?

This is a cold war
You better know what you're fighting for
This is a cold war
Do you know what you're fighting for?

KELLINDOOOOOOOOOOOO!

Do you know it's a cold, cold war?
Do you, do youÃ¢?Â¦ do you?

Bye, bye, bye, bye
Don't you cry when I say goodbye

I ja no us dic res si el que segueix és això....

entrada 974 (any 3)

2011-10-29T22:46:00.001+02:00

Quan plou (com és el cas) la gent té una tendència natural a ser encara més mal educada que de costum (bé, no sé que es pot esperar dels que senzillament no poden ser mal educats perquè mai n’han tingut d’educació, i esdevenen aleshores allò que únicament poden ser), doncs res avui anava amb un conegut passejat pel nostre costat de l’acera quan dues dones que baixaven (i suposo que pensant que ens aturaríem) ens han vingut directes, el meu conegut senzillament ha agafat aire i no ha reduït la velocitat, l’impacte ha estat brutal i la tipa ha rebotat contra un aparador mentre l’altre ens deia de tot, el meu conegut ha somrigut “Miri, no espero que ho entengui, però si hagués anat a classe (o hagués escoltat el professor en cas d’anar-hi) li quedaria força clar quin és el seu costat de l’acera… i com que vec que vostè d’educació més aviat poca, doncs he decidit ser el suficientment educat com per posar-me a la seva alçada, i no sap el que m’ha costat…”, la tipa s’ha quedat callada tot i que l’amiga ha contestat “Doncs molt ben educat segons tu però fots una pinta que…”, el meu conegut ha seguit sense esperar a que acabés “Com els hi he dit m’intento posar a la seva alçada, així que menys que vagi de proletari pujat de to… ja vec que a part de poc educades també curtetes” i se m’ha quedat mirant “Ara veus perquè sempre vull anar en cotxe als llocs, anat-hi a peu un s’arrisca a trobar fenòmens com aquests….”, i si, ja sé que em tocarà pagar-li el cafè i aguantar les seves bromes, però suposo que un no pot decidir els animalons amb els que es creuarà pel carrer, doncs res, arribar a fer el cafè i un dels presents ens ha explicat el dilema del dia… el tipus fa un temps va tenir un accident amb un vianant, el qual va creuar per on li va semblar tot pensant que el seu cos seria més resistent que no pas el cotxe del nostre conegut, quedant demostrat empíricament que en un xoc animal vs cotxe el primer s’acostuma a endur la pitjor part, doncs res que el tipus va acabar força perjudicat tot i que viu, i després d’un judici força complicat es va sentenciar que la culpa era del tipus pedestre, un cop rebuda la sentència el nostre conegut va decidir reclamar el cost de la reparació del seu cotxe, i va ser aleshores quan hi va haver un esclat popular que quasi bé que linxen al tipus davant les seves pretensions, i com ell deia “No ho entenc, si algú trenca quelcom ho ha d’arreglar…”, i el tema encara belluga perquè el tema està en la justícia de nou, i com ell diu “Quan tingui la sentència segurament ja m’hauré canviat el cotxe dos cops més, però l’important és que es faci justícia…”, com us anava dient, no hi ha res millor que dies de pluja com el d’avui per veure el millor de les persones i acabar per concloure que per molt que es pixin els angelets dels kllons això no quedarà ni un xic de net…

entrada 973 (any 3)

2011-10-28T08:35:00.002+02:00

Guarden sus antiguas tierras, sus historiadas
pompas", ella grita.
"Denme a mí sus fatigados, sus pobres,
sus abigarradas masas, anhelantes de libre respirar,
los miserables rechazados de sus prolíficas costas.
Envíen a esos, a los desahuciados, arrójenlos a mí,
¡que yo elevo mi faro junto a la dorada puerta!"
Emma Lazarus

Doncs res, felicitats per la part que li toca a aquella que compleix els anys, valorada i criticada a parts iguals, aquella que els humans canvien per seguretat, ja que de sempre és conegut que val més tenir a algú esperant a casa que no pas tenir el que desitgeu... això si, desitjat però insegur..., doncs res, estava escoltant la notícia que no m’ha sorprès escoltar en la que els progrepolles que van segrestar no fa massa, ho han estat pels mateixos que no fa gaire van tenir a aquells que després d’uns mesos de vacances i uns milionets (de res) de rescat van ser retornats sans i estalvis... i és que suposo que per allí es deuen córrer de gust veient l’arribada de occidentals imbecil•loides, i ja no us dic si que arriba és un cooperantepollas de la gran pàtria amb ànims de salvar el món i al final acabava cagant-se en tot per salvar-se a un mateix (i com em van dir fa segles: “Aquell que no es pot salvar a si mateix, difícilment podrà salvar als altres”), tot i que suposo que després d’una reconversió a la fe verdadera i d’algun que altre african affaire i, com no, de pagar la seva estada a preu d’or les deixaran anar i no tindran cap mena de problema un cop aquí de dir lo bé i lo ha gust que han estat i que les han tractades com a personetes, vaja que estrany i tot semblava que fossin salvatges incivilitzats... això si, no ensenyaran la factura dels costos de les seves vacances all included perquè això deu entrar dins l’àmbit de lo personal, i ja sé sap que tothom explica com de xupiguais són les seves vacances però el que no es diu és el que han costat i menys encara quan qui paga és la padrina aka el poble (és a dir, tu, tu, tu, tu i tu, so-imbècil)... i mentre el segrestadors que ja estan fent les passes necessàries per crear la seva pròpia centurybussines tour operator, això si, només destinada a turistes selectes, i en especial amb programes de vacances de llarga duració per ibèrics amb ganes de demostrar lo molt que valen i com poden fer millor la vida d’aquells que van a ajudar, i clar en una demostració sense parangó de sacrifici es deixen segrestar perquè almenys alguns se’n treguin uns bon bitllets de la seva estada i de pas ells poden tenir totes unes vacances de “immersió” social entre aquells que han anat a ajudar, i segurament que en les dades macroeconòmiques del país aviat sortirà l’activitat de “segrestar kpllos” com una de les que contribueix més en la generació del PIB d’aquelles contrades, i mentre, algun que altre dirigent patri plorant quan li van dir que no podien enviar l’equip A a rescatar-les més que res perquè no existeixen, i ja no us dic quan li van dir que el Kalico estava de vacances i no es dedicava a feines com aquestes... i un avís per navegants, si mai us perdeu per la muntanya i us volen fer pagar el rescat per eixelebrat i poc curós no teniu més que dir que la culpa no és vostre, que han estat una panda de pitufkaedistes i que sort n’heu tingut d’escapar-vos i problema solucionat, no us tocarà pagar i encara us declararan “heroi del dia” en el poble on us hagin parit...

entrada 972-2 (any 3)

2011-10-27T16:19:00.000+02:00

En Pierre portava mesos per no dir anys mirant el quadre, no podia dir amb exactitud quan havia estat que el quadre l’havia escollit, perquè com tothom sap un no escull les obres d’art a admirar, sempre són aquestes les qui escullen a aquells que les poden admirar, en Pierre sempre acabava per anar al museu tot just un parell d’hores abans de que tanquessin (que era quan deixaven entrada gratuïta als visitants), i els de la porta quan el veien arribar sabien que els hi quedava poc per tancar, no havia faltat cap dia, sempre seguia el mateix procés, entrava i sense mirar cap altra obra d’art (no volia que se l’acusés d’infidel o díscol), senzillament s’asseia davant del quadre mirant-lo, algú li havia preguntat com podia només fixar-se en aquell quadre, al que ell contestava que sempre hi trobava coses noves, com si el quadre anés canviant, els vigilant sempre acabaven per acostar-s’hi i recordar-li que era hora de tancar, i ell marxava amb l’única seguretat que l’endemà hi tornaria, un dels cops que hi va anar el vigilant (un tipus que feia poc que hi treballava) el va convidar a un cafè, tot dient que algú que demostrava tan d’amor per la pintura bé que se’l mereixia, en Pierre va entrar per primer cop a la cafeteria del museu amb la seguretat que hi consumiria, eren temps dolents per tothom i més encara per en Pierre, qui havia perdut la feina, la dona, els fills i els amics sense recordar ben bé l’ordre en que havien anat les coses, estava assaborint el cafè amb una falsa modèstia de saber que era el centre de les converses, tothom en tenia una opinió d’ell i segurament cap d’encertada, que anaven des del típic llunàtic fixat en una obra d’art a algú que tenia una especial sensibilitat, ell se’ls mirava tot pensant que li dirien si els hi expliqués el motiu de les seves observacions, el cafè s’havia acabat i ell sabia que tocava marxar, es va girar quan va veure una figura que entrava en el serveis dels homes, sense saber ben bé perquè s’hi va acostar i després de mirar si algú l’observava va obrir la porta entrant-hi, va ser aleshores com sense saber-ne el motiu tot va canviar, es va trobar en un escenari que tenia gravat en la seva ment, allò no eren els serveis del museu, allò era el quadre que ell tan havia mirat, va veure com es movien els personatges del quadre al seu voltant i l’anaven saludant (en Pierre suposava que després d’anys de visites contínues, un ja havia trencat el gel), va ser un dels personatges qui se li va acostar “Ara ja saps perquè sempre hi ha quelcom diferent al quadre, per molt que ens hi vulguem esmerçar sempre acabem per deixar algun objecte fora del seu lloc originari...”, en Pierre va acostar-se a tot i tothom, obrint calaixos, xafardejant els llibres de les prestatgeries, mirant els quadres que hi havia pintats en aquell quadre i parlant amb els personatges, li van oferir un te (es veu que va millor per la pintura que no pas el cafè) i allí hi va passar la nit, al cap d’una estona algú li va dir que vigilés on deixava les coses... en Pierre va notar com algú el cridava i el sacsejava, era el vigilant de sempre qui entre riures li deia que s’havia quedat dormit aquella nit al museu, que clar de tant d’anar-hi al final l’havien pres per un objecte més, tot recalcant que no el volia molestar, en Pierre va somriure tot excusant-se i com que no es podia permetre de pagar l’entrada va aixecar-se, tot recordant l’estrany somni viscut, va ser aleshores quan va veure damunt una de les taules del quadre la tassa de te que li havien ofert...

entrada 972 (any 3)

2011-10-27T10:23:00.001+02:00

Tinc un conegut que em comentava que té en cap de fer una nova xarxa social amb el nom de “fakebook” (nom que vaig trobar del tot encertat) on la gent no digui qui és sinó senzillament qui vol ser, i total com que no hi ha més convençut que aquell que es vol convèncer preveu força èxit, perquè està segur que només tindrà cossos danone i barbies destelloro, i com no podria ser de cap altra manera hi haurà “polvos”, però segurament seran “polvos de estrellas”..., la idea ens va treure el somriure i força dels presents van tenir de reconèixer que una revisió acurada dels seus perfils (en les xarxes més serioses, ull al datu que ja no van dir res de les menys series) no passarien la prova del cotó, i l’excusa més amanida era: “Home, un no té temps per canviar les dades, de si perd pel o puja de pes... tot i que sempre ho tenim al cap de fer-ho”, i ja no parlem de les fotos penjades que en el millor dels casos són mereixedores del premi potoxop o potopot de l’any, total com deia el meu conegut “Que millor que ser sincer i participar en el fakebook tot dient que el que es diu pot allunyar-se o directament no ser veritat...”, aquí algú va dir que a vegades valen més deu palles pensant en la model que ens follarem que no pas un mal polvo amb la model, així que davant una xarxa de tipus i tipes tupendessss que menys que començar a preparar la crema hidratant, i el divertit no era la quantitat d’animalades que deien, el divertit era que estava amb tipus a qui molts fan cas i on quasi bé tots estan casats o tenen amant fixa... i clar, et miren per acabar dient “És broma el que diem eh?” tot i que en el fons dels seus ulls veus el delit per apuntar-se a una xarxa com aquesta, doncs res que espero que el meu conegut tingui força èxit en la seva pensada... semblaria ser que també s’acosta el dia de tot sants i com no ja us heu rendit a les festes forànies (de fet us rendiu a tot el que faci tuf a festa i us faci sentir millor encara que només sigui per uns moments), i el divertit és la pèrdua de visió del que realment significa una data com aquesta, de fet fa segles la gent es tancava a casa i posava màscares i ninots a les portes i al jardí per espantar als morts, perquè era el dia on els morts es podien presentar, aquells que encara no havien trobat el seu lloc i anaven errants pel món podien retrobar aquella nit la que havia estat la seva casa, i clar els que hi vivien i eren vius no tenien masses ganes de patir uns okupes incorporis, així doncs, es posaven ninots per espantar als morts o s’engalanaven les cases per tal que els no vius es confonessin i no les identifiquessin com les llars on havien viscut, i la pregunta seria si amb el pas del temps s’ha vist que tot era una anada d’olla i que els morts, morts estan, o senzillament que avui en dia no hi ha mort que tingui collons de tornar a casa seva sota la previsió de trobar-se un gremlin toca collons, o una xoni fent-se el color o directament un xosua mirant un partit de furrrrbo amb els coleguis (i ja no us dic trobar-ho tot de cop), perquè un pot ser un fantasma però hi ha coses que fan més por que un espectre...

entrada 971 (any 3)

2011-10-24T20:10:00.001+02:00

Quan em van dir que l’havia palmat no em va estranyar, ara bé, el destí té unes sortides que a vegades no poden més que fer-te treure un somriure, algú em va dir “Abel s’ha venjat de Caín…”, el realment curiós del tema és que un d’aquells que li va passar per sobre (i crec que qui li va fer més mal) era un dels seus únics amics dels paddock, l’únic que sabia veure la potencialitat del tipus, a mi em queia força bé, ja que si jo com bon vampir odio a la humanitat ell odiava a la resta dels pilots, els que tenien les motos pota negra mentre ell es barallava amb una moto satèl·lit, forces van comentar que no era del tot cert ja que el tipus tenia quasi bé una moto de fàbrica, que voleu que us digui… avui ja escoltava als primers que deien que dos morts en dos anys ja comença a ser un xic excessiu i que molt possiblement caldria replantejar la competició, suposo que per aquests els hi aniria bé que canviessin les motos actuals per mobylettes i tot i així encara n’hi hauria que dirien que corren massa… avui llegia quanta hipocresia ha fet sortir la seva mort, com de ràpid han passat de criticar-lo a fer-se els seus amics, suposo que allí on sigui el tipus s’estarà fent palles a gust veient com de fàcil era tancar totes les ferides obertes i que tothom el trobés un paio genial, llegia avui també algun que altre blog on se’l criticava i on es feia l’acudit fàcil, i us prometo que em sorprèn la quantitat d’experts en tots els temes, perquè ja no és que tothom tingui una opinió, el tema està en que tothom té l’opinió encertada, i clar tants encerts acaben per fer tuf… i mentre païa la notícia l’altre que obria tots els noticiaris, el segrest de les vacancespagades, allincluded que estaven passant un dies en un campament del nord d’Àfrica, i clar segrestar a espanyols està esdevenint el negoci del segle, perquè per poc que rasquis (i hagis estat un bon minyonet), el papa noelpatero estarà disposat a deixar anar uns quant milers o directament milionets d’eurets per tal que no els hi passi res als cadells del país (mai els negrets no ho han tingut tan poc negre), i no deixa de ser divertit que aquests que tan critiquen l’estat i el sistema i van de underground total a països com aquells, siguin després els primers de demanar a crits que l’estat del que reneguen es posi en marxa i els hi tregui les castanyes del foc, ara que tampoc té preu el fet que aquells a qui van a ajudar no moguin ni un dit i deixin que se’ls enduguin davant seu, i jo em pregunto, si davant aquesta situació algú plantegés “Podeu escollir, que paguem el rescat o bé que els diners del rescat siguin utilitzats en actuacions en favor d’aquestes faltats de tot…” m’agradaria veure la cara dels dirigents d’aquestes organitzacions davant la qüestió… davant el dilema d’escollir si salvar a una vida blanca o forces de més fosques, si com deia un conegut meu “Els gustos són com els colors….”

entrada 970 (any 3)

2011-10-23T17:56:00.001+02:00

Mentre planejaven l’atemptat vaig passar alguns dies amb ells, recordo com una nit vaig sorprendre a un parell (que després em van dir que eren germans, germà gran jesuïta i el petit el rebel de la família mentre el mitjà estava en política), doncs els vaig sorprendre i davant l’ensurt del petit no vaig poder evitar un “Toc, toc, Hanníbal ad portes” que no va arribar entendre però que el germà gran va respondre amb un somriure, en aquella casa també hi havia un noia, la néta del tipus que m’havia cridat, suposo que un pot arribar a ser bastant cabron, però mai ha arribat a la categoria de fill de puta cabron i per respecte i per allò de posar-la la XXXXX a l’olla vaig mantenir una certa distància, amb tot i suposo que independentment de la nacionalitat la tendència femenina natural d’interessar-se per aquells que els hi fan poc cas va fer que ens creuéssim més del que era recomanable per ambdues parts, una de les nit que ens vam trobar ella va decidir que el dia havia arribat, vaig somriure i ella me’l va retornar “Parlen que aviat farà la seva feina…”, “Això sembla…” ella se’m va acostar “No crec que sigui una bona idea…” ella va somriure “Parles igual que el meu avi..”, “Ahhh, la veu dels joves…” li vaig dir mentre guanyava un xic de distància “No crec que sigui el més recomanable per tu…” ella va quedar-se seriosa “No soc el suficientment bona?, estàs acostumada a aquelles nines de saló que teniu per dones d’allí on vens?, ho sento però aquesta terra…” li vaig tapar els llavis amb el meu dit “Si vols que et sigui sincer molt possiblement siguis el més semblant a una dona del que he conegut darrerament, senzillament perquè no ho vols aparentar, senzillament ho ets…”, ella va apartar la meva mà “La meva amona em deia que podem estimar a qui vulguem, que som lliures de fer-ho i que l’excusa del dolor futur mai hauria de fer-nos perdre la felicitat present…”, sempre m’havien dit que les dones d’aquella terra només estimen una vegada i que no perdonen per molt que passi, són dones bàsiques allunyades de l’ensinistrament social de les que un s’acostuma a creuar, sabia que no em quedaven masses dies en aquelles terres i ella també, molt possiblement hi ha quelcom pitjor que estimar poc temps i és senzillament no haver estimat mai, ho vam intentar portar tot lo secret que es pogués arribar a portar, un dia em van dir que l’objectiu havia estat marcat, que tenien dia i hora, no hi va haver comiats aquella nit senzillament li vaig dir que ens tornaríem a veure i ella va somriure tot dient que les mentides no eren el meu fort… l’objectiu era un càrrec militar qui només era accessible els diumenges quan anava a missa, el mossèn havia acceptat “Lo inevitable” sempre i quan no passés a la casa del senyor, perquè com ell deia “El que facin els homes hauria de quedar en l’àmbit dels homes…”, vaig somriure, ens vam dirigir cap a l’objectiu, tot i la distància vaig distingir als escortes, si hagués estat l’únic involucrat en l’encàrrec la cosa hagués anat força més ràpida i senzilla, de fet tot es resumeix en tres conceptes: sorpresa, divisió i engany, vam esperar que entrés a l’església, tot esperant que acabés la missa i que sortís una persona que ens donaria el darrer vist i plau, la vaig veure sortir de la porta, el que indicava que l’acte havia acabat i l’objectiu es movia, aleshores va aparèixer un camió tocant el clàxon i que sense frens va anar a petar contra un dels cotxes quedant tot just separant el vehicle de l’objectiu de les escales, els escortes es van moure, i aquí la gent del poble sorpresa pel camió es van anar col·locant entre crits i gesticulacions d’ensurt entre ells i l’objectiu, els tipus van distingir a qui havien de protegir i l’objectiu als seus escortes, quan un dels escortes el va agafar per acompanyar-lo al cotxe va descobrir que qui portava la jaqueta no era aquell a qui havien de protegir, el mateix va passar quan l’objectiu va arribar als seus escortes i va descobrir que aquell qui l’havia de protegir l’apuntava amb una pistola, el tipus que havia de disparar va dubtar i l’objectiu va somriure “Costa matar a un home no?, i més fer-ho cara a cara…” vaig veure com el tipus posava la mà dins la jaqueta, va sonar un tret i després dos més, vaig arrencar la pistola de la mà del jove qui havia de disparar i li vaig donar la meva que encara treia fum, vaig agafar els casquets de les bales i me’l vaig endur “Bona feina, l’has mort de tres trets” li vaig dir mentre el feia entrar al bosc, el tipus em va mirar “L’he mort, jo?”, “Qui sinó, no veus l’arma a les teves mans?”, ell la va observar deixant-la caure, el vaig agafar fent-lo caminar fins on ens esperaven, allí el jesuïta se’m va acostar allargant-me un sobre “Són només negocis oi?”, vaig agafar el sobre “Suposo que saps que no guanyareu…” ell es va arronsar d’espatlles “Gutta cavat lapidem non vid sed saepe cadendo…. Suposo que ens acabaran caçant un rere l’altre però tot i que el destí no sigui el que un espera un no pot negar-se al mateix…”, vaig trigar anys a tornar per aquelles terres, més que res, perquè sabia en que s’havien anat convertint aquells que havia conegut, les dones en més dones i els homes en més homes a ulls de la resta del món, i conseqüentment menys interessant per algú que senzillament odia els homes i les dones…

entrada 969-2 (any 3)

2011-10-22T16:20:00.000+02:00

Avui feia el seguiment als blogs de sempre, i tot i que em vacuno abans amb una bona dosis de realitat no he pogut escapar d’un pensament recurrent al acabar de llegir-los, quasi que mecànicament i del tot inconscient (au, que no és paradoxal quelcom inconscient que surti mecànicament), doncs res que m’ha sortit un: “He llegit coses que vosaltres no us creuríeu (bé, la Noa igual si): He vist blogs plens de bones paraules més enllà de la web. He vist paraules i frases brillant prop del HTTP. Però totes aquestes paraules i intencions es perdran… un cop es conegui i es vegi la realitat. És hora de ser-ne conscient”, aquesta setmana hi ha hagut un dels comunicats que si tot es fa bé (és a dir que no passarà) serà dels més recordats pel canvi que pot arribar a implicar, però com em deien fa temps: “Dir que es perdona és fàcil, ara fer-ho realment quasi que és impossible, perquè el dolor i el record ens manté vius i manté vius a aquells que ja no hi són, i els humans si destaquem per quelcom és per precisament no ser massa misericordiosos…”, fa anys em van pagar per fer una feina en un petit país sotmès per un gran estat, i personalment mai he entès el perquè no es deixa que la gent sigui d’on vulgui, suposo que pels que manen val allò de “Quan més i més gran el país millor, i si cal tocar els collons recordarem allò que la majoria (tot i que ignorant i que tan li foti) s’imposa a la minoria tot i lo compromesa que estigui en la seva causa”, doncs res, va ser arribar a la casona de camp, em va rebre el vell del grup, un dels joves es va acostar i va aixecar la mà “No calen noms ni presentacions…” el vell va somriure, i els cadells que hi havia no s’ho van prendre massa bé… després del sopar i mentre apuràvem el tabac i un bon vi vaig notar el nerviosisme en el cos del vell: “És tota una experiència viure amb por, veritat?. És el que significa ser un esclau”, el vell em va mirar contestant-me “No sé quan ha estat que el tenir la raó no és suficient per obtenir les coses…” vaig somriure i ell va aixecar el got “No creus que guanyem oi?”, vaig forçar el gest tot pensant si en el que em pagaven hi entrava ser mentider, “No, no guanyareu, vosaltres podeu teniu la raó però ells tenen els morts, es poden permetre que en mateu forces, perquè no els acabareu matant a tots i al final anireu caient un rere l’altre… mira fa segles quan la gent creia amb els vampirs l’única forma de matar-los era que quan en localitzaven un tot el poble s’hi llençava a sobre, molt possiblement molts acabarien morts o mal ferits, però al final i per una senzilla operació de lògica el vampir acabava per caure… doncs això és el que us passarà, lluiteu contra un estat que té gent per morir i que acabarà per fer creure que el vostre “problema” té una solució senzilla, que no és cap altra que tothom ho deixi de considerar com un problema…”, passats un dies em van dir qui calia matar, vaig somriure fins que em van dir que l’acte l’havia de dur a terme un dels cadells, que seria la seva forma d’entrar en el grup, el seu pas de nen a home, valent pas quan aquest implica matar a algú altre…

entrada 969 (any 3)

2011-10-22T12:27:00.002+02:00

Aquesta nit pensava en el bo del Joash, i com, quan la turba se’n dóna compte de la seva força qualsevol tipus per important que sigui acaba per ser enderrocat, perquè arriba a un punt on l’única solució davant un poble organitzat i amb les idees clares és senzillament acabar amb ell o esperar que aquest acabi amb un, com diria un conegut: “Quan el poble deixa anar un: Uh!, Oh! No tinc por!, els que manen ja poden començar a tremolar, suposo que per això es fa que els nens quan creixen comencin a signar deutes que els hi hipotequen la vida i fan que canviïn el discurs en un Uh! Oh! Com l’he cagat i com de cagat estic…”, amb tot no deixa de ser divertit veure el reguitzell de tirans que havien de ser eterns sota el “Porque yo lo valgo”, i en que han acabat, veia les imatges del final del tipus i me l’imaginava dient als que l’estaven agafant amb un deliciós accent àrab…

I won't dance, don't ask me
I won't dance, don't ask me
I won't dance, Madame, with you
My heart won't let my feet do things that they should do

Mentre els tipus que l’estaven agafant li feien els cors amb un “duduuà”, suposo que portar centenars d’anys amb els humans fa que us prengui amb un xic d’humor, doncs res ahir estava prenent la copa nocturna escoltant això… que també podria haver estat això…, fa temps que no em preocupo en mirar el que va sonant per l’equip de música, tot s’ha d’escoltar, bé a ser una teràpia per tolerar als humans, tothom té dret a que els coneguis, fins i tot quan el seu senzill olor et fa preveure que hi perdràs el temps, però clar, en el meu cas el temps està per ser perdut…, doncs res, que m’imagino als alliberadors i als alliberats passejant el cos del “monstre” tot fent cert allò de que cal que s’ho mirin aquells que porten força temps lluitant contra monstres per tal de no acabar-hi convertits en un, aquells que cantaven sota l’amenaça continuada de ser apressats i senzillament eliminats, perquè hi ha tiranies que no s’estan amb subterfugis de vocabulari, i saben que la por és l’únic que tenen per contenir a la xusma en el seu lloc, però clar, esperança i necessitat són dos forces que si no es saben prostituir poden donar força pel sac, i d’això en saben força els governs, els vostres governs, els quals dosifiquen a una societat “drogada” esperances i necessitats amb un xic de desitjos que fa que la gent les segueixi com els rucs les pastanagues, i mentre ells segueixen en el poder, i per tots aquells que toquin els collons ja hi ha gent com jo i d’altres que rentem la roba bruta, que no “eliminem” a ningú, sinó que senzillament “contenim” les amenaces i acabem per “neutralitzar-les”, això si, tot en el bé de la societat i per tal que pugueu dormir aquesta són dels justos… doncs me’ls imaginava a aquells que s’han alliberat pel carrer cantant…

We are old, we are young
We are in this together
Vagabounds and children (are)
Prisoners forever
With pulses a-raging
And eyes full of wonder
Kicking out behind us again

Algú em deia que mal negoci el d’aquells que no saben el que volen i que només tenen clar el que no volen, perquè hi ha força diferència entre una i l’altra; tot això em va portar a un dels meus darrers viatges la ciutat que no dorm (i no us penso torturar amb la cançoneta de marres… o igual si…), doncs passejava per una de les seves avingudes quan un dels tipus que hi porta tan que pels vianants habituals ja esdevé part de l’atrezzo se’m va atansar tot dient-me “El final és l’inici del final, com l’inici és el final de l’inici…”, el vaig mirar intentant entendre on acabava la follia i on començava el secretisme de les paraules, el tipus tenia la mirada perduda, vaig treure un bitllet que vaig deixar en el seu got de plàstic “No te’l gastis en cafès, seràs menys feliç…” li vaig dir mentre marxava, el tipus va somriure cridant “Vigila no vagis per allí que hi ha l’infern, o és tot just rere teu, o igual al costat, al final descobriràs que no pots fugir de l’infern senzillament perquè ja hi ets i no hi ha més…”; doncs li estava donant voltes a tot això mentre acabava amb la copa i els padrinets van deixar de cantar, i aleshores, oh, aleshores, em vaig quedar mirant per la finestra el disc de llum que només se’ns fa present quan el veritable disc lluminós se’n va, aquell disc que no és més que el reflex de l’altre i de fons va començar a sonar…

entrada 968 (any 3)

2011-10-21T21:24:00.001+02:00

Avui a l’anar a buscar el cotxe tenia un paper al vidre “Tens un cafè pendent”, he somrigut mentre canviava la direcció dels meus passos i les meves intencions, un cop a la cafeteria (per dir d’alguna manera aquell antro) el Pepet m’ha servit el seu xernobicafè (no coneixem a ningú que no li hagi sortit pel al pit després de prendre’l), doncs res, amb el cafè davant m’ha dit amb aquell posat misteriós que sempre em diverteix “Allò ha fet allò…” definitivament el tipus serviria com enllaç per qualsevol servei secret, no és pot demanat major sincretisme a un tipus… li he somrigut mentre deixava passar un sobre que ell ha agafat “No els contaràs?” “No cal, hi ha confiança…” “Però ja saps que la confiança… “Ja t’ho he dit, hi ha confiança…” l’escena no podia ser més divertida mentre passava a la part de darrera de la cafeteria i obria una bossa on hi havia un mòbil d’aquells que qualsevol museu voldria tenir, un de bàsic cap mariconada, recepció de trucades i missatges res més (i res menys, algun cop us hauríeu de plantejar si poder rebre trucades on i quan es vulgui no és en si mateix un fet del tot destacable, perquè ara sembla que això sigui del tot secundari), doncs res, a la bústia un missatge, l’he obert “Cagondew mira que ho compliques tot, feina feta, ens veiem aviat. Joash”, quasi que se’m cau l’aparell, havia escoltat el destí d’aquell i sabia que ell hi era per allà, i de fet com ell em va dir “A vegades qui et contracta i qui et paga són diferents, i el que contracta i el que paga farien bé de no refiar-se l’un de l’altre…”, vaig treure la targeta de l’aparell sortint i llençant-lo al bo del Pepet qui l’ha agafat i se l’ha passat de mà en mà com si li cremés “Li pots donar el destí de sempre…” el tipus ha respirat alleugerit un cop l’ha deixat sota el taulell “I em prepares el següent…”, el tipus ha somrigut “No pateixi...” he estat a punt de dir-li un “Si, ja ho sé, hi ha confiança” però m’hagués sonat d’un pazos exagerat fins i tot per a mi, massa professional vaja…, un cop fora no he pogut evitar el somriure davant aquella demostració de servei d’intel·ligència (o més ben dit de poca intel·ligència) que un tenia muntat, tot pensant que va ser bona idea la de agafar targetes de prepagament abans de l’actual pràctica d’identificar-ne els compradors, he tocat la que tenia a la butxaca memoritzant que l’havia de passar per la trituradora de qualsevol dels departaments de l’empresa, i mentalment fent la nota que havia de dir que preparessin l’habitació pel Joash, així doncs, al final havia aconseguit el seu objectiu i s’havia guanyat el sou, segurament me n’explicaria forces de “aventuretes” del seu darrer viatge, i davant la sempiterna frase “No saps l’enveja que em fots” ell contestaria a tall de contrasenya “Serà perquè la teva vida és avorrida… o perquè no et ve de gust ja aprofitar les oportunitats… els humans hem perdut la capacitat de sorprendre’t vampir, aquest món aviat ja no serà un lloc encisador per tu, i aleshores descobriràs que portes segles mort i encara no saps que has estat condemnat a l’infern…”, kllons i jo tot aquest temps pensant que la pastilla vermella era una gominola…

entrada 967 (any 3)

2011-10-20T11:34:00.001+02:00

“Ets un tipus vulgar i el teu blog una merda....”, no sabeu el que em van fer somriure aquestes paraules, perquè per algú com jo, un bon vampir que et titllin de vulgar i que allò que fas sigui una “merda” denota que estàs força integrat dins la vostra societat, de fet ja ho deia el bo del Helsing: “El perill dels vampirs és que ja ningú creu en ells...”, i que voleu que us digui, fer les coses com a merdes no costa massa, senzillament un s’ha de deixar dur per la resta i fer les coses com les feu la majoria de les vegades i voila, ja teniu la merda servida, suposo que no content/a amb el primer atac va seguir “No utilitzes puntuació”, culpable... “Utilitzes un llenguatge barroer i de mal llegir” (vaja que fa mal a la vista), culpable... “Només parles de sexe...”, ummm deixem-ho en semi culpable, “Menysprees a les dones...”, fals, tan em cago en les dones com en els homes, però per fer-ho més fàcil deixem-ho en culpable... “Ets un arrogant i els teus escrits violenten”, (vaja espero que no sifui un delicte), però... culpable!, “Sempre estàs fent cafès amb gent interessant” (ahhhh, doncs deu ser que la gent amb qui tu vas no ho deu ser... tot i que el grau d’interessant d’algú és força subjectiu, moltes vegades la gent “interessant” que em presenten no m’interessen més que una merda de blog com aquest...), i finalment la cirereta al pastís “Aquest blog amaga totes les teves carències, en un va intent de autoconvencer-te de que ets millor del que ets... ets un vell verd i llefiscós” (Kllons tot un mutenroshi, llàstima no siguis la bulma), aquí quasi que em fa plorar i per un xic que no em suïcido, però que desgraciat i merdós que soc... ooohhhhh probre de mi (quasi tan com el migué...), això si, vaig somriure sense dir res, fa temps em van dir que un no ha de saltar quan el punxen, ha de saltar quan li vingui de gust, i que allò que un diu queda gravat per sempre, així que val la pena pensar un xic el que s’anirà a dir, i el divertit és que al llarg dels segles i sempre que m’he trobat en aquesta tessitura he descobert com al obrir la boqueta i contestar amb el que aquest pobre vulgar, maleducat, calent mental, curtet de gambals i de vocabulari i tot el dolent i negatiu amb tints pejoratius que us pugueu anar pensant (tot insult és benvingut), com deia un navegant “Prefereixo conèixer els meus defectes que no pas les meves virtuts, arreglant defectes puc ser més virtuós, tocant les virtuts segurament seré més defectuós...”, doncs res, que al contestar amb el que un considera la veritat (només cal dir la veritat per deixar a tothom al seu lloc), doncs això, que al dir-la l’altre acostuma a agafar un rebot del seixanta i et deixa de parlar, i clar un pensa... “Coi tu pots dir el que et roti i en canvi no pots escoltar el que et diuen sense enfadar-te... ja em diràs on et deixa tot això, perquè semblaria que tu pots ser sincer i en canvi no toleres que els altres facin el mateix amb tu...”, i és aleshores quan un hi cau “Ohhh, clar, tu tens la veritat abosulta, tu estàs tocat/da per la gràcia divina, ohhh només tu tens el poder de la paraula i el do de l’opinió...”, i un es pregunta com s’ho fa per banyar-se a la platja si només poden caminar per sobre l’aigua, i més encara, com és que aquells que es creuen tocats per la mà de Deu moltes vegades només són dats pel cul pel Diable de torn, i ja està, una demostració més de la meva vulgaritat, ainsss si quan un és curtet de gambals...

entrada 966-2 (any 3)

2011-10-19T16:53:00.001+02:00

Avui parlava amb una tipa el que ha fet que forces de les presents tinguessin motius per destripar-nos mentre fan veure que treballen, la dona en qüestió és coneguda com la GX aka “golden xoxo”, de fet les males llengües (i força cop envejoses), diuen que la “guardiola” de la tipa no accepta monedes que només té ranura per targetes de crèdit, i que de la mateixa han sortit moltes més coses i en poden sortir encara més que les que pot arribar a tenir el pobre Doraemon a la seva butxaca (que per cert, algú no li ha diagnosticat un complex de Diogenes al pobre gat?, a part d’una malaltissa predilecció pels infants?), doncs res, parlava amb aquesta tipa qui té a tall de Rapunzel un preciós vell púbic que també públic d’un ros natural, el que segons ella demostra que el ros del cap és natural, com ella diu tota divertida: “Jo tinc canes, però no són d’argent sinó de platí...”, aquesta tipa té la nacionalitat perquè va encisar a un “natiu” i qui a canvi de la seva ració de polvos mensuals (ull, que a França la mitjana és de tres polvos mensuals... ara ja es pot dir que els gabatxos/es van mal follats/des, o que cauen just en el dia que es dutxen... ja se sap que no hi ha “chat” a qui li agradi l’aigua...), doncs res, que la tipa s’ha d’escoltar allò que ella és una nacional de cony, i ella no es talla un pel (del seu o del cony de l’altre) en respondre que segons com prefereix ser nacional de cony que no nacional per haver sortit de segons quin cony... doncs res, parlava amb la tipa de com d’envejosos són el personal i com costa trobar algú que reconegui els seus errors, ella em comentava que un dels “dires” havia retornat una carta amb una nota “força educada” tot dient que a qui li toqués li caldria repassar un xic la gramàtica i l’ortografia ja que la carta contenia alguna que altra errada, entre les quals destacava el fet que el client tenia comptes amb un “sado” negatiu (sort que no era positiu el “sado”), i qui a més no tenia deutes amb les administracions “púbiques” (es veu que el client és d’aquell que paga tot el que es pubica...), doncs res, a la interessada autora de la carta (que a saber en que estava pensant) li ha faltat temps per dir que l’error no és seu, és del pobre desgraciat d’informàtica que encara no li ha arreglat la lletra “l” de l’ordinador, i clar, en segons quins casos aquesta lletra es resisteix a deixar-se pitjar, de fet estem pensant en portar la lletra en qüestió a un club de la comèdia, perquè té un sentit de l’humor brutal i segurament ens faríem rics... ahhh, i si per si encara hi havia dubtes la tipa ha seguit dient que a part de la ditxosa tecla, l’error també venia pel fet que el corrector agafés aquestes paraules com a correctes i que ja està bé que ningú les hagi entrat com a “mots a revisar”, doncs res, que avui mentre fèiem el cafè ens preguntàvem si aquesta secre està sota el règim francès del sexe, és a dir poc i mal follada...

entrada 966 (any 3)

2011-10-19T09:22:00.000+02:00

Fa temps em van dir (i crec que ja ho he escrit) que tothom arriba al nivell màxim d’incompetència a nivell professional, i que un cop arribat un s’hi queda sense retrocedir al nivell màxim d’excel•lència d’un que es troba un pas rere el que s’està, i tot això pel poc que costa acceptar el “molt que es val” i el terriblement molt que costa acceptar “que un no deixa de ser una merda”, doncs res, mentre creia que això només passava a nivell laboral (teorema de Peters crec que en diuen) doncs res es veu que també passa a nivell afectiu... ahir veia a un tipus que es volia agenciar a la seva parella, i aquesta que l’evitava va acabar amb un: “Si potser fessis que m’agradessis més, igual si que ho voldria fer...”, doncs res, que el tipus va decidir currar-s’ho i ja el teniu anant a la perruqueria, a un sex shop per comprar productes per massatges eròtics, comprant roba nova (i neta, que crec que era el que li feia falta) i finalment comprant flors per la tipa, i heus ací que arriba el dia i la tipa entre llàgrimes li diu que vale, que ja té xoxofree per una nit, ara bé el divertit del tema eren dos coses, la primera que la tipa no havia canviat en res, havia tingut els ovaris de demanar el canvi a la seva parella però ella seguia amb el seu aspecte de xoni de suburb que xavapatras, i l’altre era el fet que el tipus per molt que canviés per l’ocasió en el fons seguia sent el mateix, el mateix asilvestrao de sempre, això si, amb un retoc de xapa i pintura però rere aquella fina capa el de sempre, el garrulin neandertal que havia acabat amb la xoni de suburb, i clar davant aquella demostració d’amor un no va poder més que recordar un anunci.... “Anar a la perruqueria XXX euros, una jersei nou YYY euros, crema de massatge per la parella ZZZ euros, flors per una velada romàntica AAA euros, per la resta, millor anar a una professional...”, perquè no ens enganyem, en el fons el tipus havia aplicat un sistema “socialment reconegut” de prostitució, a canvi d’una despesa polvo quetecrio, doncs res xavalin, que el proper cop vas a una professional, t’ho farà millor de preu i encara en gaudiràs més, i quan la teva xaxixoni et pregunti el motiu del teu somriure postorgasmil li dius: “Mira, no et molestaré més, ni et tocaré més, això si no tindrem vacances i no em demanis en que me’ls he gastat els diners de les vacances...”, oportunitats que porten a noves vides en diuen... i després estaven aquells qui deien que acceptaven que la seva parella (femenina) els hi fotés les banyes però només amb dones, i les dones que acceptaven que les seves parelles (masculines) els hi fotessin les banyes sempre que no fos amb un altre home... fet aquest que no deixava de tenir la seva gràcia... si és que en fons Deu ja sabia el que es feia quan us va crear, es va assegurar espectacle i diversió pels segles dels segles...

entrada 965 (any 3)

2011-10-17T09:55:00.001+02:00

Quan un té l’eternitat per endavant pot fer passar el temps de formes que les urgències vitals dels humans titllarien de “perdre’l”, doncs res, ahir em van convidar a una partida de “go” el tipus em va dir “Sense preses i en silenci...” (quasi que semblava una proposició indecent), i jo que mai m’he pogut resistir a una partideta i més si el contrincant és un bon jugador vaig acceptar, així que mentre assaboria el tiet Jack vaig anar col•locant les fitxes tot seguint el joc de l’altre, el tipus a part de ser un increïble expert en aquest joc té força bona conversa, recordo quan un dia em va dir “Ja he assumit que a partir de certa edat has viscut més del que et queda per viure, quan la suma d’anys viscuts supera als que et queden per viure un ja es pot donar per vell, per vell i condemnat” vaig somriure tot pensant en dir-li allò de “On queda el que deies que l’important no és el temps que es visqui sinó el que es fa amb aquest temps...”, però clar, suposo que quan un se la veu a prop es deixa de tonteries i el que vol és que el viatge duri més que no pas sigui interessant..., aquest tipus també em va explicar un dia una història força interessant, em comentava com un conegut havia rebut com a única herència del seu avi un rellotge, un dia el tipus estava mirant papers vells quan el va veure i tot sorprès va descobrir com el rellotge encara funcionava, mentalment va calcular els anys que feia que el tenia allí i no va saber trobar-li cap explicació i a més estava a l’hora, el va deixar i va seguir mirant papers, al cap d’una estona el rellotge estava parat marcant les sis, el tipus el va mirar tot deixant-lo en una prestatgeria i pensant que l’hauria de portar a arreglar, passats un dies algú li va dir que un conegut havia mort, el tipus no ho va sentir massa perquè l’agafava lluny la relació amb aquella persona, quan va tornar a casa el rellotge funcionava marcant l’hora de nou, ell el va mirar sense entendre el funcionament de l’aparell, aquest cop és va parar a les tres, el tipus el va deixar amb un mal pressentiment, al poc va morir el seu germà, el rellotge va anar parant-se en diferents hores i cada cop moria algú, i de fet quan més proper a les dotze més proper era qui moria, un dia el rellotge es va aturar a les dotze i el tipus es va posar al llit coneixedor que tot el que fes seria la darrera vegada que ho faria, com em deia el meu conegut: “La gent ha de morir, no s’hi ha de veure res en quelcom com això, molt possiblement només la mà de l’atzar, ja que acceptar altres fets ens complicaria la vida i ens descobriria que encara som menys del que som...”, vaig deixar la partida a mitges (una partida de go se sap quan comença però mai quan acaba, igual que una vida...), i tornant cap a casa vaig veure quelcom que em va treure el somriure, una parelleta estava creuant un pas de vianants quan un cotxe aparcat va fer un xic de marxa enrere , la tipa histèrica va picar el cotxe tot dient-li al tipus un “Eis tranqui!”, dins del cotxe hi havia la típica xoni de barri amb el josuà al costat, josuà de gimnàs on els hi hagi que va sortir del cotxe amb un “Vale, pero al coche déjalo tranquilo...” i aquí la tipa i el mindundi que anava amb ella van començar a riure del goril•let aquell, fent ús d’un fi sarcasme i una ironia magistral, quan va sortir la xoni el tema encara va pujar a més, el 6x6 (més que 4x4 o 2x2) se’ls mirava sense entendre massa la situació, em fa gràcia com de diferent es valora la violència física de la verbal, aquesta darrera denota una gran personalitat es veu, mentre la primera denota un primitivisme criticable i del que cal desfer-se’n, això si, tot des del punt de vista dels que tenen més verb que no pas físic, i la tipa dient-li “Tu hijo te perdiste en lo de mens sana in corpore sano... si tienes mas tetas que tu novia!”, vaig somriure al veure aquell parell de nyiquis que també s’havien perdut en la dita, tot i que eren capaços de veure-ho en els altres i no pas en ells, al final el projecte simi va pujar al cotxe i va marxar deixant corrent-se de gust als altres dos, que gaudien de les mirades d’aprovació dels que tenien al voltant tots contents de que el verb hagués guanyat a la força... i jo no vaig poder més que somriure...

entrada 964 (any 3)

2011-10-16T17:01:00.002+02:00

Ahir feia el cafè amb un tipus força interessant que treball en aquells caso en que d’altres “sentint-ho” molt o “amb agendes apretades” no s’hi foten, m’explicava mentre intentàvem entendre perquè anomenaven cafè a la merda que ens havien servit el seu darrer cas, de fet un d’aquells casos divertits i distrets, el tema està en que la seva clienta s’està divorciant i va quedar a la casa que tenia amb el seu ex per parlar d’alguns temes, l’ex li va preguntar si volia res i ella va acceptar un te, que l’ex tot dient que coneixia com anava la cuina va dir de fer, doncs res que mentre discutien qui es quedava la col·lecció de còmics de la Mafalda i qui els del Charlie Brown el tipus va començar a canviar de color i a les preguntes d’ella si es trobava bé, ell anava dient que si, total que el tipus es plega i ella truca a urgències, i va a la cuina on troba un potet que no sabia ni que hi fos ni tan sols que podia contenir, el va mirar i deixant-lo va obrir als d’urgències, doncs res, que el tipus va morir per efecte d’un verí, d’un potet que només té les empremtes d’ella, i quan ella diu que va ser ell qui va preparar el te li diuen que no troben les empremtes d’ell ni en el calentador d’aigua aka bullidor, ni tan sols en la tassa d’ella, val a dir que si el tema hagués estat l’inrevés el tipus ja estaria, detingut, jutjat i sentenciat, però al ser una noia li van donar l’opció del comodí de l’advocat, i el tipus em deia que ho tenia força pelut, i que l’ex havia estat genial en putejar-la… mentre m’ho explicava hi havia un grupet de gremlins tocant els collons pel local, el tipus que després de mirar repetidament al cambrer i entendre que aquest no s’hi fotaria va saltar “A veure si lliga d’una vegada al monstres aquests… que he vist gossos més quiets”, un parella del fons va saltar “Però si només són nens!” “Miri, són els seus putus fills i per aquest fet vostè creu que poden fer el que els hi roti, segurament si fossin els fills d’altres vostè ja hagués saltat, així que ara els anella, el pesa i els mesura i se’ls emporta a casa…”, tot veient com anava el tema li vaig recomanar d’anar a algun lloc més adult per acabar el cafè i ell tot donant-me les gràcies per no obligar-lo a veure aquella merda va acceptar “I després es queixen que n’hi hagi que es beguin una pluja daurada, més delicte té veure’s una merda com aquesta, ja veuràs la propera setmana, cagarrines assegurades, si és que em portes en uns llocs d’un proletari pujat de to…”, em va fer gràcia que el tipus tingués això en el seu cotxe… estàvem a punt de cometre una infracció de tràfic quan algú ens va començar a fer llums rere nostre i a tocar el clàxon, el tipus s’ho va prendre estoicament, però la tipa que anava en el cotxe es va posar al nostre costat, ell va abaixar la finestra i tot just abans que ella obrís la boca li va dir: “Tens cap putu problema?, mira que gràcies a les polítiques d’igualtat hòstio a tius i putes per igual…”, vaig somriure veient la cara de la tipa ell va girar tot deixant-la rere seu, però heus ací que la tipa encara no s’havia acabat de córrer de gust perquè va venir rere nostre sense deixar de pitar ni fer llums, el meu conegut va frenar el cotxe i em va mirar amb un somriure, va fotre la marxa enrere i amb més mala llet que un tipus a punt de llençar una lleterada va deixar l’embragatge (vaja, l’embrague de tota la vida), la castanya va ser contundent tot i la poca distància els cavalls del cotxe aka HP van fer el seu paper, el meu conegut va sortir amb un somriure tot excusant-se per la rialla dient que era fruit del nerviosisme provocat per l’incident, mentre veia la tipa blanca rere el volant, no vaig poder més que donar validesa a la dita “Si no vols pols no vagis a l’era…”

entrada 963 (any 3)

2011-10-15T14:32:00.000+02:00

Tinc un conegut amb qui fem el joc d’enviar-nos cançons, ell, per exemple, m’envia quelcom com això i jo li contesto amb una altra peça com podria ser aquesta, i l’increïble del tema és que mai hem tingut vergonya aliena del que ens hem enviat, el tipus treballa com a marxant d’art, i no li va gens malament de fet diria que és l’enveja de forces, el tipus ha aconseguit un artista que fa unes escultures senzillament brutals, bustos de persones amb una cara de desgràcia i dolor que com deia algú: “No es pot superar sense caure en l’excés, és el màxim de la representació del dolor que es pot veure sense creure que ens trobem davant una pantomima…”, i com no podria ser de cap altre manera tothom li pregunta qui és l’artista de les obres el que ell es calla com a bon comerciant, no fa massa i entre copa i copa, i ja força perjudicats em va dir: “Vols saber un secret?”, davant la innata curiositat dels vampirs el tipus va somriure ensenyant el seu mòbil de darrera generació i fent una trucada “Ens esperen a l’aeroport…”, unes hores de vol amb més copes i arribada a un aeroport tercermundista on l’autoritat es posava firmes davant el meu conegut qui anava repartint bitllets a dojo: “No saps el que costa mantenir un país…” em deia entre somriures, un dels presents va preguntar qui era jo i ell va dibuixar una ganyota “Ell?, jo he vingut sol, vostè veu algú amb mi?”, l’altre es va excusar tot dient que aquella nit havia abusat de l’alcohol i demanant mil i una disculpes ens va deixar passar, un cop al carrer ens esperava una comitiva de vehicles, després d’unes hores de cotxe el tipus em va dir: “Ara anirem a un lloc on són tan pobres que la puta de la Pandora va tenir de vendre l’esperança per viure uns dies més, de fet les mares ja no posen noms als fills, perquè saben que moriran i tot allò que té nom pot ser recordat, un lloc on els germans resen cada nit als Deus que s’apiadin de les ànimes, no de les seves, sinó les dels seus germans i que se’ls enduguin a un lloc millor, deixant-los a ells condemnats a viure un dia més, ja veus com s’estimen allí, i ells materialitzen tot el que senten en estàtues dels que se’n van per tal de tenir una imatge de la desgràcia, i aquests bustos són el que jo venc al preu que em paguen…” “I tu els compres?” ell va riure obertament “No, si els compres segurament tindrien una esperança de millora i perdrien el toc de desgràcia absoluta que representen, i no aniria bé pel negoci, però mira per “motivar-los” cada cop que hi anem a “recuperar” algunes de les obres no ens estem de torturar, matar, mutilar i violar, no saps com els pot arribar a motivar una cosa així, i per cert, l’ordre del que fem pot anar canviant, i mira mentre hi pensava he cregut que et podria interessar de venir… saps, veure gent com aquesta fa que un valori el que té, per això el sistema funciona, perquè davant la por de perdre el que es té i esdevenir un d’aquest un està dispost a vendre fins i tot la seva ànima…”, doncs res, no he pogut més que recordar-lo quan he llegit que a unes d’aquelles que van de vacances pagades i s’inflen de dir que ajuden als desgraciats han estat segrestades… el bo del tema, és que el vostre país pagarà un bon rescat que ajudarà a forces negrets i que elles entendran el concepte de “follar salvatgement”, igual fins i tot queden addictes del continent negre…

entrada 962 (any 3)

2011-10-14T08:42:00.001+02:00

Ahir sortida de copes, i entre els presents aquell de qui ja us he parlat en alguna que altra entrada, aquell que és la parella perfecta i el pare encara millor del fill de l’altre, al tipus li costa entendre que ser la millor parella no sempre vol dir ser la parella més estimada i ja no parlem de la més desitjada, el desig té poc a veure en els atributs de llum i s’enlluerna més en el de la foscor, o potser enlloc d’utilitzar “enlluernar-se” hauríem de parlar de “enfosquir-se”, amb tot i com em van dir fa temps: “L’obscuritat no és més que la ceguesa provocada per un excés de llum”, i el tipus seguia “Molt possiblement l’odi dels àngels rebels cap als humans va esdevenir de que aquests van ser els únics capaços de veure la veritable realitat de l’espècie humana, i d’un Deu incapaç de reconèixer el seu error (un de molts) en el seu intent de jugar a megadeu de la creació....”, ahhhhh, àngels caiguts algun dia hauré de fer una entrada sobre tots aquells que et miren amb cara mística i et diuen: “En alguna existència anterior vaig ser un dels àngels caiguts...”, doncs res, que tenia al tipus allí davant, li hagués pogut dir lo imbècil que era, lo que estava pagant per una carícia de tan en tan i una tocada d’ous (força freqüent en lo negatiu i molt menys en lo positiu), per una mirada tan enganyosa com sincera, i la seguretat que mai escoltarà un “Et desitjo...” com a molt algun “T’estimo...” o molt possiblement i per no enganyar a ningú un “Et vull...” on el “voler” poc té a veure amb lo que escrivien els romàntics anglesos i si força més en un pragmatisme que deixaria en boles al propi Ch. S. Peirce, i mireu per on aquest matí per la ràdio m’han donat la resposta al dilema, en plena ressaca un tipus ha dit “No és que fos covard, és que senzillament no vaig trobar el coratge suficient per utilitzar-lo” deia el tipus tot parafrasejant al Benedetti, i com que un no té massa por ni vergonya en agafar el que diuen els altres si defineix el que un vol dir força millor del que un és capaç d’escriure (aquí és demostra el meu virusisme) doncs jo que ho escolto i ho escric; ahir mirava als tipus que tenia al voltant, possiblement no són els millors que podria tenir-hi, però són els que hi ha, i no vaig poder amagar el somriure, són el veritable exemple de que la felicitat no existeix, l’estat ideal que us volen vendre senzillament és fum veient aquests tipus, ànimes turmentades, de fet la veritable essència de la humanitat i ells no se n’estan ni se n’amaguen, han vist el costat fosc de la vida i tenen clar que no hi ha cap de lluminós, que la gent agafa lots per il•luminar la seva vida tot creient que la seva existència és clara i radiant, no veient que són ells qui fictíciament ho fan... parlava amb un dels que hi havia qui m’explicava que portava uns mesos dormint malament, tot just des de que va començar la relació amb la seva actual parella, el tipus no ha volgut treure el tema amb ella, però cada dia s’aixeca pitjor, es desperta per les nits i té un neguit al que no sap (o no vol) donar resposta, vaig somriure abans de dir-li que igual és que ja no està acostumat a dormir acompanyat, igual si, a follar acompanyat, però dormir, dormir ja són paraules més gruixudes... el tipus va somriure tot dient que igual podrien follar al mateix llit i dormir separats... no vaig voler imaginar la cara de la tipa quan ell li expliqués aquesta bona pensada, almenys mentre es folla es té la boca ocupada per no dir tontades (i tot i així n’hi ha que encara la caguen), per cert, un altre em preguntava si m’havia tirat mai un pet mentre em corria... vaig obrir els ulls tot intentant recordar si la seva parella havia passat de morena a rossa darrerament... i per acabar un altre que em va venir tot begut a donar-me la lliçó de la nit “Quan un prova alguna cosa nova de la que no en coneix el gust, la compara amb allò que ha provat, de fet no deixarà de ser una combinació del que ja s’ha experimentat per amb el temps agafar una categoria pròpia, perquè no tenim altres mecanismes davant la pregunta “I com és?”, així doncs queda clar que quan més ens tanquem i menys experimentem menys elements tindrem per definir les coses noves, de fet si només beguéssim aigua, davant un beuratge nou només podríem dir si té o no té gust a aigua... en canvi si bevem forces altres coses segurament en base a comparacions el podrem definir, la societat actual el que fa és tancar-nos aquestes opcions i ens dóna només unes bases generals i iguals a tothom perquè la gent no tingui aquesta capacitat i es defineixi tot en funció al que ells volen...”, el vaig mirar tot divertit “Tu em vols donar pel cul i no saps com dir-ho, no?”....

entrada 961 (any 3)

2011-10-13T20:32:00.001+02:00

Ha tingut la seva gràcia que al lloc on fem el cafè estigués sonant això, suposo que deu ser per haver arribat a la categoria de “clàssic”, estava amb un tipus que sense encomanar-se ni a Deu ni a sa mare ha sentenciat “Demostrat, està comprovat que el fet que la gent que et digui que en vides anteriors han estat xaxipirulins és directament proporcional a la merda vides que tenen en el present, a més kklife més xupiguai existència anterior...”, no he pogut més que donar-li la raó, mentre un altre dels que estava amb nosaltres ens treia de nou el tema del “sopar dels idiotes” tot dient que sort en tenien aquells, ja que ell hagués pagat per tenir “només” un sopar amb l’idiota i no pas tenir-hi de passar tota la vida... i tot això amanit amb l’enèsima desfeta del combinat nacional de la vil·la del pingüí, perquè el divertit no és que et preguntin si han guanyat o han perdut, ni tan sols que et pregunti si han empatat, la pregunta sempre és “I per quan han perdut aquest cop?”, i eis fora conyes que el dia que van empatar van ser capçalera del noticiari, suposo que amb uns números de cinc partits perduts de cinc partits possibles, amb un gol a favor i vint i cinc en contra no és per tirar coets, ni tan sols una traqueta mascletera, això si, que se’ls hi omple la boca per dir que l’important és participar, ummm, jo diria que davant la importància de participar hi ha el fet de no fer massa el ridícul... ara que no sé que es pot esperar d’un lloc on si algun nen de “casa” vol fer un esport se li monta tot el tinglado, club i federació inclosa i se li dóna el passaport amb l’opció de viatjar i veure als millors (això si, en alguns esports veure’ls de lluny, que vaja en algun cas quan el d’aquí ha arribat ja havien donat les medalles i ja estaven plegant el tinglado), així que estàvem a un nivell càustic normal quan els “natius” ens han començat a mirar malament amb una mirada inquisidora de “No us deureu enfotre de natros?....”, un dels presents ens ha explicat la seva darrera visita al metge, després de forces intents els tipus va anar a veure un endocrinòleg, i allí el teniu que el tipus li comença a explicar que menja i que deixa de menjar quan el metge (per dir alguna cosa), li pregunta “Perdoni, i vostè no menja ni verdura ni fruita?” el meu conegut tot somrient li contesta “Ho sento, soc un carnívor estricte, la meva religió em prohibeix menjar cap brot verd o no tan verd...”, el metge que es pensava que feia conya li ha dit amb bones paraules que es deixés estar de bromes al que el meu conegut ha insistit “Escolti, si li ve un merdavegetarià tat que li prepararà la dieta?, i el valorarà i potser fins i tot es correrà de gust?, doncs miri, jo soc carnívor estricte, així que ja m’està preparant el coi de dieta, o senzillament digui’m que és incapaç de fer-ho i ja me’n buscaré un altre de més capacitat per fer la seva feina...”, com diria aquell “amb un parell”, tot i que aquest mateix tipus m’explicava l’altre dia que va tenir una conversa amb la seva parella, qui li deia que enlloc dels dos ordinadors que gasten podrien fer amb un de sol, al que ell va dir que per un mínim acte d’higiene personal el millor era seguir amb dos, i la tipa tota ofesa li va contestar que allò era una falta de confiança i que havien d’aprendre a refiar-se l’un de l’altre en el sentit que no tenien res d’amagar, el meu conegut va replicar tot dient, que el súmmum de la confiança és senzillament confiar en l’altre sense cap necessitat de fotre el nas en l’ordinador tot mirant que fa o deixa de fer, i va acabar amb un “I si, me la pelo veient tipes per Internet, mira és quelcom inherent al sexe masculí...”

entrada 960 (any 3)

2011-10-12T20:31:00.001+02:00

Avui he viscut al despatx una d’aquelles escenes que et fan treure el somriure ja de primera hora, un dels tipus ha demanat una feina a una de les secres i aquesta rere el seu somriure més bufó ha cercat qualsevol excusa per tal de treure’s el marron de que no l’havia fet, la cosa no hagués passat d’allí si no fos que la tipa poc després i en petit comitè se les donava de divina i del que es podia aconseguir amb un somriure i una bona combinació de roba, tot titllant a la majoria del personal masculí de l’oficina de vells verds, ara i com que a vegades (i només a vegades) hi ha una certa justícia divina (si, si, allò que Deu pot ser bufó i astut però no juga als daus), doncs res, que el tipus estava per allí i ho ha escoltat, estava fent al cafè amb ell al seu despatx quan l’ha feta entrar, la tipa ens ha mirat i ell ha dit “Què et sembla, la trobes bufona?” l’he mirada i no he pogut negar que aixecaria un 6 en qualsevol escala de buenorraismo, “Trobes que va ben conjuntada?, un difícil equilibri entre el demostrar i el no ensenyar... si la Curie hagués perdut tan temps com ella en això segurament ara la ciència estaria un xic més endarrerida, i veus tothom recordarà els descobriments de la Curie i pocs recordaran els pits d’aquesta...”, la tipa ha obert la boca per contestar al que ell s’ha avançat “Abans que diguis res tingues clar que he vist putes més guapes que tu, i que segurament ho faran per menys... així que pensa’t el que vas a dir...”, la tipa ha anat passant per diferents tons fins el punt de no retorn, on esperava una explosió de la reacció en cadena que s’anava produint en ella, però heus ací que la seva part destinada a la supervivència ha pogut més que ella, s’ha anat calmant i ha deixat anar un “Desitja res més?”, “No, per ara no, i recorda que si no et fas valdre per la feina i les teves capacitats professionals, molt possiblement t’haguem de valorar per altres capacitats, tu tries, i crec que considerant el teu nivell de bellesa no seràs tan tonta...”, la tipa ha sortit i li he recomanat al meu conegut que se n’estigui de beure els cafès que li entraran al despatx sota perill que li serveixin un cafè carregat d’evacuol o qualsevol altre substància divertida... un cop fora he vist com el col·lectiu de secres em miraven malament, suposo que pensant que jo hi he tingut quelcom a veure en tot allò, només aquelles que s’han sentit excloses del corporativisme de la majoria m’han deixat anar algun que altre somriure, perquè a vegades la picada al crostó de la majoria pot no ser el més just però si el més necessari per les minories, així les majories veuen que tot i ser-ho no poden fer el que els hi roti, i les minories veuen que tot i estar sota les majories aquestes també reben de tan en tan, vaja, que som el més proper als àngels en la impartició d’una certa justícia divina... i només de pensar-ho no he pogut dissimular el somriure...

entrada 959 (any 3)

2011-10-10T09:09:00.001+02:00

Ahir parlava amb un tipus que havia anat a veure al “vell” a la residència, de fet el seu pare fa temps que evita sempre que pot anar-hi, i és molt possiblement que veu en l’avi del meu conegut el que esdevindrà en poc temps, perquè de la mateixa manera que els homes ho han deixat de ser amb el pas del temps, la dignitat en l’envelliment també s’ha perdut, en el cas concret es demostra la dita que la genialitat i d’altes atributs tenen la costum de saltar-se una descendència, així a avi genial, esdevé un fill normal tirant a mediocre i un nét genial, doncs el nét en qüestió que és amb el que estava parlant em comentava que el “vell” ja veu com s’acosta la seva hora, de fet ell quan més veu que se li atansa la que no té pressa però sempre arriba li dedica tot el temps que pot, li agrada posar cara d’interessat davant les històries que li explica sempre retocades pels allí presents que com a gossos deixats en una gossera han aprés a oblidar el seu amo per jugar amb el primer que els hi doni joc, el meu conegut a vegades somriu dient que molt possiblement sigui el tipus amb més “avis” del món, l’ajuda a desconnectar i a descobrir que per molt important que es senti i cregui que els problemes d’avui esdevenen els més greus i lo més de lo més, doncs que res, que lo que es viu avui ja s’ha viscut, sota altres noms i llocs, però que al final un descobreix que els humans són lo bastant imbècils com per oblidar els seus errors més que no pas aprendre dels mateixos, el que fa que un tingui la sensació que tot el que ve sempre és novetat... el tipus m’explicava com un dia de jove regirant les coses del iaio va trobar un ganivet, va quedar embadalit mirant la fulla i la imatge distorsionada que li retornava, el seu avi va entrar sense que ell l’escoltés i abans de donar-se’n conte es va trobar estirat a terra amb el ganivet al coll “Fa uns anys ja estaries mort jovenet, aquestes coses no són per jugar o admirar-les, senzillament són per matar...”, ell el va estar perseguint força temps tot preguntant-li si mai havia mort a algú, un dia l’avi ja cansat del tema es va girar “Si, si que n’he mort, forces més dels que m’hagués agradat, i saps no et fa sentir especial haver-ho fet, perquè cada cop que mates una part de tu mor...” “Però eren els dolents ells...”, aquí el vell no va poder més que riure “Els dolents?, suposo que per ells i els seus néts també ho érem nosaltres els dolents, ara bé, imagina els néts que no han pogut parlar amb el seu avi perquè jo els hi vaig matar...”, aquesta va ser una de les primeres lliçons que va decidir guardar en el seu disc dur el meu coneguts, i ahir em deia “Cada cop ho veig més clar, saps que d’aquí a deu, quinze o com a molt vint anys, ja no quedarà ningú que et pugui explicar com va ser la darrera guerra que vam patir, pots imaginar-te el que trigaran en fer que tot el que ara t’expliquen passi a ser una història per no dormir i avorrir als nens?, quan trigaran a negar i amagar tot el que va passar?, quan de temps transcorrerà fins que les experiències vitals d’alguns passin a ser uns senzills renglons en un llibre d’història escrit per algú interessat i que no ho ha viscut?, saps què és el que sempre m’acaba dient el vell?, “No t’ho explico perquè m’admiris o pensis que tens un avi genial, t’ho explico perquè no ho oblidis i no cometeu els mateixos errors”, i veient com va el món crec que la gent frissa per oblidar i tornar-los a cometre... i en un món així els vells tocacollons molesten...”

entrada 958 (any 3)

2011-10-09T23:17:00.001+02:00

Sé que en la meva feina els sentiments són quelcom al que un s’ha d’acostumar a renunciar, i més si un és un vampir i ha vist el que han provocat aquests mateixos “sentiments” al llarg de la història, així que mentre assaboria el whisky que em van oferir i intentava fer bona cara tot concloent que algú que no tingui bourbon no mereix viure, estava escoltant al tipus que tenia davant “Suposo que vostè deu conèixer al Sr. YYY”, vaig somriure, el coneixia i fins i tot havia estat en algun que altre sopar amb el tipus en qüestió, encara recordo el darrer sopar en el que vàrem coincidir, en un d’aquells cutre xinesos on la gent renega dels xinesos sense qüestionar-se si aquests mateixos xinesos es mereixen segons quins clients i segons quins comentaris, perquè el personal es pensa que si ells són imbècils els cambrers ho han de ser més… doncs res, que el sopar va començar bé però a meitat del mateix ens va ser impossible aguantar el riure davant el zoo de clients que hi havia en aquell local, i el tema se’n va anant tan de mare que fins i tot un dels tipus que hi havia a la taula del costat ens va mirar “Passa res?”, el tipus va arrufar el nas “No us estareu enfotent de natros?”, i aquí el meu conegut va explotar rient “No ens enfotarem de nosaltres, no creus?, i pocs queden aleshores, perquè no m’enganyis, vosaltres no sou així, no?, això ho feu per exagerar i fer riure als que vinguin aquí, o esteu assajant l’enèsima versió del sopar dels idiotes..”, el tipus al veure la cara del garrulin de la taula del costat va dir tot al·lucinat “Mon dieu, sou així, amb un parell de collons, la mare que… aquí hi ha matèria grisa suficient per obrir un tetra i no massa més, deureu estar orgullosos de fer caure la mitjana d’intel·ligència de la província…”, val a dir que no s’ho van prendre massa bé, però “natros” ens vam partir el cul tota la nit, doncs res, al tipus li van dir fa poc que el seu germà (l’únic que té) pateix una malaltia terminal, i ell que és un investigador de collons va parar totes les investigacions per passar el que li queda al seu germà amb ell, i aquí és on qui em volia intoxicar amb aquell infumable beuratge que en deia whisky va seguir “Com ja sabrà, el Sr. YYY ens ha deixat a causa d la malaltia del seu germà, i veurà, no el jutjarem però les seves investigacions podrien arribar a salvar moltes vides, i ens sembla injust que per tal d’estar amb algú que morirà de totes totes, la investigació se’n ressenti, i més quan pot acabar salvant moltes vides…” “I omplint les seves carteres, perquè no oblidem que tota vida té un preu, i que millor que aquest preu el cobrin vostès, això si, a més amb l’agraïment dels que salven..., i no li preguntaré per aquells que no poden pagar”, “Això és com tot, no tots els productes estan fet per a totes les carteres, i no es pot imaginar els costos que representen les investigacions, i lligat a això i com li estava dient, creiem que el Sr. YYY s’hauria de replantejar la seva situació…” “I sinó ho fa?”, “Aquí és on hauria d’intervenir, perquè no creiem que sigui alterar massa l’ordre natural de les coses l’anticipar el que no es pot evitar, i fins i tot avançar el patiment implica estalviar-ne un de futur, i pensi en les vides que hi ha en joc…”, vaig somriure mentre deixava el got “Espero que no li sigui cap problema, entenc que en el seus “negocis” no tindrà lloc per escrúpols ni sentimentalismes… pensi que senzillament és un negoci, profitós per ambdues bandes creiem…”, “Si vol que li sigui franc porta un estona que em molesta només un xic més que el seu whisky, i molt possiblement no hi hagi lloc per sentimentalismes en la meva feina, però permeti que li digui que a vostè el mataria sense cobrar…” el tipus va somriure “Miri, sempre m’he considerat del tot prescindible, així doncs tenim un tracte?”… vaig sortir amb un somriure, de com una vida no té valor davant la possibilitat de salvar-ne moltes altres, i com un per molt intel·ligent que sigui no pot ni tan sols triar quina en vol salvar…

entrada 957 (any 3)

2011-10-08T15:42:00.002+02:00

Va ser dur passar del que estava escoltant al cotxe (ull l'estil al plegar el mocador), al que vaig escoltar només obrir la porta, però allí hi havia tot el personal fent un kit kat de la seva merdavida, tot intentant creure que aquelles hores eren el que regien la seva vida enlloc de la resta del dia, suposo que hi ha gent que es ven per unes hores de oci nocturn, i allí els tenia: els tipus i les tipes vestides amb les seves millors gales i perfumats de forma que hi havia un bruma per sobre els caps que em recordava cambres no tan gasificades i si més mortíferes, va ser aleshores quan em van venir unes paraules al cap “Potser no vaig tan polit però segurament si més net…”, i allí eren força aplicables, vaig veure al personal venent imatge i d’altres que la compraven tot creuant els dits perquè a tall de Ventafocs allò no fos un miratge un cop es despertessin a la matinada següent, algun cop he pensat en comptar quantes mentides es diuen per tal d’assegurar un polvo, quants cops es condemna i vexa un per tal de poder follar o d’enganyar-se tot sentint-se estimat i únic, idea que no va poder més que treure’m un somriure, suposo que allò era el mes semblant al estar a un parc zoològic i haver entrat a la gàbia dels micos, i parlant d’animalons vaig veure una visió que em va sorprendre entre tot aquell munt de gent, de fet no me l’esperava trobar allí, un tipus a qui conec de fa uns anys, i que s’encarrega de la medicina animal, i en especial de l’espècie homo sapiens, que ha evolucionat als homo xoni, és a dir un veterinari amb la mala sort d’haver escollit els més tocacollons dels animalons existents, el tipus va fer un gest al veure’m mentre aixecava una copa, pel que semblava en portava ja alguna a sobre i la cambrera no va poder estalviar-se un sospir d’alleugeriment al veure que el coneixia, suposo que no hi ha res que foti més nerviós que un tipus que beu sense parar i ni tan sols et mira l’escot, vaig somriure al pensar com de descol·locada deuria estar la pobreta, hores pensant que posar-se per semblar incitant però no puta i va un tipus i ni et mira, si és que n’hi ha que no saben apreciar el que se’ls ofereix i són uns maleducats… “Has vingut al millor lloc, ja veus quin catàleg de carn que tens per escollir…” el tipus va forçar el gest “Oblides que estic casat?”, “I?, o em negaràs que ella igual no s’ho pensaria tan si estigués en la teva situació?, a més sempre li pots dir que anaves begut i que et vas decidir per provar el sexe anal i que no li volies fer mal… segurament si valora que fa més mal una infidelitat o una enculada et pot arribar a perdonar i tot…”, vaig aconseguir treure-li un semi somriure, però vaig veure que allí acabava el tema “Avui n’he perdut un altre, un altre que va venir, que he intentat curar i que no he pogut salvar…”, “Mira, fa temps em van dir que un pot fugir de tot menys del seu fracàs, ens podem amagar, negar-ho tot, i fins i tot inventar-nos un final que ens vingui bé, però el fracàs sempre hi serà, perquè per molt que vulguem tothom té clar quan ha fracassat i quan no, i el fracàs ens fa recordar que no som infal·libles, que per molt que ens ho creguem, sempre hi haurà un moment, una ocasió on fallarem…”, allò em va fer recordar una història que em van explicar fa segles, es diu que la mort durant un temps s’apareixia a aquells a qui anava a buscar, i els hi deia “Si em dius un motiu pel qual no t’hauria de prendre amb mi igual et deixo viure un xic més, però pensa que haurà de ser un bon motiu, un motiu en el que creguis de debò…”, la mort se’n va afartar d’endur-se a la gent, perquè tothom li deia que havia de quedar-se per ajudar a la resta, a la seva parella, als fills, a la família, semblava que tothom era necessari en aquest putu món, i la mort els anava agafant un rere l’altre, perquè cap d’ells deia la veritat, que no era cap altre que senzillament volien viure perquè ells volien viure, i en el fons tan els hi fotia la resta dels mortals… ell va apurar la copa, “I el bo del tema, és que el tipus em va agafar la mà i em va dir, doctor no m’expliqui que tinc i que em farà, senzillament curi’m no vull morir… i ja ho veus…”, suposo que li hagués pogut explicar mil i una històries, però el que m’ha quedat clar al llarg de tots aquests segles, és que aquell qui no té dignitat al morir senzillament no mereix viure… mentre de fons sonava això…

entrada 956 (any 3)

2011-10-07T09:26:00.001+02:00

Escoltava dos opinions fa poc que com a mínim no deixaven de tenir un puntet de broma (com tot allò que fan els humans) i davant les que un no podia més que somriure, en la primera uns experts (sempre experts, que al final venen a ser una boira tal com els “mercats” o “el poder financer”...), doncs res, uns experts que recomanaven que certes coves amb representacions artístiques força antigues no s’obrin al públic, ja que el populatxo amb la seva sola presència casca les pintures a part de no entendre-les ni comprendre-les en tota la seva magnitud (bé, ells ho vesteixen millor), això si, han d’estar a disposició dels enteradillus de torn i per tal que qui les gestioni tingui una escorreguda cada cop que les ensenyi a un grup “selecte” de persones, i ull que dins aquest grup selecte hi ha aquells socis protectors que aportant una morterada les veuran (la versió filantròpica i fundativa del “pagant Sant Pere canta”), i el divertit és que precisament una bona part dels ingressos els hi venen dels impostos que el populatxo inculte paga, i tot amb la famosa frase de “Tu paga tot i que no en puguis gaudir perquè ets tonto i no te n’assabentes de res so subnormal”, li estava donant tombs al tema quan li ha faltat temps a un altre d’aquestes “eminències culturals” per acabar de rematar-ho, quan deia que els museus no s’haurien de guiar per fer exposicions per la “mass” sinó que s’haurien de guiar per criteris artístics, i que molta afluència no vol dir precisament més qualitat artística, ummm, com em van dir fa temps “El gust per l’art és personal, igual que les merdes que un caga...”, això si, tornem-hi, que els museus han de seguir rebent una pasta per tal d’exposar allò que només trempa als seus directors o gerents d’exposicions (perquè oh clar, només ells saben el que és art, perquè com tothom sap, només ells foten bacanals aka orgies amb totes les muses juntes, les que en el moment de la correguda i amb la polla a tall de pinzell pinten les més delicioses pintures que la resta dels mortals ha d’admirar tot i no entendre...), fa anys un pintor em deia “Mira, la gent s’embolica al voler catalogar l’art en tantes escoles, èpoques, corrents... l’art senzillament agrada o no agrada, i el que no agrada per molt que se’l vulgui revestir de qualitats i atributs no agradarà”, i com fa encara més anys un altre em deia “Una obra arriba o no arriba, i aquí poc hi pot fer l’autor, perquè per molt que es pinti o es faci una estàtua pels altres un sempre la fa al seu gust, així doncs quan més vulgar i normal sigui un artista més èxit tindran les seves obres, ara bé, menys reconegut serà per aquells que no volen ni poden connectar amb la gent...”, i mentre hi pensava m’he quedat amb la imatge de cada matí, des de la meva torre de marfil i veient a la gent del carrer com a pobres imbecil•loides mirant al terra o els més valents mirant endavant tot perdent-se el cel, doncs mentre els mirava he vist a la tipa que cada dia arriba tard a un centre d’atenció social, com ella diu “Els pobres poden esperar, total no tenen res més a fotre en tot el dia..”, doncs la tipa ha arribat fumant, s’ha aturat i sense encomanar-se a ningú ha tirat la burilla després d’apurar-la, suposo que un acte força normal, però que voleu que us digui, com era allò? “La dona del Cèsar a part de virtuosa o ha de semblar...”

entrada 955-3 (any 3)

2011-10-06T14:44:00.002+02:00

Avui ha mort, molt possiblement un dels mortals que va tenir més clar allò de: “Si es vol una cosa que no existeix només ens queda conformar-mos o inventar-ho...”

Nadie quiere morir. Incluso la gente que quiere ir al cielo, no quiere morir para llegar allá. La muerte es el destino que todos compartimos. Nadie ha escapado de ella. Y es como debe ser porque la Muerte es muy probable que sea la mejor invención de la Vida. Es el agente de cambio de la Vida. Elimina lo viejo para dejar paso a lo nuevo. Ahora mismo, ustedes son lo nuevo, pero algún día, no muy lejano, gradualmente ustedes serán viejos y serán eliminados. Lamento ser tan trágico, pero es muy cierto.

Su tiempo tiene límite, así que no lo pierdan viviendo la vida de otra persona. No se dejen atrapar por dogmas – es decir, vivir con los resultados del pensamiento de otras personas. No permitan que el ruido de las opiniones ajenas silencien su propia voz interior. Y más importante todavía, tengan el valor de seguir su corazón e intuición, que de alguna manera ya saben lo que realmente quieren llegar a ser. Todo lo demás es secundario.

Cuando era joven, había una asombrosa publicación llamada The Whole Earth Catalog, que era una de las biblias de mi generación. Fue creada por un tipo llamado Steward Brand no muy lejos de aquí en Menlo Park, y la creó con un toque poético. Fue a fines de los 60, antes de las computadoras personales y de la edición mediante microcomputadoras, por lo tanto, en su totalidad estaba editada usando máquinas de escribir, tijeras y cámaras polaroid. Era un tipo de Google en formato de edición económica, 35 años antes de que apareciera Google: era idealista y rebosante de hermosas herramientas y grandes conceptos.

Steward y su equipo publicaron varias ediciones del The Whole Earth Catalog, y luego cuando seguía su curso normal, publicaron la última edición. Fue a mediados de los 70 y yo tenía la edad de ustedes. En la tapa trasera de la última edición, había una fotografía de una carretera en el campo temprano en la mañana, similar a una en que estarían haciendo dedo si fueran así de aventureros. Debajo de la foto decía: “Manténganse hambrientos. Manténganse descabellados”. Fue su mensaje de despedida al finalizar. Manténganse hambrientos. Manténganse descabellados. Siempre he deseado eso para mí. Y ahora, cuando se gradúan para empezar de nuevo, es lo que deseo para ustedes.
Permanezcan hambrientos. Permanezcan descabellados

Discurso que Steve Jobs, CEO de Apple Computer y de Pixar Animation Studios, dictó el 12 de Junio de 2005 en la ceremonia de graduación de la Universidad de Stanford

entrada 955-2 (any 3)

2011-10-06T14:37:00.001+02:00

No em va costar seguir-los, suposo que deurien portar ja un temps junts, diuen que la velocitat en que un surt del bar i vol anar cap a casa a follar amb l’altre és indirectament proporcional al temps de relació que es porta, fet aquest que donava més validesa a l’experiment que anava a fer, van sortir dels carrers principals per anar a buscar el cotxe (el que fa un per estalviar-se unes poques monedes del pàrking, i suposo que el tipus es creia molt espavilat per tenir una idea com aquella), van acabar en un carrer sense sortida, bé s’acabava l’asfalt i quedava un camí de terra, els tipus tenien el cotxe tot just al final del carrer, ell va treure les claus i ella quan anava a pujar em va veure, suposo que es va confiar de la distància que ens separava, però un tancar i obrir d’ulls d’ella va ser suficient per tenir-me damunt seu, i això us passa per mesurar-ho tot segons les vostres regles, quan una senzill parpelleig pot ser el temps que una estrella triga en néixer, i créixer fins convertir-se en una super nova tot explotant i emportant-se sistemes solars sencers o esdevenir un senzill punt de matèria concentrada que creí un centre d’atracció d’on un no en pot escapar, o reduir-se i quedar girant sobre si mateixa com un far en la immensitat de l’univers... doncs res, que quan va voler moure’s ja la tenia agafada, el tipus va girar-se mentre li deia que es donés pressa, aleshores va veure la mà d’ella picant amb insistència el vidre de la finestra, va obrir la porta i al sortir la va veure mentre m’alimentava, vaig parar un moment per somriure’l el tipus va reaccionar entrant al cotxe i arrancant-lo, sense esperar-la a ella va posar la marxa enrere i va donar gas, el cotxe va impactar contra el que tenia darrera, el tipus va tornar a posar marxa i just quan anava a donar gas va veure la seva parella que es tambalejava davant del cotxe, el tipus va pitjar l’accelerador i se la dur per endavant, ahhh que bonic que és l’amor diran els poetes... el cos d’ella va sortir disparat i el vaig agafar abans no toqués l’asfalt, no viuria massa més estona, i la sang que abans havia desitjat ara composava una obra d’art damunt la seva roba, vaig somriure “No cal que pateixis, diuen que aniràs a un lloc força millor que aquest...” “No vull morir... tinc por...” “I qui no?” no em va caldre ser misericordiós a vegades la pròpia mort es pren aquesta funció personalment, el cotxe havia picat contra una vorera i el tipus estava barallant-se amb la porta, el vaig deixar fer, tot preguntant-me quants cops amb ulls de xai li havia dit a la noia que ella ho era tot per ell, que ell ho donaria tot per ella, el que fa la necessitat diran alguns, al final va aconseguir obrir la porta, em va mirar i es va llençar al carrer tot corrents en sentit contrari, definitivament quedava clar que valent, valent, el que es diu valent no era

LE VICOMTE, exaspéré
Bouffon !

CYRANO, poussant un cri comme lorsqu’on est saisi d’une crampe
Ay ! ...

LE VICOMTE, qui remontait, se retournant
Qu’est-ce encor qu’il dit ?

CYRANO, avec des grimaces de douleur
Il faut la remuer car elle s’engourdit...
– Ce que c’est que de la laisser inoccupée ! -
Ay ! ...

LE VICOMTE
Qu’avez-vous ?

CYRANO
J’ai des fourmis dans mon épée !

LE VICOMTE, tirant la sienne
Soit !

CYRANO
Je vais vous donner un petit coup charmant.

LE VICOMTE, méprisant
Poète ! ...

CYRANO
Oui, monsieur, poète ! et tellement,
Qu’en ferraillant je vais – hop ! – à l’improvisade,
Vous composer une ballade.

LE VICOMTE
Une ballade ?

CYRANO
Vous ne vous doutez pas de ce que c’est, je crois ?

LE VICOMTE
Mais...

CYRANO, récitant comme une leçon
La ballade, donc, se compose de trois
Couplets de huit vers...

LE VICOMTE, piétinant
Oh !

CYRANO, continuant
Et d’un envoi de quatre...

LE VICOMTE
Vous...

CYRANO
Je vais tout ensemble en faire une et me battre,
Et vous toucher, monsieur, au dernier vers.

LE VICOMTE
Non !

CYRANO
Non ?
Déclamant
"Ballade du duel qu’en l’hôtel bourguignon
Monsieur de Bergerac eut avec un bélître ! "

LE VICOMTE
Qu’est-ce c'est que ça, s’il vous plaît ?

CYRANO
C’est le titre.

LA SALLE, surexcitée au plus haut point
Place ! - Très amusant ! - Rangez-vous ! - Pas de bruits !

Tableau. Cercle de curieux au parterre, les marquis et les officiers mêlés aux bourgeois et aux gens du peuple ; les pages grimpés sur des épaules pour mieux voir. Toutes les femmes debout dans les loges. À droite, De Guiche et ses gentilshommes. À gauche, Le Bret, Ragueneau, Cuigy, etc.

CYRANO, fermant une seconde les yeux
Attendez ! ... je choisis mes rimes... Là, j’y suis.
Il fait ce qu’il dit, à mesure.
Je jette avec grâce mon feutre,
Je fais lentement l’abandon
Du grand manteau qui me calfeutre,
Et je tire mon espadon,
Élégant comme Céladon,
Agile comme Scaramouche,
Je vous préviens, cher Mirmydon,
Qu’à la fin de l’envoi, je touche !
Premiers engagements de fer.

Vous auriez bien dû rester neutre ;
Où vais-je vous larder, dindon ? ...
Dans le flanc, sous votre maheutre ? ...
Au cœur, sous votre bleu cordon ? ...
– Les coquilles tintent, ding-don !
Ma pointe voltige : une mouche !
Décidément... c’est au bedon,
Qu’à la fin de l’envoi, je touche.

Il me manque une rime en eutre...
Vous rompez, plus blanc qu’amidon ?
C’est pour me fournir le mot pleutre !
– Tac ! je pare la pointe dont
Vous espériez me faire don : -
J’ouvre la ligne,– je la bouche...
Tiens bien ta broche, Laridon !
À la fin de l’envoi, je touche
Il annonce solennellement

ENVOI
Prince, demande à Dieu pardon !
Je quarte du pied, j’escarmouche,
je coupe, je feinte...
Se fendant.
Hé ! là donc
Le vicomte chancelle ; Cyrano salue.
À la fin de l’envoi, je touche.

entrada 955 (any 3)

2011-10-06T14:21:00.001+02:00

L’altre dia i mentre fèiem les copes va sortir el tema del dia, mes, any o fins i tot dècada, el tema dels famosos “potes negres” que poc tenen a veure amb els pieds noire, es veu que el fet que hagin parit al teus en aquesta terra és símptoma de xaxipurilisme ktkgas, i quants més en comptis enrere més pota negre és un, vaja que n’hi ha que són pota i mitja o directament les dues potes, i mentre uns són potes negres la resta dels mortals són senzillament uns cremats, potes i la resta... li estàvem donant tombs al tema sense intentar ferir sensibilitats que aquí estan a flor de pell en aquests temes, i és que per molt que es vulgui explicar que de 77.000 persones només 20.000 tinguin dret a vot qualsevol explicació no deixa de ser com a mínim un xic “peculiar”, un em comentava que malament quan els fills han de viure del que van fer els pares, o quan el nom de la casa ha de recolzar-te perquè el teu per si mateix no arriba enlloc, de fet recordava el cabreig d’un tipus que va anar a renovar el passaport i després de que li preguntessin si era nacional (ja em direu quina pregunta més indicada i sagaç per algú que va a fer-se el passaport), doncs res, que després que el tipus respongués un “Clar que si...” la tipa li va llençar un “De quina casa?” pregunta a la que el tipus va callar, i la tipa tota somrient li va triomfalment “Ja m’ho imaginava...”, aquí hi havia els que li van dir que ruc per no haver-li contestat “De la casa de Taputamare”, però van callar veient com s’aixecaven algunes orelles que consideraven que atacar el sistema de cases estava fora de l’abast d’uns mísers immigrants de merda, però ja sé sap que no hi ha lloc millor al món que la Vil·la del Pingüí... un dels presents estava atacant l’ampolla de bourbon sense entrar massa en la conversa i un dels que hi havia em va comentar que estava patint el conegut síndrome del darrer americà verge, tot i que ell de darrer res, d’americà menys i ja no parlem de verge, no vaig poder més que somriure tot pensant en les vegades que ho he vist, de fet com em va dir un compositor fa segles, és molt difícil que dos peces arribin a estar totalment sincronitzades i toquin harmoniosament, per molt primoroses i ben escrites que estiguin, perquè un quan escriu una peça sempre la crea com a única tot creient que serà la millor i superior a la resta, i quan totes volen ser les primeres no hi ha lloc per l’harmonia, doncs res, que es veu que el tema dels sentiments funciona semblant, per uns segons d’aparent harmonia un ha de pagar anys de cacofonia i caos, uns compassos que prometen porten a moviments desastrosos, el tipus acabava dient: “Estem dissenyat per viure sols, i com que sempre volem allò que no podem tenir ens morim per viure en companyia, i ens enganyem tot creient de que fins i tot és possible, però tard o d’hora l’engany desapareix i només ens queda la realitat, i aleshores ja tot depèn de la decència moral de cadascú...”, li estava donant voltes al tema tot pensant que igual aquell tipus estava equivocat i que la humanitat és quelcom força diferent, que l’amor igual si que existeix i que es sobreposa a tot el que li pot venir, que al final un pensa més enllà de la individualitat per creure en la pluralitat, ho estava rumiant (com els rucs) quan vaig veure una parelleta que sortia del local...

entrada 954 (any 3)

2011-10-05T10:28:00.001+02:00

Parlava amb un tipus que és metge i em deia que el problema que teniu frontera avall no és un problema de metges, ni tan sols de polítics (i mireu que ja és), és un problema pur i senzillament de malalts, perquè com ell em deia “Els malalts ja no saben fer de malalts, Internet i House han fet tan de mal al col•lectiu sanitari que segurament els haurien de jutjar en qualsevol tribunal internacional...”, es veu que avui en dia ja no és el metge qui demana les proves, se li passa una carta al malaltó aka especialistaenloquemesaledeloswebs qui com a bon insersista davant un buffet lliure diu: “Si són gratuïtes les vull totes, que per això algú paga els impostos per mi...”, i res, que com paga la padrina i el metge no vol problemes, doncs proves, provetes i d’altres a tutti pleni... ara que davant de tot això escoltar una directora d’un centre hospitalari tot demanat que no s’estigmatitzi al metges i que ells no han de suportar les retallades del sector sanitari com a mínim m’ha semblat un xic xocant... perquè com a bons humans tots sabeu que s’ha de retallar i estalviar, però clar, ningú vol sentir-ne parlar de que li retallin a ell, com em van dir fa anys “Si importen els números?, mira milions d’aturats poden no preocupar si un té feina, ara bé a vegades un sol aturar pot preocupar i especialment si aquest és un mateix...”, doncs res que estava parlant amb aquest conegut que passaré a denominar Sr. A (i ja fa olor això d’aquestes denominacions, ho sé, ho sé...), doncs res, el Sr. A està casat amb la Sra. B (Sra. De A per més indicacions), aquesta Sra (B), és una fanàtica del teatre i el seu grau d’orgasmia es directament proporcional al conceptual i alternativa que sigui la performance (segons ella les “funcions” ja denoten un toc de demoditat que mata...), doncs això, les performances, i heus ací, que al Sr. A el teatre li porta fluixa, les funcions més i les performances directament el fan cagar potes avall, el Sr. A té gustos per uns “jocs” certament especials, jocs que la Sra. B considera “indecents” de “mal gust” i “libinidosos” i a porta tancada no es talla de classificar-los de “per a pertorbats mentals”, el Sr. A fart d’anar a veure merdes tot i que li diguin que anar-hi és estar a la darrera va conèixer la Srta C, qui després d’una conversa i anar-se tantejant va resultar una fanàtica dels “jocs” que a ell li van, de fet com ell diu “No hi ha amor, i poc sexe, però si el que m’interessa”, així doncs el Sr. A espera en candeletes cada nova performance, perquè una estona aguantant merdes li serveix com a excusa per tenir una estona plaentera i a vegades també amb merda (sobre gustos... i després de portar segles amb els humans no el jutjaré per menudeses com aquesta...), això si, i com ell diu “Soc just, el tracte és un per un, i mira que podria fer-lo al meu favor, però no seria correcte...”, ahhh, però va arribar el dia que la Sra. B va preguntar al Sr. A com és que ja no es queixava tan, i ell va intentar amagar el tema, però va caure davant l’eterna frase engany del sexe femení “No pateixis, em pots dir el que sigui, ja saps que jo t’ho passaré”, “passaré” ja!, a cutxillu te’ls passarà so tonto del bote capirote, i el Sr. A es va sincerar tot explicant el pacte al que ell mateix havia arribat, no cal dir que la Sra. B no li va “passar” perquè com a mínim el va titllar de “malalt mental!” i tot seguit li va demanar el divorci, tot i que poques setmanes després li va dir que si ell es comprometia a deixar “aquestes guarreries” ella acceptaria tornar amb ell, ull!! Al tema, que ell deixés el que li agradava perquè ella (que era la que ho demanava) tornaria amb ell, mentre ella seguiria amb les seves aficions, vaja el negoci del segle, doncs res, el meu conegut, fent gala de la seva submissió li va dir que si (i segons ell “Trempat com un burro” davant la demostració de dominació de la tipa), no sé si trempat com un burro, però burro si que és....

entrada 953 (any 3)

2011-10-04T17:39:00.001+02:00

Porto un temps on observo com cada cop més blogs dels que segueixo pengen l’etiqueta de “exclusius”, sota la demanda d’una petició i una posterior aprovació per part del propietari del blog, un dels que ho ha fet em comentava que era una forma de controlar comentaris i saber qui el visitava, com ell deia “No voldries viure sense cortines a casa...”, suposo que l’eminència que era el tipus no va caure que actualment està vivint sense cortines, això si, amb el públic que ell vol... que voleu que us digui no sé on comença la comoditat de tenir-ho tot controlat i on la por de qui ens pugui venir a veure, o com el tipus em deia “A vegades escric coses personals que no cal que les sàpiga tothom...”, doncs també, però clar si tan personals són i no cal que les sàpiga tothom, no sé si fer-les públiques per molt reduït que sigui el cercle ajuda... això si fer-ho per tots aquells que et segueixen, igual perquè algú dels que no et segueix et diria clarament l’imbècil que ets i no et remenaria l’aigua tot daurant-te la píndola... no he volgut perdre-hi massa temps perquè sé per experiència que no hi ha com discutir amb algú que creu tenir la raó, fet que no fa més que el tipus es reafirmi en les seves creences, com em va dir una tipa força interessant: “Les raons són com els homes, està bé tenir-ne un, però no ens ha de doldre canviar-lo si en trobem un de millor...”, doncs això, aquest matí m’han trucat d’una empresa on les coses no els hi van bé, i després de la visita de rigor quasi que m’he sentit transportat en el temps i veure’m en els inicis de la revolució industrial, de fet hi havia un clar exemple de l’efecte Plim, que em van explicar fa anys: em comentaven que un tipus va muntar una línia de producció on uns posaven taps i els altres etiquetes, el sistema anava de conya i cada dia sortien més ampolles, ara bé, un dia un dels que posava etiquetes es va trobar indispost i va sortir una estona de la fàbrica, el gerent va descobrir sorprès com tot el sistema estava aturat, preguntant als que posaven taps aquests van dir que no els hi arribaven ampolles amb les etiquetes i que ells no hi posaven taps fent que les ampolles arribessin al final sense tap ni etiqueta, preguntant el perquè collons cap d’ells havia començat a posar etiquetes la resposta va ser clara “No ens paguen per posar etiquetes, és més, ningú ens ha explicat el procés de posar etiquetes, no entra dins les nostres habilitats professionals...”, el gerent va somriure, perquè gràcies a allò havia descobert quelcom molt interessant i que no era més que tenia una panda d’inútils com a treballadors, doncs res, aquest matí metre mirava els llocs de treball no he pogut més que recordar aquesta història, perquè tot i els anys passats encara hi ha persones que enganxen etiquetes i d’altres que senzillament posen taps...

entrada 952 (any 3)

2011-10-02T21:05:00.002+02:00

Ahir estava amb un tipus prenent unes copes entre els que hi havia l’angelet dels centres comercials, el tipus em va comentar si m’havia assabentat de l’accident que havia patit algú qui ell creia que jo coneixia, de fet el nom em sonava i va ser després de localitzar-lo mentalment que l’accident va esdevenir un “accident”, de fet fa gràcia el sentit que agafen certs mots en segons quins contextos, el paio havia creat un sistema tal que qualsevol angelet anava amb el famós telèfon de la poma i després de col·locar-lo en una base podia exportar les fotos, retocar-les o posar-hi algunes tontades i després de ser seleccionades en una pantalla tàctil i d’escollir el format, colors i tal les podia imprimir i emportar-se-les a casa, a més el tipus estava treballant per un sistema força semblant per fer-ho via web, suposo que els més geek o més in em direu que això és com inventar la sopa d’all, ara bé, el divertit del tema, és que el tipus quan algú hi punxava el seu telèfon agafava tota la informació de l’aparell i totes les dades que hi estaven emmagatzemades, i quan dic tot, és tot de tot, així que en poc temps el tipus va omplir uns quants discs durs i com no, entre tanta merda a tall de concurs de miss o mister hi havia algun que altre brillant, en forma d’informació “susceptible” perquè qui més qui menys la caga un parell de cops al dia al seu glamurós smartphone de darrera generació, i com que segurament algú no deuria estar massa d’acord amb la seva política de recaptació d’informació, un d’aquells que ja ho fa i no desitja competència, i per cert, tot parlant del tema, ja flipareu amb les noves característiques i polítiques del feisbuk, com deia una directora del tinglado “No podem donar la informació que el client desitja de forma òptima sinó tenim un mínim d’informació del mateix”, vaja per tremolar o cagar-s’hi directament… a més ahir per la nit hi havia la Taty, em van fer gràcia les mirades del personal, de fet la tipa és una experta mamant polles, té un estil sense competència, això i un cutis sense una puta arruga enveja de totes les amigues que es foten tots el potingues del mercat i no li arriben a la sola i ella sempre els hi diu “Lo meu són productes o millor substàncies més “biològics””… doncs res, que ella sap just quan un tipus esta a punt d’arribar, aleshores para i es dedica a llepar i donar copets amb la llengua a la part de la darrera del capullo, la zona que el separa i on n’hi ha que tenen l’estopper aka frenillu, doncs res, que la tipa no té presa i via pressió amb les mans i els copets i llepadetes fa que els tipus es corrin com si fos la primera vegada, però un cop nota que el tipus arriba torna a mamar-la on the normal way sense parar, sense entendrir-se davant els crits dels tipus i no para fins que se n’afarta, de fet, tota una llegenda entre les noies que coneixem, algú a qui tots els tipus demostren una especial tacte, això sense considerar la llegenda urbana que la tipa un cop va lligar a un algú al seu llit i no va parar de mamar-li i masturbar-lo fins deixar-lo inconscient, i clar tenir algú així a prop fa que se li ofereixi cert respecte… ara bé, el divertit és que aquesta qualitat fa que tothom la miri no pel que és o pel que podrà ser, tothom se la mira senzillament per lo bé que les mama…

entrada 951-2 (any 3)

2011-10-01T18:51:00.001+02:00

Dártelo es mi privilegio
y como te lo doy,
te lo podré quitar
un corazón no es para siempre
a veces tienes q devolverlo...

-la noche es mágica también, no?-
-y trágica.
me pasaba las horas
acariciando mi herida
se me iban los días....-

no me pidas q te espere
por que siempre q espero
estoy persiguiendo

Yo intentaba escrutar las estrellas
mientras tu te pintabas las uñas de los pies

si, te veré surfear de nuevo
con tu traje de sirena
y tu tabla plateada

en una habitación con vista...
con una desconocida que conocí

en mi búsqueda de la felicidad
mi vi interrumpido por la metafísica

escribo sobre ti desde hace mucho
incluso antes de conocerte

y si no te veo aquí
te veré en mis sueños....

tengo mi tristeza siempre ahí
escondida
poniéndose guapa
y cuento con ella
pa q me sepa guiar
mas alla de ti
mas alla de mi

entrada 951 (any 3)

2011-10-01T14:17:00.001+02:00

Fa gràcia que un escolti una cançó en un blog i després et ressona al entrar en un local, fet que em va passar amb aquesta… estava amb un tipus qui gestiona un centre comercial, em comentava tot divertit lo bé que s’ho passa passejant per la línia de caixes, perquè a part de veure com de bé es guanya la vida pot analitzar tota la tipologia dels animalons que passen pel seu centre, des d’aquells que només comprem productes “compromesos”, d’agricultura super ultra conscienciada amb el medi i l’entorn, làctics de granges sostenibles i amb personal socialment en perill d’exclusió, carn ecològica, i així fins un llarg etcètera de productes que valen força més que la resta i que ells paguem amb la seva targeta bancària (també conscienciada en qualsevol merda de projecte social) trinco trinco, sense domiciliar el pagament a final de mes, perquè ells s’ho valen, i que es quedarien de pasta boniato si sabessin que molt possiblement només canvia l’envàs entre el que ells compren i els de la resta (això si, pasta boniato ecològica i nomes adobada amb merda cagada per tipus socialment compromesos), després hi ha aquells que fan una línia de trinxera entre la seva compra i la dels que els precedeix amb un intent de marcar territori i que queden descol·locats al descobrir que han gastat tots els tetres per cobrir el front i els ha quedat la rere guarda (el cul vaja) al descobert, això si tota una escampada de productes amb les torres de vigilància formades per les ampolles de beguda refrescant… i després els que no han tingut cap pressa a l’hora de comprar, però que al arribar a la caixa els hi venen totes de cop i no paren de moure’s de forma nerviosa i de cagar-se en tot, i de sobrecarregar la línia de transport tot pensant que si ho fan així els hi cobraran abans, això o intentant batre qualsevol record guines de “càrrega de línia de compra” i que es caguen en tot quan la màquina els hi diu que ella transporta compres no elefants… el tipus entre birra i birra em comentava el cas d’un treballador que sempre està malalt, i que ha transitat per forces llocs de la seva empresa, a més el tipus té el poder de fer sentir malalt a tots els que estan al seu costat, vaja un super mega poder, el tipus em mirava tot dient-me “Mira si un dispositiu falla es canvia no?, vaja es substitueix per un de nou i punt, doncs no entenc massa bé perquè ens ho saltem en segons quins casos…” vaig somriure, el tipus té una innata facilitat per fer amics, de fet vaig recordar com li han cridat més d’un cop l’atenció per la costum que té de passar per davant la parada d’autobús i parar tot preguntant si algú va en la seva direcció, tal com ell diu “És la millor forma de saber que preocupa al poble, tens via directa amb ells i no reps la informació de fonts que com a mínim són interessades, a més sempre es coneix gent interessant, no deixen de ser “gent” però a vegades interessants…” doncs res, que els taxistes i els autobuseros s’han cabrejat tot pensant en que quedarien si tothom fes com ell, i mentre parlàvem va anar sonant… això, això, i com no això…

entrada 950 (any 3)

2011-09-30T21:36:00.004+02:00

Ahir tot veient i escoltant les notícies de la caixa tonta no vaig poder més que recordar quelcom que vaig llegir fa temps…

MERCUCIO  Ya veo que te ha visitado la reina Mab,  la partera de las hadas. Su cuerpo es tan menudo cual piedra de ágata  en el anillo de un regidor.  Sobre la nariz de los durmientes  seres diminutos tiran de su carro,  que es una cáscara vacía de avellana  y está hecho por la ardilla carpintera o la oruga  (de antiguo carroceras de las hadas).  Patas de araña zanquilarga son los radios,  alas de saltamontes la capota; los tirantes, de la más fina telaraña;  la collera, de reflejos lunares sobre el agua;  la fusta, de hueso de grillo; la tralla, de hebra;  el cochero, un mosquito vestido de gris,  menos de la mitad que un gusanillo sacado del dedo holgazán de una muchacha. Y con tal pompa recorre en la noche  cerebros de amantes, y les hace soñar el amor;  rodillas de cortesanos, y les hace soñar reverencias;  dedos de abogados, y les hace soñar honorarios;  labios de damas, y les hace soñar besos,  labios que suele ulcerar la colérica Mab,  pues su aliento está mancillado por los dulces. A veces galopa sobre la nariz de un cortesano  y le hace soñar que huele alguna recompensa;  y a veces acude con un rabo de cerdo por diezmo  y cosquillea en la nariz al cura dormido,  que entonces sueña con otra parroquia.  A veces marcha sobre el cuello de un soldado y le hace soñar con degüellos de extranjeros,  brechas, emboscadas, espadas españolas,  tragos de a litro; y entonces le tamborilea en el oído, lo que le asusta y despierta;  y él, sobresaltado, entona oraciones y vuelve a dormirse. Esta es la misma Mab que de noche les trenza la crin a los caballos,  y a las desgreñadas les emplasta mechones de pelo,  que, desenredados, traen desgracias.  Es la bruja que, cuando las mozas yacen boca arriba,  las oprime y les enseña a concebir  y a ser mujeres de peso. Es la que...
ROMEO  ¡Calla, Mercucio, calla!  No hablas de nada.
MERCUCIO  Es verdad: hablo de sueños,  que son hijos de un cerebro ocioso  y nacen de la vana fantasía,  tan pobre de sustancia como el aire  y más variable que el viento, que tan pronto galantea al pecho helado del norte  como, lleno de ira, se aleja resoplando  y se vuelve hacia el sur, que gotea de rocío.

Fa temps parlava amb un tipus que es dedica a determinar en quin punt la gent que fa quelcom n’és conscient o no del que fan, doncs bé, el tipus m’explicava que molts dels que fan veritables atrocitats acaben dient (força avergonyits tot sigui dit) que ho han fet perquè una veu els hi deia que ho havien de fet, de fet mares que maten els seus fills, parelles que acaben amb l’altre, avis que forcen als néts, tipus que tenen parella i fills, i cometen les atrocitats que ningú podria imaginar, i tot segons ells perquè una veu els hi diu que ho han de fer, el tipus em deia que han aprés a dir que això són brots psicòtics, paranoies, mal funcionament de la ment, coses que passen i que fan que qualsevol pugui acabar d’aquella manera… tot i que ell em deia amb un somriure “Ara bé, imagina per un moment, només per un instant que realment algú en un moment concret ens digués a cau d’orella que féssim allò que no volem fer i no pares fins que ho féssim i després ens deixés sols amb el que hem fet… tot una Mab”

entrada 949 (any 3)

2011-09-29T17:41:00.001+02:00

Fa poc algú em va dir que escriure un blog venia a ser com aquell que sol en una illa deserta (valent incoherència, perquè si un està sol òbviament la illa està deserta, i més encara considerar-la deserta quan manquen humans tot i poder estar plena d’altres formes de vida... com per exemple famosets... suposo que deu anar lligat a la naturalesa humana), doncs res, que escriure un blog deu ser com estar en la susoditxa illa i tirar cada matí una ampolla amb un missatge tot esperant que algú el llegeixi, i mentre tothom està dempeus en el seu particular “castaway” tot esperant resposta sota sol i pluja, com un wally vulgaris qualsevol a l’espera de la resposta de la seva estima eva, doncs això, mentre tothom mira cap al davant ningú veu la quantitat de gent que té la costat tots fixats en un punt d’on no ve ningú, algú em va dir que tot i restar sol sempre és millor la fantasia de creure que vindrà qui esperem que no pas descobrir que estem rodejats de persones que no ens interessen, tot i que al final la gent acostuma a perdre la fe en aquell qui ha d’arribar i acaben amb un qualsevol, i el divertit és que si un hi ha d’acabar millor fer-ho d’arrancada i estalviar-se la pèrdua de temps d’esperar aquell qui mai arribarà, suposo que també deu anar amb el human xip que forces de vosaltres calceu, i sinó pregunteu-vos si l’animaló que teniu per parella és aquell qui sempre heu desitjat com a parella, i a la mínima que sigueu sincers (que ja n’és un altre) i fóssiu conscients dels vostres pensaments estaríeu trucant al pelotxos tot preguntat per un advocat baratet, baratet; i heus ací que avui un conegut francòfon m’ha descobert una nova paraula del tot exportable de la llengua de Moliere: “boutade”, us recomano que la incorporeu al vostre vocabulari i així pugueu anar d’aburgesats afrancesats amb dos ditets de cultura i ser tot un barrufet tocacollons ullerut... ara que per boutade la notícia que he vist avui, es veu que hi haurà un congrés per aquí sota el nom de Sabiens 2011 (Deu em lliuri si aquesta és l’edició 2011...), i el bo ha estat en el moment de llegir les ponències, vaja que si fos humà podria dir allò de “Anar a pixar i no treure ni gota” o que com els vampirs diem “Mossegar i no poder xuclar ni gota...” (si, si, ja sé que sona malament...), doncs entre les conferències podeu triar entre: “La comunicació i el coneixement en la recerca de la veritat”, “A la recerca de la raça perduda: els Nefilim”, “Misteris, enigmes i tecnologia secreta de la II Guerra Mundial”, “2012. Una reprogramació del calendari Maia”, “El secret de l’energia de l’aigua davant les crisis energètiques”, “L’enigma dels Cercles de les Collites (Crop Circles)”, “Starchild: el crani del nen extraterrestre”, “Stargate: les portes estel•lars”, “Àrea 51: la zona oculta”, “Hi ha vida després de la vida?”, “Els orígens de la humanitat”, “El poder de la ment”, “Exopolítica i exociències. Últims descobriments de la evidència ET”, com deia en Tomet “Quants n’afarta el pa...”, i és que volia deixar les més interessants però no he tingut collons ni desequilibri mental suficient per escollir entre aquest ampli ventall que segurament farien córrer de gust al mateix Mulder... i tot al preu de 50 euros, això si, és demana puntualitat, perquè segurament després de tancar les portes no deixaran sortir a ningú...

entrada 948-3 (any 3)

2011-09-28T19:58:00.001+02:00

Avui ha estat pujar al cotxe i d’arrancada escoltar això, li he estat donant voltes valorant les diferents opcions, era el que us he dit o això, així que fent gala d’un pèssim gust m’he quedat amb la primera deixant la segona per després (que per cert deu ser el vídeo més vist per certs sectors clericals, au… xist dolent i amb mala llet), avui recordava a un vell vampir qui em deia que la nostra sort és que els segles ens treuen l’alegria i la tristor, esdevenim uns putus lineals emocionalment parlant, el que fa que haguem de dissimular i teatralitzar de tan en tan per no quedar en evidència, no hi ha com dir un “Ho sento molt” quan no ho sents gens ni mica, vaja que fins i tot lamentes no haver estat tu qui acabés amb aquella existència, suposo que deuen formar part de les famoses convencions socials no qüestionables, el temps ens ha fet impermeables a aquestes onades de sentiments de fet com em van dir una vegada, res més prescindible que els sentiments, el que manen són els instints, i avui n’he vist un exemple, avui tocava partidet d’un xaximodern esport d’aquells de raqueta i piloteta, doncs res, que un cop al gym i havent arribat a la planta d’entrada s’han obert les portes de l’ascensor, el que venia amb mi ha fet el gest de sortir quan un monstre/gremlin de curta edat ha fet la intenció d’entrar, el meu conegut l’ha parat amb la bossa i la raqueta, el tipus no s’ha donat per vençut i ho ha tornat a intentar al que el meu conegut l’ha fotut fora de l’ascensor amb una empenta de la bossa, el criu se l’ha mirat i el meu conegut ja fartet li ha deixat anar “Ni ho pensis…”, el tipus tot cabrejat ha mirat cap a sa mare qui li deia que deixés sortir veient com anava el tema “Ella no t’ajudarà…” li ha dit el meu conegut, el tipus aleshores se l’ha mirat amb cara de mala llet i el meu conegut ha dibuixat un somriure “Mira, ni el putu cornut del teu pare t’ajudarà” i aquí ha saltat la mare tota ofesa, “Si no té els nassos d’educar al seu fill no crec que sigui la més indicada per donar-me classes d’educació…” la tipa ha continuat cridant (recurs dels que no tenen recursos), “Només faltava que t’hi pixessis damunt” no he pogut més que dir-li, al que ell ha trencat el gest amb una ganyota “Ho he pensat, però li hagués fet un favor perquè tothom vol un nen rosset…” “I pixat per la gràcia divina!”, aquí ens hem rebolcat de riure els dos “Que un sigui bo no vol dir que sigui idiota” “I tant!” li he dit tot pensant en la curta distància que hi ha entre que et considerin una bona persona i que et considerin una persona de qui ho poden obtenir tot…
I per acabar us deixo algunes cançons més…
Eixa
Eixa
I eixa….